L’entorn personal d’aprenentatge i els desconnectats
Un Entorn Personal d'Aprenentatge (en anglès: Personal Learning Environment, PLE) Ă©s el conjunt d'elements (recursos, activitats, fonts d'informaciĂł) utilitzats per a la gestiĂł de l'aprenentatge personal. MĂ©s concretament, Linda Castañeda i Jordi Adell defineixen un PLE com "el conjunt d'eines, fonts d'informaciĂł, connexions i activitats que cada persona utilitza de forma assĂdua per aprendre". Pel que fa a les seves aplicacions pedagògiques, Adell en descriu 3 qĂĽestions especĂfiques: permeten als estudiants fixar els seus propis objectius d'aprenentatge, faciliten la gestiĂł dels seus aprenentatges, tant pel que fa als continguts com als processos involucrats i generen canals de comunicaciĂł amb altres en el procĂ©s d'aprenentatge. Totes aquestes consideracions contribueixen a l’autoregulaciĂł de l’aprenentatge per part dels estudiants, donant-los de mĂ©s autonomia i apel·lant a la pròpia responsabilitat per avançar. TambĂ© dona mĂ©s marge per aconseguir una personalitzaciĂł de l’aprenenatge, ja que cada alumna segueix el seu ritme i els propis interessos. En tot el procĂ©s, pren especial rellevĂ ncia l’avaluaciĂł i l’autoavaluaciĂł, per tal que l’estudiant sigui conscient del punt en el que es troba a l’hora d’establir objectius i lĂnies de treball.
Castañeda i Adell assenyalen en un PLE tres components principals:
Eines i mecanisme per accedir a la informaciĂł. En formarien part les fonts documentals d'informaciĂł, els llocs i els mecanismes mitjançant els quals les persones s'informen de manera habitual o excepcional en diversos formats. Exemples d’eines en serien: blocs, wikis, newsletters, canals de vĂdeo, pĂ gines web, llista de RSS, o bĂ© activitats com conferències, lectura, revisiĂł de titulars, visualitzaciĂł d'audiovisuals.
Eines i mecanismes per crear, modificar, reflexionar sobre la informaciĂł. En  aquest component del PLE, s'integren les eines i espais en què s'utilitza la informaciĂł aconseguida; sĂłn els llocs en els quals es dĂłna sentit i es reconstrueix el coneixement a partir de la reflexiĂł sobre aquesta informaciĂł, generant “nou” coneixement. Alguns exemples poden ser  blocs, wikis, quaderns de notes, canals de vĂdeo, presentacions visuals, pĂ gines web...
Eines, mecanismes i activitats per relacionar-se amb els altres, per compartir i reflexionar en comunitat. A partir d’aquestes eines es crea una comunitat d’aprenentatge virutal fruit de l’intercanvi de coneixements, experiències, comentaris i valoracions. Aquest entorn social configura la Xarxa Personal d’Aprenentatge (PLN per les seves sigles en anglès). En aquest component i trobarĂem eines de programari social, seguiment de l'activitat en xarxa, llocs de xarxes socials. trobades, reunions, fòrums, discussions, congressos..
No hi ha dos PLE iguals, les necessitats i les interaccions de cada individu defineixen el seu PLE singular. Construir aquest esquema de relacions ajuda a la creació de la pròpia xarxa de recursos. Per aquest motiu, vam dissenyar el nostre PLE grà cies a l’eina Mindomo. Aquà teniu el meu.
En fer-lo, em vaig adonar de la importà ncia de ser conscient d’on traiem la informació i quines són les nostres fonts principals, com la gestionem i amb quines eines tan digitals com analògiques, i, sobretot, amb què ens relacionem amb els altres virtualment. Com a mestres, ens ajudarà a organitzar els recursos i a analitzar-ne l’ús que en fem. Com a estudiants, els permetrà la definició d’unes vies clares per on caminar en aquest bosc virtual sovint tant confús, immens i abstracte, a la vegada que els fa conscients del propi procés d’aprenentatge (competència d’aprendre a aprendre). En altres paraules, el PLE existeix per sà sol, la xarxa d’interaccions amb altres usuaris es crea directament fruit de les nostres relacions virtuals. Ara bé, el que converteix el PLE en una eina d’aprenentatge és la conscientització del procés.
En ocasions, es compara el PLE amb les biblioteques ja que els dos sĂłn bancs de recursos per a l’obtenciĂł d’informaciĂł. La diferència, però, Ă©s ben clara: a internet tothom pot publicar, tothom pot crear coneixement. Aquesta facilitat d’una banda, comporta la democratitzaciĂł de la cultura, però, de l’altra, ens exposa a la vulnerabilitat de l’engany (qui ens assegura que el que estem llegint Ă©s verĂdic i contrastat?) i a la contaminaciĂł per excĂ©s d’informaciĂł (infoxicaciĂł). El mĂłn virtual i les noves tecnologies juguen sovint amb aquestes dobles conseqüències, l’essencial Ă©s navegar amb el mĂ xim de sentit crĂtic possible i contrastant el que ens arriba rigorosament.
Però quan parlem dels perills de la xarxa, no nomĂ©s ens referim a aquell que fan referència a l’obtenciĂł d’informaciĂł, tambĂ© n’hi ha relacionat amb la creaciĂł de perfils falsos o suplataciĂł d’identitat, o alertes que concerneixen les relacions socials i la dependència de l’aprovaciĂł dels altres. Alguns opinen que la tecnologia forma massa part de la nostra vida fins a nivells perjudicials per la nostra salut tant fĂsica com emocional. En aquest context, neixen els desconectats, una nova tribu urbana que han decidit posar fre a la vorĂ gine d'internet i tallar amb la hiperconnectivitat, han decidit apartar-se de la vida virtual per dedicar-se totalment a la vida real. En aquesta notĂcia publicada per El Mundo, en podeu llegir mĂ©s detalls. TambĂ© us deixo l’article de La Vanguardia que concreta en l’experiència d’un jove doctor en filosofia.
