L’agressió psicològica més descarada a la que he pogut assistir darrerament, va ser en ple carrer.
Rodejada de pares i mares i criatures que anaven a l’escola. I en la què, malgrat tants espectadors, ningú hi va moure un dit per remeiar.
Havia qui mirava amb llàstima, qui acotava el cap identificant-se i qui tenia l’expressió irritada, com la meva, per impotència.
El maltractador, un nen de vuit anys i la víctima, una mare de la meva edat.
Pels crits del petit dèspota vaig entendre allò que havia despertat les seves ires no era més que l’oblit de la mare de posar-li la bata a la motxilla.
Valien els insults i els cops de peus i les amenaces.
Tot plegat d´una crueltat despietada, que una “descervellada” que se’m va creuar al davant va titllar de nen amb excès de responsabilitat.
Les persones que agredeixen psicològicament fonamenten els seus motius en excuses, aprofiten la debilitat de l’altre i l’afecte que inspiren per aprofitar-se’n. Per abusar-ne.
Igual em poso en una camisa d’onze bares per dir el que diré però, penso, que si ens tenim per més del que moltes vegades ens tenim i bloquegem i protegim amb límits la nostra autoestima, no existiran els maltractadors. No tindran raó de ser.
L’última vegada que el meu fill gran em va girar la cara fent veure que no m’havia vist arribar a l’escola per recollir-lo, me’n vaig anar i no hi vaig tornar fins que va ser fosc.
Em van trucar dues mares i una senyoreta que no se´n sabien avenir de que el meu oblit fos voluntari. No m´ho van dir però sé que no han entès encara ara que fossin justificats els meus motius.
Quan de nou vaig estacionar al davant de la porta va pujar al cotxe i vam encarar la tarda com una tarda qualsevol. Cap dels dos va fer retrets.
Ell ja sabia abans que l’estimo molt.
Ara sap també que el nostre amor es fonamenta en el respecte mutu.
