Share'nd Travel

[CAT]  [sobre emocions permeses i emocions intolerables]

Fa uns dies que necessito escriure. Vomitar algunes coses que em ronden. A diferència d'abans -fa anys quan començava a escriure vull dir- crec que ara només em passo per aquí en moments puntuals, quan tinc la necessitat de comunicar alguna emoció molt forta, quan em vomito les paraules a sobre.

Emoció: sentiment molt intens d'alegria, plaer, tristesa o dolor.

En general, des de petits, ens ensenyen que les emocions cal amagar-les al fons dels calaixos. No obstant això, hi ha emocions permeses i d'altres intolerables. Crec que l'enuig, el cabreig, és la campiona de les no-socialment-acceptades: "calma't", "ja se't passarà", o el sempre fantàstic, "et costa el mateix enfadar-te que desenfadar-te".

Cabreig: disgust, irritació que se sent vers algú o alguna cosa.

Què passa amb el cabreig? L'alegria és la normalitat i altres emocions com la tristesa, el dolor o el cabreig són antagonistes contra les què cal lluitar. Fora, fora. Així ens ho recorda contínuament el món que ens rodeja: família, mitjans o xarxes -ai, MrWonderful!-.

"Dictadura de la felicitat": simplificació de l'existència on només tenen cabuda les actituds positives.

Però, i per què està mal vist? L'enuig aflora quan detectem un problema i encara no en tenim la solució. Trobar solucions porta temps i reflexió, però sobretot porta conflictes. Interns i externs. Perdre temps entrant en conflicte -i fer-lo perdre als altres- va en contra de la immediatesa que exigeix la societat del segle XXI. El cabreig, fora. La felicitat -que no molesta a ningú-, motor de tot.

Solució: resposta satisfactòria a un problema.

Poder adonar-nos que sentim enuig ens pot guiar a l'acció que necessitem fer: per exemple, posar límits, compartir el nostre malestar o autorregular-nos. Això la felicitat no ens ho dona. L'enuig no hauria de ser dolent per si sol, tampoc la felicitat. Deixeu-me estar cabrejat -juntament amb d'altres emocions, o no- perquè em serveixi de canal cap a la solució. -                                                                                                                              Als esforços individuals, les trobades interrompudes i les cerveses confinades.

[CAT]  [reaccions emocionals al confinament en sis paràgrafs] Fa més de 30 dies que visc en un perpetu dilluns. Fa més de 30 dies que tinc la sensació que la setmana s’està fent llarga i, quan arribi el cap de setmana, ja parlarem d’això i d’allò, ja prendrem una cervesa i, sobretot, ja et donaré explicacions de perquè aquesta setmana no t’he pogut fer massa cas. Agafaré un cotxe, un metro o un tren, però et prometo que seré allà perquè parlem.

Dilluns: primer dia de la setmana laboral.

La meva feina m’agrada bastant -molt, de fet- i quan estic treballant m’agrada concentrar-me en el què faig. Treure el màxim profit de les meves hores d’oficina i sortir d’allà dient: “Ei, avui ha sigut un bon dia!”. En general, mentre sóc a la feina mai us faig massa cas, però una vegada tanco la tapa de l’ordinador i deixo el telèfon de suport sobre la taula de l’oficina: “On quedem?”.

Oficina: local on es fa, s'ordena o treballa alguna cosa.

Treballar des de casa està bé. Sempre he defensat que des de casa treballem millor, que som més eficients, que no tenim tantes distraccions, però també correm un gran perill. Quan tot ho tens al mateix lloc, quan no pots tancar amb clau un despatx i sortir-ne per la porta fins al dia següent, corres el risc de no deixar mai l’oficina. De viure eternament en un interminable setmana laboral.

Teletreball: treball que es realitza des d'un lloc fora de l'oficina.

“Desconnecta!” La cervesa en una terrassa, els concerts a la VOL, el fútbol al Camp Nou, els trens direcció València, el patxaran les nits de dijous, les retrobades amb gent que veus poc, els festivals de música i el sol, les escapades a Madrid, l’esquí i l’handbol, les missions secretes, els gots amb molt ron i poca cola o els vermuts davant del mar. “Acabo tot això i vinc cap allà!”

Desconnectar: deixar de tenir relació, comunicació, enllaç amb alguna cosa.

[ESP] [¿Alguien se ha extrañado de la reacción a la sentencia?] Normalmente, cuando quiero que uno de mis textos llegue a cuántos más mejor, escribo en catalán -mi lengua materna- y luego redacto su traducción al castellano a continuación. Hagámoslo distinto esta vez. Eso sí, como hago algunas veces, iré intercalando definiciones que creo importantes para articular mi discurso. Empecemos.

Sistema: conjunto ordenado de normas y procedimientos que regulan el funcionamiento de un grupo o colectividad. 

El sistema se ha roto. Estos días, en Barcelona, hemos asistido al acto de ruptura del sistema desde primera fila. Algo se ha roto para siempre y hay mucha gente que todavía no es consciente de lo mucho que les va a afectar -Crónica de una muerte anunciada-. Pero, vayamos por partes. 

Establishment: conjunto de personas, instituciones y entidades influyentes en la sociedad o en un campo determinado, que procuran mantener y controlar el orden establecido.

Establishment español:

En los últimos años, nadie en el establishment español (partidos, medios, etc) había hecho por interiorizar en su agenda que una parte de la sociedad sobre la que influyen, esto es unos cuatro o cinco millones de catalanes y catalanas, tenía una ferviente inquietud. Un 10% de la población española nada menos. Acostumbrado a gobernar la opinión de masas a su antojo, a través de relatos simplistas de buenos y malos que se disparan usando los medios, el establishment español (Catalunya forma también parte de éste) decide cuál es el tema de conversación y cuanto tiempo va a durar en prime time. Ahora se habla de esto y no de aquello y esta conversación durará hasta pasado mañana no, el otro.

Agenda setting: idea o percepción que los medios de comunicación definen el proceso de formación de la opinión pública. No tanto por decirle al público como debe pensar, pero sí sobre qué debe pensar. El establishment marca la agenda mediática, el tema de debate.

La cuestión catalana entra en la agenda:

Hubo un tiempo en que la cuestión catalana no estaba en ningún titular. Años y años en la sombra. Si no hablamos del tema, se acabarán cansando como lo hacen siempre. Sin embargo, en cierto momento, empezó a interesar tener algo fresco y nuevo -no tan nuevo- sobre lo que hacer campaña. Cambiar de tema era necesario. La hasta ahora intocable corona o la corrupción en el seno de los partidos políticos, por citar un par de ejemplos, estaban empezando a aparecer en conversaciones (15M, PAH, etc). Ante ello -la banca siempre gana-, aparecieron nuevos actores y organizaciones al rescate que debían encargarse de levantar cortinas de humo. Regeneración. Lavado de cara. Tímidamente primero, sin que fuera muy doloroso, se creó el discurso que en Catalunya se perseguía al castellano, que aquí los jóvenes no sabíamos expresarnos en castellano. Oye, a algunos les funcionó. Entraba un nuevo tema a debate que servía para tapar vergüenzas -españolas, pero también catalanas por supuesto- y aparecía un nuevo partido en el star system político español. Un relato simplista de malvados profesores que solo enseñaban en catalán a sus alumnos. Hasta ahí, entraba sin hacer mucho daño. Ese partido ganaba adeptos, sobre todo fuera de Catalunya, y no le costaba todavía demasiados detractores. Campaña de marketing político de éxito digna de estudio. Grandes ganancias a poco coste. Daba igual si nada era verdad. Daba igual si los alumnos catalanes eran de los mejores en castellano de toda España. Se destapaba la caja de pandora.

La aparición de los lobos:

Muchos observaron aquella maniobra con admiración y decidieron que querían intentar emularla. Aparecieron más y más entidades y actores políticos con idéntico discurso. Calcado discurso. Incluso los viejos partidos se sumaban al carro. No estaban acostumbrados a este tipo de nueva política basada en esparcir mensajes virales, pero iban a estar atentos a lo que se cocía. Ganar adeptos, notoriedad y negocio a partir de la cuestión catalana.

Empezaba la competición. Había poca carne para tanto lobo, así que hizo falta endurecer el discurso, chillar más, inventar si era necesario, para destacarse de los rivales políticos. Se desfermaba la locura. Lejos de parar los pies a la jauría de lobos, el establishment español jadeaba y reía las gracias a los nuevos actores. Oye, si no se habla de aquello nuestro y esto de las banderas nos da más votos y visibilidad, yo me sumo. No será tanto para Catalunya, ¡qué se jodan!

La inacción y la equidistancia:

A pesar del volumen de opiniones y relatos que se estaban generando, algunas muy graves y muchas falsas, -prácticamente- nadie en España luchaba por desmentir y denunciar el todo-vale político. No será tan grave usar a los catalanes como arma arrojadiza. Ya se ha hecho otras veces antes. Inacción y equidistancia de los que debía actuar como mediadores, agravaron la situación.

La cuestión catalana había entrado en la agenda mediática a partir del relato que era algo malvado que se debía combatir. El nuevo paradigma de sociedad de la información (los tuits, los whatsapp reenviados, los millones de blogs y periódicos digitales, etc) favorecieron la circulación de estos relatos sin demasiado esfuerzo ni coste. Pon en boca de la persona adecuada en Twitter una opinión y llegarás a todo un país. Da igual si es verdad o no, mañana nadie lo recordará.

Por su parte, en Catalunya, nadie tuvo la capacidad para conseguir complicidades en los inactivos o equidistantes. Quizá por soberbia -no necesitamos a nadie-, quizá por inocencia -no se atreviran, ya verás- o, simplemente, por nula capacidad, no se consiguió introducir en el debate público español que los catalanes no son una malvada bestia negra, si no personas corrientes con inquietudes y reivindicaciones ¿Votamos? ¡A por ellos!

Despreciar: considerar que algo no merece aprecio o atención. 

Ahora, a día de hoy, nadie sabe que es exactamente lo que piden los catalanes y catalanas -sí, la independencia, eso-, pero lo que si sabe todo el mundo es que son un malvado monstruo. Incluso con amigos con quienes tengo contacto habitual me cuesta transmitirles mi versión de la historia, más allá de lo que les llega del establishment español (medios, organizaciones, etc). Siento el desprecio de gente que ni siquiera me conoce. Veo y oigo mentiras sobre mi a diario.

La sentencia: 

El establishment español creyó que esto sería como siempre -aprieta un poquito más que no pasa nada-. Un policía te multa, un juez te condena y tú lloras algo, pero al final siempre acabas obedeciendo. Así funciona el sistema de normas en que vivimos. El Estado es tan grande y abarca tanto que tiene poder para reprimir lo que sea, ¿verdad?  ¿Qué ha pasado entonces en Catalunya? ¿Por qué esta reacción? Los que pensaban que la sentencia sería el final, demuestran no haber entendido nada de lo que pasaba estos últimos años. Estaban tan empecinados envolviendo discursos con la bandera española -que acallan otras conversaciones que no interesaban-, asegurando que esto era cosa de unos cabecillas que había que encerrar, que no han sido capaces de prever las consecuencias de su propia soberbia. Ignorar, utilizar y, finalmente, castigar vengativamente ¡A por ellos! Aquí paz y después gloria.

Después del 1 de octubre creí que nunca viviría nada tan grave. Me equivoqué. Hoy llegamos a la sexta noche consecutiva de disturbios en Barcelona. Algo se ha roto y no ha sido solo Catalunya. Algo se ha roto para que varios miles, millones de personas no acepten como suya una sentencia y la repelan así. Algo se ha roto en el sistema español de normas y jerarquías. Algo se ha roto para que tanta gente se haya levantado sin temer las consecuencias. Algo se ha roto de manera irreconciliable. A pesar de la gravedad de todo, aunque parezca increíble, tras seis noches de disturbios y mobilizaciones, todavía se siguen contando mentiras malintencionadas sobre Catalunya y se siguen disparando relatos simplistas de ángeles y demonios a través de los medios. Irresponsable cóctel teniendo en cuenta que los equidistantes parece que tampoco actuarán esta vez como parte mediadora.

[CAT] [Quan va ser el primer cop què vas parlar de porno amb un amic? I amb una amiga?] Bona nit. La siesta del diumenge ha estat llarga i la matinada en blanc ho serà també. Molts cops, quan parlo o escric, uso intencionadament la flexió de gènere -“nascuts i nascudes” seria en aquest cas- però avui utilitzo només la forma masculina a propòsit. Som-hi.

Tube: a long cylinder made from plastic, metal, rubber, or glass, especially used for moving or containing liquids or gases.

Primer de tot, deixeu-me introduir-vos el concepte tube que s’utilitza per definir un determinat tipus de pàgines web. L’anglés, idioma pràctic per excel·lència, sempre ens ofereix grans paraules. Agafant-nos al sentit literal que trobeu amunt, podem extrapolar el que són que aquest tipus de pàgines web. Un canal per on fer circular informació i arxius multimèdia de tota mena; una xarxa possibilitadora de transmissió de continguts.

Porn: pictures, books, television programmes, newspaper articles, etc. that are intended to be exciting for people interested in a particular subject or particular product.

Porno amb amics Portats a l’àmbit del porno, els tube no són res més doncs que imparables torrents (sense aixeta aturadora) de vídeos, escenes i situacions on el sexe n’és el protagonista. Repositoris en línia que s’actualitzen cada minut, estant l’abast de qualsevol amb connexió a Internet. Des de la més primerenca adolescència recordo haver estat consumidor de tubes dedicats al porno. Recordo haver comentat “la jugada” amb els amics -ús intencionat del masculí- des de quasi el començament també. Porno amb amigues Ara bé, potser hi ha 10 anys de diferència entre el primer cop que vaig parlar dels vídeos sexuals que mirava per internet amb un amic i del primer cop que vaig fer-ho amb una amiga. Tinc la sort de tenir força amigues amb qui puc parlar de tot i obrir-me sense problemes. D’altra banda però, no vaig parlar amb elles de porno/sexe fins que no vaig ser quasi “adult”. És a dir, vaig estar 10 anys aprenent i veient exemples de com havien de ser les relacions sexuals amb dones, però sense comentar res amb elles. Curiós, oi?

Perdre la virginitat El matí abans de perdre la virginitat, recordo haver-lo passat repassant diverses escenes de porno. Em sentia insegur i volia saber què fer quan arribés el moment. El porno i les converses amb els amics, derivades de mirar-lo, havien estat l’única preparació. Intentar repetir els patrons apresos als tubes va ser del tot impossible. Per sort, i no tothom pot dir el mateix, vaig trobar-me amb algú que no va exigir-me res: ei Pau, tranquil. Una forta abraçada des d’aquí. Frustració: el que s’espera del sexe a la vida real La vida real no és una pel·licula porno. Les suposades cintes “amateur” tampoc no són un reflex de la realitat. Quasi una decàda aprenent quines postures, quins comportaments i quines actituds calia tenir al llit amb algú i, de cop, veure que res de tot alló estava bé. Ara, amb l’experiència suficient, puc assegurar-vos que el porno audiovisual mainstream que consumim, ni és real, ni és sa. El Pau adolescent que volia perdre la virgnitat, el que no parlava amb adults ni amb noies de sexe, però si amb els amics, tot això no ho sabia.  Desaprendre: patrons que es reprodueixen Mentiria si us digués que ara ja només miro porno ètic. Mentiria si us digués que ara només miro aquell que té en compte els valors i gustos de tothom, el que només fomenta el sexe segur i protegit, el que té ben considerats i pagats als seus actors i actrius, el que no reflexa rols ni prejudicis, el que és realitzable i assumible. Encara no he aconseguit solucionar del tot les meves contradiccions entorn al porno. Hi segueixo treballant. Plantejar-se i desaprendre patrons mai és fàcil ni lineal, a vegades fas un pas en una direcció i al dia següent dos en una altra. Si pogués tornar enrere per parlar amb el Pau adolescent però, ja podria donar-li varios consells que no va rebre ni de l’escola ni dels seus cercles propers.

Demanar perdó i aprendre de nou Ser capaç d’arrepentir-se i verbalitzar-ho, és a dir: ‘ho sento, no ho he fet bé’, és una qualitat que sempre he apreciat molt en les persones. A mi no sempre m’és fàcil. Amb cada nova relació sexual, m’adono de coses que hauria fet diferent amb anteriors parelles. Nascuts del porno, ningú ens va ensenyar a follar tenint en compte als altres. Ningú va ensenyar al Pau i als seus companys adolescents que es pot ser alguna cosa més que el maquinista del tren, que cada persona és un món, que cal ser generós o que cal parlar i conèixer a l’altre per tenir un bon sexe. A tots i totes: revisem-ho, demanem perdó, fem-ho millor, parlem després de follar. Tornem a follar i tornem a revisar-ho.

A trenc de somnis pel crestall dels mots i en silenci dens d'uns besos folls i alhora astuts, conjurem els perills i les temences. (extracte d’Estimada Marta de MMP) 

[Escrit a Barcelona entre el 30 de setembre de 2017 i l’1 d’octubre de 2017. Baixar al carrer a veure què s’hi cou i trobar-te plenament involucrat en l’esdeveniment més gran de les nostres vides] Alguns diumenges enrere em queixava de l’immobilisme al meu voltant: “mai ningú fa res per canviar les coses, tenim el què mereixem”. Aquesta setmana tot ha canviat. És dissabte trenta de setembre. Deixeu-me que us expliqui el que tinc al davant. Dissabte 30/09, 22.30 h El retrobament Mentre us escric sóc sobre un sac de dormir, recolzat contra el moble d’un institut del barri en el què no hi havia estat mai abans. Al·lucino. No tenim tel·levisor, però estem connectats a la web del 324. Centenars de furgons de la Guardia Civil estan desembarcant del Piolín. Aquí, a l’escola, tothom està tranquil. Deuen ser quarts de d’onze. Partida de cartes als meus peus i conversa lleugera entre la Valeria i una amiga seva de cabells arrissats a qui he conegut fa un parell d’hores. Feia mesos que no ens vèiem, però avui ens hem trobat davant l’Institut Manuel Carrasco i Formiguera (Horta, Barcelona) i hem decidit quedar-nos a dormir plegats: “avui toca ser aquí, a casa no m’hi podria estar”. Devem ser uns cinquanta a la sala. S’han dissenyat grupets de tres per fer guàrdies durant la nit. “Si arriben durant la nit, no patiu, feu un crit i ens tanquem tots dins”. Ningú dorm excepte l’home que ronca rere meu. No pretenia dormir, he dut el portàtil per escriure. A més, acabo de començar a parlar amb una altra noia que m’ha presentat la Val. Milita a les CUP: tot passió, barri, llibertats i empoderament popular. Ho reconec, m’enlluerno de sentir-la. La nit la passem parlant d’això i d’allò, en petits grups, animats i coneixent-nos. No tenim instruccions ni sabem què passarà. Tot això és molt fort. Diumenge 01/10, 04.30 h Les pizzes ja venen Ens avisen que un repartidor de pizzes és a punt d’arribar. “Qui ha demanat pizzes a aquesta hora?”; “No, no, deixeu-me que us aclari. No vindrà en moto com sempre, vindrà en un cotxe blanc i necessitarà molta ajuda”. Mirades còmplices. Són quarts de cinc i encara no ha sortit el sol. El cotxe arriba finalment i sortim a rebre’l fent un passadís humà des de la porta fins on s’havia aturat. Silenci sepulcral. Els dos ocupants entren a la carrera fins el Carrasco i Formiguera amb bosses d’escombreries industrials. Ja tenim les urnes i les paperetes. No podem aplaudir, però se’ns veu feliços. Una senyora gran plora. Ara ja som un objectiu potencial per la policia. Prenen la paraula un noi i la noia que m’havia enlluernat durant la nit. Ens fan una formació ràpida sobre resistència pacífica. Me n’adono que això no és un joc. 06.00 h La xocolata calenta i els Mossos A fora ha arribat molta gent. Fem recompte i en som tres-cents seixanta. La noia dels cabells arrissats, l’amiga de la Val, agafa el megàfon i comença a repetir en alt les consignes apreses sobre resistència pacífica. Abans que la gent pugui assimilar la informació, al cap del carrer apareix una parella de mossos, un noi i una noia. Ens amunteguem contra la porta, sense cap mena d’odre. Ens agafem fort de les mans. No estàvem preparats. Silenci tens. El mosso es planta davant nostre, ens mira de fit a fit i alça el puny i crida “àaaanims, forçaaa!”. M’ha vingut al cap la imatge de William Wallace a Braveheart. Aixequen acta de l’ocupació de l’escola, anotant que som ben bé sis centes persones (moltes més de les que realment erem) i marxen tot prenent un got de xocolata calenta. A la ràdio diuen que per tot Catalunya s’estan vivint situacions similars amb els Mossos. 09.00 h La pluja i la veu tallada al megàfon Fa una hora que plou. No és pas pluja forta, però és aquella pluja molesta de tardor que ni viu ni deixa viure. Tot i això, no para d’arribar gent. La noia de la conversa profunda de la nit em passa el megàfon “té agafa’l tu ara, és important que varies tingueu fluidesa parlant pel megàfon i que es vegin cares diferents”. Ara sí estic involucrat del tot, qui m’ho havia de dir. Mai m’ha fet vergonya parlar en públic, però la veu em traeix i no aconsegueixo fer la frase sencera. Una senyora s’enriu de mi. Organitzem diverses capes de gent, braços-en-gerra, protegint la filera dels qui votaran. “Els vells van primer a la fila”. Estem llestos per votar. Ara no tinc por, res ens podrà aturar. “Votarem” comença a cridar mantricàment la gent sota la pluja. El megàfon ja serà meu tot el dia. 11.00 h Rumors: li ha passat res al meu germà? El sistema informàtic del cens està patint atacs desconeguts. En alguns llocs del barri estan podent votar, però nosaltres encara no. Arriben rumors de carregues policials al FEDAC d’Horta, ben a prop. Per Passeig Maragall, el carrer de sobre, veiem passar una columna de 10 furgonetes de la Guardia Civil. No s’aturen. Desimbolt amb el megàfon després de dues hores d’aprenentatge, faig una crida a protegir l’escola: “tothom contra la porta, estan entrant pel carrer d’avall”. L’avís era fals. La gent ha respost estupendament. Tothom té clares les consignes i, si venen, estarem preparats. Sembla que els rumors eren certs i comencen a circular vídeos, entre d’altres, de ferits a l’Escola Infant Jesús de Barcelona. El meu germà petit és allà i no sé res d’ell. Ja no plou. Tinc por que li hagi passat res. 12.30 h Cens universal i adolescents hackers: comença la votació Sóc davant la porta. Ens informen que s’ha activat el cens universal, es podrà votar a qualsevol lloc “quina jugada mestra!”. La cua s’allarga més encara. El Carrasco i Formiguera és un lloc segur, de moment, i la gent de tot el barri s’hi acosta. No podem votar encara. Els servidors segueixen col·lapsats rebent atacs. Un adolescent, no gaire més gran que mon germà, se’m presenta i diu tenir la solució informàtica. El fem passar dins i la votació comença gràcies a ell. El primer en votar és un vell amb caminador que surt de l’escola tot alçant els braços enmig d’una gran ovació. Tots plorem molt. Torna a ploure. S’abraça a mi “nano sou collonuts, gràcies per fer això per tots nosaltres”. Ploro desconsoladament. La gent va passant, vot a vot. El meu germà ha esquivat les càrregues a l’Infant Jesús i està bé. Respiro fort. Dono missatges d’ànim pel megàfon. La gent m’aplaudeix al meu pas pels quasi tres cents metres de cua. 16.00 h Ara venen cap aquí: necessito tres minuts de resistència Molta gent ha pogut votar ja. Voten i no tornen, deixant la porta desguarnida, perquè és l’hora de dinar. Ara mateix, som vulnerables. Unes veïnes anònimes ens duen entrepans i cafè “si necessíteu res més demaneu, us ho mereixeu tot”. Entremig de la gent identifico dos homenots i una noia atlètica. Tot el dia el portem veient fantasmes i possibles infiltrats que després no ho eren, cert, però la indumentària d’aquests no deixa marge al dubte. Samarretes del barça, banderes estelades (quan no s’havia vist ni una en tota la jornada tal i com havien recomanat tots els partits i entitats), parla castellana entre ells i complexió física inconfusible. Apunten coses i marxen per on havien vingut. Ho comentem discretament amb la noia de les CUP. Fa cara de por i això encara em trasbalsa més.  Un grup de bascos arriba a la porta “venimos en coche desde Bilbao para ayudar a la causa, nos vamos a poner en la puerta con vosotros”. Xapurrejo les meves quatre tonteries de sempre en euskera. Portava estona sense somriure i m’ha anat bé. Segueixo animant a la gent, tot i que per dins tinc por. Miro el mòbil i llanço un missatge de tranquilitat a la mare i descobreixo que ella està en una altra escola amb uns veïns amb qui quasi no es coneixia. Estic sorprès de veure com ha pres partit i s’ha polititzat. Això és molt fort! “Pau, quant de temps sense veure’t, estic orgullosa de tu!” em troba una antiga professora de dibuix de l’escola. Em recomforta no sentir-me sol. Em toquen l’esquena per darrere i un home que se’m presenta com a representant de la Generalitat em fa passar dins l’escola, rere el mostrador de la recepció on havia intentat dormir la nit anterior. “Veig que portes tot el dia amb el megàfon i t’he de confiar una informació. Ens han avisat que venen cap aquí i necessito que quan arribi el moment em generis almenys tres minuts de resistència a la porta” “Per amagar les urnes?” “Sí, i les paperetes també. No us diré a ningú on per no comprometre-us. Molta sort”. Pànic. Començava a creure que ens n’havíem sortit. Són les cinc i encara falta molt per tancar l’escola. 20.00 h Cava, molt de cava

[Exposicions d’art i retrobaments personals en el moment oportú] Bona tarda de diumenge. He decidit que avui no escriuré sobre política ni sobre polítics. No és que m’amagui de les meves idees -ai, això millor no ho diguis-, ja sabeu que no sóc així. Tampoc és que estigui fart del tema -les posicions ja estan clares, no cal que hi donem més voltes-, no, no, ja sabeu que no tinc cap problema en debatre un i mil cops si l’ocasió ho mereix, però aquesta setmana no parlaré de política. Prefereixo explicar-vos una història genial que tinc, una que val molt més la pena. De les de veritat, de les basades en fets reals. Som-hi. La setmana passada, al carrer Badajoz de Barcelona, em vaig retrobar amb algú molt especial. Tens 24 anys, tot just estàs a uns pocs dies d’acabar la segona carrera, la que aquest cop sí sembla que acabaràs, i et retrobes amb algú amb qui els darrers 6 anys no has tingut massa contacte. Treballes del què t’agrada, has tingut algun ensurt amorós, però en general ets feliç amb la festa i amistats que et rodegen. En tot aquest temps, cadascú heu viscut en llocs separats, heu pres amics, parelles i camins completament diferents. Ja no sabeu quasi res l’un de l’altre i ja no us necessiteu. Per què, malgrat tot, segueix estant present?

Absent: No estar present. Absència: Temps que algú és absent.

[El sol·lapament d’informació que mata les reflexions]

Porto vint-i-quatre hores, quasi sense pausa, rebent el bombardeig informatiu al voltant del què ha passat a casa meva: els atemptats a Catalunya. De mena sóc interessat en saber que passa al món, però aquest cop, per motius evidents, encara he sabut més coses, detalls i perquès. Massa.

Ahir vaig viure quelcom que no havia viscut mai. Potser és perquè ens ha tocat de prop, potser és perquè tot el meu entorn proper hi estava involucrat, no ho sé, però el cas és que hem estat sobreexposats a detalls i perquès. Massa. Mai abans havia sabut tantes coses sobre un fet noticiable. Mai. Abans que televisions, ràdios o agències fessin ressó de cadascun dels nous detalls que anaven arribant, jo ja feia diversos quarts d’hora que els havia pogut consumir a través de les xarxes socials. Tots havíem rebut els vídeos, cruents i explícits, o escoltat els àudios, esgarrifants i histèrics, abans que la gent que es dedica a això, els periodistes, tinguéssin temps de processar-los i mostrar-nos-els. Reconec, com la majoria de nosaltres, haver pres el botó “reenviar” en algun dels casos. La morbositat a voltes ho guanya tot, però ahir ens vam passar. Abans que les fonts oficials ho confirméssin, tots sabíem xifres de ferits i morts, sabíem on s’estaven succeïnt les operacions policials a temps real o, fins i tot, sabíem la matrícula de la segona furgoneta o com vestia el conductor. Massa detalls.

La curiositat és innata a l’existència, però també hauria de ser-ho la humanitat. Ahir, dins la vòragine informativa, l’esperit curiós va deshumanitzar-ho tot. La immediatesa va matar la sensibilitat. Com algú pot estar filmant els cossos tirats per terra en comptes d’assistint-los? Com algú pot estar compartint dades sense plantejar-se que poden estar entorpint la tasca policial? Evidentment, ningú ho fa de mala fé, ni amb mala intenció, però la immediatesa informativa ens deshumanitza.  Som cada cop més interconnectats a través de les xarxes, cada cop hi ha menys fronteres, però cada vegada som més individuals deshumans dins de la col·lectivitat. La informació corre fins al lloc més remot, però precisament aquesta velocitat i sol·lapament d’un detall amb l’anterior són els que maten el temps per reflexionar sobre el que rebem. Corre, viu ràpid, no et plantegis res. 

Internet és una gran eina, les xarxes un instrument transformador mundial. Tenim la oportunitat de viure en la era revolucionària més gran que mai ha existit. Canviar més coses que mai. Està en les nostres mans evitar el soroll de fora per frenar, alçar el cap i transformar. Frenar. Alçar el cap. Transformar.

[Com afronto les pèrdues i què fer si mai em moro]

Retorno. No és que avui hagi trobat el temps que m’havia mancat darrerament per escriure, de fet, puc assegurar que en tinc menys disponible que mai. Però bé, com era costum quan escrivia, avui diumenge a la tarda després de totes les converses viscudes durant la setmana, tocava passar per aquí.

A Occident -ja m’enteneu, a casa nostra, a prop-, no parlem mai de la mort. És un tema tabú que amaguem i secretitzem en el nostre ésser interior. Avui però, em ve de gust fer-vos una reflexió al voltant de la concepció que en tenim. Ningú ens atrevim massa a parlar del que passaria si moríssim sobtadament, d’un dia per l’altre, sense haver-nos acomiadat. Ens fa tanta por i respecte que no volem ni formular frases sobre el tema. Com a molt, la conversa durarà uns segons i algú la tallarà amb un: “ai, va, no parlem d’això”.

Ens han acostumat a viure la vida sense aturar-nos a pensar en què tot té un final. Ens han acostumat a viure el final com a una tragèdia inesperada, alguna cosa que no havia d’arribar mai, i no pas com una frontera natural de totes les vides en cada ésser viu. Sovint, a més, en el moment que la mort arriba, col·loquem en mans de la Religió les preguntes i respostes que no ens havíem atrevit a fer mentre la persona vivia. Com si aquesta tingués la clau per a tot.

La mort ens aterra perquè no hem aprés a viure-la com a una etapa més de la vida. Tots tenim una limitació final que pot venir precedida de vellesa, malaltia i mort, o bé, trencant tots els esquemes lògics i apareixent a deshora. Ja sabeu de que parlo, del nen que mor esperant un trasplantament o del jove en accident de trànsit, per exemple. Una mort que no tocava per lògica vital. Què això passi, desgraciadament, és del tot inevitable, no podem fer-hi res. Així doncs, per què no parlar-ne? Per què no acceptar-ho com una etapa més?

Aquesta setmana jo comentava que, si mai em moro, no m’agradaria veure una cerimònia de dol on tothom està consternat. No m’agradaria veure en els ulls dels qui estimo la tragèdia i la ràbia del qui no entén el perquè. La mort no és un accident fortuït, sinó una cosa del tot inevitable que ens acaba passant a tots. Parlar de la mort i acceptar-la, trobo, ens ajuda viure la vida més intensament. Acceptar que algun dia morirem per acceptar plenament la vida del dia a dia.

Si algun dia em moro, de fet, m’agradaria que es celebrés una mena de festa, una reunió d’amics si preferiu dir-ho així, on es parlés de tot el que hem viscut junts. Però no una reunió de plorera i lectura de poemes -m’encanta la poesia, però ja m’enteneu el que vull dir- sinó una conversa animada de terrassa de bar on es recorden les anècdotes divertides d’algú que aquell dia no ha vingut. No vull ni vetlles ni cerimònies religioses on es plantegi la pèrdua d’algú com un fet solament negatiu.

Les persones desapareixen de les nostres vides. No sempre el motiu és per mort. Les persones marxen de les nostres vides per canvi de lloc de residència, per feina, o simplement, perquè troben algú millor amb qui compartir la vida. De cada relació n’extraiem aprenentatges positius i negatius. La gràcia de tot plegat rau en utilitzar-los per al nostre propi interès, que ens ajudin a créixer com a persones. Que allò, bo i dolent, que ens ha deixat aquella persona ens serveixi per a ser millors. La mort és una desaparició inevitable més. Un aprenentatge.

Com afrontar-la doncs? Com el moment de resumir un llibre, amb un somriure d’orella a orella, que ha estat ple d’espais de temps i vivències al costat d’aquella persona. Quedar-nos les anècdotes que ens feien feliços.

“EH roads,

Dimarts passat, 1 de Març, vaig ser al Zumzeig, un petit cinema-bistrot independent que he descobert recentment a Sants -gratuït per a estudiants, per cert-. Hi presentaven “Fuera de campo: un compromiso cinematográfico con los márgenes”; una proposta que vol mostrar els documentals com a eina de visibilització de les perifèries per, així, aconseguir una reflexió i transformació socials.

Van participar els autors i autores de tres documentals: “Amazones” “Pieceras” i “Idrissa: una mort qualsevol”. Totes tres propostes eren interessants, però avui em quedaré només amb l’argument del tercer. L’utilitzaré per a fer el meu escrit de diumenge. Dels mediàtics Xapo Ortega i Xavier Artigas (Ciutat Morta), Idrissa és una crítica als sistemes de control migratoris europeus. Però anem a pams, que no vull avançar-me. Servim-nos de situacions tangibles. Fa 2 anys -en paraules d’en Xavier Artigas- era impossible filmar els perímetres o voltants de la tanca fronterera entre el Marroc i l’Estat Espanyol, a Ceuta i Melilla. Resultava molt difícil, inclús, tenint un permís explícit per fer-ho, tot i acceptant anar acompanyat d’agents. Ara, en ple debat sobre migracions a Europa, és la pròpia policia qui acostuma a telefonar els periodistes perquè vinguin a gravar-la. Què ha canviat? La vostra bona fe, lectors -jo vaig pensar el mateix, ho reconec- us farà afirmar que els moviments socials són qui han aconseguit aquest acte de transparència. Ara la policia es veu obligada a mostrar que passa en aquest tan qüestionat pas fronterer. Han hagut de cedir a la pressió popular. Van ser molts els reporters gràfics i documentalistes els qui van celebrar aquesta victòria. Per fi es podria ensenyar la realitat als ciutadans.

Pocs cops afegeixo imatges als meus escrits, intento construir els marcs amb paraules, ja ho sabeu, però en aquesta ocasió resulta revelador. M’explico. Sempre que hi ha una trucada/avís provinent de fonts oficials el que es troben els reporters és un gran salt massiu, mai petits incidents. És lògic, no? Tenen més interès mediàtic, pensareu, oi? Que només arribin imatges de marees animalitzades entrant a territori espanyol té, però, una conseqüència molt greu. L’anonimat de la història individual d’un pare de família que intenta creuar la tanca amb els seus dos fills, en busca d’un futur millor, desperta complicitats. La gent es solidaritza i intenta comprendre. Abans no es podia veure qui eren els qui creuaven i només ens arribaven els relats escrits o orals. Ara, a tenor de les instantànies que apareixen als mitjans, veiem una gran massa deshumanitzada i impersonal que ens vol “envair”. Tot són grans salts. Aquest canvi d’estratègia polític-policial dels darrers temps, aquesta mostra interessada i esbiaixada de la realitat a les fronteres, és la que després fa que apareguin moviments xenòfobs per tot Europa -que no és només cosa d’aquí, eh!- reclamant mesures més dures contra els moviments migratoris. Es veuen legitimats a reclamar més repressius sistemes de control. “Idrissa: crònica d’una mort qualsevol”, si la fase de producció segueix la línia que sembla, serà una molt bona forma de no rebre i acceptar tot allò que ens arriba des del canal mediàtic central com a veritat i alimentar el nostre esperit crític. Veure més enllà. Replantejar-nos, com a europeus, la nostra responsabilitat i maneres d’actuar vers les migracions. Veure les persones.

“Vull canviar el món, tombar les barreres, fer desaparèixer del nostre mapa les fronteres, vull parar les bales, desplegar les ales, ser el missatge de pau que transforme les quimeres.”

Berlin (II), Deutschland. “Alle meine wieder”

Ahir, en un llarg i carregat cafè, vaig tenir una constructiva conversa amb una persona que es sentia fracassada de no haver estat en la primera línia mai en la seva vida. “Jo no sóc capaç de moure’m”  -em va confessar. En realitat, sense saber-ho, havia estat una activista tot aquest temps. Mai s’havia aturat.

      Activisme: propaganda activa que es realitza al servei d’una causa.

Queixar-se, sense cap més finalitat que la de despotricar, no serveix per a res.  Evidentment que quan ens fem mal, tenim pena al cor, descontent amb el món o enuig al puny, hem de mostrar els nostres sentiments. Però, fora de l’expressió de temperament, una queixa, sola, aïllada, no serveix per a res. De ben petits ens ensenyen que quan alguna cosa no ens agrada ho hem de verbalitzar. “Si no t’agrada, diga-ho!” és de les primeres coses que els pares ens aconsegueixen transmetre. Ara bé, el següent pas, el “si t’està molestant, diga-li que no t’ho faci!”, costa força més d’interioritzar en les persones. Molta gent té seriosos problemes per afrontar la realitat i les dificultats que sorgeixen de navegar-hi per ella. Automarginar-se, enfonsar el cap sota el coixí i cridar amb la porta tancada, sense sortir de l’habitació, no és solució. No cristal·litzar en accions el plany, anul·la tota possibilitat de canvi i millora. Ara bé -i aquest és el punt on volia arribar-, hi ha diverses formes de fer sortir de l’habitació, del nostre interior, una proposta de millora a la injustícia o fet que ens afecta al tarannà. “Quina és la forma de queixar-me més visible, tot reclamant un canvi? Una manifestació, és clar.” No només, els dic jo. Amb qui jo parlava ahir, no ha anat mai a una manifestació. D’aquí allò de “jo mai he estat capaç de moure’m”. Afortunadament, però, s’ha adonat que hi ha més formes de fer activisme que no exclusivament el de carrer i peu. Hi ha alternatives i cal ser conscient de l’enorme poder penetrador que tenen. Activista és tot aquell que es creu capaç de fer justa la injustícia, passant de la queixa, a la solució al problema. Activista és el manifestant que reclama. Activista és l’escriptor que publica. Activista és el bevedor comunitari de cervesa que debat. Activista és el músic que transmet. Activista és el polític que proposa. I per suposat, activista és el pare que ensenya als seus fills el “pas 2″. Tots ells són necessaris. Qui sap, potser només va ser cosa de l’efecte energètic de la planta de cafè, però jo m’ho vaig ben creure això que tots podem ser activistes.

“des de l’MCAN o des del vàter de casa seva, si ho fan amb ànims constructius i respecten les diverses dinàmiques i moments històrics de cada una de les nostres realitats”

No pretenia escriure sobre els fets de París. De fet, estava plenament convençut de no fer-ho. -No aportaràs cap visió nova als quilometres de literatura que s’han escrit en les darreres hores, vaig pensar-. Però, sí, cal, perquè no s’està tractant l’afer amb franquesa, sinó hipòcritament.

En els darrers temps, ajudats especialment del poder de penetració que atorga Internet, els estats occidentals, això és, a grans trets, Europa i els Estats Units, s’han autoerigit com el centre cultural i ideològic mundial. És a dir, el missatge que nosaltres difonem és l’únic que aporta el coneixement i idees veritables.

Amb aquesta empara, aquest creure’s els portadors de la pau i saviesa que li calen al món, porten quasi tres dècades actuant amb el major dels colonialismes despòtics que es recorden. Oferir a la resta d’estats la “llibertat” d’esdevenir dependents d’Occident, dels seus costums i dels seus mercats. Jugar a ser Déus és perillós. Divendres vam tenir una mostra d’aquest greu perill en el que s’incorre quan converteixes el món al teu voltant en el teu jardí de jocs. Els atemptats de París són el que mereixem. No el que mereixen les persones individuals que van patir-ne els efectes directes, sinó Occident.

Això no va sobre religions, que ningú us confongui, sinó sobre ser els putos amos. Quan ets el qui reparteix brega al pati de l’escola, la gran majoria de companys de curs et seguiran perquè es saben perdedors, però en alguna ocasió, n’hi haurà un de prou boig i pacient que trobarà com fer-te caure.

Els parisencs, entre els quals hi tinc amics i familiars afectats -que ningú s’atrevís a acusar-me d’opinador frívol en la distància-, van rebre el càstig a la fatxenderia dels sistemes que els governen. La gent es cansa de rebre cops i, de tan en quan, algú s’alça i busca com tornar-los allà on més mal fa.

(La resposta). El centenar llarg de morts a París de divendres, ens remou les nostres consciències i morals occidentals exemplars. (L’origen). En canvi, per citar un exemple, dels 700 d’Iraq que s’han produït durant el mes d’octubre no en sentirem ni a parlar. Ells ja estan acostumats a aquestes tragèdies, oi?

#JeSuisParis i les fotografies de perfil de Facebook amb el drapeau tricolore, ja demostren que n’hi haurà més d’atemptats en el futur. Som els putos amos. No ens importa qui els va generar l’odi que els ha fet fer això, o bé, qui els va vendre les armes. Nosaltres no fem mal, som la moral i el coneixement veritable. Nosaltres, amb unitat i empenta, tan sols ens defensem de les agressions barbàriques dels terroristes fonamentalistes.

“Tothom necessita trobar un heroi.” Ras i curt. Sense cap mena de dubte.

Retorno a l’escriptura després d’haver estat una temporada fora. Darrerament, he estat fent precisament això, cercant anònims capaços d’aconseguir fer les coses més difícils i costeroses. Buscant referents vaja. Seguint l’estil que em caracteritza, em recolzaré del significat manifest, però també del latent, que tenen les paraules reflectit, per tal d’explicar-me millor. Diu la mitologia grega que eren aquells capaços de realitzar prodigis fora de l’abast humà comú, però -extrec el que m’interessa més- sense ser déus del tot, ja que eren la barreja genètica d’un mortal terrenal i una deïtat olímpica.

És a dir, recapitulant, un heroi és algú qui pot amb tot, o almenys amb tot allò que es proposa fer, però que no té cap afegitó singular provinent de la mà d’un dibuixant de la Marvel. Sí, em sap greu, per als qui teníeu l’esperança que aquest text fos sobre “súpers”, això acaba aquí per a vosaltres. Mai he estat massa de disfressar-me jo.

Continuem. El món és ple d’herois per qui es pot sentir admiració. Apreciar qualitats i atributs en els altres és un exercici que ens fa ser millors. Abans de posar-nos profunds, analitzem el que és un referent, sent estrictament funcionalistes. No sóc capaç d’acabar una tasca que m’han assignat, però observo en algú la solució. Un referent que m’ha fet millor treballador.

Ara bé, jo avui volia parlar-vos d’un altre tipus d’herois, una espècie silenciosa, una que passa desapercebuda. No els necessites en el dia a dia a l’oficina i ningú els acostuma a demanar parer. Em refereixo a referents en dignitat i justícia. A totes aquelles persones que s’esforcen, dia a dia, per fer la cosa més costeruda del món, millorar la vida dels qui estem al seu voltant.

Aquesta setmana llegia el llibre “¡A las armas!” de Quique Peinado. En ell, amagat entre les seves pàgines, hi he trobat un d’aquests herois, en Manolo del Río. Fa una vintena d’anys que és jubilat de la seva feina d’entrenador de boxe. I fa, exactament vint anys, que segueix obrint i tancant el mateix gimnàs, com si res hagués canviat. “Si lo dejará de hacer, me moriría”. L’esport ajuda a millorar les nostres vides, perquè quan el practiquem -com diu en David Fernández en aquest mateix llibre- tots som iguals, tots podem creure que arribarem més lluny. En Manolo porta dècades traient gent dels carrers de Vallecas i donant-los una raó per no deixar-se engolir per les ombres i disfuncionalitats del sistema. La seva tasca dignifica vides grises.

Tal i com avançava en la capçalera d’aquestes línies, tothom necessitem un heroi. Us he volgut desempolsar una història anònima, desconeguda i insignificant, però que pot servir d’exemple i referent per a tots aquells que creieu que es pot fer del món un lloc més just amb constància i dignitat. No defalliu, de veritat, no esteu sols. Sigueu herois.

A setmana passada, superada la ressaca post-electoral, em ve de gust dirigir unes paraules a aquestes dues dones, l’Ada i la Maria José; Barcelona en Comú i Candidatura d’Unitat Popular, respectivament. Els programes electorals de totes dues formacions són ben iguals, almenys en el que a eixos principals es refereix. Les formes de fer campanya i les candidatures però, disten molt d’assemblar-se. Vegem-ho.

A l’Ada:

Amb la força que atorga ser identificada i reconeguda com la líder visible al capdavant d’una llista, l’Ada Colau ha estat capaç de convertir a la seva nova i desconeguda formació en la més votada a la ciutat de Barcelona. No ho ha fet sola, ja que ha comptat amb un nombrós equip de campanya -d’acord, sí!-, però la seva cara-pòster ha estat la clau de l’èxit. Capitalitzar el moviment de les lluites socials en una sola figura llargament coneguda pel vianant.  - Què votaràs tu diumenge?  - Jo? A l’Ada Colau!  - I, qui és aquesta? Amb quin partit va?  - Sí home, la de la PAH dels desnonaments i tal... Amb Podemos crec...  - Ah sí sí, ben fet, calen polítics que defensin al poble! Barcelona en Comú té un programa electoral de propostes d’esquerra de base, extremistes que dirien alguns. Però això, el seu votant ho desconeix -parlem de generalitats, quedi clar eh-. La majoria de persones que han dipositat el seu vot en favor d’Ada Colau, ho han fet precisament per ella, per l’Ada Colau. El personatge els cau simpàtic i els desperta confiança, no és tan important saber, punt per punt, tot el que hi ve al programa. Així doncs, fins que el temps no acabi donant o traient la raó a partidaris o detractors, de moment només podem afirmar que hem assistit a la major i més efectiva campanya de màrqueting polític de la història de la democràcia. Mai ningú, a la ciutat de Barcelona, havia aconseguit captar una transversalitat ideològica de votant tan gran. Populisme? De moment, fem-li la confiança de veure quant d’aquest “tot-per-tothom“ pot complir. Noves formes de despertar interès cap a la política, no tan noves idees socials -tot i que ara sembli que han descobert la penicil·lina- i el recurs comunicatiu cara-pòster de sempre, per aconseguir el: “vull ser alcaldessa”.

Ada, espero que lluitis per allò que has proposat.

A la María José:

Amb la força que atorguen les sigles de les Candidatures d’Unitat Popular, especialment després de la feina de legitimació a la formació, aconseguida per David Fernández -perquè no dir-ho- en els darrers anys al Parlament, l’equip de María José Lecha ha aconseguit els millors resultats mai obtinguts a la ciutat de Barcelona. Diluir la personalització en els el moviments de les lluites socials, en favor d’un grup que sigui reconegut i legitimat pel vianant. - Què votaràs tu diumenge? - Jo? A les CUP! - I, qui són aquests? Qui els encapçala? - Sí home, els de la Comissió del Cas Pujol i tal... Una de cabells blancs crec... - Ah sí sí, ben fet, calen persones del carrer que defensin al poble! La Candidatura d’Unitat Popular té un programa electoral de propostes d’esquerra de base, extremistes que dirien alguns. Això, el seu votant ho sap perfectament -parlem de generalitats, quedi clar eh-. La majoria de persones que han dipositat el seu vot en favor de les CUP, ho fan precisament per aquestes sigles, CUP. La formació els cau simpàtica i els desperta confiança, no és tan important saber, persona per persona, qui hi ha. Així doncs, donant més o menys importància a la popularitat que hagi pogut portar el diputat David Fernández, de moment només podem afirmar que hem assistit a la major victòria de l’Esquerra Rupturista de la història de la democràcia. Mai ningú, a la ciutat de Barcelona, havia aconseguit fer entrar a l’ajuntament les propostes sorgides del carrer. Radicalisme? De moment, fem-li la confiança de veure quanta d’aquesta “lluita-de-carrer” resulta útil. Noves formes de despertar interès cap a la política, les idees socials i el recurs comunicatiu entre-totes-ho-podem-tot de sempre -tot i que, darrerament, aprofitant alguna individualitat-, per aconseguir el: “capgirem-ho tot”.

María José, espero que facis propostes d’allò pel que has lluitat.

Avui apunto a l’objectiu amb tristesa. Tenso la corda de l’arc, vacil·lo durant uns segons sentint una profunda buidor, però finalment reuneixo el coratge i disparo la fletxa. Després de molt pensar-hi, reflexionar-hi interna i externament, avui us vull parlar dels moviments assemblearis. Vull apuntar contra l’assemblearisme -entès com la discussió directa en peu d’igualtat entre persones- i la legitimitat social que aquest té; la percepció general que es té.

PROBLEMÀTICA:

Enguany és el primer any d’Universitat per la Maria. Ha deixat enrere el seu Castelló natal per venir a Barcelona, capitalitat de les oportunitats i el cosmopolitisme. Li fa temor sortir del paraigües escola-família-amics, però es sent valenta; alegre d’anar a un lloc nou i conèixer tot el que pugui. La Maria, des de xica, sempre ha estat molt entusiasta. Li ha costat dues setmanes abandonar la timidesa que duia a esquenes, però ara que ho ha aconseguit, ja ha format la seva colla -amb els que seu a la quarta fila, des de quasi el primer dia, a quasi totes les classes-. Una setmana més és la que li ha fet falta per convèncer a la Paula perquè, plegades, pugin al carro de l’Assemblea Universitària. “Vejam que s’hi cou!“ Radiant de felicitat per la gran pensada, telefona al seu pare i li ho conta. Ni ell ni la mare entenen que hi pinta la Maria en una assemblea. Com és possible que es signifiqui en coses que no li faran cap profit, ella que sempre ha sigut una noia centrada? “Joan, la nena se’n va en els perduts!“

1 | En primer lloc, crec que hi ha un problema quan una part de la població estereotipa els moviments assemblearis -mai deixem de parlar de generalitats, quedi clar- a uns determinats grups socials. I encara resulta més greu quan, com els pares de la Maria, s’associa a aquests grups desvirtuts parasitàries i se’ls té en el més gran dels menysteniments socials.

Tot i la recomanació ferma del pare que abandoni i es centri només en els estudis, que prou esforç està costant ja a tota la família, la Maria segueix. Està gaudint massa de debatre, d’assistir a conferències i d’organitzar activitats. Sembla que hi ha esperança i es veu capaç de canviar les coses que la rodegen. La seva amiga Paula, per falta de temps, no ha pogut seguir. La Maria però, intenta mantenir-la al dia de tot. Comparteixen moltes tardes de bar.Totes dues segueixen igual d’involucrades que des d’un inici, l’una des de la trinxera i l’altra des d’una posició més endarrerida, a l’ombra. En canvi, en Marc i en Pere, els dos nois de la colla, mai han sentit seva l’assemblea. Han fet un esforç per interessar-se, doncs confien i escolten molt les dues noies, però no hi troben cap benefici en la tasca que realitza l’Assemblea Universitària. “Sí, està molt bé Maria, però allà mai heu parlat de res que m’interessi”

2 | En paral·lel al estereotipatge -sigui o no veritat- dels moviments assemblearis, sorgeix un problema encara major, el sentiment de satèl·lit. M’explicaré. Hi ha molta gent, sobretot en ambients universitaris, que no sent que els seus  problemes es debatin. A vegades inclús és pitjor, a vegades no coneixen ni quins problemes es debaten. En Marc i en Pere són dels qui veuen les assemblees com un satèl·lit llunyà. Un pedrot que orbita al voltant de la seva terra, conformant-se a veure’l un o dos cops l’any, per la setmana cultural, o bé, per l’activitat mensual de torn que s’organitza al barri. “No deuen parlar de res important”. 

CONCLUSIONS: