XARNEGOS

El procés d’escriptura de Xarnegos ha estat molt especial. L’obra aborda un tipus de teràpia, el Psicodrama, que consisteix en representar escenes de la nostra pròpia vida amb l’ajuda dels companys de la teràpia. El funcionament és prou apetitós per un dramaturg a qui li agrada explorar els límits del llenguatge teatral amb el públic. Però per escriure aquest text no ho podia fer sol, necessitava l’assessorament d’algú que conegués a la perfecció el terreny d’aquest tipus de teràpia. Per a mi, era una sort que aquesta persona fos el meu amic, actor i, irremediablement argentí, Jorge Paz. Ell, abans de ser actor va ser pacient d’aquest tipus de teràpia i més tard va passar a ser terapeuta. Sense que ell ho sabés, les nostres converses via Skype, també eren entrevistes que jo li feia per acabar de dibuixar el que seria en Ricardo, el terapeuta de la obra que ens ocupa.

Sense en Jorge hagués estat molt difícil escriure aquest text, per no dir impossible. Els seus consells i el seu recolzament van ser vitals, i per això volia que ell també deixés la seva petjada en aquest blog. Aquí us el presento:

Soy Jorge Paz, psicólogo y actor de origen argentino (combinación habitual por mis pagos), catalán por adopción afectiva. Ya entenderán luego el porqué de la aclaración…

Siendo psicólogo y actor, la llegada al psicodrama fue un derrotero natural. El psicodrama ayuda a la gente a salir de su laberinto discursivo y como sucede en el espacio dramático de la sesión como un teatrillo con algunos recursos más y el terapeuta de director de esa “obra”,  pone en evidencia aspectos tridimensionales del conflicto que no “se escuchaban” en lo dicho. Nos hace vernos desde fuera, resonar con los temas de otros, ser actores secundarios en la vida de los demás, desenmascarar cuestiones ocultas, transformar en una foto o una escultura un profundo dolor y así y de muchas otras formas, desvelar la verdad inconsciente.

Esta herramienta enamoró a mi amigo dramaturgo y director teatral Marc González de la Varga y en una visita a Argentina me exprimió para escribir la versión corta de lo que hoy es Xarnegos. Para alargarla tuvimos muchos encuentros por Skype y cooperé luego con él para que le imprimiera su magia y la llevara a las salas teatrales. Yo ya había sido parte de su equipo en Pentateatre Vol. I y me honraba asistirlo y ver que algo que yo amo se potenciaba con su creatividad y se volvía un juego para contar una realidad tan catalana y que conozco en carne propia.

Hubiera querido estar allí hasta el final y aplaudirlos, viendo el parto de este largo proceso, pero tuve que despedir a mi padre lejos de Cataluña y no pude volver aún a mi nuevo hogar en Barcelona. Amo a cada uno de esos personajes y me siento un poco el Ricardo (terapeuta que ya conocerán) que se las rebusca para usar sus recursos en el desarraigo sin darse cuenta que estar con otros y lejos de casa, significa no querer traer lo viejo y lo conocido sino abrir el alma y el corazón y dejarse penetrar por lo nuevo y lo distinto. Aprender nuevos lenguajes, cantar nuevas canciones, compartir otras historias y construir juntos un nuevo lugar para acoger a tantos y tan diversos.

Mi nombre es Alzira Gómez. Soy actriz. Extremeña de nacimiento y catalana por convicción. Amo a Cataluña porque aquí me he criado, vivo aquí desde el año 1956 que vine con mi madre en busca de una vida mejor.

La vida fue muy difícil para los que nacimos en la postguerra, todos hemos tenido sueños, unos realizables y otros no, y estos son la mayoría. Por suerte yo pude realizar mi sueño cumplidos los 55 años. Como dice el refrán “No hay mal que por bien no venga” y otro “nunca es tarde si la dicha es buena”. A esta edad me dieron la baja por enfermedad en el trabajo. Se me rompieron los tendones supraespinosos de los dos brazos. Esto me fue como anillo al dedo porque por fin pude ir a hacer unos cursillos de teatro con tanta buena suerte que terminamos actuando en el teatro Llantiol de Barcelona, haciendo monólogos de humor y escenas. Durante cuatro años me subía al escenario una vez por semana, pero yo quería más y con 60 años me apunte a un curso de interpretación. Era dentro de una escuela de cine y desde el primer momento comencé a hacer papeles en los cortometrajes de los alumnos. Todos los papeles de madre, señora, abuela, mendiga, etc... Me los llevaba yo, que era la única señora mayor de la clase, así que no tenía rivales. Desde ese momento no he parado de trabajar como actriz. Esta vocación me viene por mi madre, ella era una cinéfila excepcional y también le encantaba el teatro. 

Cuando murió mi padre en marzo del 56, mis hermanas y hermanos ya estaban casados/as. Mi madre se quedó viuda, con una hija de 11 años y con un montón de deudas.

En octubre del 56 mi madre y yo tomamos rumbo a Barcelona. Viajar desde Villarta de los Montes era complicado y largo. Primero en burro hasta Alcoba de los montes, allí se cogía una especie a autobús hasta Ciudad Real, de Ciudad Real a Madrid en un tren carreta y de Madrid Barcelona en el tren correo, que tardaba 24 horas en llegar a Barcelona. Recuerdo los asientos de madera del tren que me parecían preciosos. A medida que avanzaba la noche y el tren se acercaba a la ciudad, las luces del alumbrado público pasaban ante mis ojos como estrellas fugaces, aquellas luces eran para mí como vivir en el país de las maravillas. Procedíamos de un pueblo que la única iluminación eran los candiles de aceite. Por fin llegamos a la estación de Francia... ¡Al bajar del tren nos quedamos impresionadas al ver tanta grandeza¡ No puedo explicar con palabras lo que mi alma de niña sentía en aquellos momentos, solo que estaba como extasiada. También recuerdo el trajín que había en la estación, gentes venidas de todos los rincones de España con la ilusión puesta en encontrar una vida mejor. Familias enteras sentadas en el suelo con bultos y maletas de cartón atadas con cuerdas. Muchas de aquellas personas eran retenidas por la policía y posteriormente devueltas a su pueblo directamente desde la estación (¿no os suena de nada?). Otros eran llevados al Castillo de Montjuïc y desde allí los devolvían en tren hacia Zaragoza. Algunos se volvían de nuevo a Barcelona y por fin lograban entrar y quedarse. Nosotros no tuvimos problemas porque mi hermana mayor y su marido ya estaban aquí. Era tanta la afluencia de personas que venían de toda la península que era imposible acogerlos a todos.

La postguerra fue muy dura para mucha gente. Nosotros, los más pobres tuvimos que luchar mucho para tirar para adelante. Mi madre hacía faenas de limpieza por las casas y luego se puso a trabajar en un auxilio social donde habían muchas niñas pobres recogida, donde les daban estudios. Mi madre trabajaba allí aguantando muchas fatigas para ver si podían acogerme, para que pudiese estudiar. Pero lo único que hizo la directora fue recomendarle a mi madre una casa para que yo fuera a servir, así que con 11 años ya estaba ganándome la vida. Recuerdo la tarde en que mi madre me llevó a la casa para que me quedara allí a servir. Antes de marchar mi madre me abrazó y me dijo que me portase muy bien. La veía muy triste y yo me aguanté las lágrimas para no hacerla sufrir. 

Com a professors de l´EMMCA, era la nostra feina assistir a en Marc al muntatge amb els nostres alumnes d´una peça seva titulada “Psicodrama”. Aquella col·laboració facilitava, com és habitual en la nostra escola, que els alumnes treballin amb professionals sense deixar de ser amateurs... Per què? Perquè és un dels nostres objectius: facilitar una relació entre la ciutadania i les arts de manera “normal”.

Així doncs teníem un autor i director d´escena, en Marc, i uns alumnes que no tenien cap experiència com a actors... I teníem uns poquets dies d´assaig i el compromís d´estrenar aquella peça a un centre cultural de L’Hospitalet... Pressió? Nervis? Tot això és normal (i fins i tot desitjable) en un procés de producció professional. I una mica sí van existir aquests nervis i aquesta autoimposada pressió... Però sobretot va aparèixer il·lusió. En Marc va servir un text que ens tocava directament a tots: El meu pare diu que és català, però no pot ser, ell va néixer a... A mi, almenys, aquest tema em tocava la cara. I fort.

Gairebé tots els que fèiem aquella peça, teníem els orígens fora de Catalunya, i el tema de la identitat és un tema que transcendeix allò íntim i s´extén a com ens relacionem amb el món i com el món es relaciona amb nosaltres.

Fa 30 anys, un company de classe (érem uns p****s marrecs) em deia per insultar-me:

–Tu calla, xarnego!

Fa 10 anys li vaig preguntar a ma mare si la dona del meu amic Jordi era catalana, com nosaltres. Ella em va dir, orgullosa:

–Nosotros somos charnegos, que es mucho mejor.

Ara a ningú se li acudiria desacreditar a algú pel fet de ser xarnego. A més el xarneguisme ja no té arrels només a la Península... Els xarnegos avui són d’origen Punjabi, Senegalès, Cantonès, Gallec... I fins i tot alguns catalans han passat a ser xarnegos en terres angleses o alemanyes.

Tot i així, encara trobem consol en els nostres orígens, que expliquen, entre altres coses, com cuinem a casa el cous cous, com diem t´estimo o vés a la merda...

D´aquesta manera, algun jove estelat s´emocionarà d´amagat sentint Juanito Valderrama cantant, “adiós mi España querida”...

Ja m´estic tornant a liar jo sol... O serà que el tema dona per molt?

Després de l’orgia teatral que va suposar el Volum 3 del Pentateatre, en mig del descans merescut, vaig rebre la trucada de la Núria Sempere, directora d’una de les escoles més interessants del país: l’EMCA (Escola de Música i Centre de les Arts). Un altre dia us en parlaré del que fan en aquesta escola, perquè es mereix un post a part. El fet, és que la Núria havia vist el Pentateatre i em va encarregar escriure 4 peces curtes pel Taller de Teatre de l’escola. La idea era que totes les històries giressin al voltant dels temes que plantejava Paco Candel en el seu assaig, Els altres catalans. Es commemoraven 50 anys de la seva publicació i en ell feia una radiografia de la Catalunya dels anys 60 i 70, quan van començar a arribar les onades d’immigrants d’arreu d’Espanya en busca d’un futur millor. 

La gràcia del projecte que se’m plantejava era que molts dels alumnes del taller eren immigrants o fills d’immigrants d’aquella època o de la que vivim ara, on ja no vénen d’Extremadura, sinó d’Ecuador. Les obres havien de ser escrites en català, ja que els alumnes s’apuntaven al taller per poder practicar la llengua del seu actual país. Vamos, que rizando el rizo a más no poder. Amb l’ajuda de dos guionistes graciosillos, dels quals aviat en sentireu a parlar, perquè estan preparant LA SÈRIE Em dic Manel (Aniol Florensa i Oriol Esteve), vam escriure 4 obres. A final de curs els alumnes van poder sentir l’adrenalina teatral d’un format com és el format Penta.

Tots vam quedar molt satisfets, però jo em vaig quedar amb ganes d’explorar més. Una de les peces que vaig escriure es deia Psicodrama i narrava la història de la Marisa, una dona de 45 anys molt preocupada pel seu pare a qui obliga a assistir a unes sessions de psicodrama perquè tractin el seu problema mental. El seu pare es diu Manolo Luján i diu que ell és català.

Comèdia, absurd i un tema al darrere que ens perfora les orelles cada dia que posem la ràdio, són elements suficients com per a llençar-me a escriure de nou, afegint noves trames, nous personatges i com no... Títol nou.

Fa dies que no pengem cap post en aquest blog i això té menys de diari que Berlusconi de membre d’honor de Femen. La raó per la qual no hem escrit res no és que haguèssim aturat el projecte, és que han estat uns dies de molta feina perquè se’ns ha girat una situació molt complicada.

Em dol informar-vos que en Josep Maria Riera no actuarà finalment a l’obra. És una llàstima, perquè aquest projecte tenia un gran sentit emocional. Poder estrenar “Tras la puerta” amb el mateix equip amb el qual va néixer era, literalment, un somni. Però aquest somni no es farà realitat. Per diferents motius personals i professionals en Pep ha decidit baixar del vaixell. Ho ha intentat fins a l’últim moment, però al final ha vist que no era possible. No hi ha hagut més que remei que acceptar-ho, encara que és una autèntica llàstima. Però la situació no és el tot trista, perquè encara que el Pep no actuï a l’obra ell està amb nosaltres en tots els sentits. Ens segueix ajudant en el procés d’assajos, ens recolza, ens engresca i ens donarà un cop de mà en tota la feina que hi ha darrere l’escenari, perquè “Tras la puerta” és el nou projecte de la companyia Pentateatre, i això fa que no sigui només una cosa de tres, sinó de tota una família.

Per això hem anat de bòlit, perquè no hem volgut aturar el projecte, no després de tants esforços i tanta lluita al darrere per posar-lo en marxa. En Ferran i jo volem ensenyar-vos el que estem preparant, en tenim moltes ganes, moltíssimes. Estem sent molt feliços fent això que fem i li estem posant tant de cor a tot que volem compartir-ho. Ho hem començat i ara ho hem d’acabar.

I ho acabarem, serà el 14 de març quan finalment l’obra veurà la llum a l’Hotel Acevi Villarroel de Barcelona. I segurament us estareu preguntant qui ha ocupat el lloc del Pep a l’obra. Si no us ho esteu preguntant, me la pela, perquè us ho diré igualment. En Pep serà substituït per l’immens Frank Capdet. A un actoràs només el podia substituir un altre actoràs. Des d’aquí li dono la benvinguda i li vull agrair la seva generositat i sacrifici. Us ho asseguro, és una puta bèstia.

En Ferran ens deixava. Abans de sumar-se al projecte ja ens estava deixant. No ho veia gens clar. El text que li havíem passat tenia massa mancances. Nosaltres teníem massa dubtes i això es respirava en l’ambient. No transmetíem seguretat, i en Ferran s’allunyava. Eren les onze de la nit i li vaig dir: “Abans que diguis NO, vine demà. Quedem a la tarda, amb un text nou. El llegim i si t’agrada, et quedes. Si no t’agrada, te’n vas”. Això encara el desconcertava més: “Com? Penses escriure un text per demà per a la tarda? En menys de 24 hores? I què escriuràs?”. “No ho sé, Ferran. Qualsevol cosa... Dos tios tancats en un magatzem, per exemple. No poden sortir i no saben per què”. Ni jo ho sabia... A l'endemà em vaig llevar a les vuit del matí i vaig començar a escriure sense saber què passaria en la història ni com acabaria. Només sabia que a les tres de la tarda havia d’enviar-li el text al Ferran.

Era el juliol del 2011 i al Josep M. Riera se li havia ocorregut la idea de fer un espectacle de 5 obres de 15 minuts en diferents espais reals del bar Vinsiteca (antic sex-shop) de l’Eixample. Teníem 4 obres ben afinades. Faltava una, la d’en Ferran. Era el primer espectacle de la companyia, el primer “Pentateatre”. L’espectacle depenia de la resposta d’en Ferran. Bé, s’haguera pogut fer igualment, però ja no serien 5 obres, sinó 4, i ja no es diria Pentateatre, sinó Tetrateatre, i a la gent segurament li hagués fet mandra venir només intentant pronunciar la paraula.

Eren les 5 de la tarda i allà estàvem. En Ferran, l’actor que l’havia d’acompanyar en un primer moment i jo. A cap dels dos els hi havia acabat de convèncer el nou text (en Ferran se l’acaba de llegir venint amb el metro). Els hi vaig demanar que abans de fer cap judici féssim una lectura en veu alta. Ho vam fer i quan en Ferran va llegir l’última frase de l’obra es va fer un silenci. Ens vam mirar, i aleshores vaig entendre que es quedava en el projecte. “Home... Vist així...” deia el malparit. A l’altre actor seguia sense acabar de fer-li el pes, però tant és, perquè per diverses circumstàncies va haver d’abandonar el projecte i aleshores el va substituir en Josep M. Riera. I gràcies a aquesta carambola es va crear una de les parelles i obres més potents de la història del Pentateatre.

En Josep i en Ferran es van tancar en un dels magatzems del bar Visniteca més tard en el lavabo del Cinema Alexandra, i junts van fascinar a centenars d’espectadors en 15 minuts angoixants, intensos i emocionants.

Al cap de 5 mesos el Pentateatre es va acabar. Bé, el primer volum. Aleshores vam preparar el segon volum (cinc noves històries) i més tard el tercer. Així fins dos anys després d’aquella peça de 15 minuts, quan en Josep m’agafa per banda i em diu: “Has de reescriure l’obra perquè duri una hora i quart. I la fem en un lloc real i amb més públic”. I jo li deia que no, que era un pesat, que “Tras la puerta” durava 15 minuts i prou, que estava perfecta com estava i no s’havia de tocar el text, que si volia fer una obra de llarga durada, hauríem de fer un altre text. Però ell no va parar d’insistir. Li vaig donar una oportunitat i ho vaig estar rumiant, i finalment vaig veure que tenia raó.

Dani: ¿Es que no lo ves? Esto es demasiado raro, joder...

Néstor: ¡Mira Dani, Vale ya! Tú sí que estás raro... ¿Por qué te preguntas tantas cosas? Salgamos de aquí y no hablemos tanto. Dejemos de perder el tiempo...

Dani: Aquí no hemos hecho otra cosa que perder el tiempo...

El dia 6 de desembre Espanya celebrava el dia de la Constitució. Part de Catalunya no va celebrar absolutament res. Al món continuaven passant injustícies i moltes coses maques que no surten als telediaris i, entre els 7.000 milions d’habitants que habiten ara mateix aquest planeta, tres bojos vam decidir tancar-nos a un hotel.

             Valgui aquesta merda d’introducció per a dir que el 6 de desembre vam començar els assajos de “Tras la puerta”, un projecte molt especial per mi i pels meus companys Marc González i Ferran Terraza. Serà la primera obra de durada “normal” que fem sota el nom de Pentateatre. Durarà com la majoria d’espectacles escènics que podeu veure a la cartellera, però per nosaltres tindrà tota l’essència de Pentateatre. Primer de tot  perquè és un text que va néixer pel primer Pentateatre que vam arrancar de forma experimental al restaurant Vinsiteca, aquell antic sex-shop on vam fer les 6 primeres nits de Pentateatre. Era un text de 15 minuts i ara és un obra de 90 minuts aproximadament. Va ser la darrera obra d’aquell primer Penta en escriure’s i estrenar-se, però serà la primera que seguirà vivint-se.

             2 anys i mig després, ja comencem a moure’ns per l’espai, a cridar el text i a investigar que passarà durant l’hora i 30 minuts que durarà el nou espectacle.

         Estic nerviós i això és bo. Tenim moltes ganes que això comenci a tenir forma perquè en dues ocasions hem hagut d'aturar el procés de treball. El projecte va estar a punt de començar a caminar el passat mes de gener, després es va posposar a l’abril, però el ritme de Penta Vol.3 i les agendes de feina dels tres principals en el projecte no es posaven d’acord.

             Malauradament seguim sense cobrar els assajos, i això fa que altres feines remunerades agafen prioritat. Però quan un text i l'equip tenen la força de “Tras la puerta” saps que tard o d’hora això veurà la llum (o la foscor). Per fi, durant els mesos de Penta3 a l’Aquitània, vam perfilar novament el projecte i, finalment, vam trobar l’espai que necessitàvem per arrancar assajos i estrena. Hem tornat a iniciar el procés d’assajos tal com ens demana el cos. Llegint i analitzant el genial text escrit per Marc González i a partir de demà ens llançarem a l’espai buit a treballar cos a cos.

             Durant aquestes últimes setmanes he tingut la sensació que aquesta és la meva primera obra de teatre. No sé si això és bo o dolent. Suposo que això passa perquè no és un obra que neix de nou, sinó que estem treballant amb un text que, en el seu format de 15 minuts, el Ferran i jo vam viure i experimentar durant les 25 nits que es va fer Pentateatre Vol.1. 25 nits on 5 funcions per nit són 100 funcions. 100 moments de sensacions irrepetibles viscudes conjuntament amb els espectadors que s’atrevien a entrar en aquell magatzem fastigós del Vinsiteca i al immaculat però igualment claustrofòbic W.C. de l’Alexandra. Tenim anècdotes i records inesborrables, però també tenim la sensació d’haver viscut tan de veritat cada moment d’aquell viatge que no erem concients del que estàvem fent. El Ferran deia l’altre dia que, com a actor, allò era un tripi de sensacions per ell. Estic totalment d’acord. Eren 15 minuts d’angoixa perfectament mil·limetrats, amb el públic de peu, rodejant-nos, intercanviant paraules i tacte, i moltes d’aquelles sensacions viscudes deuen estar en algun lloc del nostre cervell.

             Gràcies a aquelles funcions tenim clares moltes coses, però al mateix temps te n'adones que la investigació teatral no té límits, i que hi ha encara mil coses per conèixer sobre els personatges, sobre la seva relació, sobre la seva vida privada, sobre les reaccions que poden arribar a tenir després de 3 dies i 3 nits tancats en aquell espai.

             El text ha crescut amb detalls que ningú s’espera. El lloc d’assaig està més viu que mai. L’hotel es mou cada dia, amb activitats diferents que alimenten el nostre procés de creació i hem d’estar creativament a tope. Serà millor que deixi d’escriure totes aquestes interioritats i em posi a estudiar text, si no el Ferran em matarà…

Per cert, el 6 de desembre també va ser el dia de la mort de Nelson Mandela. Un home que va passar 27 anys tancat a una presó. 

Ens veiem Tras la puerta…