El gat decapitat.
Era un marruix jai,  de pĂšl mĂ©s musc que negre.  Altri lâhaguĂ©s sacrificat  perĂČ els Ășltims anys les collites havien sigut un bĂ© de DĂ©u, la mestressa no es feia pedres al fetge per alimentar-lo amb sobralles i molt de tant en tant amb un rajolĂ de llet.
El masover quan sâassabentĂ que al mas  li era destinat un sergent del regiment ocupant, com execrable  convidat, arronsĂ les espatlles i mormolĂ : - hostes vingueren que de casa et tragueren. Seguint les instruccions del amo Xeixa va amagar a la barraca de la fondalada els cuixots, les llonganisses i bona part del vi mĂ©s bo.
Anit passada  el sergent, sadoll de vi i ratafia,  tragué el sabre de sa beina i cridant: - aquest gat esta vell y ja no rata, amb una espasada rà pida i experta va decapitar el moix.
Xeixa no estimava especialment al vell gat, perĂČ mentre el veia dessagnar-se entre fortes convulsions pensĂ : - AixĂČ ha Ă©s una mica massa. Hores mĂ©s tard, escoltĂ darrere la porta els roncs del sergent. EntrĂ i  la falç, dues hores esmolada, caiguĂ© de ses mans amb fort terrabastall. Lâinvasor, embriac com era, no es moguĂ©.
A peus del llit, sobre el bagul, al costat de la cuirassa, lâespasa sangonosa reposava desembeinada, nua.  DesprĂ©s de fer-ho,  encara temorenc, a la gatzoneta, contemplĂ un quart llarg el sergent ajusticiat;  per fi reaccionĂ i recollint un farcell ja preparat sortĂ a la nit i es fonguĂ© amb la negror conduint las seves passes cap a les valls del nord. Â















