#cadis

shall i stay - G rated- on Ao3

Rai can convey more in a look then an hour of conversation would reveal.

Today, Frankenstein watches Raizel, watching the world from the window, and wonders who watches back?

Dust motes dance through the air and light glides into the room curling around Rai’s figure.

There was something sempiternal about his master, unending as the turn of the earth or burn of the farthest stars.

Frankenstein ceases to keep the pretense of cleaning and looks.

His mind that of a scientist lends itself to observing the way the rays of sun circle Raizel and brush their golden hues across his fair skin. He catches himself cataloging each shadow interested in what other monsters may lay beneath.

Dark lashes are contrasted by thoughtful red eyes which are flickering to meet his gaze.

Distantly he knows the Earth still turns, the stars still burn, but here and now all else ceases.

There is only the bond singing through his mind and the swirl of emotion sweeping him up to golden heights. He wants to pull on the hooks of those threads to dissect his own brain.

Lips lift as Raizel see’s to the core of him and bids the dark die down.

The ouroboros connection they share loops back around once more; there is no option of letting go.

La Marea de Marcos

Però com és possible?

En un local com La Marea de Marcos que, a priori, semblava que tenien un bon producte i que el cuinaven mínimament per a no alterar-lo gaire, ens vam trobar que tots i cada un dels plats tenien un excés de sal i, a més, sal gruixuda per sobre, com si d’en Nusret Gökce es tractés.

Asseguts en un carreró del centre de Jerez de la Frontera vam menjar el següent:

Ensaladilla de gambas:

En un principi, diuen que la prepara la Teresa García, la companya d’en Marcos González, qui porta la gerència des del 2011, quan va prendre el relleu dels seus pares.

Una ensaladilla servida poc freda, amb gamba blanca i unes patates molt bones. Un dels plats estrella de la casa que, per desgràcia, no vam poder gaudir amb el primer impacte de la sal, servida a dojo.

Tomate aliñadao:

Un tomàquet de l’hort que en Marcos té a casa seva, a San José del Valle, a prop de Jerez. Molt ben amanit amb oli i vinagre i, una vegada més, amb una quantitat ingent de sal per sobre.

Camarones cocidos:

Uns camarones servits calents, cuits (no queda clar si escaldats o bullits) i amb molta sal gruixuda per sobre. Ben poc gustosos, va quedar claríssim que la sal no potencia el sabor. 

Bocas de la isla:

Un petit detall que ens va servir en Marcos. Es tracta de les pinces del cranc barrilete (Uca tangeri), molt apreciades a la zona i amb la particularitat que són l’única part comestible del mascle d’aquesta espècie que, a més, pot regenerar diverses vegades. És ben bé com menjar pipes (de gira-sol).

Moro negro a la plancha:

Una meitat de Moro negro (Umbrina ronchus) que ja tenia tallada, feta a la planxa sense cap mena de gràcia. La pell estava cremada i la cua estava crua. I, com ja ens vam imaginar, també amb una muntanya de sal per sobre. Fins i tot l’enciam que van servir per a acompanyar el peix portava sal gruixuda. Increïble.

Per postres, un tocinillo del cielo i una teja de almendra. Va ser el millor de l’àpat; però és clar, tampoc costava gaire que les postres fossin millor que el que havíem menjat.