patxanga total

“Lluny del complex i abstracte concepte de felicitat, l’alegria, a més d’una emoció, és una actitud, una conducta a practicar i aprendre. De vegades en aquest ordre, perquè, en assajar-se, és. L’ocell no canta perquè és feliç, sinó que és feliç perquè canta, que va dir William James.”

“El capitalisme ens està convencent que fer exhibició de la nostra intimitat és ser d’esquerres. Ara, les inèrcies artístiques es basen en les diferències identitàries, individualitzadores. I ens estem oblidant que sense la comunitat, l’individu no se salva.”

“Dice la Nicolau que la cocina tradicional tiene que ser útil y que no la quiere ni folclorizada ni idolatrada. Y dice bien. Porque la tradicional es un ‘know how’ -por usar una palabra estúpida- más que un corpus de recetas regionales sobre el que recaen las esencias de no se sabe muy bien qué.

[U]na comunitat no és igual que un grup de música, un partit polític o un equip de futbol. Una comunitat és un grup de persones que, a part de tenir uns interessos comuns, també és unida per uns llaços afectius i sap que cada peça té sentit perquè té relació amb l’altra, hi encaixa i la millora. I tot allò que es crea individualment torna al grup. I tot allò que el grup genera les enriqueix a totes.

La parte difícil era la de construir día a día relaciones duraderas poniendo en cuestión los roles sociales asignados y los que cada uno acaba asumiendo en la pareja; la de intentar respetar los espacios de cada cual en un compromiso virtuoso sin dependencias obscenas ni sentirse abandonado en los momentos difíciles; o la de construir interacciones igualitarias, sin regodearse en la capacidad de dominio que te proporciona el que alguien te necesite. Amarse, al fin, con libertad, pero al mismo tiempo, apoyo, compromiso, mutua responsabilidad.

Poema

[...] hi ha una cosa que em preocupa, la idea que les nostres possibilitats són infinites i que per tant sempre hem d’estar preparats a què aparegui una cosa millor. Una persona millor. La sensació és que fins ara algú, per les raons que fos, et semblava bé i hi establies un compromís de vida que passaria per moltes etapes; ara estem en un punt d’escollir el millor, però sabent que hi ha tantes possibilitats, que sortirà de forma contínua algú millor. I, afortunadament, sempre apareix a la vida gent que ens fascina! El problema és substituir els vincles que ja tens formats perquè sí, comparar la persona o les persones amb les quals estàs. És un clarament quina-marca-compro. I, en el fons, parlem molt però la veritat és que anhelem tenir una persona o persones que estiguin allà per sempre. No està de moda dir-ho, però aquest ‘per sempre’ és reconfortant.

[La mare era més] intensa, menys orgànicament militant, perquè la meva era una família normal, i les famílies normals eren masclistes d’estructura. Això dels “xarnegos”… Mira, hi ha hagut un ‘revival’ d’aquest concepte que no l’entenc. Això de “xarnego” potser ho deien les classes altes barcelonines, però en aquella època a Sant Adrià hi havia els catalans i els que no eren catalans d’origen. No importava, no hi havia diferències entre nosaltres. Hi ha una instrumentalització del castellanoparlant. Des de sempre. Com si fos una víctima del nacionalisme pujolista. No s’és víctima. Això és una lluita de classes. O ets pobre o ets ric. Detesto aquesta dicotomia entre classe obrera castellanoparlant bona i burgesia catalanista dolenta. No me l’he creguda mai. Les perifèries de qualsevol ciutat del món eren i són molt semblants! No era el franquisme: era el capitalisme! La Catalunya progre mai va saber assumir que allò profund eren els barris. Ben al contrari, els volien netejar, deixant-los a imatge i semblança del seu suposat ideari.  La forma més gran de lleialtat que puc tenir a la classe obrera és ser un desclassat. Si ara jo m’arrogués una condició proletària en l’actualitat seria un impostor. Tota la meva biografia és un combat persistent per no treballar. Des de l’any 80, l’any que Reagan, Thatcher, Wojtila i Pujol arribaren al govern, tot han estat retrocessos. S’ho estan carregant tot: la llibertat d’expressió, la llibertat individual, la capacitat per a l’audàcia… i no ho fan prohibint-ho amb lleis ni amb la presó, sinó convertint el conservadorisme beat en un estat moral. A França deu ser de les poques coses bones que la classe alta enganxa a l’obrera, precisament els anys de la Revolució, a finals del XVIII: el llibertinatge sexual i no sexual, de pensament i d’acció, en tots els sentits. Això, en el fons, és quelcom de molt urbà. Molt de ciutat. La gent es torna boja. Em ‘frapa’ la bogeria de la ciutat.

“La frase es de Gato Pérez y yo la comparto plenamente. Dice: ‘Para ir bien por la vida hay que tener calle, biblioteca y atalaya’. La calle es la vida a pie de obra, la biblioteca es la cultura, digamos, y la atalaya es la actitud, la visión que uno le ponga a la existencia: abierta, cosmopolita, sin prejuicios… De la mezcla de esos tres niveles de la realidad nacería el buen hacer y el saber estar en la vida”

Los dibujos ofrecen hospitalidad a una compañía invisible que está con nosotros