SOMMELIER MUSICAL

The Rolling Stones cantaven que “I know, it’s only rock’n’roll, but I like it”, però el concert del Boss de dissabte no va ser only rock’n’roll. Res del que fa el Boss és only rock’n’roll, per ser més exactes. Ni tan sols és rock’n’roll estrictament parlant, però això potser és el de menys. La qüestió és que qualsevol concert de Bruce Springsteen, qualsevol cançó de Bruce Springsteen és molt més que una cançó o que un concert. I dissabte al Camp Nou no va ser una excepció. Encara més, segurament va ser el millor concert de Springsteen a Barcelona.

Bruce Springsteen és un home de 66 anys que té l’energia d’un xaval de 20 anys amb ganes de menjar-se el món. I que sap que això només dependrà de les seves ganes de fer-ho, de la seva dedicació, de la seva entrega a l’objectiu. I al Boss no li manca res de tot això, ben el contrari. Springsteen va començar amb prop de 15 minuts de retard, com és habitual, però aquells 15 minuts d’espera els va compensar amb ni una sola pausa en gairebé 3 hores i 45 minuts de concert. Jo només havia vist un concert de tanta entrega en una Festa Major de Cornellà que hi tocaven els desapareguts Dusminguet. Però amb tota l’admiració per a en Joan Garriga i la seva colla, el Boss és d’un altre planeta. Va arrencar frenèticament amb “Badlands”, “No surrender” (que té una de les millors tornades de la història de la música: “Well, we made a promise we swore we’d always remember: no retreat, baby, no surrender. Like soldiers in the winters night with a vow to defend, no retreat, baby, no surrender”) i “My love will not let you down”, encadenant cada cançó amb res més que el mític “A one, two, three, four, a one, two, three, four!”. Si qualsevol de nosaltres ho haguéssim intentat, ens hauríem quedat sense veu als cinc minuts, Però el Boss va a córrer abans de cada concert, es fa un massatge, descansa, es pren un batut de fruites i tal i surt fet un toro a l’escenari.

Val a dir que tots esperàvem The River (l’àlbum), i podríem dir que el trio inicial de cançons no va ser res més que una mena de pròleg, d’edició especial dedicada als expenedors d’euros que vam omplir el Camp Nou. I només enllestir “My love will not let you down”, un “Esteu preparats?” per tres vegades i ja va sonar “The ties that bind”, el primer tema del mític àlbum de 1981. I una rere l’altra, l’E Street Band i Springsteen van anar deixant caure, “com metall caigut del cel” els temes de The River. Fins a “Two hearts”. Havia de sonar “Independence day” però van començar a aparèixer les pancartes, les genuïnes pancartes amb peticions dels concerts del Boss. I la banda va tocar “I’m going down”. L’E Street Band deu ser la banda que més standars sap tocar del món. És cert que dissabte les peticions es van centrar en temes de Springsteen, però molts hem al·lucinat veient com en un concert els nois del Boss preparaven en 90 segons “You never can tell”, per dir alguna cosa, perquè algú l’havia demanada.

Després va rependre el guió previst amb “Hungry heart”, i el Camp Nou es va posar dempeus per cantar un clàssic del rock.

Estic escrivint aquesta crònica i m’adono que, tal com vaig prometre, és una crònica més, igual que les altres, que passa pels mateixos llocs, que explica les mateixes coses. I potser no fa falta. Potser no cal. Potser n’hi ha prou de dir que va tocar 12 dels 20 temes de The River, 37 cançons en total, i que va fer ballar a tothom, 3 hores i 30 molts minuts després de començar, amb “Twist and shout”. Algú que 3 hores i 30 molts minuts després encara té esma per tocar i cantar “Twist and shout” no pot ser d’aquest planeta i, com a mínim, es mereix l’admiració de tot el planeta. El Boss deu ser un paio bastant normal, de Nova Jersey, que s’ho passa pipa fent el que més li agrada i que, com que li agrada molt, cada dia es lleva i es prepara per poder-ho seguir fent la resta de la seva vida. No és només rock’n’roll, és la puta vida.

SM

PS: deixeu-me apuntar que quan va acabar el concert va sonar pels altaveus del Camp Nou “Down in the river to pray”, d’Alison Krauss, que jo mateix vaig triar per a la llista que sona abans de cada funció d’El llarg dinar de Nadal, de La Ruta 40, i que podeu escoltar a la llista #elllargdinardenadalSM que hi ha al meu perfil de Spotify: https://open.spotify.com/user/sommeliermusic. I mireu, em va fer sentir poderós i tot. 

Setlist del concert de Bruce Springsteen and The E-Street Band de dissabte 14 de maig de 2016 al Camp Nou:

Els companys de la Companyia de Teatre La Ruta 40 i Sommelier Musical hem tornat a col·laborar, després de fer-ho a El llarg dinar de Nadal (nominat als Premis Butaca 2015 com a millor espectacle teatral de petit format), que es va representar la temporada passada al Maldà i que aquest Nadal hi tornarà a ser. Aquesta vegada ho fem amb La col·lecció, que fins al dia 08/11/2015 es podrà veure a la Sala Beckett de Barcelona, després d’estrenar-se al Festival Grec 2015 i de passar per la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, i que també es podrà veure al Festival Temporada Alt de Girona-Salt.

El nostre sommelier ha preparat una carta de 15 cançons per a la post-funció de divendres 06/11/2015 a les 23:00 h, basant-se en l’obra que va escriure el Premi Nobel de literatura Harold Pinter l’any 1961. Aquesta carta, el Sommelier la completa amb 15 cançons més (d’entre les quals, les que sonen pròpiament en la posada en escena) que podreu trobar en el nostre perfil de Spotify.

Us esperem a la Sala Beckett el 06/11/2015.

Són les 21:51 h i arribo a la porta dels Cinemes Full HD de Cornellà de Llobregat. O d’El Prat de Llobregat. O del riu Llobregat. Aquesta zona fronterera encara no la domino, i això que és casa meva. Manquen 9 minuts perquè comenci la transmissió en diferit del concert que Eric Clapton va fer el mes de maig d’enguany al Royal Albert Hall de Londres, per celebrar els seus 70 anys. Estic nerviós. No és el Palau Sant Jordi, no és un concert en directe, ni tan sols un concert en diferit, sinó una selecció del concert del 21 de maig d’enguany al Royal Albert Hall. Però és que des del 2004 -l'any que va morir George Harrison- que no el veig.

A la sala només hi ha 11 persones. Una noia diu, sorneguera, “quin èxit”. Penso que és una pena que siguem tan pocs, però a la vegada em sento un privilegiat. La primera vegada que el vaig veure, el 1995, al Palau Sant Jordi hi havia 19500 persones que havíem pagat 3800 pessetes per un concert de blues. De blues del Delta del Mississipí, sense ni un sol èxit del Clapton en solitari. Tan del Delta que Steve Gadd va haver-hi un moment que va deixar la bateria per tocar la washboard (un instrument de percussió que originàriament era una taula de rentar). I l’endemà també es va omplir. I avui som 11 persones que hem pagat 8 euros per veure en Clapton en una sala de cinema de 183 localitats.

Són més de les deu i ja ens han anunciat les properes estrenes que es podran veure a les diverses sales del recinte. No han passat cap tràiler, però. Avui el cinema és sobrer. Avui la pel·lícula ens la farem en Clapton i nosaltres.

El show comença amb una introducció conduïda per “The Professor of Pop” Paul Gambaccini, “The Great Gambo”. Breu ressenya biogràfica i una nota destacada: Clapton ha tocat al Royal Albert Hall més de 200 vegades. És, amb diferència, el músic que més vegades ho ha fet. Andy Fairweather Low (que ha fet més de 550 concerts amb Clapton) ens recorda que després de les 24 Nights -Clapton hi oferí 24 concerts en un mes- algú començà a dir que haurien de canviar el nom del recinte pel de Royal Eric Hall. M’hi jugo un pèsol que a la reina Isabel II no li sabria greu.

Acompanyen Gambaccini en la introducció, Paul Carrack (que avui estarà al Hammond i al cor), Andy Fairweather Low (guitarrista), Chris Stainton (que avui serà el pianista), i els periodistes Hugh Fielder i Paul Sexton. Moltes paraules amables, molts elogis i una consideració prèvia de Fairweather i Gambaccini: podem estar tranquils que estarem entre amics.

Comença el concert a les 22:14 h amb “Somebody’s Knocking”, de JJ Cale. Clapton deu moltes coses a JJ Cale, que va morir fa dos anys. I què millor que obrir el concert amb una cançó seva. No serà l’únic homenatge de la nit, però, i de seguida entra “Key To The Highway” (Big Bill Broonzy /Charlie Segar) en mode shuffle. Clapton situava al número 2 del seu set list una cançó que va tocar moltes vegades amb BB King, una setmana després de la mort del rei dels Blues Boys. Segueix amb “Tell The Truth” (Bobby Whitlock), de l’època de Derek and the Dominos, i tot plegat comença a pujar de to. Sharon White, una de les coristes, ens regala un trosset de “solo” vingut de les estrelles. Michelle John, l’altra corista, l’acomanya per sota, però a l'alçada de les circumstàncies. Clapton sap triar molt bé les companyies. Sempre n’ha sabut (pel que fa a la música…). I l’espectacle continua amb “Pretending” (Jerry Linn Williams), del disc Journeyman. Clapton presumeix d’agilitat i els seus dits es mouen a gran velocitat per primera vegada en tota la nit. Slowhand en estat pur (però avui no li petarà cap corda entre els dits). Juga amb el pedal Cry Baby i tot plegat agafa un to funky que ens recorda que, com apuntava Hugh Fielder en la introducció, Clapton és, per damunt de tot, un músic, i se sent tan còmode fent jazz com fent blues com fent rock. Com fent funk.

A l’escenari es fan uns segons de silenci. Clapton afina la Stratocaster i entra "com metall caigut del cel" (heavy metal) Hoochie Coochie Man, de Willy Dixon. Tornem al blues. No hi ha en Muddy Waters, però Paul Carrack fa els cors des del Hammond. És curiós veure Paul Carrack fent cors des del Hammond… Com quan Clapton es feia acompanyar de Phil Collins a la bateria. Estrelles acompanyades d’estrelles… Però encara resulta més estrany de veure el públic del RAH assegut sense moure ni una pestanya. Jo no paro de moure’m ni de cantar des de la butaca de la sala 18 del multisala.

Clapton, en tot cas, no desaprofita les bones companyies i crida “the magnificent Paul Carrack”, que ens interpreta (a la veu i al Hammond) “You Are So Beautiful”, de Billy Preston i Bruce Fisher. Quines coses: Carrack la interpreta al Hammond i a la veu cantant, i Preston està considerat el millor intèrpret de Hammond de tots els temps. Va acompanyar sovint EC, com en la gira One More Car, One More Rider que el va portar al Sant Jordi al 2001 (la penúltima vegada que el vaig veure en directe), i va morir el 2006. La cançó, però, és coneguda pel gran públic per la versió que Jim Price va fer per a Joe Cocker, inclosa en l'àlbum I Can Stand A Little Rain. Joe Cocker va morir no fa encara un any, i aquest és el merescut homenatge que li fan Clapton i Carrack. És la primera balada de la nit.

A continuació és el torn de Nathan East, el baixista que l’acompanya des de finals de la dècada dels 80. Entra tot sol amb el baix, ningú sap què ha de venir, però tenim olfacte per a aquestes coses i de seguida percebem les aromes de “Can’t Find My Way Home” (Steve Winwood), de l’època de Blind Faith. És un dels clàssics “bonics” d’EC que, com a l’After Midnight -concert en directe del 1988-, canta East amb la seva veu serena i finíssima. És un moment de pell de gallina. Tothom està en forma. Sembla ben bé que estiguem en una de les 24 Nights. “You are the reason I’ve been waiting all these years”, diu la cançó. Doncs sí. I Nathan East que es regala i fa (i canta) un “solo” amb el baix. Ja sabem del cert que la nit serà memorable.

I arriba el primer plat fort: “I Shot The Sheriff”, i Slowhand rejoveneix 50 anys. Amb permís de Marley, deu ser de les poques vegades que una versió supera un original tan difícilment superable -se me n’acut una altra i també és de Clapton: Knockin’ on heaven’s door-. I Clapton es deixa anar cantant i ens recorda aquelles paraules de Mark Knopfler: “per mi (Eric Clapton) és una mena de Ray Charles blanc”. I la veritat és que cada vegada que tira el cap enrere i que tanca els ulls mentre toca ens hi fa pensar... Però no hi ha temps per a imaginacions i arriba un altre “solo” de Clapton i les primeres notes són el riff de “Layla”. Alerta que s’acosta… Això, Clapton (i també Knopfler) ho sap fer molt bé: te l’ensenyo, te l’amago, ara la veus, ara no hi és. És un prestidigitador. I definitivament sembla que tota la banda hagi rejovenit 50 anys.

I un altre “thank you” dels seus i agafa la Martin, l’acústica. I és com si entréssim al saló de casa seva. Nathan East ha agafat el contrabaix i és el torn de “Driftin´ Blues" (Charles Brown/Johnny Moore/Eddie Williams), un standard que EC va incloure al disc From The Cradle (1994) en una versió gairebé nua sensacional, tot i que en directe l’havia tocat en diverses ocasions. Els ulls blaus de Paul Carrack brillen des del Hammond. Li toca el “solo” i tenim un pensament per l’enyorat Billy Preston, i el recordem ballant “Will It Go Round In Circles” al mig de l’escenari en la gira One More Car, One More Rider. Però Carrack aquesta nit està realment finíssim.

Una imatge de Clapton es projecta darrere seu, enorme. Som al Royal Eric Hall (de casa seva).

I ara entra “Nobody Knows You When You’re Down And Out” (Jimmy Cox) i gairebé sembla que soni millor que a l’Unplugged (1992). I no és poca cosa, que va ser Disc de l’any.

Aquesta cançó és sensacional. La lletra, la música… La trobareu interpretada per Bessie Smith a la llista El llarg dinar de Nadal -de l'obra de teatre homònima de La Ruta 40 (@LaRuta40)-, del perfil del Sommelier Musical a Spotify. Podeu fer-hi un cop d’oïda.

I mentre escric aquestes línies entra “Tears In Heaven” amb aires de reagge. Silenci. Aquesta cançó (i “Circus”), Clapton sempre la toca diferent que les altres. Si abans érem a casa seva, ara som a les seves entranyes. Però la vida continua, Clapton ens ho ha ensenyat, i en prepara una de grossa… Una “intro” amb la Martin. No la deixa, no agafa la “Strato”… És com en aquella nit amb en Knopfler al Music For Montserrat… Com a l’Unplugged… I arriba ella, el seu amor (i el de George Harrison): “Layla”. Amb un groove que… Una de les millors cançons d’amor de la història. Sensacional. Regala el “solo” a Paul Carrack i mentrestant marca el famós riff de la Stratocaster amb una Martin que ja la voldríem a casa. I un fade out… Però encara no… Ara l’ensenyo, ara l’amago… Quina nit, estimats!

Portem una hora i tretze minuts de concert i Clapton torna a la Fender Stratocaster. Cal tornar a posar a tothom dempeus a ballar. “Let It Rain” (Eric Clapton/Delaney & Bonnie), de l’època de Delaney & Bonnie & Friends. I després de la marxa, “Wonderful Tonight” (Eric Clapton), un altre hit, perquè aquesta nit és realment meravellosa. I ho demostren les llàgrimes d’emoció d’una noia del RAH que el realitzador tria mesuradament.

Acaba la balada i EC torna a jugar a fet i a amagar. “Intro” d’aquelles de “que sí, que no, que sí” i sona “Crossroads”, de Robert Johnson. “Crossroads” és un tema dels que molen, com voleu que us ho digui. I ara sí que la gent del RAH no s’aguanta, a la cadira. És evident que Clapton no és en Springsteen. Ni en Jay Kay. Però quina manera de tocar, quina potència, quina intensitat, quin groove… No són pocs els que diuen que, després de les diverses desintoxicacions, Eric Clapton no tornà a tocar amb la potència que ho feia als 60 i 70, quan sorgí per primer primera vegada la pintada “Clapton is God” en una paret de l’estació de metro d’Islington. Però avui Clapton no està per miraments i esclata.

Es fa el silenci. Tête a tête de Clapton i Nathan East. Què deuen cuinar? Steve Gadd, el baterista, crida “one, two, three, four!” i ja sabem que es tracta de “Cocaine” (JJ Cale).

El públic ho celebra dempeus i comença l’apoteosi. EC juga amb el Cry Baby i la Stratocaster. Una parella balla davant de l’escenari com si estiguessin a Woodstock. Ella sembla una Janis Joplin de Channel. Els anglesos també tenen sang a les venes. Més i tot que nosaltres avui, que sóc l’únic que canta i que no para quiet a la butaca. Tothom al RAH s’aixeca. “Solo” de Chris Stainton al piano. Progressió a tot drap, a tot volum. Quin final, família… Quina festa d’aniversari… Slowhand diu que s’ho ha passat pipa i que espera que nosaltres també. I entra Andy Fairweather Low amb la seva Gibson L-5 CES EB. Canta Paul Carrack. És el bis: “High Time Went”, també de JJ Cale. Andy Fairweather Low fa el primer “solo”. Aquí hi ha espai per a tothom. Com ens ha dit Gambaccini en la introducció, estem entre amics. El realitzador ens mostra un detall per a experts: Paul Carrack marca amb el dit índex de la mà esquerra que és l’última volta. Clapton la remata amb una sortida de traca i mocador. I ja està, s’ha acabat. 116 minuts en els quals Eric Clapton s’ha despullat de cap a peus, ens ho ha ensenyat tot. I com si tingués 20 anys. Només ens resta esperar que no es retiri com anunciava fa uns mesos i que en prepari una altra de grossa per als 75. Aleshores correrem a comprar les entrades. Perquè la propera haurà de ser en directe, després del que hem vist avui. En directe al Royal Eric Hall.

El Festival de Llegendes de Catalunya ja ha començat! I el nostre sommelier ha preparat una llista de 24 cançons triades especialment a partir de les llegendes que els diferents rondallaires, narradors, joglars i trobadors explicaran durant tot el dia i tota la nit pels carrers i per les places de Sant Martí de Tous.

Us enllacem la llista a spotify perquè pugueu gaudir-la. I no oblideu de compartir a twitter, a facebook, a tumblr, a instagram, a google+ i a tot arreu, les diverses cançons que vagin sonant amb les etiquetes #recomanacióSM i #FesLleCatSM!

Que sonin les llegendes!

Avui el #SM ha fet un descobriment d'aquells que li fan il·lusió. Es tracta de la banda de fusió #Patáx, liderada pel percussionista Jorge Pérez (@JorgePerezPatax), espanyol d'origen americà, que el nostre sommelier ha batejat com "El Nuevo Barretto", en record del percussionista novaiorquès d'origen portorriqueny Ray Barretto.

Barreto està considerat un dels grans percussionistes de totes les èpoques. Es va moure entre el jazz i el latin, i malgrat els seus orígens portorriquenys (i a diferència de la majoria), ell sempre deia que aprengué primer a tocar el swing que no pas els ritmes llatins. Tocà amb Dizzy Gillespie, Wes Montgomery, Red Garland o Tito Puente, i fou director musical de l'orquestra Fania All-Stars, amb qui enregistrà el mític i imprescindible Acid (Fania, 1968; Vampisoul Records, 2003). A banda de compondre, també es dedicà a les versions, i d'ell és el divertit i interessant Señor 007 (United Artists, 1965; Blue Moon, 2009), on reinterpreta cançons principals de les pel·lícules sobre James Bond.

Jorge Pérez no ha fet cap disc d'homenatge a l'agent creat per Sir Ian Flemming, però sí que té uns quants "senzills" dedicats al geni de Michael Jackson: "Billie Jean", "Man in the Mirror", "Thriller", "The Way You Make Me Feel", "Smooth Criminal" o "Black or White". El Sommelier els ha pogut escoltar i n'ha quedat impressionat. Estan disponibles a iTunes i també se'n pot trobar algun vídeo a youtube. Sense anar més lluny, la versió del "Man in the Mirror" és de les que et fa saltar alguna llagrimeta:

Jorge Pérez, espanyol nascut a Boston el 1979, ha estudiat a l'Escuela de Música Creativa de Madrid i al Berklee College of Music. Però també va aprendre música folclòrica cubana de mans del mestre José Luís Quintana "Changuito", percussionista de la mítica orquestra Los Van Van, i bateria amb Yayo Morales i Carlos Carli. Pérez s'ha mogut sempre pel jazz de fusió, tocant amb Mojo Project, Jerry González, Aláin Pérez, Emilio Valdés, Rebecca Cline o la Afrodisian Orchestra, que hem pogut veure i escoltar alguna vegada a Los Conciertos de Radio 3; i ja ha actuat a festivals internacionals de jazz com els de Newport, Monterey i Panamá. La mescla de joventut i experiència el converteixen en un músic atrevit, intel·ligent, creatiu, experimental, amb talent i coneixement suficients per a arriscar-se cada vegada més, com ens mostrava en aquest vídeo, que no és ben bé el que sembla:

Però els "senzills" dedicats a Michael Jackson demanen a crits una edició en vinil i en CD, més enllà de la possibilitat de comprar-los a través d'iTunes. La versió aflamencada de "The Way You Make Me Feel" és trencadora i compta amb el baile de Lidón Patiño (que ha estat solista a la companyia de Rafael Amargo) i amb la deliciosa veu d'Alana Sinkey, cantant d'origen guineà, membre del grup madrileny Comosoul, del cor (també madrileny) Gospel Factory, i que ha cantat per a artistes com Rafael.

Diu el #SM que es passaria el dia enllaçant-nos vídeos, però ja en tindrem més ocasions. Tanmateix, acabem amb "Black or White", una explosió de salsa roquera on brillen els arranjaments per als cors, per a la bateria, per a la percussió i un solo de guitarra amb molt de rock'n'roll a les espatlles.

No oblideu que encara teniu "Thriller" i "Billie Jean" i "Smooth Criminal" i tantes altres cançons per descobrir. De fet, Jorge Pérez ja ha tret tres discos: Patáx (2008), Forced Emancipation (2009) i From the Boiler Room (2011), disc que publicà per primera vegada amb la discogràfica Ayva, disponible també a iTunes.

Gaudiu-ne i recomaneu-lo. I no li perdeu la pista. És una #recomanacióSM. Jorge Pérez, "El Nuevo Barretto".

Aquesta és la selecció que el Sommelier Musical ha triat per a la celebració dels 25 anys de l’Oriol Martínez García. Una mica d’aquí i una mica d’allà; però sobretot una mica d’aquí: de Mishima, de Manel, de La Troba Kung-Fú, de Sanjosex, de Sopa de Cabra, d’Antònia Font, d’Els Amics de les Arts, d’en Joan Dausà i Els Tipus d’Interès… Però també de Kiko Veneno, d’Estopa, de Fito y Fitipaldis, de The Killers, de Moloko, de CAN 7, de Jamiroquai, de Paolo Nutini, de Peret, d’Andrés Calamaro, de Pastora, de Jack Johnson, d’Adrià Puntí, de Macaco, de Coldplay, d’Alabama 3, de Steve Harley & Cockney Rebel, de Dusminguet, de Buena Vista Social Club, de Tribalistas o de Sabor de Gràcia. Una mica de tot, dèiem. I tot una mica festiu, amb aquell punt picant i divertit, així com és ell. Així doncs, que no pari la festa, que estem d’Alegria.

Heus ací la sessió gairebé completa que el Sommelier Musical va dedicar a en Martí Torras la nit del 9 de desembre per al seu quarantè aniversari. No hi és tot, perquè no tot és a Spotify (i perquè la memòria falla), però gairé tot. Van ser unes cinc hores de música i de festa inoblidables. Gràcies a tothom! I felicitats a l'homenatjat. 

PS: Si recordeu alguna cançó en especial que no trobeu a la llista, ens ho podeu dir, que l'hi afegirem.