Una mica de tot...

... D'un bot, salto en terra i obro el finestró. Els vidres estan ben glaçats i no veig res de fora. Esborro el gel amb la mà, i dins una transparència humida i lluminosa albiro el trosset de prada que hi ha davant el casal, amb el regató que brilla i corre a la llum diàfana del matí i els pollancres nus que s'hi alcen a la vora, retallats en el cel blau, puríssim, com fins pinzells xops de sol matiner. La claror groga hi regalima per les branques, entre una lleu piuladissa d'ocells. Quina diada més bella. Són prop de les sis.

La Serra de bon matí. Em desperto. No sé quina hora és, però veig que entra un fil de llum daurada per una escletxa del finestró tancat. Escolto. Sembla com si el món s'hagués fos entorn del casal, de tan profunda que és la quietud que el volta. Voldria veure el meu rellotge, que anit vaig deixar damunt la tauleta; però estic sepultat sota les quatre mantes, ara tèbies com un caliu ben guardat, i em fa por de saltar enfora. Com que no goso ni moure'm, torno a encodormir-me, i al cap d'una estona em desvetlla un dringar d'esquelles de ramat, amb un gos que borda.

El cas –certament curiós, potser- és que, havent jo, tota la vida, escrit més o menys, però forçat a fer-ho en castellà gairebé sempre, ara que finalment sóc lliure de fer-ho en català, escric amb més delit que mai. I quan la majoria dels homes que naveguem pel món, si arriben a l'hora més aviat solitària i foscant on jo avui em trobo, pleguen veles i cuiten a fondejar en algun recer definitiu, a mi, en canvi, m'ha entrat una fal·lera boja de tornar mar endins, que em fa com una mena de rejovenesa estranya. El secret n'és aquest: que fins ara, en plenes vellors, no m'havia estat concedit de satisfer el desig més gran de la meva vida, amagat dintre meu des de la mateixa infantesa, sempre contrariat i decebut. El desig de poder escriure en català, plenament, sense destorbs i noses". Paràgraf escrit per Gaziel i recollit per Josep Benet en el seu pròleg del llibre Obres completes, publicat el 1970 per la barcelonina Editorial Selecta

- A vostè, li agraden les castanyes? - Regular, francament. Les trobo insípides, pastoses, apatatades ... - I amb el vi dolç? - Menys. El vi dolç em pesa. Em pesa físicament. - El considerava més tradicionalista. - Les tradicions que m'agraden són les lleugeres ... Ara, en aquest temps, es fa la castanyada. Aquestes festes familiars s'han d'assenyalar en un calendari tant per la seva importància com pel que s'hi menja i beu. El massapà és excessivament dolç i atepeït. Els panellets, fins els que tenen pinyons, són una mica oliosos. Les castanyes entebeeixen i enterboleixen la llengua. El vi dolç´pesa. Però ara la vida interior exigeix aquestes coses substancioses. És la contrapartida de l'estiu. El temps ho exigeix. L'aire és fred. Cap al tard, se suspenen, sobre la terra, els fums morosos de la tardor, les llenques peresoses de la boirina. Tancar una porta constitueix gairebé una delícia.

En aquestes extasiades, transparents hores de tardor, la gent surt a caçar bolets. Els vessants dels petits pujols, coberts de pins, del país, s'emplenen de veus llunyanes, de crits, de fressa. La gent remou la fullaraca, la molsa, la terra, que fa un perfum rovellat, incitant, corromput. Quan n'apareix una mata, quina delícia de colors, de colors de rovells, ferruginosos, de verdets, de violacis, de grisos! Les tardes comencen d'escurçar-se. Les herbes fan una olor intensa. Els arbres despullats, tocats de color de vinagre i d'or vell, tenen una pompa decrèpita. L'aire és viu. Una ramiola de vent fa caure, planejant, les fulles grogues. En els racons emboscats, la humitat s'hi concentra, blava i espessa. Sobre la molsa titil·len les gotes d'aigua freda. El temps -la tarda- passa ràpidament. La llum es dissol en el crepuscle. És la tardor. Tot fuig en una fugacitat trèmula. Temps de bolets...

"The Bonnie Banks o' Loch Lomond" By yon bonnie banks an' by yon bonnie braes Whaur the sun shines bright on Loch Lomond Whaur me an' my true love will ne-er meet again (alternate: Where me and my true love were ever lak/wont tae gae) On the bonnie, bonnie banks o' Loch Lomon'. Chorus: O ye'll tak' the high road, and Ah'll tak' the low (road) And Ah'll be in Scotlan' afore ye Fir me an' my true love will ne-er meet again On the bonnie, bonnie banks o' Loch Lomon'. 'Twas there that we perted in yon shady glen On the steep, steep sides o' Ben Lomon' Whaur in (soft) purple hue, the hielan hills we view An' the moon comin' oot in the gloamin’. Chorus The wee birdies sing an' the wild flouers spring An' in sunshine the waters are sleeping But the broken heart, it kens nae second spring again Tho' the waeful may cease frae their greetin'. (alternate: Tho' the world knows not how we are grieving) Chorus

Ara és cada vegada més abundós el nombre de persones que tiren fotografies. Les màquines de fotografiar sovintegen. Abans, els fotògrafs professionals tenien una espècie de monopoli del negoci. Ara hi ha els diletants. En la meva família ha existit una espècie d'horror a la fotografia. No he pogut tenir mai una fotografia -ni un daguerreotip- de la meva àvia Marieta. El meu pare no cregué mai indispensable fotografiar-se . La meva mare, la fotografiaren essent més de l'altre món que d'aquest. A mi, m'han fotografiat molt sovint. És una de les més grans vergonyes de la meva vida.

La sal, tota la sal en un cop d'aire suau tot amerat de mar. La mar, tota la mar cap en el darrer blau que em crida com un far. No es poden apagar les ones si ens queda la cançó per fer-nos poble. La nostra llengua és el nostre transport. Quan la teua veu m'acompanya de poc m'importa el mar que compartíem. Has fet un pont amb mots que em fan sentir-te a prop. Salpar per començar trobar-nos en un punt i aprendre a navegar. El vers que em vas donar el duc escrit ací per veure més enllà.

L'aparició, en aquestes primeres nits d'octubre, d'aquestes lleugeres, blaves, boirines que floten amorosament sobre la superfície de la terra sembla tenir la virtud d'aquietar l'esperit, d'envair-lo d'intimitat passiva, de voltar-lo de silenciosa companyia.