#11s2012

Des de sempre la dreta catalana ha utilitzat la qüestió nacional com a una cortina de fum per justificar les seves polítiques. El procés estatutari engegat pel govern tripartit es va saldar amb l’evidència que, tal com defensàvem des de l’esquerra rupturista, l’única possibilitat de resolució rau en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Més enllà d’això, l’Estat espanyol no només s’ha mostrat incapaç d’encabir al seu si els anhels democràtics de Catalunya, sinó que a més, ens trobem davant d’una ofensiva recentralitzadora que es tradueix en atacs constants contra tot el que tingui a veure amb l’autogovern.

El context de crisi i la resposta dels governs de l’austeritat ha ajudat també a configurar una nova majoria social que per primer cop es declara obertament independentista. En poc temps, la històrica dada d’un 20% d’independentistes ha passat al 51%. Igual que vam veure amb el moviment 15M o les grans mobilitzacions del 25S a Madrid, la resposta social a les retallades no es limita al pla econòmic, sinó que el component polític i democràtic hi té un pes fonamental. Aquesta demanda d’una democràcia real es tradueix en un creixement de les postures rupturistes.

L’èxit de la manifestació, així com el de l’Assemblea Nacional Catalana, descansa en un procés de mobilitzacions que va molt més enllà de les aspiracions partidistes. Es tracta d’un moviment que aglutina a amplis sectors de la societat, i que beu de tot un procés que comença amb les grans mobilitzacions de 2006. El procés de consultes sobiranistes, a més de 500 municipis de Catalunya, impulsat inicialment per la CUP, va tenir un paper clau perquè va permetre vehicular i arrelar un moviment que ha aconseguit configurar un nou bloc majoritari progressista i independentista.

Eleccions anticipades

Convergència i Unió (CiU) està intentant monopolitzar el moviment per defensar els seus interessos, que són els de la classe dirigent catalana. Lluny de suposar un monòlit, la burgesia catalana està dividida, tot i que les principals organitzacions patronals ja han avisat que no veuen amb bons ulls la independència.

L’anunci de convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya pel proper 25 de novembre respon a dos elements. D’una banda, CiU plantejarà unes eleccions en clau de plebiscit nacional per tal de situar-se com a gran partit nacional defensor de l’autodeterminació. D’altra banda, el de CiU i el del PP són governs dèbils, atemorits per l’escalada de la resposta social a les polítiques d’austeritat. Aquesta es plasmarà, de ben segur, en un augment de la resistència que tard o d’hora posarà contra les cordes aquests governs.

És per això que des de l’esquerra anticapitalista no podem permetre que els arguments etapistes (“primer la independència i després ja parlarem del model de país que volem”) siguin hegemònics. De fet, CiU ja ha mostrat durant el temps que duu al govern quin és el seu model de país: una Catalunya ultraliberal basada en l’espoliació dels drets socials. Actualment, és urgent que el conjunt de l’esquerra social i política del país sàpiga posar-se al capdavant de les reivindicacions nacionals per impedir que el projecte nacional català sigui el de la dreta retalladora de CiU.

Part de l’esquerra, especialment la situada al voltant del PSC, segueix aferrada a una solució federalista. En el context actual, aquesta postura sembla cada cop més un suïcidi polític. Des de l’esquerra revolucionària hem de deixar clar quina és la nostra proposta: apostar per la realització d’un referèndum que permeti al poble català exercir el dret a l’autodeterminació, amb la perspectiva d’establir vincles federals sobre una base progressista amb la resta de territoris dels Països Catalans.