Ara i aquí, sempre

faré servir trans com a terme bastant obert aquí i no en el sentit binari que la gent li acostuma a donar

llavors sóc trans i ja he transicionat perquè porto anys fent canvis bestials per aconseguir ser la persona que vull i per deixar de ser persones que no volia ser

a vegades els canvis han implicat fugides de puestos on no se m'estava llegint, a vegades canvis bèsties d'armari i a vegades decisions internes correctes preses de manera desesperada perquè simplement no es podia continuar com abans perquè allò no era viure

ha estat curiós veure com la disfòria i la angoixa social i el màsking solien estar extremadament units en el meu cas, unes coses alimentant les altres, i com les meves passades experiències estranyes pseudo-trascendentals i de felicitat i eufòria pura tenien massa coses en comú amb les transicions de gènere tal i com solen ser descrites, i amb l'unmasking autista alhora

estic contenta perquè haver passat una tarda convençuda que havia de transicionar ha servit per veure més clar que no necessito fer-ho, i alhora per veure més clar que totes les meves curioses experiències agèneres són igualment vàlides i trans i em mostren un abisme molt bèstia entre lo binari i jo

pensant en com de petita se'm feia molt estrany pensar que com que era una nena quan cresqués em convertiria en dona. Pensava: això no passarà, és impossible. Les vegades que se'm passava pel cap que això inevitablement passaria intentava posposar la idea. Pensava que més endavant trobaria una solució, o que jo no creixeria, o que acabaria podent convèncer tothom que jo no podia ser una dona. Doncs bé, he pensat en tot això i també en com la etiqueta dona em rellisca i no se m'enganxa i com al final res d'això no té res a veure amb voler ser home ni amb haver de fer una transició (cap a home) a l'ús.

Sobre la disfòria nb: no implica necessàriament disfòria amb el cos, sinó que sol manifestar-se com a malestar social, amb com el gènere és percebut socialment (i aquí entra en joc el masking de mil maneres) i un dels exemples de disfòria que es deia era no poder imaginar la teva pròpia boda.

Allò tenia alguna cosa de disfòria conceptual que he vençut transicionant (?) canviant d'idees i d'ambients i de percepcions fins aconseguir ser una persona que sí pugui imaginar ser en condicions (no sé de quina altra manera expressar-ho) i això ha comportat poder portar una vida que quan era petita no estava gens segura de si podria portar però que d'alguna manera s'adiu amb no haver de ser una dona obligatòriament

encara no sóc capaç d'imaginar gaire la pròpia boda però

i és per això que l'exemple de la boda és tan perfecte perquè jo vaig començar a dubtar de si era trans l'altre dia després d'haver anar a una graduació d'aquestes en què tothom va vestit tan elegant (i de forma tan binària) però on alhora hi havia un o dos alumnes trans i/o nb que van poder portar roba adient per a ells i se'ls veia radiants

se m'hagués hagut de deixar ser trans (en sentit expandit) a la meva pròpia graduació, però l'altre dia després d'aquesta altra graduació ho vaig veure més clar

i sobretot vaig veure fins a quin punt no poder imaginar la boda / el que hauria hagut d'estar la meva graduació té a veure amb no poder imaginar la pròpia roba i haver d'anar tirant amb roba pensada binàriament per a gent que sí que té gènere i haver d'entrar a les botigues i buscar i buscar i buscar i que gairebé sempre només hi hagi una peça (sosa) que et posaries en TOTA la botiga i endur-te-la i seguir dubtant i sabent que res no t'assegura que aquella peça de roba et seguirà agradant en el futur

Fa dos anys vaig escriure això. Allà hi vaig escriure com em sentia anant a Barcelona i veient-hi gent jove moderneta i estudiant amb temps lliure com la que jo havia sigut, a diferència de com estava en el moment d'escriure el post fa dos anys, absorbida totalment pel meu rol de profe tutora a jornada completa en un insti de perifèria, un rol que també em vaig pensar que era per a sempre.

Curiosament el meu rol ha tornat a canviar. Ara resulta que sóc una profe funcionària a Barcelona amb les neurodivergències diagnosticades, fent classe a adults i sense prospectes de tornar a la perifèria.

És el moment de tornar a fer una altra versió del mateix post.

1.

Si vas a la mani a protestar et trobes gent com la que tu eres

Les vagues actuals em recorden a quan jo protestava a les vagues bèsties del 2022, alhora que estava substituint en un insti del Baix Llobregat. On vist amb retrospectiva vaig sobreviure en un entorn molt hostil a base de pura voluntat i tossuderia i a una certa delusion, a un convenciment estil "sóc novata i les coses em surten malament però quan vagi agafant experiència tot anirà molt millor!" (una delusion que ara que ja sé i he vist coses, em seria impossible de replicar).

Protestava al costat de profes d'aquell insti. Justament alguns d'ells em jutjaven per alguns dels meus (no identificats) símptomes d'autisme, que s'estaven combinant de mala manera amb el fet de ser novatíssima i tutora per primer cop en un grup d'eso dificilíssim i se'm culpabilitzava per no arribar-hi. I no obstant, en aquella època jo pensava/deia coses com ara "aquests profes són els meus germans" i "ho donaria tot per aquest col·lectiu" de forma gens irònica.

Jo ara sóc una profe d'adults de Barcelona, que troba aquesta mobilització fascinant perquè al meu cfa no es parla de protestar, ni de sindicats, ni de vagues ni de re. Em trobo que hi ha previst un altre mes de mobilitzacions, que els mestres de bressol, infantil, primària i secundària protesten amb tot el que tenen, i penso: guai, que bé que això estigui sortint, a veure si aconseguirem algo, però DIOS si que estan fins als collons aquest curs.

Jo ara estic envoltada de profes que no pensen a manifestar-se o que si es manifesten ho fan per "solidaritat" amb els de les altres etapes. Com dient jo no tornaré mai a la eso XD em puc permetre no protestar perquè no tinc cap raó per fer-ho!

Sé que el meu lloc és entre els vaguistes i manifestants. Els seus estrugulejos han estat els meus. De fet res no m'assegura que no tornaré a trepitjar l'ESO.

En aquestes que una altra persona moderneta barcelonina i suposo que viral / pseudoinfluencer catalana (?) però amb molta connexió amb el professorat penja un post llarg també protestant, escrivint un assaig molt ben parit sobre la importància dels docents, la situació actual, amb fotos de les manis grogues. I encara que estic d'acord amb tot el que s'hi diu, noto que el text traspua un cert optimisme naïf i un cert "tots som una tribu" i una cosmovisió de fons que em genera un petit rebuig que no sé ni com començar a definir.

Potser és el rebuig que em genera aquest optimisme plasmat en text i aquest punt de celebració de la festa groga i de l'harmonia col·lectiva, com si els profes no poguéssim ser uns malparits també els uns amb els altres.

2.

Si ets una espècie d'excepció potser t'hauries de preguntar per què

M'he dedicat tant a performar un adulting de persona funcional, amb el meu passing de cishetero i neurotípica i sense aparentment necessitats de cap tipus, que el resultat és que sento que he sobreviscut a una espècie de naufragi.

Fa dos anys al post plorava perquè no podia estudiar opos si alhora era tutora a jornada completa i no em donava la vida per a fer res, tampoc llegir, tampoc ser la jove dibuixant que m'agradaria, mencionava la meva "crisi d'ansietat" (aka un meldown autista que vaig tenir) i em sentia malament per no poder fer més.

Ara crec que no hauria hagut de fer tant.

M'he presentat a la opo rara. He tret la plaça rara de plàstica a Barcelona, mentre els meus companys interins de plàstica encadenen un altre curs sense que hagi sortit una sola vacant de jornada completa de plàstica a Baix Llobregat. La perspectiva de tornar a substituir em semblava desoladora, he fotut el meu sprint, m'he endut l'únic lloc que quedava al bot salvavides i ara em sento supervivent d'un naufragi.

Jo no hauria de ser aquí.

Entre el 76% y el 90% de las personas adultas con trastorno del espectro del autismo (TEA) “se encuentran en situación de desempleo”.

Les estadístiques són demolidores. Els meus amics amb autisme i/o doble excepcionalitat no tenen feina, o la han perduda, o sobreviuen com es pot.

Mentrestant, jo he performat l'adulting de forma correcta, he dissociat del meu malestar, m'he tornat alexitímica, m'he estat identificant sense reserves amb persones que jutgen sense pietat a gent com jo, m'he dedicat a esprintar, m'he autoconvençut que aquesta feina és perfecta per a mi, ningú no ha reconegut mai fins a quin punt tota la vida m'he hagut de matar a treballar per encaixar, tothom ha donat per fet que és el que em tocava, tothom ha actuat com si això fos el que s'esperava de mi i simplement jo hagués complert sense complicacions.

No sé fins a quin punt he hagut de sacrificar parts de mi per entrar en aquest motlle.

3. Jo no sé què pensar del poli de paisà al centre educatiu

Sí que ho sé: la mesura és ridícula, absurda i xunguíssima. I és una mostra més de fins a quin punt els nostres governs / el dept d'3ducació està totalment fora de contacte amb la realitat.

Implica una deriva securitària de dretes en el dept d'educació (l'estat té dos braços, el dret i l'esquerre, l'esquerre és la educació, la sanitat, els serveis socials, el dret a la vivenda, l'ampliació de drets - la dreta és la poli i l'exèrcit, la repressió de drets, el voler mantenir l'status quo amb el mínim de canvis possible) perquè implica que es considera que el braç dret pot envair les funcions de l'esquerre, etc. Fotre polis de paisà a centres de màxima complexitat, els mateixos individus que desnonen les famílies dels alumnes pobres i que els paren per perfil racial, en comptes d'ampliar dotació de psicòlegs, educadors, vetlladors, etc. ALHORA QUE ESTAN HAVENT-HI LES VAGUES DEMANANT PRECISAMENT AIXÒ

Però em frustra el següent: igual que es critica tant aquesta mesura, per què no es va més enllà? Per què no es reflexiona sobre quin paper tenen realment les institucions pretesament "braç esquerre" en el manteniment del racisme institucional estructural? Per què aquest binarisme de "poli dolenta, però els profes som els més adequats, sempre"?

Per què no hi ha un debat sobre fins a quin punt es normalitza i s'espera dels profes que fem de poli a dins la classe per "mantenir l'ordre" i que no es concebi una altra manera de relacionar-se amb els alumnes?

Els dies de les manis bèsties em trobo amb altres profes que continuen estant a un cert insti on jo solia treballar.

El primer dia que me'ls trobo em fan moltes preguntes relatives a què faig ara, on sóc, etc. i em sento alleujada. De què? Potser de sentir que d'alguna manera encara els importo. Que no obstant el silenci de ràdio d'anys a xarxes/whatsapp hi ha alguna cosa que queda, un apreci que no es verbalitza. Però després això no va a més i no ens trobem intercanviant més que unes poques confidències. I després, més silenci de ràdio a ratos, en quant se'ls passa la novetat de veure'm. Em trobo dubtant. Realment caic bé als meus excompanys? Són preguntes que jo abans no em feia, per a bé i per a mal. Són preguntes pertinents perquè en aquell centre educatiu en concret (on la democràcia interna brilla per la seva absència i on hi ha unes dinàmiques joc de trons demencials que jo no vaig poder copsar degudament fins que no va ser massa tard) jo no vaig saber veure qui anava per sota i qui no, qui realment era amic, qui anava per darrere i traïa al final.

Realment caic bé als excompanys que veig a la mani, companys de la època en què jo enmascarava i desenmascarava a ratos, sense ser conscient que ho feia i què significava? Caic bé a alguns i no a altres? A qui caic bé realment?

El dubte s'aguditza en el moment en què conec la nova profe de plàstica, una dels 2 que han aparegut més tard que jo pirés. Parlem de com es porta l'assignatura de plàstica al centre, de qui fa què, de injustícies vàries. Parlem d'alumnes que jo vaig sofrir com a tutora i que ara els pateix ella. Es mostra molt amigable i contenta. Ens donem els telfs.

Diu viure a prop d'on jo visc, diu que només porta un any vivint a Gvà i a Catalunya però que ja ha trobat un grup d'amics amb els que "fem coses, com anar a córrer" i es mostra disposada a convidar-me a unir-m'hi, sense reserves. La nova em proposa coses que ningú més del centre m'ha proposat mai, coses com voler quedar amb mi després de la mani. Inevitablement penso que la nova no em coneix i que si em conegués una mica més ja no em convidaria. Inevitablement sento enveja dels neurotípics que poden literalment mudar-se de província i no obstant poden trobar un grup d'amics en el nou poble on viuen, que a alguns se'ls fa gairebé tan fàcil com respirar.

Sé que aquest overthinking és nociu. Abans no hi pensava.

Però abans, de nou, em dedicava a intentar encaixar a tots els puestos que se'm posaven a tir, i la majoria de les vegades no sortia tot i l'esforç que jo hi havia posat, i no sabia mai per què no era possible. Ara ho sé, i no puc evitar sentir desànim. No estic disposada a esforçar-me tant per a una minsa possibilitat de connexió amb grups de neurotípics random. La connexió en grans grups de desconeguts no es dóna mai. Abans era bàsicament innocent i no parava d'intentar-ho una vegada i una altra, desgastant-me en el procés.

Abans també vaig ser enganyada per restar a un centre fent més assignatures alhora del que ningú hauria de fer, a canvi de res. Els de direcció em van fer sentir valorada i útil fins que vaig deixar de ser-los útil. Alguns companys em van tractar bé, altres no. Però a qui caic realment bé i a qui regular? A qui li caic malament i no m'ho diu?

El tema és que, com a autista, no tinc manera de saber-ho.

Hi ha un article fantàstic i terrible de Devon Price sobre com s'ho maneguen els autistes "sense empatia" (i la resposta és: no massa bé). Es descriu molt bé precisament aquest sentiment de soledat resultant de no poder copsar la vibe social (per falta d'un tipus concret d'empatia afectiva) i per tant percebre només radio silence.

There’s this unsettling aspect to having no empathy that I’ve never seen anyone write about: because I have no way of telling what other people are thinking or feeling, every single person becomes an extension of my own worst beliefs. I inhabit a lonesome, socially threatening world populated with my own fears.

En alguns vídeos de Sol Smith també s'insisteix en el fet que alguns autistes no podem percebre el feedback no verbal, tampoc el positiu, de les persones que ens envolten, de forma que no hi responem. I acaba donant-se una situació lamentable de malentès en què l'autista, que no ha llegit que sí que és valorat o que els altres s'interessen per ell, continua sentint-se sol i actuant com si ho estigués, mentre que l'altra persona s'allunya amb la idea que l'autista prefereix estar sol, suposo.

Crec que aquest és un dels pitjors símptomes de l'autisme. I el porto sentint tota la vida. Em valores? M'estimes? Vols estar a prop meu? T'interessa mantenir-te en contacte? Vols quedar? Vols que ens seguim veient? T'interessa realment alguna cosa que jo pugui dir? Si no m'ho fas saber de forma directa o de forma que jo ho pugui copsar bé, jo només percebo radio silence: una espècie de neutralitat absoluta que jo puc llegir massa fàcilment com a desinterès, com a ambivalència, com a amenaça o com a passivo-agressivitat. Acabo creient que de la gent que m'envolta només em puc expressar obertament amb uns pocs.

Segurament no és així.

https://open.substack.com/pub/elcaos?utm_source=share&utm_medium=android&r=3h80q

Ojalá escriure xorrades com fa tota l'estona el trodeponent!!! Ah però saps que no funcionaria perquè de seguida t'entra la dèria d'autovigilar-te i autocensurar-te i preguntar-te si dir tal cosa és prou adient o és cringe. Masking en acció, vaja.

Conclusió: les xarxes no se'm donen bé i ningú em fa cas quan hi escric parrafades, sóc una cagadubtes i el món ja es prou ple de soroll com per a que jo m'hi afegeixi. Escriu en el teu diari personal privat, amb sort el trobarà algú d'aquí a un segle i al pas que anem fins i tot en un segle ho trobaran massa neuro i queer com per a

-necessitar mirar pelis amb subtítols perquè sinó no t'enteres bé del que s'està dient encara que vocalitzin / haver de dir què? a la gent per a que repeteixi el que ha dit

-que el mètode pomodoro no et funcioni

-no suportar que et diguin que facis una cosa en el moment exacte en què n'estas fent una altra

-echoism (jaj literalment es diu echoism als símptomes oposats als del narcissism) i massa tendència a veure massa fàcilment el punt de vista dels altres i no poder defensar bé el teu (?)

-pots mirar als ulls de l'altre mentre l'altre et parla però no mentre tu parles perquè perds el fil absolutament

-que la publicitat no funcioni amb tu xD

-tenir la veu més greu que la majoria de les dones

-ser agènere/nb o de gènere no conforme

-ser de l'espectre ace tmb

-que les xarxes socials no et puguin fer massa efecte addictiu o només en moments puntuals, i que puguis estar hores sense recordar que tens mòbil

-passades tendències al pensament màgic / a la superstició / a alguna cosa que podria haver degenerat en toc, en trastorns alimentaris o en conductes addictives vàries però no ha passat, praise be to god

-tendència bèstia però molt molt passada a una espècie d'espiritualisme bèstia

-no poder evitar mirar si les rajoles del terra i les ratlles del pas de zebra són parelles o imparelles

-masking amb la roba que portes (el més neutra possible), no saber realment quina roba portaries si t'atrevissis a ser més atrevida

-oversharing / infodumping

-no saber què i quan se suposa que he de respondre als comentaris a les xarxes, i consumir contingut de xarxes sense interaccionar

-omplir de memes i de tonteries l'insta i no de selfies / fotos de viatges

-no fer faltes d'ortografia gràcies a algo que es diu pattern recognition

-prediccions de futur degudes a una simple qüestió causa-efecte o potser també és pattern recognition nse

-tendència als fake scenarios

-excés de pensament dicotòmic/literal/tancat però alhora aplicat a un cert tipus de situacions concretes d'una manera difusa i estranya que no es pot definir de cap manera dicotòmica, literal ni tancada, de forma que en el passat he tendit a creure que no tinc aquest pensament dicotòmic/ literal / tancat perquè no em reconeixia en els típics exemples literals de pensament literal

-poder entendre cert tipus de bromes o comentaris de forma no literal, però no en el moment en què s'han dit sinó després quan ja no pots fer-hi res

-tendència a creure'm massa la gent si no vaig amb compte

-perfeccionisme malsà a la feina

-disfunció executiva a casa, suposo que per equilibrar

-memòria molt bèstia per recordar tonteries molt molt llunyanes

-rejection sensitive dysphoria (ah, és per això que plorava tant de petita per no res)

desemmascarar llavors implica negar-se a fer, negar-se a treballar fins la extenuació, implica desfer-se de tots aquests condicionants, de tots aquests estàndards altíssims autoinduits, del perfeccionisme malsà, de la creença que fer és ser i que com més facis i demostris més apta seràs per a la gent

esforç brutal per compensar lo altre

la experiència de dibuixar com a quelcom que es va anar tornant una tortura té més sentit ara que veig la relació que en el meu cas concretíssim tenia dibuixar (i mostrar-ho amb orgull) amb emmascarar

com més temps passa des que em vaig donar permís per NO FER FORÇOSAMENT RES RELACIONAT més camí porto cap a la curació suposo

el meu bloqueig amb el dibuix és tan antic que ja ocupa més de la meitat de la meva vida, no obstant vaig passar tots els meus anys d'estudiant buscant ressucitar aquesta font que ja s'havia assecat, incapaç d'acceptar

"si ja no faig això amb ganes llavors quin sentit té tot plegat i qui sóc jo" etc, quan al final només era la forma definitiva de self-harm, la relació tòxica definitiva que suposadament m'havia de protegir

els meus amics / les persones k més se m'assemblen / la gent que se m'ha acostat -> neurodivergents

els meus superiors i companys de feina -> neurotípics

els meus pares -> neurotípics

determinades exalumnes que oddly sentia que les coneixia com si les hagués parit, un cop ja no les tinc i mirant enrere puc entendre que són -> neurodivergents

ah però la majoria d'alumnes d'eso, que em costava entendre per què es comportaven d'una manera o altra i no obstant la majoria de profes deien que entenien perfectament, -> neurotípics

aquell determinat profe gran que no sabia donar classe de cap manera i feia tan de cringe i no sabia relacionar-se en condicions amb companys de feina ni amb alumnes i que no se'l quedaven a cap institut -> neurodivergent amb el mateix que jo

la gent més interessant -> neurodivergents i/o queer

la gent menys interessant -> heteros neurotípics, sobretot homes, que son els que menys solen tenir desarrollo de personaje

la gent que es fot a estudiar art, sobretot coses com còmic o manga -> molts neurodivergents, moltes noies, molts queers

gent que té limerència / crushes bèsties que es confonen massa amb amor romàntic, amb les següents configuracions: obsessió estrambòtica / crush identitari / crush de gènere o eufòria de gènere / she has something I lack / admiració apassionada / atracció platònica / moltíssima ruminació al voltant d'una persona del passat -> neurodivergents

gent que normalment redacta els guions de les pel·lícules i les sèries i que mai no explora lo anteriorment mencionat, "o la persona te gusta o no te gusta" -> neurotípics heteros sense nuance

les meves conductes ruminatòries, de no voler deixar un tema en pau -> de neurodivergent

la majoria dels meus passats crushes -> neurodivergents

neurodivergents -> en general s'hi pot parlar de tot, entenen fàcilment per on vas, no cal justificar una merda

neurotípics -> es pot perdre un munt de temps intentant explicar-los alguna cosa important, t'has de justificar massa, igualment no entenen una merda, et penses que t'han entès però quan obren la boca te n'adones que gens, totes les produccions culturals reflecteixen només el seu món limitat, infuriating af

neurotípics -> no sé per què tendeixen a discutir-te o a treure ferro al tema que estàs intentant desenvolupar, i es pensen que fent això t'estan tranquilitzant o ajudant (?) idk they miss the target so badly i els seus consells no són gens útils per lo general

(intentant fer les paus amb tots aquells moments del passat en què ara sé que vaig ser cringe sense saber-ho, perquè llavors partia de la premissa que ningú no ho veuria diferent a com jo ho veia --- xisclant internament QUE EL MÉS PROBABLE ÉS QUE NINGÚ MÉS NO SE'N RECORDI de quan vas dir o fer tal així que deixa de castigar-te !!!!)

i alhora: les conductes fora de la norma que més vergonya aliena em produeixen en els altres i que més criticables em semblen -> aquelles parts de mi que sempre he intentat reprimir

Competència 7. Desenvolupament professional per a una actuació compromesa amb l’educació.

Aquesta competència fa referència a la pròpia capacitat per créixer com a professional al llarg de tota la carrera docent, i per tant, té a veure amb la formació continuada, el compromís ètic amb la professió i la tasca que es realitza, la motivació personal i professional, la capacitat de lideratge i un compromís amb l’aprenentatge propi mitjançant el sentit crític, la curiositat i la investigació. 

Considero que és imprescindible per vàries raons, una més lligada a la variabilitat de l’entorn i dels contextos en els que realitzem la nostra tasca –que requereixen la nostra adaptació–, i l’altra més lligada tant a una condició pròpia interna del docent com a un posicionament sociopolític. Cal comprometre’s amb la tasca docent en tots els sentits, perquè realitzem un servei públic que repercuteix directament en la millora de la societat. 

En primer lloc, ho considero imprescindible donat el context propi en què un docent es pot trobar en un moment concret (havent-se d’adaptar a canvis socials en general o a situacions específiques del centre o de l’aula en particular, a canvis en el currículum o les normatives, en les matèries a impartir, respecte del tema digital, o com a professional en experimentar un trasllat o canvi de centre o d’etapa educativa). Considero que en aquest sentit es tracta d’evitar enrocar-se en posicions pessimistes, instal·lar-se en la negació o en certa conducta evitativa, tot buscant la comoditat personal i professional, i negant-se a aprendre el que necessita per a desenvolupar-se en condicions en una etapa nova, en una assignatura nova o en un context social diferent al que el/la docent espera o anhela. 

En segon lloc, ho considero necessari a nivell intern, no sé si dir-ne psicològic i espiritual. Considero que cal partir internament des d’una posició d’humilitat diguem-ne gairebé estil Sòcrates: “només sé que no sé res” perquè aquest és el punt de partida per reconèixer les pròpies mancances, indagar què és exactament el què no saps i necessites saber, i posar-hi remei. A partir d’aquest posicionament inicial del subjecte que desconeix, un docent pot posar-se a la pell del seu alumnat amb empatia, i buscar la millor manera de guiar aquest alumne per un procés d’autoacceptació, coneixement i autonomia personal partint d’aquesta familiarització del docent amb el no-saber inicial. Un exemple pot ser, a nivell més pedagògic, no només conèixer l’assignatura a nivell teòric sinó conèixer la manera específica en què l’alumnat que comença de zero o en un nivell baix manifesta habitualment mancances tècniques o conceptuals, per estar familiaritzat amb la forma de solventar-les com a docent a mesura que avança el curs.

En tercer lloc, ho considero necessari a un nivell de relació del docent mateix amb el seu entorn social, cultural i polític. Un docent és un subjecte en posició de coneixement, però que alhora parteix d’una sèrie de creences que poden ser prèvies fins i tot al seu procés de formació com a docent i com a especialista en un camp concret. El docent pertany a una o altra classe social determinada, a un nivell d’estudis preferentment elevat i a una o altra condició de de gènere, sexe, edat, orientació, estatus social, etc. Aquestes variables o condicions poden ser obstacles o poden ser facilitadors a l’hora d’entendre la societat quan el docent realitza la seva tasca o quan es mou en el medi social, en situacions concretes i en el clima específic de la contemporaneïtat. Per això considero que és responsabilitat del docent eliminar aquests obstacles (incomprensió, prejudicis, enrocament, negació) tot formant-se en qüestions diverses com poden ser l’antiracisme, el gènere o la digitalització –des d’una perspectiva crítica entenent l’impacte que aquesta té en les diferents generacions–, per exemple. Per aquesta raó el docent ha d’estar disposat a acceptar idees noves, acceptar i deconstruir els propis prejudicis i situar-se en una posició d’observador i d’agent facilitador d’un canvi social des de la especificitat de la tasca que realitza (considerant la transmissió del coneixement com a eina indispensable).

Normalment no es fa la lectura de com els mitjans de comunicació de masses, de la televisió cap endavant, influeixen en absolutament tota la manera de concebre la producció d'imatges, incloent l'art visual, però també què és el que pot o no pot ser representat, els valors que estan a l'alça, la forma en què ja no importa produir/compartir art en sí perquè en aquest sistema de consum tot està al servei de la persona artista-marca i el que la producció d'art diu de la persona i no viceversa. De com "con la televisión se considera que el buen arte es el que se realiza meramente para gustar, y ésa es una lección muy venenosa como para que un joven autor/artista crezca con ella". I llavors, the other's gaze decentralizes my world. I inevitablement són les noies i els altres col·lectius oprimits els més sensibles a la male gaze / public gaze / follower gaze.

Com també s'explica a "Como acabar con la escritura de las mujeres", qualsevol ficció escrita per una dona serà llegida preferentment en clau de no-ficció, en el sentit de "la dona no pot inventar res o ser creativa com l'home" i en el sentit de "segur que això li ha passat a la vida real, perquè el que narra aquí és massa específic/ original com per que no sigui així".

Llegir l'assaig de Foster Wallace sobre la televisió i la ironia postmoderna (E unibus Pluram) alhora que es llegeix Girlhood de Melissa Febos potser li dóna una certa perspectiva de gènere al tema artista-que-depèn-massa-de-la-mirada-del-públic:

“I am suddenly caught,” explains Fuchs, “as it were, in a force field, in a suction that attracts me, or in a stream that floods me. I am torn out of the centrality of my lived body and become an object inside another world. The other’s gaze decentralizes my world.”

(...)

The specular self does not stay in the mirror, of course. Fuchs explains, “The mirror represents the perspective of the others on my body: by taking over this perspective on myself, self-consciousness is constituted. An essential step in this process is marked by the development of shame.”

(...)

The story of the self will be written no longer by the child’s anticipation, or what she knows as inevitable in the Innenwelt. It will be written by the birthday girl with the greased chin. It will be written by the men whose hands mold her into being. It will be written by the mother and the father and the neighbor and the magazine and all who stand to benefit from claiming her. In Lacan’s words: “This moment at which the mirror stage comes to an end inaugurates … the dialectic that will henceforth link the I to socially elaborated situations.” The self becomes a collaboration with other people, a series of fantasies that lead to “the armour of an alienating identity.” Have you seen a suit of armor? There are so many pieces. Here is where a strange man named me. Here is where the girls stared. Here is the school report card. The plates clink and move together like one. The self underneath is invisible to others. We are completely alone inside ourselves. “Once grasped by the other’s gaze,” Fuchs writes, “the lived-body has changed fundamentally: from now on, it bears the imprint of the other; it has become body-for-others, i.e., object, thing, naked body.” It is a cliché that adolescents care too much what their peers think, more sobering to think of the power we give to others at that age. Not Like me, but Conjure me.

(...)

“It felt like anything I said could be used against me"

(...)

"Though I have known for a long time that while freedom requires knowing, knowing does not guarantee freedom. The ability to see that the door is open does not render us able to step through it—perhaps that is the most torturous part, and those who can see most clearly the most tortured people. It is not only that Lily believes in the self that society sees, or in society itself, but also that she is alone. There is no other set of eyes to sew her back together, to confirm the truth of her Innenwelt."

(Girlhood, Melissa Febos)

Fer art en públic / escriure en públic sota les condicions actuals s'assembla massa a exposar-se a un linxament. (????)