#graudarts

La natura transdisciplinar del projecte El Final del Camino m’obliga a treballar de manera que els seus diversos components i disciplines es sincronitzin fins a obrar la màgia de l’obra final. Cal fer cada cosa al moment que toca: compondre primer la música i les lletres per després dibuixar-les amb imatges i escenes.

Fotograma del vídeo-collage Hay que tener huevos (Barcelona, maig de 2024)

En el context d’aquesta assignatura, al lliurament final marcat amb la data límit del 23 de juny de 2024, veurem fet realitat un vídeo, però també podrem assistir a la performance en què compartiré amb amics, col·legues i familiars la feina feta, escoltar la música -i/o creació sonora– a les plataformes d’streaming com Spotify o Sound Cloud o interactuar amb una demostració de l’espai escènic dissenyat de manera tridimensional amb el software de Unity.

Vaig enregistrar una primera capa sonora i visual mentre netejava la cuina de l’estudi dins la metodologia de documentar la meva quotidianitat (en acabar, vaig demanar menjar a domicili al meu restaurant japonès de referència). Aquest posar les coses al seu lloc em serveix per expressar el camí creatiu, en què primer els elements compositius estan mancats de coherència per a, de manera paulatina, ser desats a un lloc en què prenen sentit els uns respecte els altres.

Fotograma del material gràfic filmant tot endreçant la cuina de l’estudi. Barcelona, maig de 2024

A la segona capa hi combino una passejada per la plaça de Sóller i voltants efectuada just després d’haver-hi escrit els primers versos de la cançó, que aprofito per recitar i cantussejar per primera vegada.

Imatge de l’estany de la plaça de Sóller. Enregistrament de pantalla i so del mòbil (maig de 2024)

A la tercera, jugo improvisadament amb l’arpa romànica com a instrument de percussió i harmònic i amb la veu i el xiular com a instrument melòdic.

Cantant de manera improvisada. Enregistrament amb mòbil (maig de 2024)

El resultat és un esboç en forma de vídeo que mostra diverses possibilitats creatives i m’inspira a l’hora de construir allò que està encara per fer: Hay que tener huevos, que pot visualitzar-se a YouTube.

Entrevistes al Grid_Spinoza (3 de 3)

Les obres de la Mireia Sallarès poden definir-se com a documentals que narren la realitat amb l’ajut d’equips d’enregistrament molt austers, poc invasius. La seva metodologia de producció cultural es desplega en dues etapes. La primera d’elles és de caràcter poc endreçat, lineal i sense límits, documentant la realitat sense filtres. La segona, en canvi, condicionada pel format tecnològic videogràfic contrasta amb la primera per l’alt grau d’estructuració dels materials recollits a partir d’allò viscut.

Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Mireia Sallarès (Barcelona, 2010)

Sallarès afirma formar part d’una comunitat de creadors que treballa fent servir uns determinats suports tecnològics com a tema comú (cosa que contrasta amb la natura individualista del treball de l’abans vist Laurent Mignonneau). Tot seguit, fa créixer aquesta llavor tecnològica, de marcat caràcter procedimental, sense oblidar la investigació bibliogràfica i webgràfica, deixant fluir la documentació del que succeeix, en les seves paraules, “pels racons”. Els seus llocs d’experimentació habituals transiten en la quotidianitat de les vivències personals, com per exemple en converses de bar.

Cartell promocional de «Las Muertes Chiquitas» (Sallarès, 2013)

La manera de procedir de Sallarès integra positivament l’error, entenent que és necessari i positiu per a l’aprenentatge que hi ha al darrera de tota producció cultural. Reivindica l’element convuls de tota creació contenint bellesa. Possiblement sigui per això que la Mireia defensa l’assumpció de riscos creatius, que sovint la porten a mantenir una tesi inicial de projecte fins al final, per més que en alguns moments aquesta pugui semblar poc adequada o fructífera.

Tràiler de la pel·lícula Las Muertes Chiquitas

Entrevistes al Grid_Spinoza (2 de 3)

Seguint aquest fil de fer allò que els altres no han fet, les produccions culturals de Laurent Mignonneau comencen amb una idea o desig d’anar més enllà del que s’ha explorat fins al moment present en la solució d’un problema. En aquest punt de partida el més comú és haver de col·laborar amb enginyers informàtics de software i/o hardware. La seva metodologia és, doncs, de caràcter transdisciplinar i passa per integrar coneixements tecnològics amb la creació d’imatges.

Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Laurent Mignonneau (Barcelona, setembre de 2012)

En Laurent Mignonneau defensa que els laboratoris universitaris haurien de servir per, havent après una determinada tecnologia -ja sigui software o hardware-, cercar-hi nous usos i aplicacions de manera creativa. Tot i la natura marcadament tecnològica de la seva feina, afirma pertànyer a una generació de creadors encara no avesats a fer servir internet com a base per a la recerca. A més, remarca que, per a ell, el camí de la creació passa per l’individualisme, perspectiva personal que li permet concentrar-se en la cerca de la pròpia expressió. Això, però, no li priva d’haver creat un potent nexe co-creatiu amb la també productora cultural especialitzada en interactivitat Christa Sommerer.

Instal·lació de Mignonneau & Sommerer «The Artwork as a Living System» a Linz (Àustria, 2022)

Exploro els més de vint vídeos que el Grid_Spinoza posa a disposició en línia, amb entrevistes a productors culturals sobre els seus camins creatius. D’entre ells, n’escullo tres que m’interessen especialment en el context de la creació d’El Final del Camino: les corresponents a en Francesc Torres, en Laurent Mignonneau i la Mireia Sallarès.

1. Francesc Torres

Trio per visionar a fons el vídeo dedicat a en Francesc Torres (Barcelona, 1948) perquè m’atrau el seu comentari sobre aquells que treballen al terreny de la narració, que, diu, tenen la virtut de produir allò que cap altre productor encara no ha produït, a fi de fer visible allò abans mai vist.

Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Francesc Torres (març de 2011)

L’exposició que Torres fa de la seva metodologia m’ha semblat molt intuïtiva, lliure i oberta de ment. Comença establint una separació clara entre ciències exactes i ciències socials i com el coneixement de tall artístic és més propera a les segones, les ciències humanes. Tot seguit argumenta que, malgrat que la seva metodologia personal de treball no és pas la de les ciències socials, s’hi assembla. Allò que fa que difereixi de les ciències socials és en un aspecte essencial: el seu treball neix a partir de la intuïció i no de l’observació de dades objectives relatives a l’ésser humà. 

Instal·lació de Torres Amnèsia-Memòria al MACBA (1991)

En Francesc Torres, més que investigar sobre un determinat tema, prefereix emprendre el camí de la indagació sobre un determinat tema, desmarcant-se del terreny de la investigació. No obstant aquest fet, defineix aquesta indagació com un procés basat en la lectura inmersiva sobre un tema determinat que moltes vegades deriva en una feina similar a la de l’investigador. Així doncs, podem entendre que el seu camí creatiu és flexible, podent bifurcar-se o canviar el sentit segons la intuïció del productor.

Torres rodejat de la seva instal·lació La Campana Hermètica (Barcelona, 2018)

Remarca la importància d’aquest component irracional com a inspiració que porta vers una determinada revelació creativa, similar al que pot succeir al terreny de les ciències exactes. Cita el cas del Pointcarré, que va arribar a teoritzar de manera científica exacta a partir d’una intuïció sobrevinguda després d’una excursió en què la seva ment va poder-se relaxar d’un problema que, de tant pensar-hi, el tenia ofuscat. Torres parla de l’artista com a constructor / realitzador d’allò que els altres no gosen construir, amb el fi de veure realitzat allò abans mai vist.

Este tercer reto de Projecte I se materializa en tres ejercicios interpenetrados:

1. Reflexionar sobre los métodos de otros productores culturales

Visionar tres vídeos de los artistas recogidos por el Grid_Spinoza del Hangar Barcelona y reflexionar sobre sus métodos de trabajo en un texto de entre 250 y 300 palabras per cápita. Esto me ayudará a comprender enfoques diversos y reflexionar cómo aplicarlos a mi proceso.

2. Planificar mi camino creativo

Acto seguido, planificaré mi camino en un documento de corte reflexivo ocupando entre 2 y 3 páginas. ¿Qué método me funcionará mejor? ¿Cómo lo integro en el proyecto? Se trata de no cortarse especulando sobre preferencias de trabajo y cómo puedo aprovechar los métodos conocidos a las necesidades de El Final del Camino.

3. Documentar mi proceso productivo actual

En un tercer ejercicio documentaré el proceso creativo de mi proyecto mediante imágenes e incluso breves descripciones que faciliten la comprensión del ojo externo.

La tarea me ofrece espacio reflexivo para analizar, planificar y documentar mi proceso actual para comprender mejor mi propio modus operandi.

Queda claro: el objetivo de la práctica del Projecte I es crear y documentar tu propia producción cultural. Mientras avanzo, reflexiono y evalúo los detalles de cada etapa, pero ahora llega la hora de la verdad: hacer realidad mi idea soñada de creación performática sobre el tema de la filiación bastarda!

Semilla + Símbolo de El Final del Camino, collage producido mezclando la semilla bastarda del primer reto con la luna que preside las Constelaciones Bastardas del segundo y que simboliza la fuente primordial de toda existencia

Es la hora de obrar la magia y producir una obra cultural. En mi caso tendrá vocación interdisciplinar, pués es la nota común del resto de creaciones que he producido hasta el momento. Mi última creación estrenada Nou Leiermann (2022) sirve de ejemplo sobre performance que atraviesa disciplinas: música, performance, happening, videoproyecciones, creación comunitaria... Ahora quiero partir de la performance para despliegar un entorno virtual que reproduce el espacio donde esta se dará virtualmente. Aunque la obra final que presentaré será un vídeo de alrededor de 20 minutos, no será más que una maqueta de El Final del Camino, un espectáculo a cavallo entre la escena y la performance incluyendo la creación de un entorno tridimensional.

Videoteaser de 'Nou Leiermann', que firmo con mi alias DJ Leiermann

Encendamos pués los fogones donde combinaremos los ingredientes deseados, obrando la alquimia de la creación de algo nuevo. Soñemos con el momento en que todos los elementos estarán en su sitio: atrezzo, vestuario, movimientos, música, proyecciones en una sucesión que impacta en el espectador moviendo su ser en sus múltiples planos físicos y metafísicos.

Como en el resto de mis obras estrenadas, la naturaleza de esta es también co-creativa, así que me interesa de manera especial la relación con los co-cocreadores, tanto con los amateur como con los profesionales. Visualizo a estas personas formando parte de la obra y, a la vez que la transforman, siendo transformadas por ella a través de emociones, sensaciones, reflexiones y reacciones.

En el proyecto Sempre Neu (2021-22) desplegué co-creativamente un proceso de creación comunitaria con tres actores culturales del tercer sector en Barcelona. En las fotos, proceso y resultado de la creación de cianotipias inspiradas en el Viaje de Invierno de Wilhelm Müller i Franz Schubert que produjeron las mujeres del colectivo Hèlia, que hacen acompañamiento a mujeres que sufren o han sufrido procesos de violencia machista.

La idea de transformación puede entenderse intuitivamente observando el collage en forma de postal Màgia, de Marta Sureda. En él, las burbujas de jabón producidas por una niña se convierten en uvas, ¿o es al revés? Se muestra así la naturaleza cambiante y sorpresiva de toda producción cultural.

Marta Sureda, Màgia, postal

Y es que las etapas de un proceso creativo se solapan muy a menudo y pueden representar nuevos puntos de inicio en cualquier momento del desarrollo del proyecto. No existe principio, tampoco final. En su lugar tenemos una continuidad que une los diversos momentos materializados en la obra producida, tal y como decía el filósofo francés Gilles Deleuze.

Gilles Deleuze (1925-1995)

El proceso puede también contener giros inesperados tanto en el fondo como en la forma. Roc Parés resalta esta idea en su novela Tzompantli, donde la lectura puede ordenarse de casi infinitas maneras. En realidad cualquier punto de partida (conceptual, simbólico, metodológico, productivo o documentativo) podría ser bueno. Eso sí, la meta será la misma en todos los casos: el hechizo obrado con la nueva obra.

Estructura fractal de Tzompantli de Roc Parés

El proceso existe interconectado con su medio tanto cultural como humano. Es necesario tener presente al público durante el desarrollo del proyecto, pués la obra deberá ser presentada en un espacio adecuado a sus necesidades, en el caso que nos ocupa a la vez físico y digital, y ser experimentada por unas personas concretas. Haré esfuerzos para adecuar los contenidos y forma de El Final del Camino al posible impacto buscado en los espectadores.

Objetivos y competencias de la actividad práctica del Projecte I

La semilla del hechizo, video producido cruzando Adobe Premiere y la IA Kaiber

En la actividad práctica del Projecte I, formalizaré la creación de El Final del Camino a través de la magia del hechizo. Las tareas se ejecutan transversales en el tiempo a las de los retos 3 y 4, los cuales corresponden de manera respectiva al camino y al espejo.

Como objetivo principal, el de ordenar las ideas y producir una obra cultural comme il faut. Se me reta a presentar mi proyecto de manera profesional, habiendo escogido los medios y formatos más adecuados para explicar la representación mental que es a día de hoy El Final del Camino. Integraré como las piezas de un rompecabezas el diseño, la gestión y la producción cultural sin olvidar honestidad, ética y respeto hacia el medio que me rodea.

La actividad comenzó el pasado 28 de marzo de 2024 y da tiempo hasta el 23 de junio para presentar la entrega final, que más tarde será evaluada de manera múltiple en el reto 4, el espejo.

La semilla del hechizo

Mi bandeja de vídeos en la IA Kaiber [si clicas en la foto podrás ver los vídeos allí mismo]

Doy imagen al hechizo jugando con las herramientas de transformación y generación de imágenes con inteligencia artificial Adobe Firefly y Kaiber. Las imágenes producidas hace casi dos meses durante la conceptualización de El Final del Camino cobran una nueva dimensión.

Dejo aquí la imagen de partida y la tuneada con Adobe Firefly, con que destaco la imagen que simbolizaba el hechizo en el collage que realicé con diferentes objetos encontrados en mi Inventario Interior resultado del reto 1 de Projecte I.

Collage Inventari Interior (1) e imagen del Hechizo (2) y luego transformado con Adobe Firefly (3)

A continuación le pido a la IA Kaiber que transforme el Hechizo en texturas y poderes mágicos con el prompt:

the same image but with an ambience and texture of spell - magic - magic power . a piece of magic work; a piece of magic that happens - spell, in the style of 3D, Photo real, hyper-realistic, high dynamic ran.

El tercer repte s'ofereix a posar en odre el meu "camí" productiu, és a dir, el mètode a través del qual arribo als meus objectius creatius. Exploraré com d'altres artistes han recorregut camins similars que poden influir el meu treball. Veuré els mètodes utilitzats pels referents reunits a les Constel·lacions bastardes. A més, tinc la possibilitat de participar a una activitat no avaluable Documentant el mètode per reflexionar sobre el meu procés creatiu més a fons. Els recursos de l'aula m'ajudaran a entendre encara millor el concepte de camí.

La llavor del camí: Camí dibuixat per al Repte I (febrer de 2024) i, ara processat per l'IA Kaiber

Ha arribat el moment de pensar com vull abordar la producció d'El Final del Camino. El tercer repte és descriure el mètode que millor s'adapta al meu projecte creant un full de ruta personalitzat. Després, també demana documentar el procés creatiu de la pràctica fins al moment actual.