#gipuskoa

Ana Mari

Ana Mari es un asador situat en un preciós caserío a les afores d’Irun (Guipúscoa), en un racó bucòlic amb una vegetació frondosa per on hi passa un rierol.

Javier Bereziartua, el propietari de l’Asador Portuetxe de Donostia, va obrir l’Ana Mari el 2018 i, juntament amb el cuiner Asier Alcalde, dirigeixen l’establiment. 

En aquesta primera incursió, vam menjar els següents plats. Pel que fa als productes de l’horta, vam quedar meravellats per la qualitat i frescor tant dels pebrots de Gernika i els pebrots del Piquillo (confitats i després cuits a la brasa) com de l’amanida verda (feta amb un enciam cruixent i fresquíssim) i la ceba tendra i porro a la brasa amb salsa de txipirón (increïblement gustosos, sucosos i amb el toc just de brasa). Respecte als peixos, les kokotxas de lluç a la brasa (meloses i, una vegada més, amb un subtil toc de brasa) i el llenguado a la brasa (un exemplar d’ 1,4 kg de Galícia del que no en vam deixar pràcticament ni les espines, fet amb la tradicional barreja d’oli d’oliva, vinagre de poma i suc de llimona i amb una quantiat moderada d'all i guindilla). Per cert, com a consumidors habituals de peix, volem recomenar el fet de no rebutjar mai parts que normalment es descarten com les aletes, la cua, el fetge, la bufeta natatòria i el cap dels peixos, amb els ulls i el cervell inclosos. Ja veureu com cada part pot aportar gustos i textures ben diferents i registres poc habituals en els aliments. Les postres també van mantenir el nivell de l’àpat, un pastís de formatge amb cobertura de mango (una cobertura molt fina que no emmascarava el gust del formatge) i acompanyat d’un gelat de mango (servit al costat, cremós, sense gens de gel, molt bo). 

The Loaf - Gros (Zurriola)

Casa Urola

Asador Bedua

En un racó bucòlic situat a l’interior de la població costanera de Zumaia (a la província de Guipúscoa), hi trobareu aquest asador ben bé a la riva del riu Urola. 

De fet, un dels seus dos menjadors, l’exterior, té les parets de vidre per poder contemplar la bifurcació que fa l’Urola i l’illa que s’hi forma, que ells aprofiten per al seu hort propi. Al mes d’agost hi tenien plantat: tomaqueres, baines (mongetes verdes), enciams, pebrots, cebes tendres, pastanagues, etc. i permeten als clients poder-hi passejar a través del pont romà. 

Pel que fa a les brases, dominades per en Jose Mari Iriondo, s’especialitzen en peixos i n’ofereixen una àmplia varietat d’exemplars destacant-ne el besuc. 

A la nostra primera visita, hi vam menjar:

- Pebrots verds de Bedua fregits: tot i que eren de molt bona qualitat, ens va semblar que duien un excés de sal i dominava més el gust de fregit que del propi pebrot. Per a nosaltres, una llàstima pel producte.

- Truita de patates: destacable pel seu interior líquid, ens va sorprendre que les patates semblessin més bullides que fregides i que tota la sal que tenien els pebrots, no la tenia la truita. 

- Virrey a la parrilla (un exemplar de 1,3 kg de Portugal): servit a l’estil Orio, és a dir, sencer, a la espalda, amb all i guindilla (bitxo) i amb abundant oli i vinagre. Tot i que la carn era ferma i sucosa, el que en destacaríem molt positivament és l’excepcional pell cruixent i gustosa del peix. 

- Tarta de manzana amb melmelada tèbia i gelat de poma sobre vainilla en pols: d’unes postres tant abstractes i indefinides com un pastís de poma, que mai saps ben bé què et portaran, ens va agradar molt la pasta de full, bastant cruixent, i que la melmelada que hi tiren per sobre fos calenta, de manera que deixa tot el pastís tebi, d’una temperatura que ens fa feliços. També agraïm que el gelat (per cert, d’un color verd nuclear i d’una cremositat deliciosa) se serveixi al costat i no per sobre.

Zuberoa

Zuberoa és un restaurant que apreciem i que sempre tenim present. La calidesa de la seva cuina, el caserío amb tanta història, el menjador de pedra, els entranyables germans Arbelaitz. Hi ha cases i famílies que t’arriben al cor i de les que sempre en tens un bon record i ganes de tornar-hi.

Visitada als anys 1990, 2000 i 2010, el 2020 hi tornem amb més il·lusió que mai i amb la intenció de menjar-hi plats a la carta molt concrets.

Vam començar l’àpat amb els “raviolis de cigala al fumet de trufas”, elaborats amb una pasta finíssima feta per ells mateixos, amb escamarlans d’Ondarroa i amb tòfona de Lleida o de Teruel que, segons expliquen, envasen al buit i congelen quan n’és temporada per poder-ne utilitzar durant tot l’any; un entrant amb una salsa excel·lent i unes delicioses escalunyes banyades amb brandy, ben potents i gustoses. A continuació, la “yema de huevo, flan de foie-gras y hongos”, un plat amb una cremositat, una temperatura i uns gustos tant agraïts que entendreix a qualsevol. El següent plat va ser el “bogavante asado servido con raviolis de albahaca, aceite de jengibre y emulsión de su coral”, l’essència del llamàntol servida amb la marca identitària de la casa, la cuina amable. Finalment, el “pato asado (pechuga asada, muslo guisado), raviolis de foie-gras y salsa de jengibre y pomelo”, possiblement ens vam equivocar triant aquest plat perquè, a part de ser simplement un ànec ben cuit, els elements exòtics com el pomelo i el gingebre feien que la salsa fos excessivament dominant. Per acabar l’àpat, no podien faltar els dos clàssics de la casa, que curiosament estan fora de carta: el famós pastís de formatge i la “tarta de pera” amb una compota de plàtan i mango, nata d’ametlla i un gelat de te, caramel i vainilla. Pel que fa a la carta de vins, tot i que hi ha hagut cert increment de preus, encara hi ha petites sorpreses amagades entre la multitud de referències. També ens va sorprendre la poca qualitat del pa que ofereixen. I, el servei de sala, tot i ser proper, va ser més fluix del que sempre havíem tingut; possiblement, motivat per la gran afluència de públic.

Una casa que es manté intacta i que perdura al llarg dels anys. 

Kaia-Kaipe

Kaia-Kaipe

Essencia