Lo Ave-struch

Els catalans tenim un gran sentit de l'humor. Només cal recordar que vam fer José Montilla President de la Generalitat.

Som de la broma. Ens va la conya fina. Ens agrada riure per les butxaques. Som un poble amb un bon humor que fa patxoca.

L'humor català és tan bo com el millor humor francès, o el millor humor alemany, o el millor humor de Teheran...

Trobo que L'Esquella de la Torratxa, El Patufet, Cavall Fort o el diari Ara són referents al nivell del New Yorker. ¿Com oblidar les vinyetes mordaces d'en Xumet Galdós? Els seus acudits gràfics em fan exclamar "quin ximplet!"

Som mestres del sarcasme. Assenyalem una patata i diem "Mira, una patata", perquè ens agrada l'humor àcid i punyent.

He gaudit amb l'audàcia de Charlie Rivel, el nostre Jango Edwards; o amb la mordacitat de Capri, el Ricky Gervais català.

Per no parlar de la sàtira audaç de la Lloll, que se'n riu del mort i de qui el vetlla, amb magnífiques imitacions de passotes o punkis. (NOTA: Crec que som afortunats de tenir a casa nostra les tres úniques dones gracioses del planeta: La Lloll, Mary Santpere i Rosa Maria Sardà.) (NOTA 2: No és casual que l'expressió juvenil LOL sigui tan semblant a Lloll.)

Però també traiem la mala bava quan cal i xalem d'allò més amb l'humor negre, com per exemple, fent caganers amb la cara del Wert.

Però allà on destaquem els catalans és amb la ironia. Em vénen al cap infinitat d'exemples: des de "Wert subnormal", fins "Rajoy subnormal", passant per "Juan Carlos I subnormal".

Em deixo molts còmics que em fan molt de riure, però no em dóna la gana de fer-ne una llista exhaustiva. Hi ha el Tricicle (però no els considero humor català perquè no parlen) o l'Eugenio (que no em fa tanta gràcia perquè moltes vegades parlava en castellà) o la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, o etc.

Resumint: que, com a bon català, tinc molt bon humor.

Ara bé... Hi ha uns límits. Les bromes s'han d'entendre (recordem: "Wert subnormal") o si no ja entrem en terreny perillós. Hi ha "humoristes" que no saps si parlen de broma o no. És més, tens la sensació que tot el que diuen és veritat. I això no pot ser.

Sortosament aquest tipus d'"humoristes" no abunden a Catalunya i són menyspreats i oblidats per la història.

És el que li passa a Valero Sanmartí, l'autor del libel Jo només il·lumino la catalana terra. 

Aquest tipus d'humor l'hem de desterrar del nostre país perquè una cosa és riure's d'un mateix i una altra de ben diferent que riguin de tu a la cara.

Per començar, el tal Valero és un gallina: s'amaga sota un pseudònim i no dóna la cara. La gent que fa gràcia dóna la cara (excepte els actors del Crackòvia, que van molt maquillats, però no per covardia, sinó per mantenir intacta la suspensió de la realitat de l'espectador). 

Jo només il·lumino la catalana terra (editorial Males Herbes, per si algú vol demanar-los algun tipus de censura), toca temes que no fan riure: Catalunya i els catalans. Senyor Sanmartí (o com jo prefereixo anomenar-lo, senyor Gallina): ¿és que no hi ha altres temes que no ofenguin i dels quals sí es pot fer broma? ¿Les mascotes? ¿Els electrodomèstics? ¿Els espanyols? ¿El subnormal de Wert?

Sàpiga que atacar els pilars de la nostra pàtria va uns quilòmetres més enllà de la broma. I això, no. L'humor serveix per fer bromes, no per donar opinions o disparar contra ningú. No ens faci perdre el bon humor.

(Gràcies a Déu els llibreters comparteixen la meva visió del món i no col·loquen aquest llibre a la secció d'humor sinó que el condemnen a la diàspora ben amagat en seccions com "periodisme" o "novel·la gràfica". Ha fracassat, Sanmartí: ni a la secció d'humor ni al costat de Vicens Vives, que és on suposo que vostè voldria veure's.)

Afortunadament Jo només il·lumino la catalana terra, de Valero "Súper Gallina" Sanmartí és una anomalia dins la nostra cultura i, aviat, gràcies a la capacitat de riure's de nosaltres mateixos, l'enterrarem a l'oblit, allà on es podreixen altres irreverents que van passar-se de llestos, com Pujols o els de la Colla de Sabadell.

Els analistes polítics sabem que les reflexions més agudes i més serenes es solen fer quan s'ajunten més de 80.000 persones. És per això que els camps de futbol han esdevingut la tribuna (molt per sobre del Parlament) on el poble s'expressa democràticament.

En aquesta àgora s'han desenvolupat idees bàsiques identitàries. Moltes d'aquestes idees són relacionades amb Mourinho o Pepe i formen part d'un corpus teòric inqüestionable. És també el lloc on es canta l'himne del Barça (un himne molt més enèrgic i optimista que Els Segadors) i bla, bla, bla...

En fi. Que em sembla bé que es barregi política i esport, o Barça i Catalunya, o Messi i Carles III.

Molt pitjor seria barrejar política i teatre.

Els analistes polítics no podem passar per alt una certa revifada del regionalisme à la pratdelaribèsque.

A banda dels grans partits (PSOE, CiU, PxC) darrerament han sorgit a Catalunya alguns partits i coalicions obertament sobiranistes (ERC, SI, R, J, FNAC). El problema és que cada cop que es reuneixen més de dos afiliats d'un d'aquests partits el partit s'escindeix. Això no és dolent. Ans el contrari. La màxima "Un ciutadà, un vot" és una cotilla asfixiant que s'ha de substituir per la més moderna "Un ciutadà, un partit independentista".

Sembla que els partits que desitgen destruir Espanya (i, fins i tot, l'esperit de la Transició) porten la llavor separatista a raha tabla i són francament autodestructius. És a dir, els partits independentistes són més inestables que l'Urani 236 i es desintegren en elements més lleugers.

Avui hi ha hagut una reunió de representants de 618 d'aquests partits per mirar d'anar plegats a les properes eleccions en una gran coalició. Hi havia força expectació per veure quants minuts trigarien a fracassar. Afortunadament el fracàs ha estat veloç. Com que la reunió s'ha fet a porta tancada no han transcendit gaires detalls però tot apunta a divergències sobre el concepte "independència".

Els líders d'aquests partits radicals han decidit que la millor manera d'honrar la trajectòria regionalista de Catalunya és fent l'imbècil. I això és bo, especialment per a la CEDA, que ja es veu virtualment guanyadora de les eleccions.

Madrid, ciutat admirable!

Puerta del Sol, Calle de Alcalá, Recoletos. Ah, Recoletos i la flaire dels lledoners paraguaians. La Gran Vía, i els llegendaris cock-tails de Perico Chicote. O la Plaza de Santa Ana i el seu cafè 100 Montaditos. O els carrerons plens d'història del Barrio de las Letras. I la Plaza del Tendón de Aquiles. I la Calle de la Cuquita del Niño Dios. Quants racons...

Madrid és una gran metròpoli. És com Lleida, però sense la pudor de caca de bestiar. Els edificis són majestuosos: Els Ministerios, El Palacio Real, L'Aquarium Príncipe Tonetti...

Mentre passejo per Madrid, fent temps fins que s'acabi la Conferència de Presidents autonòmics, reflexiono sobre l'extraordinari moment polític que estem vivint. El president Artur Mas hi ha arribat a primera hora, amb un ferrocarril express.

Totes les mirades de la Conferència escrutaven el nostre president. I amb raó. Però tots els catalans de bona fe hem estat amb ell, potser no de cos present, però sí a títol personal.

Els que ens dediquem a l'anàlisi política comencem a detectar una tímida tensió entre el govern català i el govern espanyol. És molt possible que tot això sigui només una baralla d'enamorats i que tot s'arregli quan, d'aquí a dos o tres mesos, s'acabi la crisi econòmica. Però seria molt greu que aquesta tensió arribés a les capes més vulnerables i ignorants de la societat, és a dir: la ciutadania.

Les diferents nacions de la nació espanyola ja fa anys que es van regalar una preciosa Constitució. Alguns no la vam votar; no per manca de ganes sinó per manca de maduresa ideològica. Jo tenia cinc anys, aleshores, i les meves conviccions democràtiques, tot i que sòlides, eren confuses. Abans de la pubertat tots hem flirtejat amb el marxisme o l'anarcosindicalisme, però gràcies a l'escolarització madures i abandones les extravagàncies.

Sé que a vostè, estimat lector, li importen un rave els meus motius per no votar la Constitució al seu moment. En qualsevol cas: és molt inquietant que el jovent català perdi els valors constitucionals. Potser caldria que a les escoles fos obligatori llegir-la. Les dues hores mensuals de matemàtiques podrien transformar-se en quelcom més productiu: estudiar la Constitució. No caldria tocar assignatures troncals com Biodansa o Paper Maixé. Els infants aprendrien els valors universals i, de passada, aprendrien a gaudir del lirisme de la Carta Magna: "I fou dit: Jo et faig digne de portar la Meva bandera per guiar el Meu poble fins la Terra Promesa. Que la Meva ira caigui sobre els teus fills i els fills dels teus fills i damunt tota la teva estirp si deixes que la profanin les mans de les alimanyes." (Art. 3.1)

La crònica parlamentària és un gènere en decadència. Els grans periodistes han emigrat a la crònica esportiva: al camp del Barça, al camp del Nàstic. I és ben normal.

Al Parlament s'hi ha d'anar amb la mirada carregada de bones intencions i amb grans dosis de paternalisme. Ahir vaig passar la tarda enganxat a la transmissió del Canal Parlament i tot plegat em va recordar la competició de natació dels Jocs Paralímpics: hi trobem exemples de superació i d'integració magnífics però, a nivell esportiu, ens quedem una mica igual; fins i tot fa patir.

El primer que em va cridar l'atenció és que hi ha molts diputats. Moltíssims. M'arriscaré amb una xifra aproximada: més de trenta. I tots tenen un nom diferent, la qual cosa no fa més que afegir confusió al debat democràtic.

El segon que em va cridar l'atenció és que alguns diputats pugen a una mena de caixa de transportar fruita i fan monòlegs davant l'hemicicle. Solen ser monòlegs grandiloqüents i, per tant, prescindibles. Els monologuistes tenen tirada a citar frases bíbliques, de Josep Pla o de Winston Churchill per demostrar que posseeixen estudis d'EGB.

Jo també vull citar en Pla: "Durant tota la tarda hom s'esforça per dir la major quantitat possible d'obvietats i frases fetes". És d'El quadern gris. No té gaire mèrit. Pla va escriure sis trilions de planes i no és complicat trobar-hi una frase que s'ajusti al teu discurs.

Després dels monòlegs voten i alguns es posen drets per cantar.