Estejant

Han passat 90 dies, 17 hores i 6 minuts des que vaig aterrar a la càlida i humida nocturnitat barcelonina, i desde llavors l’infatigable temps, que no es pren mai vacances, continua en la seva contínua fixació per seguir endavant i, així, amb més perspectiva, em poso a recordar.

Recordo la desconcertant però recomfortant sensació de tornar a un lloc conegut, amb aquella escalforeta que puja per l’esquena fins pessigar una miqueta l’ànima. Recordo el retrobament amb el mar a Istanbul, la fredor de la pluja alemana calant-me els ossos, la brisa de Jura acaronant-me, la soledat de les autopistes franceses, l’amistat vienesa, les galtes cremant pel foc de camp, la sensació d’estar a casa lluny de casa, les converses incomprensibles, el polze agarrotat d’alçar-lo al vent. Recordo llàgrimes, abraçades, comiats (massa comiats), presentacions, calor, fred, sed, cansament, comfort, dies infinits, complicitats, distanciament i emocions, moltes, fortes, contrastades, experimentades i en procés de païment.

Recordo moltes coses, sí, però una de les que més recurrentment em ve al cap és la sensació que tenia -tinc- quan altres viatgerxs em recomanaven, dins aquella complicitat tan íntima com efímera que s’estableix entre lxs nòmades, que continués el viatges, perquè realment valia la pena, “perquè encara que ara pateixis segur que després t’encantarà”, “pequè si tornes t’empenediràs”, perquè, al final, estava realitzant un dels gran somnis de qualsevol i seria un neci si hi renunciés.

Bé, parlem-ne. Mai m’han agradat els absolutismes, i menys quan m’afecten directament.

Sí, és cert que viatjar és una experiència eriquidora en molts sentits, perquè et fa sortir de la zona de comfort, perquè et fa trencar estereotips i prejudicis, perquè et permet veure el món i la vida des d’un altre punt de vista, perquè t’obre la porta a noves situacions, activitats i, sobretot, persones que segurament no coneixeràs a la teva rutina sedentària...

Però, compte, ni cal que tothom hagi d’experimentar-ho si no vol, ni és aquesta la única forma de viure aquest tipus d’experiències.

I és aquest el punt que em fa un pel de ràbia: el recurrent discurs del viatge com a teràpia contra tots els mals, com a antídot del patiment estandarditzat de la rutina capitalista mitjana; i lxs viatgerxs que, com missionerxs, van escampant aquesta fe. Doncs bé, permeteu-me que qüestioni la bessant més absolutista d’aquesta creença: sense viatjat la vida també pot ser un camí ple d’aventures! No cal marxar, com a escapista de la teva realitat, a un altre indret per a exprimir els meravellosos regals que la vida ofereix. A prop de casa també pots conèixer gent nova i fascinant, aprendre i descobrir noves sensacions, fer que cada dia sigui diferent i sorprenent... I no, no dic que no moli viatjar (que encara em segueix encantant, eh?), només que no és la única forma de viure a tope; és més, pot ser que, per a algunes persones o en algun moment, un viatje sigui una mala experiència.

El meu trosset d’estejada, tot i no ser horrible, no va complir les expectatives que li havia carregat (pobret), en gran part perquè aquestes anaven força inflades per la gran quantitat d’apologia al viatge que havia llegit. M’encanta que totxs lxs viatgerxs que he llegit realment estiguin vivint el seu somni, però tot té sempre dues cares, i també estic convençut que hi ha una bona colla de gent que surt amb la motxilla a menjar-se el món i la jugada li surt frustrada... El que passa és que aquesta gent no ho sol penjar en un bloc.

Sigui com sigui, avui he volgut compartir aquesta reflexió amb vosaltres per a reivindicar que l’aventura de viure no es fa només viatjant. Atrevim-nos, doncs, a fer de la vida un viatge sense necessitat de passaport. Atrevim-nos a viatjar a casa. Atrevim-nos, al cap i a la fi, a viure! :)

Sí, l’estejada ja va acabar, per el moment... Però més coses estan per arribar!

Aquí us presento amb molta il·lusió l’avançament del vídeo que estic fent amb totes les gravacions del viatge.

L’aventura continua!

Per als que no ho sabieu, a banda de viatjar també m’agrada invertir el meu temps fent dibuixets i aquarel·les... O sigui que si us heu quedat amb ganes de més, de moment no us puc oferir més històries viatgeres, però sí un grapadet d’il·lustracions i altres gargots que hi ha i aniré penjant al meu bloc d’il·lustració.

"No abandonis" em deia el meu germà, "Això et passarà" em confessà la Teia, "Segueix pujant la muntanya" insistia la Gabi, "Després te'n penediràs" em va escriure la Lara.

I jo ho he intentat, de veritat.

Ho vaig intentar la primera setmana, aquella setmana gris on vaig sentir el sabor melancòlic de la soledat però tot i així vaig decidir carregar-ho tot a l'esquena per continuar fent camí. Ho vaig intentar també al final del primer mes, quan intentava arrencar dels avets alemanys una resposta als meus dubtes i finalment decidí intentar trobar company/a o un indret que em motivés més. I al final del segon mes, quan vaig veure que 60 dies de nomadisme solitari no m'acababen de convèncer, vaig decidir fer aquell salt, aquella aposta total a una carta, aquell all-in que em va portar al llindar d'Europa. Ara, rere dos mesos i mig en ruta, diferents fòrmules de viatge, i moltes persones, converses i moments espremuts sento que sí, podria continuar el viatge, seguir intentant trobar-li un sentit i esforçar-me en gaudir-lo; però arribats a aquest punt, amb el tràfc caòtic al darrere i la brisa del Bòsfor davant, crec que ja ho he intentat suficient.

Sí, retorno amb la motxilla plena de roba bruta, arrugada, i una colla d'aprenentatges ben plantats. I no, en cap moment me'n penedeixo d'haver fet aquesta estejada, però la rutina nòmada em començava a cansar i cada cop m'era més difícil trobar la màgia de descobrir ons, quans i quis nous. Una altra ciutat, amb els seus monuments i cartells en un idioma estrany, una altra persona amb qui repetir les mateixes converses introductòries, un altre cop reubicant-me a horaris i maneres... Estic segur que aquest estil de vida pot ser - és - apassionant i encoratjador, i encara em brillen una micona els ulls quan llegeixo les històries d'aquelles intrèpides personetes que viuen amb el món com a casa i la incertesa com a no-rutina; però ara, a mi, el cos em demana descansar d'això.

Finalment he decidit fer-li cas i probablement per això, per fi, ja no considero aquesta decisió un fracàs, ni un projecte abandonat a mitges, sinó una experiència viscuda i apresa que ha arribat al seu final. Segurament és menys èpic que haver continuat estejant fins la Xina o, qui sap, fins la Conxinxina; segurament ara aquesta petita història ja no donarà per escriure un guió de Hollywood; segurament totes aquelles que penseu que hauria d'haver continuat remugareu que no he sigut suficientment persistent; però això no s'acaba, hi haurà més viatges, més aventures i continuaré aixecant-me cada matí amb la intenció de cercar aquella petita gran catarsi diària, ja que un dels aprenentatges d'aquest trencadís d'experiències és que encara que torni a casa el viatge no s'acaba perquè - i ara bé la frase maca de tancament - el viatge més apassionant, intens i ple d'experiències de coloraines és la vida :)

[Applause]

[Curtains Down]

I allà, el nou de juliol, rere 22 hores i 2800 km de salt al buit, vaig arribar a aquella ciutat eterna on l’orient i l’occident es saluden a cada ribera del Bòsfor, l’estret intercontinental.

El tràfic més caòtic que he vist, la calor, la quantitat de gent venent, discutint-se a ple pulmó i afegint rebombori a aquella explosió de vida desordenada van ser els ingredients d’exotisme suficients que en aquell moment necessitava. Vaig respirar profundament i em vaig donar la benvinguda.

Istanbul va néixer com una polis grega, amb el nom de Bizanci, va passar a ser la capital de l'imperi romà d'orient com a Constantinoble i després va ser presa pels otomans, que van transformar la seva identitat cristiana ortodoxa en musulmana, construint minarets on hi havia campanars i definint la imatge que avui dia tenim de la ciutat. Porta entre orient i occident, cruilla de cultures i contrastos, enclau del comerç mundial abans de l'invasió europea a les amèriques; Istanbul és un indret on l'evidència de la història et cau al damunt quan passeges per les estreteses del casc antic, però també un lloc on el futur es materialitza en gratacels i suburbis que creixen tan insosteniblement com el sistema que l’alimenta, engolint les poblacions colindants en una conurbació boraç que avui frega els 14 milions d'habitants (i això sense comptar els gats, que deuen ser un grapat de milions, també).

La benvinguda a aquell imponent espectacle fet ciutat va durar les dues hores en que vaig trigar en fluir er les riuades de cotxes, busos, minibusos i camions fins creuar el Bòsfor i arribar a Kadiköy, antiga vila - avui districte - composta d'uns quants carrers de restaurants, llibreries i múltiples adjacents residencials. L'atractiu? Les vistes a la vella Istanbul, a l'altra banda de l'estret, amb la posta de sol oferint el seu espectacle rere els perfils icònics de l’Ayasofya i la mesquita de Sultan Ahmet (coneguda pels guiris com a "Blue Mosque"). Allà hi vaig passar dos dies amb el Salih, el meu primer couchsurfing istanbulenc, però després de la segona nit em vaig traslladar a la banda europea a passar els propers quatre dies amb el Hazar.

Ambdós servicials i acollidors, em van mostrar diferents realitats de la complexitat istanbulenca. L'iftar de la meva primera nit a la ciutat, la lectura de la fortuna als pòsits de l'intens cafè turc, els mol·luscs amb llimona, les vistes des de l'universitat, els viatges amb ferry pel Bòsfor, aquella trobada de CS a prop de Taksim... El Salih em va permetre entrar a la intimitat d'un ramadà familiar, i descobrir que totxs s'aixequen a les tres de la matinada per menjar i beure el que no menjaran ni beuran al llarg de les intenses hores de sol. També va compartir amb mi la seva visió dels petits detalls que conformen la continuitat contrastada de Kadiköy i la banda europea "més atapeida, comercial i caòtica" que deia. El Hazar em va incloure incondicionalment al seu cercle d'amistats, amb aquella tarda de cafè i aquella nit de xerrera al balcó, i em va mostrar, en contrast a la realitat musulmana del Salih, la cara més "progre" de la urb; amb el ioga, el vegetarianisme i la seva homosexualitat com a bandera. Certament és conegut que a Istanbul conviu l'omnipresent atmosfera del mitjà orient, amb el seu paisatge de mesquites, mocadors femenins i cants de pregària cada cinc hores, i les tendències europees més liberals, amb un nombre creixent de shorts, bars on serveixen alcohol i altres pràctiques que s'allunyen de la tradició marcada per l'Islam.

I així vaig passar aquells dies. Dies per assaborir i acostumar-me a aquella carregada atmosfera turca i, per suposat, dies per ordenar el cap, escoltar sensacions i decidir el proper pas. La gran majoria delxs que llegiu això ja sabreu quina va ser la decisió. Sí, vaig fer aquest salt a la recerca d'un exotisme motivador, però encara sense companyia i amb un cansament acumulat d'intents fallits i d'una (no)rutina viatgera poc satisfactòria, la balança s'inclinà clarament cap a la tornada, i la compra del darrer vol d'aquesta petita gran aventura va acabar amb qualsevol possible dubte.

I va ser així com, rere 78 dies d'estejada, uns quants milers de kilòmetres i alguna que altra amistat a les esquenes, vaig decidir que aquesta petita gran aventura havia arribat a la seva fi.

Tot va ser molt ràpid, i la veritat no em va donar temps a prendre consciència d'aquella decisió, cuinada a foc lent durant molt de temps però engolida a tota pressa sense assaborir-la... I clar, l'avió només va fer que ajudar en l'acceleració d'aquell procés. "Com pot ser que aquest matí sigués xerrant amb un nepalí, un libià i un ucrainès a Istanbul i ara sigui aquí, en un Rodalies direcció el Clot - Aragó?" L'avió trenca l'espai i el temps, ni el paisatge ni la durada del trajecte t'acompanyen durant la transició de la tornada... Cert, és un aspecte que no m'agrada dels viatges amb avió, però també cert, em vaig voler aprofitar d'aquest fenomen per a plantar-me a casa en poques hores, en comptes dels dies que m'hagués costat un altre transport. Suposo que emocionalment ho necessitava, o potser només va ser caprici, comoditat i la poca importància que vaig atorgar a cremar els estalvis en un vol més.

En qualsevol cas així va ser com, el 17 de juliol a les 23.30h, vaig trepitjar la buidor nocturna de l'aeroport del Prat, on vaig marcar el punt i final (abans del planejat) a un ambiciós viatge que, qui sap, potser té la seva continuitat a la propera temporada...

...To be continued?

Sí, havia pres la boja decisió de volar cap a Istanbul. El que no tenia previst és que el meu vol fes una escala de 22h a Kyiv (Kiev) regalant-me així l'oportunitat de saludar els seus carrers.

Primer segell al passaport i primer indici de la meva sortida de la bombolla UE: taxistes oferint-te els seus serveis i una senyora amb qui discutir com pagar una placa a aquell bus atrotinat que em portaria a l'estació central de la capital ucrainesa. Els cartells en ciril-lic em van donar la benvinguda en un idioma que, ja no és que no entengués, si no que ni tan sols podia llegir. Cinquena ciutat a la que arribava perdut, i cinquena ciutat on vaig trobar la direcció correcta mentre observava aquell panorama d'edificis alts i grisos (abans l'orgull de la sobrietat soviètica i ara l'aspecte d'un suburbi decadent qualsevol), aquelles infraestructures poc cuidades i aquell estil tan horte... tan eslau, vull dir.

El passeig de tarda que li vaig poder dedicar no va ser més - ni menys - que una primera conversa per trencar el gel, un intercanvi de primeres impressions. Suposo que la ciutat va veure en mi un viatger malgirbat que navegava amb una gràcia forcosament apresa per aquella transició no planificada. La meva primera impressió de Kyiv va ser una d'aquelles barreges que tant m'agrada descriure. Per una banda, la Kyiv cosmopolita, amb el seu boulevard de cafès i multinacionals de fast-food, amb els seus músics de carrers i b-boys amb poca gràcia, amb algun que altre pintor de retrats i alguna que altra nena venent polseres fetes a mà. Per una altra, la capital d'un país sota l'ombra de la guerra, amb no pocs militars passejant els seus uniformes i ONGs demanant financament per operacions humanitàries (no a l'Àfrica, sinó a uns centenars de kilòmetres a l’est d'allà). Per acabar, la encara present sensació del fantasma comunista, amb aquella arquitectura sobria i rectilínia.

De nou em trobava allà, enmig d'una altra ciutat desconeguda, sense mapa, amb la meva motxilla de 16 kg a l'esquena, una calor inesperadament aclaparadora i un paper arrugat amb la direcció del hostel. De nou la meva principal possibilitat d'arribar al lloc era preguntant als locals, i de nou, com sempre, va ser l'opció que millor va funcionar. La gent d'aquella petita perla al bell mig del continent europeu se'm va presentar sorprenentment servicial y amable. En diverses ocasions si la persona a qui li preguntava no sabia la resposta o no parlava anglès es preocupava de parar o buscar algun altre txec amable a qui consultar. La dona que em va mostrar la bona direcció em va acompanyar dos carrers per assegurar-se que no em perdés i, així, abracat per aquella càlida benvinguda, vaig arribar a Praha.

M'és difícil resumir l'experiència a aquesta ciutat de carrerons i turons perquè, com sempre, aquesta resulta ser una barreja, un còctel (com el vienès) de sensacions, anècdotes i moments. Intentem-ho, però.

Praha va ser la meva primera calor d'aquest estiu, amb dies d'un sol tan radiant que fregava l'egocentrisme però amb ombres agradables i riberes fresques. Praha va ser la tercera ciutat del Danubi, el qual he anat seguint - com un salmó - a contracorrent a través de Budapest i Wien. Praha van ser nits musicals en bona companyia, gaudint d'aquell piano del Far West, d'aquelles guitarres petites i del Tiago, el dolc ukelele. Praha van ser passejos sense temps i sense rumb, descobrint algun que altre racó i alguna que altra persona. Praha va significar descobrir el "busking" i el seu poder per a trencar el gel entre la gent, descobrir que existeix una fruita que és com el pa, que si permets tocar al carrer sense necessitat de llicència la ciutat s'omple de vida i, sobretot, Praha va significar descobrir l'incipiència d'una amistat llunyanament propera.

Praha va ser un cementiri apartat i gris, un peu molt inflamat i una carrera a coll-i-bé; va ser el meu primer Pub Crawl improvisat i de gratis; va ser una taula d'un bar "cincuantero” compartida amb unes russes i un hawaià; va ser un hostel-apartament i un bar d'amistats coincidents per una nit. Praha va ser una gran tempesta nocturna a un parc i la por que la tenda se'n vagi volant i, cap al tancament, Praha va ser la premeditada decisió de tornar i, llavors, la bogeria de fer un salt al buit.

A on em portarà aquest salt...?

M’havia promès que Budapest seria el lloc on, si no trobava companyia ni la motivació d’un lloc lleugeramet més llunyà, tornaria. El segon aspecte, tot i l’encant indiscutible de la ciutat, no el vaig trobar; i el primer... bueno, a mitges.

La foscor de la nit comencava a guanyar terreny a la llum ennuvolada del dia quan vaig arribar a Nyugati, l’estació central de tren. Vaig assaborir el plaer de sentirse perdut sense mapa durant un instant i després vaig trobar el hostel que l’Enrique em va recomanar. The Groove sembla, més que un hostel, un pis compartit d’estudiants, amb gent cuinant pasta, tocant la guitarra i una mitjana de “man” “dude” i “guys” per minut.

Allà vaig conèixer al Ramon. Natural de Blanes, decidit i aventurer, estava fent ruta per Europa amb una 150cc, i no va trigar en convidar-me a visitar algun poblet de la rodalia amb ell i la seva moto al dia següent. Ja em veieu, doncs, amb un casc d’esquí llogat per 900 Huf i pujat de paquet a aquella mini-aventura d’un dia. Vam dinar a Szentendre una deliciosa amanida Caesar i després vam continuar fins la frontera amb Slovensko! Passeig de rigor pel dessolat poblet fronterer i tornada al The Groove.

Al dia següent la nostra visita als banys termals de Géllert ens va servir de comiat, però no vaig durar gaire sense companyia. Aquell vespre vaig anar a la meva primera trobada de Couchsurfing per a conèixer gent viatgera... I una altra cosa no, però viatgerxs en vaig tenir per estona! Amb alguns d’ells vaig compartir els següents dies de birres al Szimpla i Free Walking Tours.

Vaig conèixer les històries que teixeixen l’entramat urbà al igual que les dels viatgers que em van acompanyar, i així vaig conèixer el passat comunista de Budapest, l’influència de la seva població jueva (el 10% dels habitants), i que la majoria de la gent que viatja per aquí està d’interraíl o eurotrip, excepe algun que altre intrèpid rodamón.

Enmig d’aquest brou de comfortables contrastos la Eileen, aquella noia màgicament espontània que vaig conèixer al Sommerfest,em va dir qe aniria a Praha el proper finde, i la veritat jo vaig vere el plan molt clar: tornar a Wien a re-visitar l’Enrique i després pujar cap a la capital txeca a passar uns dies amb ella, el seu ukelele, i l’encant que tant m’havien venut d’aquesta ciutat.

Estejant acaba l’etapa Europea del viatge! Què m’esperarà més enllà...?

La meva idea era arribar, a ser possible, aquell mateix dia a Wien (Viena para los amigos), pero la pluja va decidir passar els meus plans per aigua (mai una metàfora havia sigut tan literal). Allà em trobava, a l'entrada de l'autobahn A8 amb el dit enlaire observant com les probabilitats que algun dels poquets vehicles que hi entraven parés disminuia a mesura que l'aigua m'anava calant. Finalment vaig haver de cedir-li la victòria a la meteorologia i vaig abortar la missió, però em vaig regalar un acomodat descans a la vila més propera. La pensió de mala mort on em vaig allotjar em va entrar pels ulls com el palau més luxós de la bavaria, i segurament per això vaig dormir taaaant bé i, així, les energies renovades del dia següent van ser suficients pel meu récord de l'autostop: 300 km en un dia! En quatre viatges y molta satisfacció vaig plantar-me, a allò de les 19h, a la "ciutat de la música". La il-lusió d'aquella fita em va fer enganxarme al vidre del cotxe com unx consumista amb un aparador i engolir tots els estímuls que l'entorn m'oferia. Per fi era allà! :)

La experiència de Wien, però, té nom i cognom. Enrique Manzano. L'Enrique és com un polígon amb moltes cares i colors: filipí de naixement, fotògraf de passió, filòleg romànic  d'estudis i amant d'Andalusia. Em va rebre davant la simbòlica i imponent catedral vienesa i vam anar al seu petit apartament prop del canal. Mentre cuinavem una truita de patates per sopar vaig anar descobrint el seu gust per Espanya en general i el sud en particular. A vegades em donava la sensació que en comptes d'estar parlant amb un austríac d'origen filipí parlava amb un natural de Sevilla, i tant les fotos que decoren la seva paret com la bandera granadina que penja del seu llit ho van confirmar un xic més. Però si fins i tot coneix més sèries espanyoles que jo! Però el seu coneixement de les terres castellanes no eclipsa en cap moment la seva cultura en altres àrees... I és que l'Enrique supura cultura per totes bandes! Passejar amb ell pels carrers de la "innerstadt" (el casc antic) significa fer un tour turístic de primera categoria, amb dates, noms i estils arquitectònics inclosos, i si a sobre el tour és durant la plàcida nocturnitat vienesa, només acompanyats pels edificis il-luminats i la fresca brisa centro-europea, l'experiència ja és la hòstia!

I la veritat és que no vull treure-li el títol a Girona, però realment Wien m'enamora. La monumentalitat i bellesa barroca o neogòtica dels seus edificis imperials no em va semblar buida o freda com a altres indrets, sinó plena de cultura i vida. Sí, Wien, al igual que l'Enrique, supura cultura. Des del seu brillant llegat històric, amb Mozart, Beethoven i companyia gravant el nom de la ciutat en les pàgines de la història, fins a la brollant avantguarda contemporànea i la seva vital escena underground a la ribera del canal. No és estrany veure horts urbans al costat d'edificis guarnits de relleus o graffitis decorant bars. Art barroc, contemporani i urbà es donen la mà a aquesta urb acariciada pel Danubi.

I suposo que el còctel vienès de l'Enrique i la ciutat em van embriagar fins al punt de no voler marxar. Vaig allargar, doncs, la meva estada un cap de setmana. I així van ser cinc dies, finalment, els que vaig compartir amb aquell còctel. Cinc dies de fer el guiri com mai durant la resta del viatge; cinc dies de passejades i bona companyia; cinc dies de converses sobre història, llengua, societat, art, política, viatges, fotos; cinc dies veient "Allí abajo" o monòlegs del "Club de la Comedia", o aquell documental imprescindible que m'he empassat ja quatre cops; cinc dies en els que, per fi, vaig pensar que arribar fins allà havia valgut la pena, perquè d'allà m'emportava un grapat d'experiències inoblidables, el record d'una ciutat a la que espero tornar i, sobretot, el que puc considerar el primer amic de tot el viatge :)

“Vas a Burghausen? Allà hi ha el castell més llarg d’Europa!” em van dir en un parell d’ocasions. I la veritat és que jo no m’acabava d’imaginar com podia ser un castell ta llarg, fins que se’m va aparèixer rere la cortina d’arbres, allà, sense cridar massa l’atenció però dominant el turó que representa el casc antic de la vila. Una postal ben maca, sí. Si al seu aspecte fotogènic li afegim que el poble acull un dels festivals de jazz mès importants del... món (?), el còctel resultant és tant pintoresc com agradable. I en això pensava jo quan va aparèixer el cotxe del Rainy i em va convidar a iniciar la tercera helpxaventura del viatge.

No, no vaig agafar cap helicòpter, aquesta foto la he agafat prestada de Wirth Harald (http://www.fotocommunity.de/pc/pc/display/14602343) per a que veieu la llargària del tema.

Vam canviar les cases de coloraines pels camps de cultiu fins arribar al que a casa anomenariem una masia en tota regla. Però el “Theaterhof Priessenthal” és més que un masia. És una gran casa que acull a una petita comunitat ben avinguda. La família que regenta el lloc, guiada pel convencut lideratge alemany de la Gabi, organitza esdeveniments culturals i artístics al lloc, cosa que el manté amb vida. Teatre, música, pintura i bon menjar i beure es van succeint al Priessenthal entre quatre i sis cops l’any.

A més de la matriarca, la comunitat es compon del seu company, l’afable Rainy, que sembla que intenta compensar l’energia i rectitud de la Gabi amb el seu somriure discret i relaxat; i la “canalla”, composada pel Simon, una espècie de Maxime amb ulleres i més sèrio, el Raffael, adolescent rocker que aporta el punt contemporani necessari a l’estampa rural,i la Veronika, tan vital com recta. També hi viu allà una colla de llogaterxs que comparteixen taula a cada àpat i ajuden quan i amb el que poden a mantenir el lloc amb la vitalitat relaxada que li correspon: el Theo, la Nadja, el Johanness, el Ben i algun altre qe no va aprèixer durant la meva estada. Per acabar de completar el quadre de la comunitat, clar està, estem els helpers: la Roya i el Ralph (adorable parella que viatgen a peu i sense diners), la Hannah (botànica de Massachussets), la Shae (californiana inconformista) i un servidor.Catorze persones que comparteixen (compartiem) taulaen un equilibri entre la ruralitat i la creativitat hippilonguis i l’organització i la rectitud alemanes.

Però tot allò em va costar mitja semana veure-ho, ja que els primers dies encara vaig estar submergit als mars decisoris sobre la continuitat del meu viatge. La Gabi em va dir que si no continuava pujat la muntanya tot l’esforc fet fins ara hauria sigut en va... Però encara no sé a quina muntanya es refereix. La Roya em va dir que és normal, que al seu fill també li va passar, però que m’havia de reconciliar amb el camí. Tothom en general em deia que contiués, però jo no ho veia clar... I vaig fer dissabte al meu cap. Vaig netejar idees i sensacions que estaven agafant pols, vaig redistribuir les vigents i hi vaig afegir una capa de pintura a tot plegat. Llavors les conclusions van trucar a la porta. Vaig decidir, doncs, donar una nova empenta al vaixell i corregir el rumb en alguns aspectes. Objectius? Trobar acompanyant i arribar a indrets més atractius.

I va ser llavors quan vaig intentar vure l’aquí i l’ara, desconnectant-me de casa i connectant-me al meu entorn... I va funcionar! Vaig comencar a olorar més el menjar, a assaborir els perfums de les flors, a sentir el vent des del columpi i a gaudir de la companyia que em reodejava. Com a punt àlgid d’aquella reconciliació amb el present, el Sommerfest va ser tota una poesia feta festa d’estiu. Música en directe, pastissos, ambiet festiu, les hamburgueses veganes de la Roya, bombetes de colors, una conversa revitalitzant amb el Mark - l’artista abtracte -, uns riures i unes complicitats amb la Maria i la Eileen (a.k.a Werefox!)...L’estada al Priessenthal va acabar amb aquest comiat perfecte. Un comiat que, aquest cop, va punxar molt menys :)

Al dia següent vaig encarar la Selva Negra amb tota l’alegria d’un dia gris. Els avets em van acompanyar al llarg de tota la carretera fins Konstanz, on em vaig donar de front amb el turisme de masses: famílies, grupets de joves i parelles que voltaven el seu consumisme d’amunt avall, passejaven pel centre comercial un dia assolellat i abarrotaven les terrasses cara al Bodensee (el llac). Jo les mirava i hi veia un tros de mi, en aquell nen que li plora a la mama, o en aquell  col-lega que beu una birra per pressió social. Però no vaig durar gaire davant aquell aparador de realitat; la motxilla ja havia descansat suficient i la meva esquena necessitava un lloc tranquil per dormir... La ribera del llac va ser el lloc escollit.

La darrera albada de maig va ser ennuvolada, però al cap d’unes hores el sol va retirar les cortines i em va dir que sí, coi, que agafés el ferry. Travessar el Bodensee va ser un caprici merescut, i ho vaig gaudir com un nen a una fira; així com vaig gaudir les típico-pintoresques casetes de Meersburg, on em vaig regalar un matí de fotos i gespa.

Tornada al cicle de l’autostop-hospitalitat, aquell dia rodó vaig dormir a Augsburg, una ciutat jove, petita i bufona on el Tim em va oferir casa seva. Allà va comencar el recorregut de l’hospitalitat bavaresa! Al pis del Tim vaig conèixer a la Flor, una argentina fresca i alegre que em va convidar a passar la tarda del dia següent amb unes amistats al llac (sí, aquí hi ha quasi tants llacs com bars a barna xd). Aquelles amistats resultaren ser la colla de hippies més autèntica que he conegut mai. No vaig poder evitar quedar-me a dormir al seu petit paradís, és clar, i passar la vesprada guitarrejant i fent corda fluixa. Vaig pensar en quedar-m’hi més temps allà, a aquell Woodstock amagat, però no podia faltar a la cita amb la primera persona coneguda de tot el viatge: l’Anna :)

Crec que ella en cap moment va ser 100% conscient de l’especial que va ser per a mi veure-la aparèixer sobre la seva bici de ciutat alemana, amb la roba d’estiu ballant amb el vent. Se la veia gran, renovada. Hòstia, que fort, ja no erem aquellxs estudiants que tornaven en ferros a casa comentant les absurditats que ens feien fer a la uni. Ella ja fa un curs sencer que viu aquí treballant a un “kindergarden“, un curs que ha viscut a l’estranger, fent-se independent i aconseguint una estabilitat alemana que moltxs a casa desitjarien; i tot amb la simplicitat que ella ho planteja. Jo no sé si envejo la seva situació, però en aquell moment en que em sentia tant desarrelat, qualsevol olor a rutina em posava les dententes. I clar, no em refereixo a un sou estable i un horari fixe, sinó a una casa on anar i unes persones a qui explicar el dia. I mentre ens explciavem les vides ruixadxs pel sol de tarda em va fer una trena de fils i, així, de sobte, em vaig transportar a casa.

El comiat i punxada corresponent van ser seguits per la tercera trobada del recorregut de l’hospitalitat: la Yaneth. Encara que amb ella no em vaig sentir tan a casa, seria injust no qualificar de bona la tarda que em va regalar d’anècdotes i somnis viatgers a la infinita i perfectament tallada gespa del “Enlischer Garten” de München, un dels parcs urbans més grans del món! La conversa es va allargar mentre anavem a casa seva i m’explicà el seu projecte de crear un espai social tipus casal a la ciutat. També vam parlar de música, de segona mà, d’Adventure Time i, més tard, amb el seu xicot, de política, llengües i societat. Quan es va cabar el vi vam decidir apagar el foc del jardí i reposar tots aquells pensaments, i així com el fum del foc es va anar dissipant entre els estels que encara s’entreveuen als afores de la “stadt“, jo vaig anar tancant els ulls, pensant en el futur del meu camí, fins que Morfeu em va convidar a deixar-ho tot i acompanyar-lo en la foscor nocturna.

Vaig entrar a Deutschland entre l’intent de sobreposar-me als melancòlics pensaments amb que vaig acomiadar els Mallet i l’admiració per la caarvana setentera que m’hi va portar. L’afable parella de vellets que la portava em van deixar a un creuament on dues noies m’agafaren al cap de cinc minuts. No m’agrada ser superficial i jutjar per l’aspecte, perquè tant m’han agafat BMWs com atrotinaments fets cotxe; però en aquest cas la seva pinta punkarra em va fer pensar que coses molonguis em proposarien. I així va ser.

Després de preparar un pastís deliciós de ruibarbre a casa seva em van portar al KTS, una espècie de CSOA (Centre Social Okupat Autogestionat) a l’estil alemany. Allà em van presentar al Max i els vaig ajudar a pintar unes cases de cartró per a un acte del dia següent al qual, és clar, hi vaig acabar anant. Entre pinzellada i pinzellada em van proposar d’anar amb ellxs a un sopar amb foc de camp a la selva negra, i en un parell d’hores allà hi era, rodejat d’una colla de col-legues parlant alemany.

I potser va ser el fum del foc, la birra, o la maria... Però en aquell moment vaig caure al pou. “Què coi faig aquí, rodejat de desconegudxs, de gent que demà acomiadaré per no tornar a veure?” “Quin sentit té continuar si cada cop que acomiado algú em sento dessolat?” La Teia em va dir que a ella li va costar uns quants mesos acostumar-se a la vida del viatger solitari quan va anar a centre-amèrica, i que per això es quedava més temps als llocs, per parar una mica i sentir, encara que fos un o dos mesos, un agradable arrelament. També ho pensa el Max, que em recomanà fer el mateix. “Si t’agrada un lloc, queda-t’hi!” em deien. Però llavors deixa de ser un viatge, no?

Em vaig recrear en aquells pensaments fins al dia següent quan, de tornada a Freiburg, vaig anar amb ellxs (i més col-legues sevxs) a l’acte reivindicatiu de projectes okupes (van penjar una notícia sobre el tema aquí:https://linksunten.indymedia.org) . L’experiència em va servir de teràpia oblida-mals, i la companyia d’aquella gent em va atenuar aquest buit que m’estira cap a casa. Mentr era amb ellxs em vaig sentir dins una pel-li d’intel-lectuals revolucionaris. Una pel-li en alemany, això sí. Xerraven de muntar una xarxa d’ordinadors basada en Linux mentre menjavem el pa sobrant dels forns, que és recollit per una associació i posat a lliure disposició de la gent. I em van dir que sí, que podia dormir al KTS.

Al dia següent, un comiat més, una punxadeta més.

Al sud de l’Alsace, aquella regió francesa de cultura alemana, hi viu una família encantadora que regenta una petita casa rural: són els Mallet.

La Claudia, mare de família, ésuna dona activa i inquieta. És “coaching parental”, i és que li encanta el món de la parentalitat i apredre i llegir sobre autoritats i lideratges respectuosos i positius; a més, coordina la ludoteca de la zona, llegeix un munt de revistes i s’entreten fent manualitats i escoltant música a tota hora. El Benoit, el papa, dirigeix un cinema a Mulhouse, és un pel reservat i li agrada fer-se un cigarret, un cafè i somriure-li a la vida. La Heloise, primogènita, és una nena de sis anys tan vital i eixerida com independent i habilidosa. I riu, riu molt; té un riure d’aquells contagiosos capacos d’alegrar a qualsevol. El Léonard, el petit, amb els seus tres anys, tél’emprenedoria de qualsevol gran investigador:és increible veure la cura amb la que porta la terra a un altre lloc i, quan la mama li diu que allà no, l’habilitat amb la que la recull.

Conviure una setmana amb ellxs és una experiència zen: són súper respectuosos i relaxants, i l’entorn només fa que ajudar. Aquesta part de l’Alsace (Parc Naturel Régional des Ballons des Vosges), és una planúria ondulada motejada de poblets de pessebre rodejats de vinyes,i aquí les campanades encara sonen cada quart d´hora. A més, la feina és poca, agradable i les comoditats són de luxe! De fet em vaig sentirmés un convidat que un helper, i no és d’estranyar; a més  d’estar a Helpx, els Mallet també acullen couchsurfers. Els agrada rebre viatgers, potser perquè ellxs també ho són: han fet viatges en família i tenen el gran projecte de fer la volta al món totxs juntxs! :D

Recordo el diaque em vaig acomiadar d’ellxs amb gran carinyo. Com sempre, vam sopar de luxe i, al igual que amb el Max i el Peter, vaig sentir una punxada a l’estómac a l’haver de dir adéu a aquesta efímera família. Suposo que és part del viatge; dir hola i adéu molts cops, comencar de nou sempre, renovar-se constatment... A mi, ara mateix, aquest cicle em cansa. Segurament perquè l’efimeritat de les relacions a la vida nòmada no és el que cerco ara. Segurament perquéara valoro més construir-ne de sòlides o, si més no, no tan gasoses com les que he tingut fins ara al viatge.

És temps de reflexió, doncs. De parar i pensar què és el que vull fer. Per a mi la base d’un viatge, i de la vida, són les persones amb qui el comparteixes. Si les persones que he anat coneixent no m’aporten una base suficientment sòlida, comenco a tenir por que el projecte de viatge s’esfondri.

Al meu canell, el rellotge marca les 19.45 quan, assegut al costat de l’església, vaig rebre una trucada.

No van passar ni deu minuts i el seu cotxe va aparcar dabant les escales i ell va sortir a rebre’m: alt, ros despentinat, llampant i amb un somriure contagios, allà el tenia donant-me la benvinguda. El Maxime (Max para los amigos) és un granger de pura sang. El seu pare i, abans, el seu avi ja munyien vaques aqui mateix fa 40 anys, i ell ha crescut amb això. Als deu anys ja conduia el tractor pel camp, i ara porta la granja (de 60 vaques) juntament amb gran part de la familia, a banda d’acompanyar a guiris a fer ski de travessia a l’hivern.

Tot això m’ho explicava feliçment mentre el cotxe s’enfilava per les muntanyes de Jura, al costadet dels Alps suissos, fins que vam arribar, amb el sol amagant el nas rere un avet, a la casa de Heidi. “La casa de Heidi” (com jo li dic) és realment una cabana enmig del bosc que l’avi del Max va comprar fa unes tres o quatre dècades i on ell n’hi va viure uns 15 anys. No té electricitat, però té aigua de la pluja (mai falta) i un vàter sec a fora; què més es pot demanar? El Max va decidir mudar-se aqui com a independitzacio parcial de la seva vida familiar i el passat hivern va estar vivint-hi acompanyat unicament per una mitjana de -15 °C i una colla de rates i altres bitxets. Es un tio de muntanya i se l’estima, igual que estima la seva feina, les seves vaques i la seva novia, que viu una vida estudiantil més cosmopolita a uns 100 km.

Vam sopar a la llum de les espelmes amb el Peter, l’altre helper que m’ha acompanyat aquesta memorable setmana. Junts hem arrencat herbes, hem aplitat troncs, hem apartat pedres i troncs del camp, hem netejat els estables, hem collocat fil elèctric per parcellar la pastura i hem fet muntanyes de fenc mentre m’explicava les meravelles del progrés i lideratge economic de la seva terra: Singapore. Encara que pot resultar un paio un pel cientificament cap-quadrat, és també una persona cultivada i interessant amb qui vaig poder xerrar sobre un munt de temes mentre feiem feina o cuinavem amb els productes locals i de cooperativa que el Max procura sempre comprar.

El dimarts el Max ens va portar a la sessio de munyir de les 17h. Es una espècie de ritual sagrat que dura unes tres hores i que ell fa dos cops al dia - a les cinc del mati i de la tarda- la majoria de dies de la setmana. Crida al gos d’atura, junts van a recollir les 60 vaques que pasturen plàcidament per la verdure de Jura i les porten a la granja on, per torns de deu, son munyides per la sofisticada màquina xucladora. Després passen als estables a dormir i toca netejar-ho tot. Em demana que tregui el fang o les pasterades del lloc on dormen per a que estigui sec, amb palla, i repeteix diverses vegades que les vaques no mengen res quimic, ni pinso ni històries, només l’herba del camp i el fenc de l’estable. Li agrada tractar-les bé, amb carinyo, tot i que jo personalment penso que el futur d’aquest tipus de ganaderia, menys industrial, és incert. Ell mateix ho diu, que fa només deu anys al poble hi havia set granges, ara només en queden quatre de més grans.

I aixi, entre camps, muntanyes, vaques, formatge, fusta i tes de tertulia han passat els meus set dies a aquest petit raco de Les Rousses, a poc menys 50 km de Genève. Una parada més que necessària en la meva solitària ruta cap al nord durant la qual, per primer cop des de la meva partida, m’he sentit com a casa.

Ja van 20 dies d’estejada i avui he fet el salt a l’Alsace, l’avant-sala de Deutschland, on la familia Mallet m’ha rebut de bon grat per a passar una altra “helpxeriència” fantabulosa. Ja us explicaré què tal ;)

À bientôt!

P.D: Ah! Entre Annecy i Les Rousses vaig fer una visiteta a Genève. La ciutat tampoc mata però tenen un xorro d’aigua bastant espectacular al llac més gran d’Europa.

El dia cinc, fartissim d’un mati d’hores d’espera per a pocs kilometres, vaig decidir agafar el tren a Nîmes fins a Valence. M’encanta el tren, per si no ho sabieu; em relaxa, em transporta, m’encanta la història que te al darrere i les metàfores que s’hi poden fer.

I allà, des de la finestra flanquejada per cortines de vellut grana, el nord va anar canviant progressivament el gris pel verd, els pins pels avets i els poligons industrials per poblets de casetes i campanars. El riu Rhône va ser la cirereta del pastis que va sortir del forn a Valence. Ja e, veieu rient sol pel carrer de l’alegria que suposà arribar al primer lloc maco en dies (aprenentatge 1: el paisatge afecta molt emocionalment, i més quan ets sol).

I a partir de llavors la bellesa no va fer més que augmentar. Cada cop poblets més petits i monos, cada cop muntanyes més grans i imponents... Pero encara em sentia un xic sol.

Suposo que és per aixo que va arribar l’Eric. Al poblet que ell anomenà “la porte des Alpes” (Voreppe) em vaig atrevir per primer cop a preguntar on podia plantar la meva tenda. La tercera persona va dir “al meu jardi, és clar!”. Despres va venir la dutxa, el sopar, el rosé, el whiskey fumé, i la conversa entranyable en anglo-francès. Ara si, vaig donar per començat el viatge!

El dia set em vaig capbussar a Chartreusse i la cosa només va millorar: des de llavors no passen més de quatre o cinc cotxes fins el que para des que aixeco el dit. A Saint-Laurent-du-pont em va parar un grupet de joves (Héloïse, Albin, Pierrot i Arnulfo) que als trenta segons ja m’havien convidat al bar i a casa seva a dinar, sopar, dormir i quedar-m’hi el temps que volgués. La màgia de la gent augmenta a mesura que m’allunyo de les agglomérations urbanes.

Ahir en un minut em pararen una parella benestant que em portà fins Annecy directe; i aqui estic, ara, a casa de l’Arnulfo, un del colegues de Saint-Laurent, que no va dubtar en donar-me el seu numero per quan passés per aquesta belle ville on, com ja sabreu, algun dia tornaré a presentar la ,eva feina artistica (si home si, aqui!).

I fins aqui un tastet de la primera setmana estejant.