Monestir de Santa Maria de la Valldigna

Aquesta vella vall que ara veig verda, daurada lluna de meló d'estiu, és més que un llogaret entre muntanyes, molt més que la infantesa al finestral, molt més que un paradís ple de pinades.

Aquesta vella vall feta de somnis, amagatall d'amors i de paraules, la dels mil i un perfums i les fonts fresques, la dels hiverns de llàgrimes de gel, la de les veus que juguen i el silenci; aquesta vella vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera després de les tempestes i la pluja; aquesta que faig meua cada dia, aquesta que duc viva a la memòria, no la toqueu, si us plau, no la toqueu. No la toqueu, si no és per a estimar-la.

La crisi ha acabat. Ara comença la misèria.