#microrelat

Es va passar tant de temps creient que era una ànima incompresa, mancada de qualsevol mena de bellesa o tret digne d’aprovació, que quan finalment va trobar algú que sabés contemplar-la més enllà de les seves esquerdes, li va semblar que perdia el coneixement i que plorava llàgrimes de felicitat, tot deixant solcs de flors al llarg del seu rostre.

Un mal dia, va notar com si totes les fissures que la conformaven s’esmicolessin i l’esberlessin a ella des de ben endins, i va decidir buscar refugi en els braços d’aquella animeta que ja l’havia entès una vegada. I malgrat que la va cercar, cercar i cercar, amb la seva silueta sempre davant seu, mai la va poder atrapar; era inabastable.

Al final, es va atrevir a emmirallar-se davant d’una superfície clara, i aleshores va poder descobrir qui era realment aquella ànima bessona que sempre li havia tornat la mirada: era ella mateixa. Un altre mirall trencat.

- Roser

(Aquest microrelat parla sobre l’acceptació d'un mateix abans que la dels altres, sobre aprendre a abraçar els nostres defectes, fent-los consumir en flames abans que ells ens consumeixin a nosaltres mateixos.)

Els gossos bordaren tota la nit  amb lladrucs melancòlics.

Una lluna freda, glaçada, il·luminava el camí.  Plena i rodejada de tímids núvols que no arribaven a ocultar-la, rajava la seva llum opaca sobre la plana.  –Lluna amb cèrcol porta vent, xiuxiuà  el rodamón.

Arran del camí les  bardisses d’esbarzers i aranyoners, que protegien  les parcel·les d’intrusions no desitjades,  limitaven la visió impedint que es veiés el llogaret.  

El pòtol místic s’aturà,  senyà i pensà que aquests signes no auguraven res de bo.

Li deien “lo Quec”  però quan el vaig conèixer no vaig entendre el “perquè” .

Però en el moment en que el vaig mostrar el “Sang de Crist” va fer palesa la seva quequesa:

És, és és...és ...és ----------  Un...un .... un ..... un robí  de trenta quirats!  Va quequejar.

La pedra brillava sobra la balança,  La fila del juetó [i], poruga i avara, em va sorprenda.

Era un marruix jai,  de pèl més musc que negre.  Altri l’hagués sacrificat  però els últims anys les collites havien sigut un bé de Déu, la mestressa no es feia pedres al fetge per alimentar-lo amb sobralles i molt de tant en tant amb un rajolí de llet.

El masover quan s’assabentà que al mas  li era destinat un sergent del regiment ocupant, com execrable  convidat, arronsà les espatlles i mormolà: - hostes vingueren que de casa et tragueren. Seguint les instruccions del amo Xeixa va amagar a la barraca de la fondalada els cuixots, les llonganisses i bona part del vi més bo.

Anit passada  el sergent, sadoll de vi i ratafia,  tragué el sabre de sa beina i cridant: - aquest gat esta vell y ja no rata, amb una espasada ràpida i experta va decapitar el moix.

Xeixa no estimava especialment al vell gat, però mentre el veia dessagnar-se entre fortes convulsions pensà: - Això ha és una mica massa. Hores més tard, escoltà darrere la porta els roncs del sergent. Entrà i  la falç, dues hores esmolada, caigué de ses mans amb fort terrabastall. L’invasor, embriac com era, no es mogué.

Contempla amb ulls brillants i encuriosits la realitat que l’envolta mentre avança inútilment dins d’una roda que no la porta enlloc. Corre i corre, i dona voltes, cada vegada més de pressa i desesperada per aconseguir desafiar la inèrcia que sempre la fa tornar al punt de partida. Tot esforç per fugir de la monotonia és endebades.

Desfeta a causa de la seva desventurada existència, està convençuda que no hi ha cap sortida. Espera un moment: sí que n’hi ha. Allà hi ha una porta. L’única cosa que ha de fer per tal d’alliberar-se de la seva captivitat és obrir-la i traspassar-ne el llindar, i, d’aquesta manera, emergirà a tot un món de coses noves per descobrir.

Observa la seva companya de cel·la, que jeu escarxofada en una cantonada. Li diu: «Què fas, vens amb mi?». «Ni parlar-ne», li contesta. «Jo no penso moure’m d’aquí. Hi estic massa còmoda i no haig de preocupar-me de res: em passo el dia mig endormiscada i, fins i tot, em porten el menjar. A més, allà fora tot és molt perillós.»

Així doncs, convençuda de la seva decisió d’iniciar una nova etapa plena d’aventures i emocions, aconsegueix —no sense cap esforç— obrir la porteta amb les seves mans menudes i, remenant la cua llarga i un pèl repulsiva, surt potes ajudeu-me de la gàbia, pregant per no topar-se amb aquella bestiola melindrosa i arrogant que es fa dir “gat” i que sovint ronda pels voltants, observant-la amb avidesa mentre es llepa els bigotis.

Ostres, i què deuen menjar els gats?

No m'hauria imaginat mai, quan encara ens posavem vermells si les mirades se'ns creuaven sense voler-ho, que avui aquest ressentiment disfressat d'indiferència ens glaçaria els cors i el color d'aquests dos somriures envelliria com un retrat decimonònic que ens recorda amb crueltat allò que ja no hi hauria de ser. És aquest final inesborrable traçat a l'atzar de la mà del pintor el que ens remou l'estómac.

Tot són silencis en aquesta ciutat enfonsada. Em costa caminar a causa de les ferides d'una guerra freda que amaga un odi tan colossal com l'amor que tu i jo vam fer realitat aquella nit, quan els cors tendres emergien suplicant-nos que ens besèssim. Aleshores voliem conviure en aquella càpsula d'egoisme que a poc a poc ens va anar ofegant, encongits, tan a prop l'un de l'altre que gairebé no ens endevinàvem les tonalitats dels ulls.

I em fa por caminar en aquest cementiri de dubtes i trobar-te avançant en aquesta direcció, però en sentit oposat; esbrinar qui és, si tu o jo, el que passa de llarg sense ni tan sols contenir l'hàlit del nerviosisme.