quadern de BITàcola

Quadern de Bitàcola. Així vaig anomenar el meu Dossier Personal d’Aprenentatge quan el vaig crear. El DIEC defineix aquest terme com el llibre de bord on cada pilot anota les principals incidències de la navegació d’una nau. I això és el que he anat escrivint. Aquest blog no és només una explicació dels conceptes treballats durant les sessions presencials, sinó que també hi he incorporat les meves posteriors reflexions i altres preguntes que m’inquietaven. Per últim, per fer el tancament de l’assignatura i també de les entrades precedents, m’agradaria compartir les conclusions transversals que he anat madurant gràcies als materials proporcionats, les discussions amb els companys i la meva pròpia visió del món.

SOM PROJECTES SENSE HORITZÓ

Trobo molt encertada la concepció de l’ésser humà com a un projecte sense horitzó. Per mi, això és el que som, vaixells a la deriva que lluiten contra la natura per sobreviure, que no segueixen un camí marcat sinó que tenen la immensitat del mar per crear i dissenyar noves rutes cada dia, que volen arribar a un port, però que quan hi són, només tenen ganes de marxar cap a un de nou.  

Som naus sense rumb que intenten trobar el nord de la seva brúixola, que naveguen incansables volent descobrir tots els misteris dels racons del món. Som persones amb inquietuds personals i ganes de millorar el nostre voltant.

En poques paraules, crec que com a professional hauria de confiar en aquesta idea per no perdre mai les ganes de seguir aprenent, seguir ensenyant, seguir creixent i seguir millorant (avançant).

SOM REPTES PER SEGUIR MILLORANT

L’escola ha de ser una institució dinàmica, s’ha d’anar renovar en funció de la demanada de la societat. Per aquest motiu és important tenir una ment oberta a noves possibilitats, a nous mètodes i a nous mitjans, sense perdre de vista el principi de realitat.  

L’escola també ha d’efectuar els canvis necessaris per adaptar-se als temps que corren: la societat de la informació, de la tecnologia, del creixement… Ara bé, aquesta adaptació al present, no ha d’alterar els principis i valors bàsics i essencials que volem inculcar als alumnes perquè arribin a ser persones.

Com a mestres, hem de confiar en el poder de l’educació com a mitjà per canviar el món, hem de creure en la seva capacitat per ajudar a construir una societat més justa. Hem de ser conscients del poder que estem exercint, ja que tenim a les nostres mans l’educació de les persones del futur, els valors que els transmetem seran els que ells posin en pràctica.

Però, sobretot, per continuar avançant, és important l’avaluació del que ja s’ha fet, per tal de formular nous reptes que ens impulsin a millorar.  

SOM INQUIETUDS, MISTERIS I CURIOSITATS

Més enllà de saber utilitzar un aparell electrònic o de conèixer com publicar un tuit, la competència digital ens parla de les habilitats de processar el coneixement i de ser crítics en un món que ens envia multitud d’estímuls diàriament. Ser intel·ligent significa haver desenvolupat un esperit crític per poder seleccionar tota la informació que rebem. També té a veure amb ser conscients de qui som, de les nostres habilitats i dels nostres límits, i a partir d’aquí, formular les metes que donin sentit a la nostra vida. La intel·ligència implica profunditat i ganes d’anar més enllà, capacitat de reflexió tant dels nostres propis actes i pensaments, com dels fets que succeeixen al món exterior. A més, demana assolir un equilibri entre raó i intuïció. Però, per sobre de tot, ser intel·ligent vol dir qüestionar-se amb l’objectiu de trobar noves preguntes, més que respostes correctes. La intel·ligència ens fa créixer.

Ara bé, també hem de saber que no estem sols, que sempre tenim algú que ens acompanya i que està disposat a donar-nos la mà. Està clar que per créixer hem de tenir clar els nostres ideals, hem de construir una base forta de personalitat, hem de sentir-nos sols, hem de saber escoltar-nos, hem de trobar els nostres objectius, hem de descobrir la nostra essència, hem de conèixer els nostres punts forts per potenciar-los i les nostres debilitats per millorar-les, però també hem de donar i hem de rebre. En altres paraules, hem de compartir, compartir vivències, aventures, projectes, idees, opinions, pensaments, inquietuds, preguntes, reflexions, preocupacions, sentiments, emocions, somnis, il·lusions, tot el que vulguem, amb l’únic objectiu d’enriquir-nos, d’aprendre i d’obrir la ment a noves portes, a noves possibilitats. Només si busquem en nosaltres mateixos a la vegada que interaccionem amb l’entorn, serem capaços de desenvolupar-nos amb èxit.

SOM COMUNITAT D’APRENENTATGE

Finalment, puc afirmar que les sessions d’Aula 3.0 han estat profitoses. D’una banda, per la bona relació que s’ha procurat entre teoria i pràctica. És a dir, no només hem explorat temes a nivell conceptual, sinó que també n’hem experimentat de primera mà les seves implicacions pràctiques. A més a més, per la quantitat de materials que se’ns ha proporcionat, tant a nivell teòric (articles, conferències, vídeos) com pràctic (he recollit en aquest document les eines 2.0 que hem anat descobrint). De l’altra, per la diversitat de metodologies emprades com ara el treball en grups cooperatius, les valoracions individuals, els jocs de rol, els debats...

En aquest sentit, també cal destacar que l’experiència amb els meus companys i companyes ha estat molt gratament positiva. Tots som diferents. Cadascú ha aportat el seu punt de vista particular i l’ha deixat veure més o menys amb les seves intervencions, i aquesta diversitat ens ha enriquit a tots.

El diàleg que hem anat teixint em fa remarcar la importància de la comunicació, de la transmissió de les petites idees en potència, de les reflexions que només nosaltres coneixem, de les conclusions que haguem extrapolat.  Parlant, entenem i ens fem entendre. Les paraules ens ajuden a comunicar-nos, ens faciliten la comprensió de la complexitat de les relacions humanes, ens permeten l’expressió dels nostres pensaments més íntims i dels sentiments més superficials.

La integració de les tecnologies en un centre educatiu es una oportunitat per començar un procés de renovació de l’escola ja que afecta a tots els seus participants així com la seva estructura i organització, el seu funcionament tecnològic i la seva base pedagògica. Per tal de regular i guiar aquest procés, la Generalitat obliga al disseny d’un Pla TAC de centre, és a dir, l’elaboració d’un document que té per objectiu formalitzar la governança de la tecnologia en el marc de l'autonomia de centre i del Projecte Educatiu. En ell, s’han d’establir unes directrius clares per assegurar la competència digital de l’alumnat, la integració curricular, la inclusió digital i la innovació metodològica.

Però més enllà d’un simple document, és un instrument amb potencial de replantejar la voluntat del centre, seguint la seva essència, però adaptant-se a les característiques i demandes de la societat actual. La seva elaboració proporciona espais de reflexió sobre el paper de les noves tecnologies a l’aula, d’intercanvi d’opinions i coneixement entre el professorat, de formació sobre les tendències en educació, societat i tecnologia, de consens i de diàleg amb les famílies, els alumnes i l’entorn.

A l’hora d’iniciar el procés d’elaboració del Pla TAC, el Departament d’Ensenyament, especifica algunes qüestions a tenir en compte per les direccions dels centres escolars (encarregades de liderar la iniciativa):

• Establir una comissió TAC encarregada d’endegar i desenvolupar el Pla el màxim de representativament possible. 

• Estimular la participació de tot el professorat del centre en el desenvolupament del Pla, en especial, mitjançant la creació d’equips de treball que poden focalitzar temes diver-sos: per exemple, necessitats de maquinari i altres equipaments i la seva ubicació, selecció del programari més adequat segons les àrees, tipologies d’activitats, selecció de recursos TAC en relació amb el currículum, eines d’avaluació, comunicació amb els pares i les mares a través de mitjans tecnològics, desenvolupament de la intranet de centre i de l’EVEA,necessitats de reorganització d’espais, etc. 

• Identificar els problemes i ordenar-los de forma gradual atenent els recursos i possibilitats del centre per tal de facilitar la selecció de possibles solucions. 

• Establir una relació de tasques relacionades amb les tecnologies i assignació de responsabilitats. 

 • Analitzar de forma acurada l’impacte de les tecnologies en diversos àmbits: el currículum, la metodologia, l’organització de l’aula, l’organització escolar i els mètodes d’avaluació. 

 • Determinar les necessitats de flexibilitat horària i grupal de l’alumnat.

• Establir uns objectius de canvi possibles, esglaonats en el temps, amb un calendari de desenvolupament que pugui ser complert amb comoditat. 

• Establir un pla de formació conjunt per al professorat focalitzat en les competències didàctiques però atenent els diversos graus de domini de les TAC. 

Com es pot observar en la imatge de la capçalera, el Pla TAC consta de diferents fases durant les quals és important que hi participin el major nombre de persones per tal de dividir responsabilitats i d’enquir les visions i els criteris d’elecció.  En primer lloc, la definició de la visió del centre pel que fa a les TAC d’acord amb les especificitats del Projecte educatiu del centre, la normativa vigent i per a un termini temporal concret. En segon lloc, el diagnòstic de la maduresa digital del centre (tant en l’àmbit curricular com els usos de gestió, l’organització, etc.). En tercer lloc, la definició dels objectius. En quart lloc, la planificació de les prioritats. En cinquè lloc, la identificació dels recursos necessaris. En sisè lloc, l’assignació de tasques i responsabilitats als diferents actors. En setè lloc, l’aplicació del Pla. I en vuitè lloc, l’avaluació del procés i establiment de nous objectius. És important tenir en compte l’espiral, és a dir, establim una estratègia d’actuació a partir d’uns objectius. Avaluem el procés fet i, en conseqüència dels resultats de la revisió, programem nous objectius amb les subseqüents accions a desenvolupar, tenint en compte les consideracions i millores observades amb anterioritat. 

Pel que fa a la fase de diagnòstic de la maduresa digital del centre, el Departament proporciona una eina per a l’autodiagnosi. Però, Miquel Àngel Prats i Elena Sofía Ojando també presenten el seu propi instrument en l’article: Els diagnòstics tecnopedagògics de centre: instrument avaluatiu multidimensional per a la incorporació estratègica de les TIC en els centres educatius. 

Aquest diagnòstic tecnopedagògic permet realitzar una radiografia del centre per tal de determinar-ne les seves debilitats i fortaleses, detectar les prioritats i establir les línies estratègiques corresponents. Per tal d’obtenir uns resultats acurats, avalua quatre grans dimensions. Primerament, la dotació tecnològica del centre, és a dir, la seva infrastructura, el hardware, el software i la connectivitat a internet, entre d’altres. Segonament, té en compte l’ús didàctic de les TIC, revisant el paradigma i la metodologia en la qual s’emmarquen les activitats, les tasques i els projectes que proposa. Tercerament, valora l’existència i el desenvolupament dels plans d’innovació, hi ha una comissió TIC o una comissió TAC? Qui lidera aquests projectes? Quines prioritats hi estableixen? Quartament, demana a la institució que elabori una llista dels facilitadors i dificultors que troba a l’hora d’iniciar projectes TAC. 

Per tal de portar aquest coneixement a un vessant més pràctic, vam realitzar un diagnòstic tecnopedagògic aplicant aquesta eina a un centre conegut per nosaltres. La Natàlia i jo vam dur a terme el següent anàlisi, detallat en aquesta presentació de Google. Durant un instant, ens vam posar en la pell de l’equip directiu del centre, tot avaluant les necessitats i prioritats de l’escola pel que fa a l’ús i integració de noves tecnologies. Així doncs, vam poder constatar la importància d’un anàlisi acurat, un diagòstic clar per tal d’elaborar un pla TAC el màxim adequat al context amb els objectius d’innovació desitjats.

Finalment, per comparar els anàlisis determinats per cada grup, vam quantificar les nostres respostes qualitatives en una escala de valor de l’1 al 4. Per representar-ho gràficament, vam utilitzar una diana, com més a prop del centre el valor de la resposta era més baix i, per tant, determinava un baix nivell tecnològic. A tots ens va agradar aquest recurs, principalment, perquè feia molt visible els resultats de cada centre i simplificava la comparació. En aquesta imatge podeu observar com van quedar les pissarretes.

Parlem molt del canvi a gran escala, de la transformació de la societat a través de l’educació. Parlem de solucions i iniciatives a nivell macro, però que passa mentrestant a les vides dels ciutadans del món? Al món occidental, vivim en un món cómode on tenim tot un sol clic, però aquesta hiperconnexió amb tot i amb tothom ens fa feliços? Està clar que les noves tecnologies ens porten una quantitat inacabable de beneficis, però fem balança amb l’estrés i l’obessió que també comporta.

Navegant per la xarxa, l’altre dia vaig topar amb aquest curt: Alike.  Dirigit per Daniel Martínez Lara i Rafa Cano Méndez, Alike ha guanyat el premi Goya al millor curtmetratge d'animació del 2016, entre d'altres guardons. El curtmetratge deixa clar que l'excés de rigidesa i d’uniformitat esborra a poc a poc el traç de les identitats individuals. I reivindica la necessitat d'estimular la creativitat, de donar ales i de sentir-se viu. 

Sentir-se viu... quin sintagma tan curt i tan immensament ple de significat! Què és el que dóna sentit a les nostres vides? Caminem en aquella direcció? 

De vegades, sembla que necessitem una desgràcia per canviar tot allò que ja veiem que no funciona, no reaccionem fins que no entrem en estat de shock, no sortim de la comoditat en la que ens hem instal·lats fins que no ens hi veiem forçosament obligats. No hauria de ser així.

Exercicim el poder que tenim, pensem què volem arribar a ser i delimitem una guia per aconseguir-ho! Busquem l’objectiu entre els nostres anhels i pronunciem els nostres reptes, perquè quan tenim un sentit per viure, tot és més fàcil.

Els reptes són l’incentiu de les nostres vides, el que ens dóna ganes per seguir avançant. Els reptes són objectius que ens marquem fruït d’una situació que no ens agrada, que volem canviar. A partir d’aquí, ens proposem una meta i dissenyem una estratègia per assolir-la.

Sabem que el camí no serà fàcil, que estarà ple d’obstacles a superar, que hi haurà trams de baixada i de pujada, i que no sempre el sol ens acompanyarà. De vegades no podrem sols. No en tindrem prou amb nosaltres mateixos. Sentirem com s'aproxima la tempesta, veurem els núvols acostar-se,  notarem com l'aire es fa més dens i ens costarà respirar. Estarem perduts en un laberint que es complica o en un immens mar que no té principi ni final. No sabrem on som i menys encara on volem ser. No tindrem forces per aixecar-nos si estem estirats, per caminar si estem parats, per aturar-nos si estem fugint corrents. La foscor s'acostarà cada vegada més ràpid, la solitud voldrà fer-se un lloc, la por es començarà a apoderar de nosaltres i la tristesa ho impregnarà tot. Llavors, serà moment d’obrir els ulls o de tancar-los molt fort, d'anar al fons del cor on tenim tots els records guardats, on tenim tots els éssers estimats. I deixar que ens cuidin, caure als seus braços, que ens abracin, que ens mimin, que ens escoltin…

NELSON MANDELA

La visualització del webinar d’ Armando Fernández sobre la gestió del canvi metodològic, va despertar molts interrogants nous dins meu. I, mentre anava fent els meus apunts amb l’eina videonot, anotava les qüestions al marge, que m’han fet escriure la següent relfexió.

Principalment, el canvi de paradigma educatiu és conseqüència d’un canvi a gran escala donat per una sèrie de factors econòmics, socials i tecnològics. Som part d’un món globalitzat i hiperconnectat on la diversitat és la normalitat i la immediatesa guia les nostres rutines. Som part d’un món superpoblat i ultraconsumidor, on la medicina avança aconseguint augmentar l’esperança de vida i la tecnologia ens enterra en multitud de dispositius súper necessaris. Som part d’un món desigual, cada vegada més polaritzat i injust. Ras i curt, la societat canvia a un ritme trepidant i l’escola ha de ser capaç de replantejar-se per tal d’adaptar-se i poder satisfer les noves necessitats de la població.

Quines són aquestes necessitats? O més aviat quines són les competències necessàries per als nens i nenes del segle XXI? Volem formar persones creatives, intel·ligents, amb empatia social, alfabetitzats digitalment, capaços de gestionar i processar la informació, autònoms i amb pensament crític i alternatiu. Persones amb habilitats socials i comunicatives que puguin treballar en grup, en equips diversos i entorns diferents. Volem formar persones sensibles i curioses amb la realitat que els envolta, que es preguntin i busquin les respostes, que investiguin i lluitin per les seves conviccions. Volem formar persones amb valors. Persones amb valors? Quins valors? Els teus? Els meus? Els de l’activista social? Els de l’àvia? Els del president del govern? Ah, no! Els valors estàndards nacionals, aquells que els permetran viure amb harmonia i acceptació dins de la societat.

Però, existeixen aquests valors estàndards i homogenis? Potser els valors de les persones d’una mateixa societat no difereixen molt entre uns i altres, però la jerarquia axiològica seguida per cada individu és única. Tot i així, és cert que hi ha una clara tendència comuna entre individus culturalment germans.

Ara bé, qui està definint aquests valors generals que regeixen la societat? Normalment, les persones i institucions poderoses i enginyoses estableixen els principis en què es basa el sistema a través de mecanismes de poder i d’influència social. Però, és just? Seria just en qualssevol cas l’establiment d’uns valors comuns i únics per a tothom? Encara que fos una llista realitzada pels més dignes i purs savis?

Molt relacionat amb l'opressió i les tendències dominants, hi ha el tema de l'equitat: com pot qualsevol govern o institució ser garantia de la igualtat? Com es poden planificar mesures igualitàries si la singularitat és una característica inherent dels éssers humans?

Per tant, és l'anarquia la via alternativa? Seria més just un sistema basat en la llibertat d'atenir-se a les pròpies creences sense valors comuns de referència? Seria segur?

No obstant això, no necessitem opcions radicals, ja que l'educació és l'arma perfecta per aconseguir un equilibri. Les escoles han d'ensenyar als seus alumnes a raonar per si mateixos i a cultivar el pensament alternatiu i crític, per no caure en la temptació de seguir cegament i submisa les normes populars.

Després d’aquesta reflexió sobre els valors dominant, la llibertat individual i les normes socials (no) escrites, reprenem el repte actual de l’educació de replantejar-se per donar resposta a les necessitats actuals. Hem dit que l’educació és una arma molt poderosa en la transmissió de valors i ho és també com a mitjà de transformació social. Aquesta idea està molt estesa per tota la comunitat educativa, compartim el pensament de canviar el món a través de l'educació. 

Però, com s'ha de plantejar aquest repte? Qui hauria de ser el promotor, és el govern qui hauria de fer-se càrrec d'aquesta - molt necessària - la renovació del sistema educatiu? O és responsabilitat de la societat civil d’empoderar-se ells mateixos per organitzar la revolució en l'educació? En altres paraules, els canvis han de ser implementades de dalt a baix o de baix a dalt? En aquest sentit, podríem parlar de la més famosa iniciativa civil catalana, l’Escola Nova 21, que tot i tenir les seves flaqueses, no deixa de ser una acció emprenedora per començar i continuar el canvi de que tant es parla.

Vam dedicar una sessió a investigar per grups sobre nous models pedagògics que integren les noves tecnologies: ACOT2, SAMR, TPACK i Flipped Classroom. Per exposar el que havíem après, vam elaborar una infografia on quedessin clares les característiques del model escollit. He adjuntat les imatges dels resultats perquè us en pogueu fer una idea, també trobareu els enllaços al nom de cada model.

Una de les gràcies dels treballs en equip, és l’enriquiment a partir dels diferents punts de vista i l’aportació de les qualitats de cada membre per tal d’assolir un objectiu o meta en comú. Per això, puc constatar que va ser un treball en grup molt interessant ja que hi havia diferents competències en joc i cadascú aportava allò que dominava més. D’una banda, calia una habilitat per buscar informació, saber quines fonts eren més fiables i també on trobar més profunditat en el coneixement. També era important la capacitat de síntes i d’organització de la informació recollida, així com la competència de reflexionar sobre les implicacions educatives del model. D’altra banda, eren necessaries tota una sèrie d’habilitats de disseny, sentit estètic i maneig dels programes d’edició d’imatges i de creació d’infografies.

Aquesta entrada hauria d’estar dedicada als projecte d’aula 3.0, les presentacions que vam realitzar en grups per tal d’aprofundir en temes com la robòtica educativa, les xarxes socials i el rol de community manager, les webquest i les caceres del tresos i la gamificació. Ara bé, a causa de motius de salut, no vaig poder assistir a les sessions organitzades pels meus companys i companyes. Per aquest motiu, he decidit extendre’m en l’explicació de la proposta del meu grup sobre l’aplicació de la robòtica a l’aula.

En primer lloc, cal apuntar que era un tema que ens semblava interessant a les tres. La Laia, la Natàlia i jo estàvem engrescades per saber més sobre aquest tema. A mi, personalment, sempre m’ha interessat i he volgut augmentar els meus coneixements sobre aquesta bona pràctica, així doncs quina millor oportunitat que aquesta? L’objectiu que teníem era clar, havíem de realitzar una sessió de formació per a la resta de membres de la classe seguint el format de la Flipped Classroom, un model que hem tractat àmpliament al llarg de l’assignatura.

En segon lloc, des de Blanquerna, ens vam oferir diferents robots que ells tenien a l’abast, i vam decidir centrar-nos en el bluebot, per la seva facilitat de funcionament. D’aquesta manera, el podríem fer servir a la sessió sense necessitat de formacions prèvies per als participants. També vam creure important tractar altres recursos com l’Scratch, una aplicació cada vegada més utilitzada a les escoles.

En tercer lloc, un cop escollits els recursos que empraríem vam fer una pluja d’idees per triar les activitats que duríem a terme. Sabíem que volíem una sessió majoritàriament pràctica, que els participants poguessin tastar de primera mà el que significa utilitzar robot a la classe, per després poder-ho aplicar als seus contextos amb major criteri. Preteníem treballar moltes coses i només teníem 1 hora, per això, vam anar sintetitzant fins que ens va quedar la següent estructura.

1. Els alumnes havien de llegir dos articles previs a la sessió que parlaven d’experiències innovadores de robòtica, un del Diari Ara i un del Diario de Navarra, per després omplir un formaluri google amb les idees més importants. També havien de visualitzar un vídeo tutorial sobre com dibuixar un quadrat amb Scratch. Posteriorment, vam determinar que el material proporcionat era millorable, d’una banda podríem haver adjuntat un article científic (i no dos atricles de premsa) per tal d’aportar una visió més teòrica i de base pedagògica que recolzes l’experiència. De l’altra, hauríem d’haver encoratjat a provar amb l’Scratch abans de la sessió, ja que n’haguessin tret més profit.

2. Ja a la classe, primer vam parlar dels avantatges de treballar amb robots a l’aula a partir de la lectura dels articles. Per tal de defensar l’equilibri entre els recursos digitals i els analògics, vam dur a terme la posada en comú a través de pissarretes individuals. En elles, vam escriure tres frases de debat, una per a cada grup, sobre la viabilitat econòmica de la robòtica, la possibilitat del tractament de la inclusió i la necessitat de formació del professorat. Després d’uns minuts de debat en parelles, ho van posar en comú i vam tancar amb unes conclusions consensuades.

3. Era el torn de la part més pràctica, varem donar a cada grup/parella un bluebot i un taulell de reptes. La idea dels reptes era per expressar un dels nuclis de l’aprenentatge computacional, anar superant petits reptes autònomament; sent conscient del procés d’aprenentatge que s’està seguint, sabent d’on treu els recursos i quin passos el condueixen a la solució. S’havien de moure pel taulell amb el robot, en vam donar algunes indicacions bàsiques, però cada grup va anar descobrint com funcionava l’eina. Les proves que havíem de superar eren tres. La primera era dibuixar una lletra de l’abecedari amb Scratch, amb aquest enunciat obert no vam voler condicionar la resposta i vam permetre així que cada grup escollís el nivell de dificultat que considerava adequat. La segona consistia en guiar el company fora de la classe, com si es tractés d’un robot, anar-li donant les instruccions pertinents. D’aquesta manera, els volíem acostar a altres mètodes per treballar la programació. La tercera era un repte cooperatiu, havien d’aconseguir que els 3 robots es trobessin en un punt comú. Va resultar ser un exercici més competitiu que cooperatiu, i per això vam reformular l’anunciat demanant que organitzessin una mena de cursa de relleus amb els robots per anar d’un punt marcat a un altre. Va ser molt interessant veure les actituds que cadascú va desenvolupar i observar les diferents estratègies per superar els problemes que s’anaven presentant.

4. Som conscients que les persones som un tot i que les emocions són part fonamental de l’aprenentatge. Per aquest motiu, la nostra avaluació anava destinada a identificar quina emoció havien detectat davant del repte i al llarg de la sessió en general. Per aquest motiu vam repartir emoticones per la classe i s’havien de dirigir amb el robot a aquella que havien reconegut més. Molts van tirar cap a l’emoció de l’alegria, al·legant que s’ho havien passat bé i s’havien divertit aprenent.

5. A mode de conclusió, vam projectar el formulari que havien omplert després de la lectura, anotant 3 avantatges que aportava la robòtica a l’aula, perquè contrastessin allò que havien llegit amb el que acabaven d’experimentar. Tots van coincidir en reafrimar el que havien escrit, destacant especialment l’element extramotivador que aquesta pràctica aporta als alumnes. Altres punts forts anomenats van ser que la robòtica ajudar a raona, que potencia la creativitat i l’autoestima, que atén la diversitat i que involucra les famílies, que treballa la capacitat de solucionar problemes i que és interdisciplinar.

En aquest vídeo realitzat pels estudiants de Blanquerna  @adriacrespo97, @nilsanti, @joan18sanchez​ i @laiavt​, s’introdueix el tema de les mSchools, un projecte que des del 2012 permet als estudiants, als pares, als docents i a les escoles fer realitat noves maneres d’ensenyar i aprendre mitjançant la tecnologia mòbil de manera eficaç. Si en voleu saber més i voleu indagar entre les iniciatives que promouen, us recomano que doneu un cop d’ull al seu web.

Aprendre a través del mòbils? Què és el Mobile Learning? Gràcies al document aprovat pel Ple del Consell Escolar de Catalunya i al webinar de Xavier Suñé, ens hem pogut fer una idea de les consideracions més importants d’aquesta tendència. D’entrada, anomenem m-learning a una metodologia d'ensenyament i aprenentatge basada en l'ús de petits dispositius mòbils, com telèfons mòbils, PDA, pastilles, PocketPC, iPod i qualssevol dispositiu de mà que tingui alguna forma de connectivitat sense fils. tecnologia i societat són termes actualment estretament relacionats, i és el seu ús generalitzat per part dels joves el que ens porta a voler introduir-les com a eina d’aprenentatge dins de les aules.

El ressò d’aquesta inicitaiva és degut a les increïbles potencialitats que proporciona, no només pel que fa al treball de la competència digital tan necessària avui en dia, sinó perquè també resulta ser una eina pedagògica interessant. D’entre els seus avantatges destaquem: el tractament de la inclusió i la major possibilitat de la personalització de l’aprenentatge, la connexió en xarxa amb experts, altres companys, altres realitats… que enriqueixin les seves fonts de coneixement, la facilitat de l’accès a la informació gràcies a internet, la flexibilitat i l’aprenentatge en qualssevol lloc i en qualssevol moment, la motivació intrínseca que aquests dispositius aporten als alumnes, la integració de l’aprenentatge formal, no-formal i informal, la possible superació de les desigualitats econòmiques (és material relativament barat), la comunicació instantània i recíproca amb alumnes i famílies…

Tot i així, no hem d’oblidar que les tecnologies són un mitjà i no un objectiu, i que el paper del mestre d’acompanyant i guia segueix sent fonamental en l’educació dels infants. I els seus múltiples avantatges no han d’emmarcarar els perills que pot comportar.

Per això, és essencial que la implementació d’aquest model i l’ús de les noves tecnologies a l’escola en general, sigui reflexionada i regulada pel centre. En primer lloc, s’han de redactar unes normes d’ús especíqiues que poden ser consensuades amb les famílies i els alumnes, fent-los més partícps de la vida de la institució. En segon lloc, l’escola, com a entitat educativa ha d’elaborar la seva opinió al voltant d’aquest tema: volem una escola lliure de tecnologia? Volem basar el nostre model pedagògic en les competències digitals i els dispositius mòbils? En definitiva, citant el document del Consell Escolar, “ Les polítiques que els centres educatius adoptin en relació amb les tecnologies mòbils, com a expressió de la professionalitat del professorat, de l’ethos del centre i del lideratge i la implicació de la comunitat escolar, han de procurar garantir l’equitat i assolir el màxim benefici educatiu d’aquesta nova realitat.”

El nen és el centre del seu procés d’aprenentatge és la frase fonamental de qualssevol discurs d’educació actual. Però sembla que aquesta afirmació tant globalment acceptada, no s’acaba de posar en pràctica a les escoles. És cert que hi ha avenços i que el model tradicional va perdent força, però encara queda molta feina per fer.

Davant d’això, existeix una iniciativa potent: el flipped classroom.

El Flipped Classroom (FC) és un model pedagògic que transfereix el treball de determinats processos d'aprenentatge fora de l'aula i utilitza el temps de classe, juntament amb l'experiència del docent, per facilitar i potenciar altres processos d'adquisició i pràctica de coneixements dins del aula. Es tracta d'un enfocament integral (que dóna suport a totes les fases de l’aprenentatge) que combina la instrucció directa amb mètodes constructivistes, l'increment de compromís i implicació dels estudiants amb el contingut del curs, i  que millora la seva comprensió conceptual.

Aquest model permet als docents dedicar més temps a l'atenció a la diversitat, proporciona a l'alumnat la possibilitat de tornar a accedir als continguts treballats i crea un ambient d'aprenentatge col·laboratiu a l'aula. A més, és una oportunitat perquè el professorat pugui compartir informació i coneixement entre el claustre, amb l'alumnat, amb les famílies i la comunitat, de manera que involucra a les famílies des de l'inici del procés d'aprenentatge. Per tenir una idea general de les característiques i implicacions de la flipped classroom, observeu la fotografia de la capçalera.

Gràcies al material proporcionat pels professors i altres recerques individuals, vam poder inciar un debat sobre els aspectes més rellevant de la classe invertida. Per vertebrar aquesta discussió, vam utilitzar les preguntes d’un Kahoot dissenyat per a l’ocasió. A partir de les preguntes que anaven sorgint vam poder aclarir la diferència entre un model i una metodologia, així com conèixer projectes de Flipped Classroom en entorns socials desafavorits on es van fer les adaptacions corresponents. Aquesta experiència rebatejada com Flip in Class em va fer recordar que la innovació pedagògica també es possible amb recursos limitats, la qüestió és trobar la manera adequada i saber el per què de l’acció que es duu a terme.

Per tal de portar a la pràctica el que havíem treballat teòricament, vam realitzar un Role Playing en què la meitat de la classe defensava la implementació d’aquest model, mentre que l’altra n’era contrària. Va ser un debat productiu i divertit. Personalment, en defensar la posició en la que no creia (en contra la Flipped Classroom) em va permetre reafirmar les meves conviccions i trobar-ne els punts crítics a debatre em va fer pensar en maneres de com superar les flaqueses que presenta.

Tot el tema de les avaluacions sempre m’ha tingut encuriosida: és difícil posar notes, qui sóc jo per puntuar numèricament aquest treball? És difícil avaluar, qui diu que els meus criteris subjectius seran els correctes? Però, per tal d’anar al quid de la qüestió la pregunta indicada és: quin és el sentit d’avaluar?

Per començar amb una definició, podríem dir que l’avaluació és una part del procés d’ensenyament aprenentatge que pretén informar de com està sent aquest procés als alumnes, a les famílies i als mestres.

Quan avaluem fem partíceps als alumnes de la nostra mirada, els expliquem com els estem veient i els donem guies de com podrien millorar. Quan avaluem prenem consciència de quins són els punts forts i els punts dèbils, no només de l’alumne si no també del mestre. En altres paraules, l’avaluació ens permet prendre consciència de l’adequació dels nostres mètodes, estan funcionant realment per aquest grup de nens i nenes? Ho estic fent bé? Estic prenent les decisions adequades?

Quan avaluem rebem informació del procés, una informació vital, que és el nucli del progrés personal i acadèmic de cada nen. Quan avaluem fem evidents les destreses i les dificultats dels alumnes, cosa que ens permet saber on podem incidir, com podem acompanyar aquest infant perquè millori, perquè es vagi superant.

D’altra banda, és important tenir en compte la diversitat de maneres d’avaluar existents: l’observació sistemàtica del mestre, les entrevistes personals, els exàmens, els treballs de consolidació, l’autoavaluació (cada alumne el seu procés), la coavaluació (entre iguals)... L’ideal és anar combinant totes tècniques, per aprofitar els avantatges que cada una ens brinda, i anar-ne buscant de noves per tal d’anar enriquint la metodologia. Per rebre una formació pràctica, durant l’assignatura hem rebut els diferent tipus d’avaluació. Un clar exemple de coavaluació és la que hem aplicat per valorar els treballs en grup. Per fer-ho, vam crear conjuntament un formulari google en el que cada trio va afegir un o dos criteris a tenir en compte. Després de cada exposició, vam respondre l’enquesta individualment per tal de donar l’opinió personal sobre com valoràvem el treball dut a terme.

D’altra banda, hem de ser crítics amb el tipus d’avaluacions que hem rebut al llarg de la nostra vida, per tal de reforçar-ne aquells aspectes que veiem més fluixos i obsolets. Som la generació del canvi i ho hem de demostrar ideant noves respostes per a noves preguntes, noves solucions per a nous reptes, noves metodologies per a noves demandes. I una d’aquestes és la necessitat de reformular el procés avaluador en els centres escolars. En aquest sentit, entren en joc les eines tecnològiques que ens poden ajudar en el procés. Uns utensilis que han de facilitar la feina mecànica de creació de graelles i material o bé l’emmagatzematge de dades, però no ens han d’allunyar del nucli del sentit avaluador: obtenir informació per tal de revisar el procés d’aprenentatge i establir nous objectius realistes i personalitzatzats. Algunes d’aquestes eines són Rubistar, RubricBuilder o Teachnolgy.

Un Entorn Personal d'Aprenentatge (en anglès: Personal Learning Environment, PLE) és el conjunt d'elements (recursos, activitats, fonts d'informació) utilitzats per a la gestió de l'aprenentatge personal. Més concretament, Linda Castañeda i Jordi Adell defineixen un PLE com "el conjunt d'eines, fonts d'informació, connexions i activitats que cada persona utilitza de forma assídua per aprendre". Pel que fa a les seves aplicacions pedagògiques, Adell en descriu 3 qüestions específiques: permeten als estudiants fixar els seus propis objectius d'aprenentatge, faciliten la gestió dels seus aprenentatges, tant pel que fa als continguts com als processos involucrats i generen canals de comunicació amb altres en el procés d'aprenentatge. Totes aquestes consideracions contribueixen a l’autoregulació de l’aprenentatge per part dels estudiants, donant-los de més autonomia i apel·lant a la pròpia responsabilitat per avançar. També dona més marge per aconseguir una personalització de l’aprenenatge, ja que cada alumna segueix el seu ritme i els propis interessos. En tot el procés, pren especial rellevància l’avaluació i l’autoavaluació, per tal que l’estudiant sigui conscient del punt en el que es troba a l’hora d’establir objectius i línies de treball.

Castañeda i Adell assenyalen en un PLE tres components principals:

Eines i mecanisme per accedir a la informació. En formarien part les fonts documentals d'informació, els llocs i els mecanismes mitjançant els quals les persones s'informen de manera habitual o excepcional en diversos formats. Exemples d’eines en serien: blocs, wikis, newsletters, canals de vídeo, pàgines web, llista de RSS, o bé activitats com conferències, lectura, revisió de titulars, visualització d'audiovisuals.

Eines i mecanismes per crear, modificar, reflexionar sobre la informació. En  aquest component del PLE, s'integren les eines i espais en què s'utilitza la informació aconseguida; són els llocs en els quals es dóna sentit i es reconstrueix el coneixement a partir de la reflexió sobre aquesta informació, generant “nou” coneixement. Alguns exemples poden ser  blocs, wikis, quaderns de notes, canals de vídeo, presentacions visuals, pàgines web...

Eines, mecanismes i activitats per relacionar-se amb els altres, per compartir i reflexionar en comunitat. A partir d’aquestes eines es crea una comunitat d’aprenentatge virutal fruit de l’intercanvi de coneixements, experiències, comentaris i valoracions. Aquest entorn social configura la Xarxa Personal d’Aprenentatge (PLN per les seves sigles en anglès). En aquest component i trobaríem eines de programari social, seguiment de l'activitat en xarxa, llocs de xarxes socials. trobades, reunions, fòrums, discussions, congressos..

No hi ha dos PLE iguals, les necessitats i les interaccions de cada individu defineixen el seu PLE singular. Construir aquest esquema de relacions ajuda a la creació de la pròpia xarxa de recursos. Per aquest motiu, vam dissenyar el nostre PLE gràcies a l’eina Mindomo. Aquí teniu el meu.

En fer-lo, em vaig adonar de la importància de ser conscient d’on traiem la informació i quines són les nostres fonts principals, com la gestionem i amb quines eines tan digitals com analògiques, i, sobretot, amb què ens relacionem amb els altres virtualment. Com a mestres, ens ajudarà a organitzar els recursos i a analitzar-ne l’ús que en fem. Com a estudiants, els permetrà la definició d’unes vies clares per on caminar en aquest bosc virtual sovint tant confús, immens i abstracte, a la vegada que els fa conscients del propi procés d’aprenentatge (competència d’aprendre a aprendre). En altres paraules, el PLE existeix per sí sol, la xarxa d’interaccions amb altres usuaris es crea directament fruit de les nostres relacions virtuals. Ara bé, el que converteix el PLE en una eina d’aprenentatge és la conscientització del procés.

En ocasions, es compara el PLE amb les biblioteques ja que els dos són bancs de recursos per a l’obtenció d’informació. La diferència, però, és ben clara: a internet tothom pot publicar, tothom pot crear coneixement. Aquesta facilitat d’una banda, comporta la democratització de la cultura, però, de l’altra, ens exposa a la vulnerabilitat de l’engany (qui ens assegura que el que estem llegint és verídic i contrastat?) i a la contaminació per excés d’informació (infoxicació). El món virtual i les noves tecnologies juguen sovint amb aquestes dobles conseqüències, l’essencial és navegar amb el màxim de sentit crític possible i contrastant el que ens arriba rigorosament.

Cada dia, el món en què vivim es veu més influenciat per les noves tecnologies, és per això que cal ser conscients i curosos amb el “rastre” que deixem a la xarxa. Aquest “rastre” l’anomenem identitat digital.

L’article de Giones Valls i Serrat i Brustenga sobre la gestió de la identitat digital, ens va obrir una primera porta sobre quines consideracions hem de tenir en compte quan parlem d’identitat digital.  Gràcies a l’eina col·laborativa linoit, vam posar en comú tot allò que havíem extret de la lectura. En aquest enllaç, podeu veure el que vam compartir. En línies generals, vam coincidir en la necessitat de formació i de conscienciació que tot el que es publica és públic i queda per la posteritat, en la importància de la superació de la bretxa digital tant a nivell socioeconòmic com a nivell generacional, en les qüestions ètiques implícites i explícites que es deriven de la gestió dels perfils, i en la voluntat de la connexió amb els altres per establir una xarxa social generadora d’oportunitats.

D’altra banda, Genis Roca diu: “Hem de ser conscients que hi ha una realitat digital i una de física i que tots, nens, joves, adults, empreses, ciutats, tenen totes dues. I hem de cuidar-les totes dues depenent dels nostres objectius vitals”. Per a una introducció sobre el que aquest expert ens explica sobre la societat digital, us recomano el seu TedTalk a Galícia.

Portant-ho al camp de l’educació i, en concret al Màster de lideratge, vam plantejar-nos què és el que un director d’escola vol o no vol trobar a la xarxa sobre els possibles futurs professors que li han enviat el currículum. Per exemple, si l’activitat d’un dels aspirants a les xarxes socials és activa, assenyada i compromesa amb el món, serà favorable a la seva tria.

Finalment, també vam parlar de la importància de la identitat digital dels centres educatius, per reflexionar-hi, ens vam organitzar en parelles per definir com voldríem que fos la nostra identitat digital com a escoles. Cada grup va escriure la seva opinió en un post-it que vam enganxar en un suro, tot a través de l’eina paddlet. Personalment, el meu company Beat i jo, varem escriure que apostem per una identitat digital sincera i representativa, que reflecteixi l'activitat que duem a terme, per compartir experiències i generar coneixement, que crei debat i fomenti el diàleg, en coherència amb l'ideari del centre, ètica i responsable, activa, participativa i oberta a l'entorn digital, per conrear el teixit de connexions, que impacti i transmeti emocions (sensible)...

La sessió va donar molt de suc ja que el tema de la identitat digital ens afecta en molts aspectes: no només com a individus de la societat, sinó també com a professionals d’una escola. Per aquest motiu volia compartir amb vosaltres algunes reflexions més panoràmiques sobre el tema.

En primer lloc, m’agradaria comentar sobre el perill psicològic que considero més important: la doble identitat. És evident, que la creació d’un perfil a qualssevol xarxa social és una tasca fàcil i que pot dur a terme qualssevol persona amb accès a internet. D’altra banda, la publicació de continguts no ha de superar excessiva censura i el control de veracitat dels fets exposats és gairebé mínim. En aquest context, esdevé perfectament possible la creació i l’alimentació d’una identitat digital falsa, entenent falsa com a allunyada de la identitat analògica. Per tant, no només hem de parlar de seguretat i privacitat a la xarxa, aspectes sobre els quals s’estan engegant diverses campanyes per sensibilitzar a adolescents i joves i a la població en general, sinó que també hem de tenir en compte possibles casos de doble personalitat, de persones que creen una identitat digital distanciada de la seva realitat analògica quotidiana. Ara bé, indagant una mica més en la qüestió nuclear, què porta a alguns joves a voler crear un perfil diferent del que ells són? Són els estàndars socials que apreten la joventut a voler ser d’una única manera vàlida? Estem obsessionats com a societat en adorar uns únics ideals establerts com a exitosos? És una eina per superar la timidesa i, un cop superades les barreres físiques de la vergonya, simplement mostrar la seva veritable personalitat? Quin paper juga l’educació en tot això?

En segon lloc, Giones Valls i Serrat i Brustenga determinen la reputació com un dels aspectes a vigilar en la gestió de la identitat digital i la defineixen com l’opinió que els altres tenen d’un subjecte o concepte. I és que el reconeixement dels altres, en moltes ocasions, guien les nostres accions i decisions. Amb aquesta base, la sèrie de ficció britànica Black Mirror dedica un capítol de la tercera temporada a exagerar i criticar aquest aspecte. En ell, s’explica la història de la Lacie que viu en una societat obsessionada amb les puntuacions. Les persones es passen el dia valorant les accions dels altres gràcies a una aplicació mòbil, fet que estableix una jerarquia social que repercuteix en la seva qualitat de vida personal i professional (millor puntuació significar major estatus i per tan millor qualitat de vida material).  L’argument del capítol es basa en la voluntat de la protagonista de formar part de la elit social i en com farà el possible per escalar en la piràmide establerta. Per si us he encara no us he convençut de mirar-lo, us deixo el tràiler. Sincerament, tot i ser una peça de ficció, ens transporta a una realitat perfectament possible a curt termini, que porta a l’extrem una de les malalties de la societat actual: el reclam desesperat per l’aprobació dels altres.

L’avenç de les noves tecnologies és una de les característiques de la societat actual. Ciència i tecnologia han evolucionat exponencialment augmentant el seu catàleg d’oferta de dispositius que pretenen facilitar les nostres vides tant en tasques quotidianes, com en maneres de relacionar-nos amb els altres o fins i tot en com organitzar-nos professionalment. A més, amb l’arribada d’internet i el seu abast gairebé universal, s’ha democratitzat l’accés a la informació i també la creació de continguts per part dels ciutadans d’arreu del món. En poques paraules, l’era digital és el present, i hem de conviure-hi conscientment, amb coneixement de causa.

Així doncs, per no ser simples receptors passius de les noves tecnologies, és important que ens formem i ens preparem per ser competents digitalment. En aquest sentit, els mestres no només exercim la nostra responsabilitat civil individual, sinó que també ens hem d’encarregar de preparar les futures generacions. 

En aquest marc, la LEC (Llei 12/2009), estableix que els mestres no només han de saber de tecnologia, sinó que també han de conèixer com utilitzar les Tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) com a eina metodològica. Però com es concreten aquestes competències?

Com a coneixements previs, a partir de la lectura de l’article del Jordi Simó i del nostre bagatge personal, vam elaborar una llista sobre el que ha de saber un docent en relació amb l’ús de les tecnologies en el desenvolupament de la seva tasca docent.

Sensibilització i voluntat d’aprofitar les noves tecnologies per a l’aprenentatge tant cap a un mateix com de cara a l’alumnat

Coneixement de les eines bàsiques de les TIC

Saber aplicar les eines amb finalitats pedagògiques

Utilitzar les TIC com a eina inclusiva

Tenir consciència de la necessitat de formació permanent (contingut i didàctica)

Saber compartir el coneixement adquirit mitjançant el treball en equip

Ser conscient de les oportunitats i les limitacions que ofereixen les TIC

Combinar metodologies innovadores i tradicionals

Treballar en xarxa aprofitant els recursos de la comunitat

Estar disposat a aprendre dels seus alumnes

Desenvolupar la seva identitat (digital) professional

Ara bé, què se n’ha dit a nivell teòric nacional?

El 2016 la Generalitat publica una resolució (ENS/1356/2016) sobre la definició de la Competència digital docent. En aquest document, s’especifica que:

“S'entén per Competència digital docent la capacitat que tenen els docents d'aplicar i transferir tots els seus coneixements, estratègies, habilitats i actituds sobre les Tecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement (TAC) en situacions reals i concretes de la seva praxi professional per tal de: (a) facilitar l'aprenentatge dels alumnes i l'adquisició de la competència digital d'aquest col·lectiu; (b) dur a terme processos de millora i innovació a l'ensenyament d'acord amb les necessitats de l'era digital; i (c) contribuir al seu desenvolupament professional d'acord amb els processos de canvi que tenen lloc a la societat i als centres educatius.”

També es reafirma que la Competència digital docent (CDD) està formada per coneixements i habilitats de dos tipus: la competència TIC referida a l'ús instrumental de les tecnologies (CDI) i les habilitats de caire didàctic i metodològic (CDM).

D’una banda, la CDI a Catalunya s’emmarca en l’Acreditació de Competències en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (l’ACTIC) que estableix vuit competències digitals amb tres nivells d’assoliment que abasten la cultura, la participació i el civisme digital, la navegació i la comunicació en el món digital i el tractament d’informació textual o numèrica.

De l’altra, es desglossa la CDM en 5 dimensions: disseny, planificació i implementació didàctica, organització i gestió d’espais i recursos educatius, comunicació i col·laboració, ètica i civisme digital, i desenvolupament professional. Cada dimensió és detallada en indicadors en tres nivells d’assoliment, que concreten quines han de ser les competències a assolir per als docents.

La tecnologia ha canviat per complet la nostra manera de viure, de comunicar-nos i d’aprendre  En aquest context, apareix el connectivisme, una teoria de l’aprenentatge que va agafant força en la era digital. En la presentació adjuntada, Stephen Downes resumeix i explica perfectament els elements d’aquesta teoria. També us deixo el document que va utilitzar George Siemens en la seva presentació a la Universitat d’Oslo.

Per entendre l’evidència d’aquest canvi de paradigma, vam analitzar en grups les necessitat de la era analògica comparant-les amb les de la era digital. En aquest enllaç, en podeu llegir les característiques.