actualització persona sensacions emocions relats idioteses fi curs 2022
Aviam si aconsegueixo posar una mica d'ordre.
No puc evitar veure que sempre que escric acabo parlant del mateix, o sigui de mi. Però una de les coses més potents que m'ha passat des que sóc profe és la sensació d'haver sortit de l'ego, d'haver fet un pas al costat mentalment per dedicar-me en cos i ànima a altres persones més petites. Experimento llavors una espècie de relativisme respecte a la meva pròpia persona, que ha deixat de ser important en el dia a dia. Entenc una cosa que vaig llegir l'altre dia sobre com les persones que es dediquen professionalment a cuidar les altres tendeixen a descuidar-se.
Ara he estat tres dies de colònies i he compartit un munt de temps amb els altres profes tutors (més que no pas amb l'alumnat de 1rESO, que estava quasi tot el dia a càrrec quasi exclusiu dels explotadíssims monitors, crec que d'entre 18-23 anys???). I amb això d'haver estat tant temps amb els altres profes i amb una rutina nova, suposo que m'he anat fixant bastant més en el que dic, el que no dic, el que sento, el que no sento, etc.
També és perquè m'he llegit l´últim text d'en F., de fet tots els últims textos que ha penjat me'ls he llegit d'una tirada, i he pensat que necessitava escriure alguna cosa similar. Jo també tendeixo o he tendit a caure en un munt de punts dels que menciona.
Jo també enumeraria per apartats i posaria títols: Relació amb la pròpia introversió. Relació amb el que faig/aconsegueixo. Relació amb els altres. Però estan massa barrejats, em temo.
Començo.
Una de les profes ahir em va dir que el fet que un alumne no parlés o no es relacionés tant amb els altres no té per què ser un problema (estàvem parlant d'un nen i una nena de classes diferents, bastant bons estudiants, que devien ser tímids i que en un moment donat van sortir de la discoteca perquè a cap dels dos els hi agradava, però no van dirigir-se la paraula). Va dir la profe: i què passa si no parlen? Per què se suposa que aquests dos alumnes haurien de parlar entre ells? Per què si es relacionen poc ho veiem com un problema? Per què no es pot estar tranquil·lament en silenci?
I va afegir: "L'estil de vida extrovertit és el que impera, si t'han educat exigint-te que et relacionis llavors et penses que et falta alguna cosa o que tens un problema"
La primera vegada que vaig sentir aquest discurs em va semblar molt absurd i ridícul, una espècie de broma. Perquè tenia (tinc?) molt arrelat que introversió= problema. En un munt d'ocasions he estat l'alumne que sortiria de la discoteca perquè se sent insegure ballant i no li agrada la música i s'agobia, i que no hagués parlat amb le companye ni fet cap intent de conversa, però alhora mentre patia i es renyava internament per totes aquestes raons, perquè ser introvertide era indissiociable de passar-ho malament en qualsevol cas. I jo sempre he aspirat i aspiro a convertir-me en extrovertida, entrant molt sovint en contradicció directa amb el meu propi tarannà i les meves pròpies manies.
A diferència de la timidesa i l'ansietat social, la introversió no és quelcom que es pugui canviar. Però quan vaig aconseguir obrir-me a batxillerat artístic i perdre d'un dia per l'altre l'ansietat social (((i la disfòria de gènere))), vaig pensar que havia arribat l'hora de viure tot allò considerat divertit que fins llavors m'havia estat negat. Sortir de festa, disfressar-se, xerrar durant hores amb tota mena de gent, fer-me amiga de tota mena de gent de totes les condicions i edats, anar de botigues despreocupadament i vestir-me de qualsevol manera, fer bestieses com fer-me passar per turista a les botigues, i fins i tot pensava en lligar molt. En realitat sempre que feia un pas en aquestes direccions mai no donava resultat, o m'enfadava amb mi mateixa perquè no havia sabut trobar-li el què.
Fins l'erasmus no vaig saber veure que aquesta vida d'estudiant popu realment estava fora del meu abast. Que sortir de festa em resulta, de fet, avorrit. Que de fet la majoria de gent i la majoria d'interaccions i d'activitats divertides m'avorreixien I que si no sortia cap nit tampoc no passava res ni havia de ser símptoma de antisocialitat o cutrisme per part meva.
A partir de batxillerat artístic sí vaig aconseguir: fer un parell de bones amigues semblants a mi, agafar confiança, mirar als ulls i deixar de mirar sempre el terra, deixar de portar roba ampla i de caure en altres fixacions que m'havia provocat la disfòria, defensar els meus arguments i saber dir que no, ser capaç de tornar a ensenyar l'art que feia, agafar el costum de parlar fort pel carrer i també riure molt fort com si m'estigués venjant d'alguna cosa (((dels anys de bullying a primària en què sentia que no podia ni riure en veu alta, per no cridar l'atenció sota cap concepte))) i trepitjar molt fort en general, amb el meu orgull salvatge, molt estarrufada de mi, de les meves habilitats socials recent descobertes i de les meves habilitats artístiques revifades després d'una ESO sense quasi dibuixar.
Però ja des de sempre, he volgut que se'm vegi com a interessant i divertida, he volgut ser la mena de convidada que desperta tant interès que la resta de la gent s'hi vulgui asseure el més a prop possible a taula, per la mena de conversa estimulant que s'hi pot mantenir. També sempre he volgut destacar en algun camp i gaudir d'algun tipus de reconeixement potent, com el que poden tenir en les pel·lícules el capità del vaixell pirata per a la seva tripulació, o l'artista "geni" que s'ensenya a primària per parlar del surrealisme, en tot cas ser una figura mítica reconeguda per alguna cosa que fa o que aconsegueix o pel lloc que ocupa (típica manera masculina d'afirmar-se). I des de sempre excloent el component de la estètica o de la sexualitat (considerat femení), sempre rebutjant la idea que se'm pugui reconèixer sobretot per la aparença o capacitat de despertar un interès romàntic o sexual en el públic (normalment concebut com a masculí). Només interès pel que dic o faig.
No aconseguir res remotament semblant em feia estar molt a disgust amb mi mateixa i amb la meva incapacitat de tenir converses estimulants o d'establir relacions significatives amb els companys de classe abans, i els companys de feina i els coneguts d'ara. La insatisfacció continua sent real.
Però en els moments puntuals en què l'interès de la gent recau en mi, la situació em resulta una mica insostenible i em disculpo com si no em pertoqués gaudir d'aquest instant de reconeixement. I alhora, en gaudeixo profundament. Com aquell rar dia en què vaig aconseguir fer riure un claustre sencer.
Tinc una amiga que s'enerva quan escolta la gent (molt sovint noies) que es treuen importància quan ensenyen el que fan, per exemple els dibuixos. Jo no ho puc evitar. Ja no sé si és per síndrome de l'impostor o què. Però sospito que quan em trec importància en realitat ho faig precisament per a que l'altre insisteixi més en l'altra direcció, pel plaer secret d'acabar aconseguint una altra floreta extra, que ratifiqui la primera.
Es tracta també d'intentar cridar l'atenció però d'una manera discreta i acceptable de forma que l'esforç de descobrir-me sempre recaigui en l'altre donada la meva pròpia incapacitat d'obrir-me, actuar així perquè "no vull fer autobombo" però sí anar insinuant que sóc capaç de fer molt bé tal cosa i tal altra.
Cap als 18 vaig descobrir que podia parlar de mi i del meu gran canvi d'antisocial a persona normal a quasi qualsevol, fer un overshare en tota regla narrat-ho com una història de d’autosuperació per generar una resposta potent en el meu interlocutor. Després també he tendit a verbalitzar en moltes ocasions i a qualsevol persona que se'm posi per davant les meves queixes i insatisfacció cap a la carrera de belles arts i com "em van extirpar la motivació" o divagar sobre com de mal muntat està el sistema art, en part per obsessió i per intentar trobar respostes, i en part per a aconseguir cert tipus de reconeixement del tipus "pobreta noia brillant amb la seva matrícula d'honor a batxillerat, va acabar en una carrera que no es mereix tenir estudiants com ella perquè els profes no van saber veure el seu potencial o perquè el seu sistema està podrit".
Abans solia tenir més necessitat de justificar per què no dibuixo com de petita (o sigui com una promesa de l'art/el còmic) fins que vaig anar veient que d'alguna forma no calia perquè els adults-adults ja saben perfectament com se les gasta la vida laboral/estudiantil i com es desinflen aquesta mena de motivacions i d'idealismes de futur. Però no obstant encara ara em venen ganes d'explicar-ho i justificar-ho i és que en el fons encara em deu fer ràbia la idea que jo hagi perdut un superpoder molt fort i la sensació que no obstant la vida continui i que a tothom li és igual.
Durant les colònies, en converses amb altres tutors en un intent d'agradar-los em sorprenc vàries vegades fent o a punt de fer overshare dels següents punts o dir les següents pedanteries (alguns d'aquests punts reprimits a temps):
a) explicar que jo a l'ESO tenia ansietat social i com vaig sortir-ne (mig fet, només amb la profe que parlava de la introversió)
b) sortir de l'armari com a persona no-binària o com a pertanyent a l'espectre asexual, o revelar que abans tenia disfòria (no fet, no sabrien de què collons els hi parlo, però les ganes de treure-ho hi són)
c) ensenyar la meva habilitat per dibuixar amb el procreate a la tablet alhora que li trec importància verbalment (fet) -moment en què he volgut esmenar-ho insistint que els altres provin de fer gargots amb l'apple pencil per a que es diverteixin-
d) mencionar de passada que tinc nivell c1 d'italià (fet)
e) queixar-me de la falta de nivell que s'exigia a belles arts, en el moment en què els profes de ciències parlaven de l'alt nivell que se'ls va exigir al seu BUP i COU i a les carreres, dir que els envejava profundament (fet)
f) (amb ocasió de la discoteca i la música que posaven, i seguint el discurs mig ranci dels altres tutors): acabar dient que ni de petita escoltava música normal because anava a una coral i cantàvem tota mena de música sacra en llatí per exemple Stabat Mater de Pergolesi als 12 anys, i ja em molava molt la música clàssica i ara també el jazz i no m'interessa tampoc el reggaeton (lo qual tampoc és del tot cert) i blablabla (mig fet)
g) mencionar que el meu pare també és profe (fet), insinuar background de família cultivada en humanitats
h) Dir que l'art/dibuix no és tant important o no s'ha de prendre tan seriosament/és com un joc i que si de peque li donava tanta importància es devia especialment al bullying i ansietat social i a la meva necessitat d'evadir-me, explicar que el batxillerat artístic és un lloc segur per gent sensible i rareta ((com era jo)) (mig fet)
i) Voler insinuar que la raó per la que no dibuixo o no em prenc ja l'art seriosament és perquè he evolucionat o crescut i he vist altres coses i diversificar és créixer, aquesta mena de discurs, i que d'alguna manera la hiperfixació amb l'art no és saludable (no fet però d'alguna manera conclusió lògica del punt anterior ((i és un discurs una mica perillós ho reconec)))
En suma, aquesta mena de pedanteries en que ni tan sols hi crec tant (((em temo que plasmar-ho aquí es pot considerar un altre overshare/intent de provocar reconeixement en lector)))
En realitat, tot i els meus successius intents d'extroverting, continuo sent algú que no parla gaire i que se sent còmoda deixant que parlin els altres, que evita parlar de coses que no sap i que en part per això sent que quasi només pot parlar amb propietat de sí mateixa. I res d'això importa tant degut al relativisme aquest que he mencionat abans.
Lo important és agradar els altres.
Ei,
Sobre les llistes, especialment la última de les pedanteries:
Crec que he comès l'error de fer la meva llista pensant en els altres, per exemple des de la por a haver-me transformat en un pal o una presència tòxica per la meva parella. Vull dir que si deixo de insultar la gent quan no la tinc davant ho he de fer convençut de que és perquè trobaré pau i espai en no fer-ho, en comptes de moure'm per la por a ser apartat per tòxic. Fer les coses pels altres i des de la culpa acaba inevitablement en ressentiment.
Per exemple, si no vull fer oversharing d'ara endavant és perquè no vull dependre tant de la reacció dels altres, no per resultar agradable. També crec que l'efecte colateral d'això serà resultar més agradable. Per altra banda tot el que faig en aquest blog es pot considerar oversharing (el comparteixo amb molta gent) però aquest és el meu art i el meu espai. I una de les millors coses que té aquest espai és que sigui una xarxa social deserta. Els likes no son cap capital i els comentaris sempre surten d'un lloc honest. Divago, ho sé.
Una abraçada.
