KIROKAZE
will byers stan first human second
"I'm Dorothy Gale from Kansas"
hello vonnie

gracie abrams

blake kathryn
Cosimo Galluzzi
One Nice Bug Per Day
TVSTRANGERTHINGS
official daine visual archive
I'd rather be in outer space 🛸
Today's Document
Cosmic Funnies
todays bird
let's talk about Bridgerton tea, my ask is open
2025 on Tumblr: Trends That Defined the Year
🪼
EXPECTATIONS
Sweet Seals For You, Always
Stranger Things
seen from Algeria
seen from United States
seen from United States

seen from United States
seen from Saudi Arabia

seen from Malaysia

seen from Venezuela

seen from United Kingdom
seen from Brazil

seen from United States
seen from United Kingdom

seen from United States

seen from United States
seen from Colombia

seen from United States
seen from Türkiye
seen from Colombia
seen from Norway
seen from United States

seen from Maldives
@estermoralesg

Anya is live and ready to show you everything. Watch her strip, dance, and perform exclusive shows just for you. Interact in real-time and make your fantasies come true.
Free to watch • No registration required • HD streaming
I type this while I swing both feet down my balcony’s rails. Truth is, I had never sat like this before, and I don’t know if I should feel like a bird locked up in a pretty cage, or like a kid riding down a roller coaster. I’ve been observing the ivy climb up and take over the house right across the street very closely from March 14th - the day when the state of alarm was declared - up until today, April 14th. It has bloomed with spring, like an explosion, as pretty as the ends of a fireworks show - from dark brown, dusty, and dry, to bright green, alive and cheerful. It now dances with the wind and holds tiny little paws of chirping birds of all kinds. It gives me hope.
Earlier in January a deadly virus named SARS-CoV-2 started taking away the lives of thousands of people in Wuhan, China. I think we can all agree, or at least us the inhabitants of the Western countries, that the news came as that of a tsunami taking place in the Indian coast. A colossal wave millions of miles away, which seemed unreachable to us.
Today, I’m reminded of the Chaos Theory - it proves that when a butterfly flaps its wings in China it can cause a hurricane in Texas. And so the Coronavirus knocked on our doors. The waters of the tsunami started dripping underneath our front gates.
Covid-19 has taken away from us what we thought was banal. It unhugs you. It leaves you unkissed. It shields your mouth. It locks you in. It isolates you. It covers your bed sheets in fear. And if it chooses to be brutal, it takes your oxygen, and even your life away. As of today, it has already ended with the lives of 18,000 people in Spain. So many of us have or will, unfortunately, lose some of our loved ones.
But one thing remains true for all - despite all this, there's some kind of beauty in that we’re all in it together and, regardless of the physical distance that sets us apart, we all share the same feeling and that, at least to me, makes me feel accompanied. We are all one. As a Vedanta philosopher stated a century ago “the Self is the essence of this universe, the essence of all souls… Happiness belongs to him who knows this oneness, who knows he is one with this universe.”
I wonder if this is somewhat of a new Ice Age era? Turns out life has frozen up on us. Someone must have pressed the pause button. The streets are empty, shops are closed, production has stopped, planes no longer fly, … an unseen whole world put down. And what is in it for us? Here are some of my reflections:
Earlier I’ve spoken as though I’ve experienced a tsunami myself, but I never have. However, there are those who indeed have had to run away from natural catastrophes, or from deadly and bloody wars. There are millions who flee their countries daily, jumping into oceans to avoid being raped, tortured, or starved to death.
And yet I’ve seen people, with my own eyes, run away from the metropolis and mainly COVID-19 infected areas to their vacation homes. I’ve seen others’ greediness by filling up their homes with endless supplies - that including toilette paper, ridiculous amounts of it - only to look out for themselves and wipe their own asses. Yes, to all of you - never again look down on people who flee from war and famine. Don’t you dare build walls or draw borders for those who run away from life threatening situations. Can you relate now?
I’ve stopped watching TV. The ivy show deserves my watch more than the news I will hear do. Talks about the economies, production lines, oil&gas prices plummeting, stock markets crashing, the “we need to get back to normal to save the economy”...; well, what if your so-called “normal” was the problem from the very beginning?
No, I don’t care about your PIBs, GDPs, and other damn indexes that tell me how much moneys are in your bottomless pockets.
No, I don’t want to go back to your Planet Earth drills, to your usurping of raw materials and mass production in undeveloped countries as if there was no tomorrow.
No, I don’t want to see your stupidly non-recyclable plastics that wrap up you products being shipped to 3rd world countries. Nor do I want it in my oceans!
No, I don’t need your Zara store to reopen so that you can sell me a bunch of dumb jeans produced in mass lines in India. A pair of jeans you’re making me want to purchase and which I don’t need at all.
No, I don’t care about your affected meat industry, I don’t want to see any more extensive farms with animals in pain and suffering in it, contributing to the green gas effects that are causing the temperature of our planet to rise and an irreversible climate change.
No, I don’t want to continue seeing animal’s fleshes devoured by your delicate mouths. How many more viruses and epidemics do we need to go through for you to realize it is NOT ok to eat animals? Mad cow disease, Swine flu, Bird flu, Ebola, SARS, COVID-19, … just to name a few.
Yes, you, mens with hats and suitcases, mens with powers who control our world in G7s, city councils, and parliaments, printing moneys so that the economy gets back on. Your hats deserve more seats at my table than you all do. Moneys that you choose to print and print at your own will, stating that they “will save our economy”. Whose economy? Yours? Because it for sure isn’t saving mine, who will end up paying back all the made-up newly-printed money! Let’s just agree that your foolish capitalist system is corrupt, benefits only a few, and is based upon lies and made up of promises that will never come true. As my most favorite Henry David Thoreau put it: “A man is rich in proportion to the number of things which he can afford to let alone.”. And you, can you live with less?
Our planet’s lungs needed to breathe. Trees needed to stop being cut down. People hated more than loved. The rich thought they could purchase happiness. The football player was more successful than the medical staff. Borders prevented others from coming into our countries.
Turns out life changes in the blink of an eye. Now we know, a tsunami may come anytime and we're all on the same sinking boat. Resilience. They say happiness is our ability to adapt to change and see greatness in it. From March 14th and on, we’ve been clapping at the real heroes. We’ve stayed home. We’ve started to appreciate our ability to breath. We’ve listened in. More deeply. We’ve learnt to share space with loneliness. Some of us have made peace with our shadows. We’ve found richness in nothingness. We’ve understood the interconnectedness of our planet - when we harm nature, we harm ourselves.
Fear of death will remain. Yes, one day we will all die. True that. But the others we won’t. And what we make out of the days we’re on this planet, will echo in eternity.
From now on, you’ll find me swinging both feet down my balcony, staring at the ivy throughout the seasons, and 8 PM will be the time when I will forever be getting goosebumps.

Anya is live and ready to show you everything. Watch her strip, dance, and perform exclusive shows just for you. Interact in real-time and make your fantasies come true.
Free to watch • No registration required • HD streaming
Africandoto
¿Has sentido alguna vez derramar lágrimas dentro del corazón? El mío quedó empapado en varias ocasiones. A menudo sentía alguna que otra gota verterse sobre la superficie viscosa de mis pulmones. Nunca pensé que viajar a África me sacudiría una cantidad tan grande de órganos del cuerpo. Aquello que mis retinas observaban se transformaba en una energía que tenía forma de sollozo interno, que constantemente me oprimía la garganta.
Con un 73% del total de la población viviendo en condiciones de extrema pobreza, Tanzania es considerado uno de los países más pobres del mundo. Un 50,7% de los Tanzanos residen en chabolas, construidas de barro, hojas de palma, aluminio y plásticos desechables. Un 42% de la población infantil (menores de 5 años) sufren de malnutrición crónica. La historia de Tanzania se remonta al primer amanecer de la humanidad. Creo que cuando Dios terminó de pintar el cielo, lavó sus pinceles en las aguas de Zanzíbar, y luego escondió sus joyas bajo las entrañas de esa tierra. Es aquí donde vivieron los primeros habitantes del mundo. Que ironía pensar que cuanto más recto se iba poniendo el hombre, más malvado se volvía. En el siglo XIX, Zanzíbar fue el principal centro de tráfico de esclavos de África oriental. En la década del 1860 se llegaron a vender una triste cifra total de 600.000 esclavos. Me pregunto si cuando vendían a un esclavo, rápidamente lo reponían en el escaparate como ese zapatero que desde aquí estoy viendo reponer las cajas de deportivas de la nueva marca. Seguro que ni aun escalando hasta la cima del Kilimanjaro y pegando un fuerte brinco, esos hombres blancos, vendedores de almas de distinto color al suyo, terminaron en el cielo. Te aseguro que hoy se encuentran en el infierno. Colonizada por los Portugueses, los Árabes, y los Ingleses, Tanzania ha sido hurgada por todo tipo de manos. Saqueada, arrasada, utilizada, … Los Europeos escarbaron todos los surcos de esos suelos, y huyeron a sus países cargados de montones de diamantes bellos. Me imagino que fue en ese preciso momento que se bautizaron las palabras ‘codicia’ y ‘avaricia’. En su huida, dejaron a un país desolado, marchitado, arrodillado y agonizante. El único interés de esos colonizadores era el propio, así que jamás invirtieron en educar a arquitectos, médicos o ingenieros. Cuando los Británicos se marcharon en 1961 y se proclamó la República de Tanzania, tan solo un 2% de la población eran graduados de universidad. Hoy en día, únicamente un 30% de la población termina sus estudios de secundaria. Ahora te voy a pedir un pequeño favor. Cierra los ojos por unos instantes y piensa en el día en que más sed hayas tenido en toda tu vida. ¿Recuerdas a tus papilas gustativas agonizando y pegando gritos delirantes? ¿Pues sabías que en Tanzania, a día de hoy, solamente un 62% de una población de 39 millones dispone de pozos de agua potable? Lo que significa que hay, en este país, como mínimo, alrededor de 15 millones de personas que cuando tienen sed, sus vasos no se llenan.
En el transcurso de mi viaje a África, a menudo tenía la sensación de haberme dejado el reloj en otro planeta. Allí sentía que el tiempo ni existía ni pasaba, y a menudo me trasladaba a los orígenes de la tierra. Percibí una gran conexión con la naturaleza, donde todo parecía estar en sincronía. A menudo observaba humanos tener comportamientos muy similares a los de los animales, y algunos animales comportarse mejor que algunos humanos del primer mundo. Como si de una oruga dentro de su crisálida se tratara, las mujeres cargan a sus bebés amarrados alrededor de sus cuerpos con unas telas artesanas, esperando ver crecer a sus pequeñas mariposas. La mujer Tanzana tiene una media de 5 hijos a lo largo de su vida, así que esas tierras están repletas de pequeños angelitos cuyas alas rápidamente se extienden para volar cuando perciben un nido de amor, por pequeño que este sea. Les gusta pasar las horas acariciándome, boquiabiertos, intentado entender el porqué de mi color blanco, y circunvalando con sus menudas huellas dactilares las pecas que sí son de su mismo color. Pues sus pieles poseen una característica llamada dermografismo que consiste en que cualquier contacto te deja una marca que tarda una eternidad en borrarse. Ahora imagínate que detrás de unas retinas se hallara una compuerta, que te llevara por un pasillo muy largo, hasta llegar a la bien conocida expresión ‘la belleza se encuentra en el interior’. Cada vez que mis ojos se cruzaban con las miradas de aquellas mujeres, escondidas bajo velos, refugiadas bajo túnicas de millones de tejidos y multiplicidad de colores, me transportaba a ese cálido lugar. Pues en su mundo no importan las curvas, ni el tamaño de ninguna de sus partes del cuerpo. Así que con tan solo una mirada bastaba para estampar un sello permanente en mi alma.
Algún día deberías escuchar el silencio que habita en la sabana Africana. Allí hallarás un rinconcito en tus tímpanos que contiene unas verdades reveladoras imposibles de encontrar en ningún otro lugar. Qué ironía pensar que en el sitio donde más salvajes habitan, sea donde más paz se encuentre, y que en mi mundo, habitada de seres humanos no salvajes, la paz sea tan difícil de encontrar. Aquí, las cebras se cruzan en mi paso, y estas, son amigas de los búfalos, y de los antílopes, y de las jirafas. Un día observé a una gaviota reposar en la superficie viscosa de un hipopótamo, y a un colibrí limpiando las manchas ocre de los lomos de una jirafa con el sutil acariciar de su pico. En repetidas ocasiones me preguntaba por qué, nosotros, los humanos, aún y siendo todos de la misma especie, no conseguimos comportarnos como si formáramos parte de la misma manada. ¿Sabías que los elefantes poseen uno de los sistemas digestivos más sencillos de todas las especies? Todo lo que ingieren, automáticamente lo digieren. Así que podríamos decir que por cada arbusto que estos animales engullen, generosamente retornan nuevas semillas a esa tierra, dando paso a un ciclo sin fin. Luego está la especie humana, la nombrada ‘desarrollada’, aquella que toma y no reemplaza. La que piensa que los recursos naturales son inagotables. La que transforma los vasos sanguíneos de la tierra, en plásticos no renovables. La que nombra construir, a destruir la naturaleza. ¿Me pregunto por qué es a eso a lo que le llamamos evolucionar? ¿No estamos, sino, involucionando?
Durante mi estancia en África, a menudo escuchaba la ternura de un saludo con un tono musical que acariciaba mis tímpanos - ¡Jamboooo! Siempre provenía de alguno de mis amigos los Maasais, cuya simplicidad rompió con mis tan complejos esquemas. Firmes a sus tradiciones y creencias, esa tribu indígena se negaba a cruzar las malvadas puertas relucientes del capitalismo. Confidentes a su tan querida mamá tierra, se paseaban por los montes disfrazados con un par de túnicas, un machete, y un bastón. Pastaban sus rebaños de ovejas y ordeñaban a sus vacas, siendo el verde de sus prados todo lo que importara. Así que fueron ellos quienes me enseñaron la belleza de la sencillez de las cosas. Puedo afirmar, sin discreción ninguna, que mi viaje a África ha marcado un antes y un después. Ahora me cuestiono hasta el origen y la veracidad de algunas de las palabras que tan en vano suelo usar. Aquí un claro ejemplo: ¿Por qué le llamaran sobrevivir, si en realidad lo que se hace es bajovivir? ¿Es, acaso, vivir sin aguas, techos, comidas, ropas, zapatos... supervivencia? ¿Sabes qué es lo que también me pregunto - y si camináramos todos a la pata coja, habría entonces zapatos para todo el mundo? Ir a África es sentir constantemente el susurrar de las cosas, el murmurar repetido de verdades que muestran que no importa el color de la piel, que todo lo que vale se encuentra debajo de ella; que bendita es el agua que fluye, por muy fría que sea; que hay que apreciar sin cesar, en lugar de protestar sin parar; que salvaje no es quien habita en la naturaleza, que salvaje es quien la destruye; que evolucionamos deprisa, y que ya no vivimos lento; que no es necesario creer en la fuerza de la gravedad para dejar caer una moneda en la mano de un necesitado; que mientras respiramos sin pensar, allá, ellos solo piensan en respirar. Hakuna Matata. Tanzania, 12 de enero de 2019 Ndoto (n.) nm [i-/zi-] (del Swahili): evento imaginario proveniente del subconsciente de la mente de un humano que se presenta en forma de pensamiento, conjunto de imágenes, y sensaciones que ocurren mientras el sujeto en cuestión se encuentra en estado dormido.
Yo, que respiro sin pensar. Tú, que solo piensas en respirar.
Portrait of a Maasai in Zanzibar.
Sus pieles poseen una característica llamada dermografismo que consiste en que cualquier contacto te deja una marca que tarda una eternidad en borrarse.
Que bendita es el agua que fluye, por muy fría que sea.

Anya is live and ready to show you everything. Watch her strip, dance, and perform exclusive shows just for you. Interact in real-time and make your fantasies come true.
Free to watch • No registration required • HD streaming
Que hay que apreciar sin cesar, en lugar de protestar sin parar.
Que ironía pensar que en el sitio donde más salvajes habitan, sea donde más paz se encuentre, y que en mi mundo, habitada de seres humanos no salvajes, la paz sea tan difícil de encontrar.
Cierra los ojos por unos instantes y piensa en el día en que más sed hayas tenido en toda tu vida. ¿Recuerdas a tus papilas gustativas agonizando y pegando gritos delirantes?

Anya is live and ready to show you everything. Watch her strip, dance, and perform exclusive shows just for you. Interact in real-time and make your fantasies come true.
Free to watch • No registration required • HD streaming
ELLA
Va arribar de cuclilles, en silenci, i per la porta del darrere, en el bell mig d'una tarda solellada de ple estiu. La seva arribada va agafar-nos a tots ben desprevinguts. Cap de nosaltres l'havíem convidat, ella ja sabia que no hi era benvinguda. Tot i això, va imposar la seva presència, sense temor ni empatia ninguna.
La seva entrada va sentir-se com una fresca brisa de les tenebres, vestia de color de negre, i mirava amb ulls de serp. Encara recordo el calfred que va recórrer cadascuna de les meves extremitats en ser anunciada. Ben poc jo sabia que el seu pla era el d'estrènyens fins a sufocar-nos.
Com que no la coneixíem, vam donar-li un marge de confiança, una oportunitat, provinent de l'esperança de la innocència. La severitat de la seva malesa va donar-se a veure quan, com aquell arquer Indígena de les Amèriques, va tirar la seva primera fletxa, a matar. Va anar-hi de ben poc, jo sabia que el seu objectiu era en direcció al centre de la seva ànima. Potser pels vents del Nord, o per la brisa del mar Mediterrani d'aquell mes de Juliol, va topar-se, si més no, amb la seva faringe.
Silenci. Era això el que en realitat ella volia. Parlar sobre tots nosaltres, recordar-nos que ara ella regnava per sobre de tot. Seure al tron, mirar-nos de cap a baix, agenollar-nos. I recordar-nos que ho faria pel reste dels nostres dies. Va anunciar un decret que marcaria un abans i un després. I és així com ho va fer.
En plena jugada va fer-li una entrada que va deixar-la seguda en una cadira, pel reste dels seus dies. Va arrancar-li les arrels, va deixar-li les soles de les sabates, per sempre més, netes com una patena i en complet desús.
Cada dia ens oferia menys pietat. Es mostrava tal com era, sense vergonya ninguna, ens ensenyava les seves pitjors cares. Si l'hagués de desdibuixar davant la policia per trobar-ne el culpable, el seu rostre tindria una molt clara semblança a la carta més terrorífica del Tarot.
A tort i a dret, va anar posseint-la, fins a convertir-la en presonera de la seva pròpia persona. Va deixar-la nua, indefensa, com aquell nadó que neix, i amb la seva mirada innocent, atrapa els seus progenitors pel reste dels seus dies. Dins d'aquella mateixa cel·la ens hi va tancar a tots. Volia emmanillar-nos fins al punt de la desesperació.
Mai hauria pensat que el verí podria reencarnar-se i recobrar vida. Venia en un frasc de vidre, de mesures ben petites, però n'hi havia un per a cada dia. No marxava fins que no se'l prenia, fins a l'última gota.
Quan ja feia temps que regnava les nostres vides, va agafar la força d'un huracà de categoria 4, com aquell que recentment va arrasar totes les illes del mar Carib, tot emportant-se res del que li pertanyia. Mai oblidaré aquella fletxa, la més esquilada de totes. Era de la mesura d'una llança. Va pintar-ne els extrems de colors vermells llampants, amb olor de sang de dents de llop de lluna plena.
Aquell dia, no només va agenollar-me, sinó que també va esquerdar-me ròtules. Ja no les protegia la carn, estaven massa esquerdades. Ni tan sols en quedava cartílag.
Va donar-hi de ple al seu ronyó. Diana. Hi va injectar un frasc del seu verí que ràpidament va escampar-se-li per tot el cos.
Des d'aquell dia, vaig adonar-me que si no era jo qui agafava l'arc i defensava el poc que en quedava d'en peus de la meva tribu, s'ho emportaria tot. Tot. Com el major impostor que mai ha existit. Així que en el bell mig d'aquella nit, vaig decidir udolar com un llop en plena cacera.
Ara en fa 8 anys de la meva última trobada amb ella. Em pregunto si encara creu que tantes coses va arravatar-me. Jo per la contra, em sento guanyadora. Perquè tantes fletxes com ens va tirar, mai va aconseguir fer-se'n amb cap de les nostres ànimes. Perquè és gràcies a ella que m'he convertit en el millor escuder, i qui, després d'agenollar-me dia rere dia, va obligar-me a procrear uns cartílags d'Aquil·les més forts que els d'un roure.
En canvi a ELLA, i sobretot a ELLA, a ELLA li dec tot el que sóc. La seva essència va quedar impregnada en mi pel reste dels dies. ELLA, qui atrapada en la seva escafandre, va ensenyar-me com d'important n'és de volar mentre es tinguin ales. A ELLA, qui engarjolada en un silenci etern transmetia els missatges més ensordidors que mai he sentit. Si per un minut l'alliberessin de la seva gàbia, expressaria com d'important n'és córrer mentre es tinguin cames, submergir-se en l'aigua mentre es pugui respirar, dir t'estimo mentre es pugui parlar. Si ELLA es pogués reencarnar, estic segura que ho faria en forma de papallona, viatjaria per la Patagònia i voldria veure els pingüins de Groenlàndia. A cau d'orella em recordaria com d'important n'és de viure mentre ella no entri, per la porta del darrere, a cuclilles i en silenci.
ELLA: la meva àvia
ella: Esclerosis Lateral Amiotròfica