#alan held

trio des yeux!

Un Der Freischütz sense bosc és com un Der Fliegende Holländer sense mar, i en aquesta nova producció el bosc brilla per la seva absència i allà on l’orquestra weberiana s’esforça en descriure l’esclat de la misteriosa atmosfera del bosc i la cova diabòlica, aquí queda difós en un discurs sorollós, de tempos incoherents i sense cap cura ni pietat en la concertació, amb una orquestra irreconeixible i un cor amb veritables problemes i evident decadència.

El Max de Andreas Schager és qui més aplaudiments i bravos s’emporta. Està bé, però que canti a casa no pot ser només el motiu per obtenir un èxit sonat, més aviat penso que per obtenir l’aprovació plena que els vienesos li tributen hauria de ser una mica més polit i no cantar-ho tot pel boc gros.

Sensible l’Agathe de Camilla Nylund, amb algun signe de maduresa encara digne. Una mica cridanera i maltractada per l’escena, l’Ännchen de Daniela Fally, però és cert que la soprano austríaca hi posa moltes ganes, però sacrificant homogeneïtat i bellesa de registre en un rol que sembla que la superi.

El Caspar de Alan Held queda mancat de personalitat i sense gaire caràcter.

Albert Dohmen per l’eremita és un luxe i el baix baríton supera la part sense problemes, però és clar, fer-lo aparèixer baixant del cel dins d’una làmpada de cristall és ridícul.

Hans Peter Kammerer sona amplificat artificialment i per tant difícil de valorar

Adrian Eröd, Clemens Unterreiner i Gabriel Bermúdez completen el cast amb discreció.

Què Christian Räth s’hagi carregat l’argument i vagi a la recerca de dramatúrgies recaragolades no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades i una vegada més la producció escènica esdevé un obstacle i fins i tot un contrasentit per fer fluir amb naturalitat la partitura.

El caçador ara és un compositor, òbviament el mateix Weber, i a partir d’aquí podríeu esperar qualsevol cosa, però tampoc creieu que desvarieja tant, això si: Agathe es deixa estimar i assaltar al llit per una fogosa Annchen de sexe indefinit, l’eremita es despenja literalment del cel sobre una làmpada, no hi bales, del piano que presideix l’escenari en quasi tota la representació sorgeixen flamarades que al final també sorgiran de la partitura escrita pel compositor, Samiel canta (o no) de cap per avall penjat dels peus en una imatge tan impactant com gratuita i és clar, i més important, no hi ha bosc, tot passa en interiors foscs, engabiats i envoltats d’ocellots que és una pràctica molt sovintejada pel directors d’escena actuals que sembla que tots hagin estudiat ornitologia i taxidèrmia.

El dia que vagi al psicòleg li preguntaré quin missatge soterrat hi ha en mostrar ocells ja sigui dissecats o no, en escena.

El primer dia sembla ser que a la Staatsoper hi va haver un escàndol històric en contra de la direcció musical i l’escènica. El dia que l’ORF ho va retransmetre el públic es va comportar, és clar que Christian Räth i el seu equip no van sortir a saludar. El director txec Tomáš Netopil va ser injustament respectat. Quin horror!

Carl Maria von Weber DER FREISCHÜTZ

Agathe Camilla Nylund Ännchen Daniela Fally Caspar Alan Held Max Andreas Schager Ein Eremit Albert Dohmen Samiel Hans Peter Kammerer Ottokar Adrian Eröd Cuno Clemens Unterreiner Kilian Gabriel Bermúdez

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper, Direcció musical: Tomáš Netopil

Direcció escènica: Christian Räth Escenografia: Gary McCann Disseny de llums: Thomas Hase Vídeo: Nina Dunn Coreografia: Vesna Orlic

Wiener Staatsoper, 14 de juny de 2018

Evelyn Herlitzius Elektra Gran Teatre del Liceu Foto A.Bofill GTL

Adrianne Pieczonka i Evelyn Herlitzius Elektra Gran Teatre del Liceu Foto A.Bofill GTL

Waltraud Meier Klytämnestra a Elektra Gran Teatre del Liceu Foto A.Bofill GTL

Evelyz Herlitzius (Elektra) i Alan Held (Orest) Foto A.Bofill GTL

Hi ha nits que et queden gravades a la memòria de per vida i no tinc cap mena de dubte que la d’ahir serà una d’aquestes.

No sempre és possible obtenir d’artistes amb gran talent resultats a l’alçada de les expectatives, hi ha molts factors que influencien per tal de que tot es conjuri a favor de l’art per arribar a assolir un nivell de compromís i excel·lència extrem que facin possible que tot el públic respongui extasiat i excitat després del darrer acord amb un rugit de gratitud espontani i  ensordidor per intentar agrair tot el que han rebut amb intensitat desenfrenada durant una mica més dels 100 minuts que transcorren des de que les criades netegen durant uns llargs minuts de silenci musical, només trencat per l’e anys scombrada del pati interior del palau reial de Micenes, fins els conclusius i violents darrers acords de l’orquestra abans que la foscor envaeixi l’escenari i ens evidencií que la màgia en aquesta ocasió brutal, de l’òpera ha acabat i que tornem per tant, a la quotidianitat.

En recordo unes quantes de nits com les d’ahir, no moltes, però són en qualsevol cas aquelles nits que recordes, rememores i transmets a tots els que en un futur no massa llunyà voldran conèixer i saber coses de primera ma dels afortunats que hi varen assistir. Que al sortir m’aturin dues noies a les quals no havia vist mai i em diguin que han baixat expressament de Ripoll fent-me cas, per no perdre’s aquesta Elektra malgrat que no és el repertori o el tipus de música que més els satisfà i que em diguin que els ha agradat molt, és com us podeu imaginar, el colofó perfecte a aquesta experiència musical, teatral i vocal que de ben segur es repetirà en les quatre representacions que queden (11,15,19 i 23 de desembre) i que no us hauríeu de perdre per res del món, i ara, si l’excitació que encara em dura després de les més 3 hores d’acabada la representació, m’ho permet.

Elektra ja ha quedat clar en l’apunt preparatori que no és una òpera fàcil, calen molts factors confluents per fer-la possible i no hi ha dubte que el primer és tenir un director musical que sigui capaç d’enlairar aquesta gegantina estructura orquestral i vocal, donat-li sentit, coherència i una narrativa dramàtica imprescindible per construir aquests encontres que delimiten les escenes que configuren la tragèdia.

Josep Pons sabem que a banda de l’encàrrec de fer una orquestra de la qual sentir-nos orgullosos té una especial afinitat en la música a partir del tombar del segle XIX al XX fins als nostres dies.  Això no vol dir que no hagi demostrat amb escreix la seva vàlua com a director simfònic en molts repertoris, però en el camp de l’òpera està limitant molt el repertori, quelcom que sent el director musical d’un teatre d’òpera jo sempre he cregut que el limitava perjudicant-lo. Ara bé, de mica en mica ha anat afegint títols i repertoris adients a la seva estètica més propera, signant notables direccions del Benvenuto Cellini o la segona part del Ring,, acabada amb espectaculars resultats en el Götterdämmerung que va fer callar als quatre eterns buadors que s’encaparraven en fer el ridícul més estrepitós cada vegada que el protestaven. Sortosament això ja ha passat a millor vida i ell pot treballar millor sense aquesta pressió afegida si bé encara no disposa de tots els recursos promesos per tirar endevant de la manera més ràpida possible el projecte de regeneració musical que necessita la casa i que ell es va responsabilityzar de fer de la mateixa manera que hi va haver qui es va responsabilitzar en dotar-lo dels recursos per fer-ho, recursos que arriben amb compta gotes.

Tot i així la millora de l’orquestra és evident i encara que ahir hi havia una part de la plantilla subcontractada, cal dir que les subcontractacions van ser d’alçada perquè la resposta orquestral va ser extraordinària. Sabem que no tenim la Staatskapelle de Berlín o Dresden, però també sabem de on veníem i on som, per tant la primera cosa que cal aplaudir i bravejar és la feina feta pel mestre Pons en aquests primers anys ingrats per molts motius.

La direcció de Josep Pons és, com acostuma, de temps amplis i respiracions profundes. Hi ha un permanent compromís en extraure una sonoritat nítida i transparent, en aquest cas d’una orquestració densíssima, amb la cura addicional en que el so sigui polit o millor encara, bonic. El repte l’ha assolit amb escreix,, sempre tenint en compte que encara no estem on ens agradaria estar, però ahir l’orquestra sonava compacte, cohesionada, equilibrada, amb uns solistes atents al so i a al correcta projecció, i una corda que mantenia amb seguretat i convicció tot l’entramat complex d’alternances entre la brutalitat sonora dels atacs de fúria expressionista i aquells d’expansió lírica. Amb l’orquestra absolutament implicada i entregada (la complicitat amb l’escenari era total) s’apreciaven els fruits del treball previ (Nozze di Figaro inclòs en el pac) d’aquesta cura per obtenir la màxima rendibilitat al so i alhora poder desplegar tot el ventall de possibilitats tímbriques i sonores, amb moments tan gloriosos com el tema del reconeixement d’Orest, d’una emotivitat colpidora després de les explosions de caos airat amb les que Strauss construeix la decepció d’Elektra davant la suposada mort del seu germà.  Un treball intens amb resultats orquestrals convincents i esperançadors que garantien que la vessant musical des del fossar estava sota control.

Calia doncs que l’equip vocal no mostres fissures i no les va mostrar en una òpera molt agraïda, cert, però extremadament complexa i difícil.

Com que l’equip pràcticament era el mateix que va estrenar la producció a Aix-en-Provence l’any 2013, el rodatge era total i tret del canvi important del director musical, els cantants que varem gaudir ahir, saben aquesta producció de memòria. Aquest va ser, i no en tinc cap dubte, un dels motius de l’excel·lència assolida en aquestes representacions liceistes. Tot funciona com un rellotge de precisió, tot té sentit i les actuacions dramàtiques són creïbles. Els cantants també estan involucrats amb el que canten i a banda de l’excepcionalitat d’algunes de les veus reunides, tot forma part d’una producció on tots formen part d’un conjunt unitari. Aquesta és la gran sensació que dóna aquesta producció tan ben trenada. És obvi que el treball teatral del desaparegut Patrice Chéreau hi té també molt a veure amb el resultat final, però l’afegitó individual que aporten cadascun dels cantants és extraordinari i fa entenedor el perquè d’aquell esclat d’eufòria col·lectiva al final de la representació.

Evelyn Herlitzius  és Elektra. Serà difícil pensar en aquest rol a partir d’ara i no tenir-la present. L’esplendor i la força vocal no són només el gran actiu d’aquesta artista incommensurable, hi ha una complicitat teatral en cada gest, en cada element coreogràfic i en cada frase llençada ja sigui amb fúria inusitada o amb colpidora tendresa. Les notes traspassant amb fermessa límits que semblen infranquejable, però per sort ella no es limita amb el que en altres ja seria un do de Déu, no, hi ha en el treball d’Herlitzius un precís estudi dramatúrgic del personatge, seguint les directrius del director escènic que atorga a l’Elektra d’Herlitziius, una autenticitat que traspassa convencions teatrals i esdevingui, segurament al costat de l’Ortud de Lohengrin, el més gran que jo l’hi hagi vist mai, el treball més autèntic i emocionant, veritablement colpidor i galvanitzant a tota la companyia al seu voltant.

Adrianne Pieczonka és una emotiva i arravatada Chysothemis que excel·leix moments d’autèntica màgia quan la veu en la zona més aguda traspassa amb precisió acerada, la columna sonora de tot l’entramat orquestral. El cant o l’emissió sempre són lliures, sense portaments que ajudin a emetre les notes més compromeses, sense engolaments que falsegin él color per intentar vendre gat per llebre. Arriba amb força i suficiència en tot el registre que Strauus exigeix al rol, i ho fa amb l’emotivitat d’un personatge propens a la llagrimeta i que ella evita amb una fortalesa dramàtica admirable.

Waltraud Meier, lamentablement, ja no pot seguir la intensitat de Herlitzius i Pieczonka, la veu no pot respondre amb l’exigència que la partitura de Klytämnestra demana, però com que les grans personalitats artístiques ho són per aspectes que sobrepassen les limitacions físiques, la interpretació que fa d’aquest rol segons les directrius de Chéreau, son excepcionals. El seu personatge és el més elaborat sota l’univers del director francès, ja que l’aparta de la caricatura granguinyolesca  per atorgar-li una elegància i distinció no habituals i fent que quasi l’arribis , no tan sols a perdonar, sinó a estimar. Això fa que la natural minva de facultats no tingui tanta importància, tot iq ue en un parell de moment on Strauss demana presència i fermesa la veu es desfés com farinetes. L’actuació senyorívola amb l’intent d’aproximació a la filla que la rebutja, és un moment desconcertant per a tots els que pensen en l’Elektra de sempre, però dóna una inquietant perspectiva  aun personatge massa sovint adotzenat.

Magnífic l’Orest d’Alan Held, amb la presència i autoritat que requereix el rol i amb els seus minuts de glòria lírica en la captivadora escena del reconeixement.

Bé Thomas Randle en el ingrat Aegisth, i excepcionals Renate Behle, Bonita Hymman i Roberta Alexander, mentre que la resta de criades no baixaven del notable, en un esforç mereixedor del més alt reconeixement, per portar pràcticament a tot “l’equip de la neteja” original.  Andrea Hill, Silvia Hablowetz, Marie-Eve Munger i les incorporacions nostrades de: Mariel Aguilar, Olatz Gorrotxategi, Carmen Jiménez i Helena Zaborowska.

Florian Hoffmann és un servent jove a punt de l’accident laboral, mentre que Mariano Viñuelas compleix amb escreix el breu compromís del servent vell.

Ara bé, cal reverenciar a Franz Mazura que amb  92 anys tingui ganes de pujar a dalt d’un escenari a recitar, més que cantar, la frase del preceptor d’Orest. Admirable!

La producció és una fita teatral. No té gaires artificis i la sobrietat que l’envolta encara fa més admirable la quantitat de detalls que amaguen cadascun dels gests que tots els personatges fan, fins i tot quan ningú està per a ells, quan el centre d’atenció el concentra un altre cantant. Especialment les criades amb les que cadascuna d’elles tenen un personatge ben delimitat.

Ja des del preludi en silenci, no un caprici sense sentit sinó una manera de fer entrar el públic en situació tensa, tan bon punt comença la música, tot l’exahustiu treball teatral és una autèntica filigrana teatral. Ahir vaig descobrir detalls que el dia de l’assaig em van passar per alt i és que estic segur que com més la veuria més me n’adonaria d’aquestes presències escèniques que tant ajuden a posar-se en situació. Hi ha mil i un detalls que jo m’estimaria més que descobríssiu vosaltres mateixos sense cap necessitat que jo hagi de fer spoilers  innecessaris.

Jo crec que és la producció de la temporada atenent a la globalitat.

Ho tornaré a dir, no us ho perdeu, no és que pagui la pena, és que produccions així i amb aquest grau d’excel·lència no és fàcil trobar-ho, ni en els teatres més importants.

El Liceu, en mig de la llista luxosa de teatres que co-produeixen la producció escènica, fa un goig impressionant i aquesta si que és una manera extraordinària de vendre la preuada marca. Cal felicitar a tots els que ho han fet possible

Les fotografies que encapçalen l’apunt són de A.Bofill gentilesa del departament de premsa de Gran Teatre del Liceu.

Elektra: A Timeless Tragedy

With amazing music by an orchestra led by internationally acclaimed conductor Yannick Nézet-Séguin and an amazing, amazing performance by Lise Lindstrom as Elektra, l’Opéra de Montréal brings us a must watch performance this season: Richard Strauss’s classic tragedy, based on the loss and trauma of Greek heroine Elektra.

The story of Elektra is legendary, both in myth and history. She has been…

i'm sorry i just have a lot of feels

^ Camilla Nylund and giant cat in Rusalka.

 - The production had received very mixed reviews, one calling it 'an incomprehensible travesty', so you can imagine my trepidation in going to see it, especially since it's an opera I'm barely familiar with in a language totally alien to me (Czech). However I found that this quirky and somewhat bleak production served the opera, which goes to show that you don't need to see a traditional production the first time you see a particular opera to understand and connect with it. Rusalka isn't a happy piece, I suppose it's highly cynical about love and Rusalka's hope is basically futile from the start, so the sleazy, oppressive feel of the sets and supporting characters framed the plot nicely.

 - Rusalka was initially sung by Camilla Nylund, a Finnish soprano, who was OK, but sadly she had to pull out before the last act due to 'allergies'. Her replacement (whose name escapes me) was maybe a little better than her, as her voice was more controlled and creepy, which worked for the last act's zombie Rusalka. 

 - The clear stand-out singer of the evening was Bryan Hymel, an American tenor. He utterly blew my mind several times, so much so that I involuntarily shouted 'BRAVO' at the end of Act 1.

Involuntarily.

Like out-of-body experience bravoing.

And people may have stared.

But seriously, Youtube doesn't do justice to his talent, his voice was like a cross between Jonas Kaufmann and Lawrence Brownlee (weird, right?), and he's sung crazy different roles like Arturo in Puritani and Cavaradossi WHAT

he is not my new obsession why would you say that

 - Supporting singers were all very good; the Water Goblin was sung by Alan Held who did Hoffmann at the Met a while ago, and the three water nymphs were sung by Young Artists, who were very bendy...

 - At one point there was a real cat on stage and it kept trying to run off when sopranos were singing. Understandable.

And last but not least:

 - YANNICK

 - NEZET

 - SEGUIN

I can't say enough about this man. I loved how you could tell he works to accommodate and highlight the singers' best points but still gives an amazingly nuanced and passionate orchestral reading. And I love his face. Remind me to marry a conductor.