#traslapuerta

TRAS LA PUERTA de Freida McFadden | El oscuro legado de un asesino en serie

˗ˏˋ TRAS LA PUERTA ˎˊ˗

¿Qué harías si descubrieras que tu padre es un asesino en serie mientras tú hacías los deberes en la habitación de al lado? Este es el escalofriante punto de partida de "Tras la puerta" de Freida McFadden, un thriller psicológico que nos cuestiona si realmente podemos escapar de aquello que corre por nuestras venas.

⋆ título: Tras la puerta ⋆ autora: Freida McFadden ⋆ género: Thriller psicológico con elementos médicos ⋆ ambiente: inquietante, claustrofóbico, adictivo ⋆ perfecto para: lectores que disfrutan explorando las zonas grises de la moralidad

La historia sigue a Nora Davis, una cirujana que ha construido toda su vida adulta ocultando una verdad devastadora: es la hija de un infame asesino en serie conocido como "El Manitas" (apodado así por su macabra costumbre de cortar y conservar las manos de sus víctimas). Su padre cumple condena en prisión mientras ella lleva una existencia tranquila y solitaria.

Todo se desmorona cuando una de sus pacientes aparece asesinada siguiendo exactamente el mismo método horrible que utilizaba su padre. De repente, Nora se enfrenta a la posibilidad de que alguien conozca su secreto y quiera inculparla. Esta premisa explora temas como la herencia genética frente al libre albedrío, los secretos familiares destructivos y la dualidad entre la imagen pública y los oscuros secretos privados.

Lo fascinante de este thriller parece ser cómo McFadden (médica especializada en lesiones cerebrales) usa su experiencia profesional para construir una protagonista moralmente ambigua. Nora vive en la contradicción: sus manos salvan vidas mientras carga con el legado de un padre cuyas manos solo trajeron muerte.

La estructura narrativa destaca por sus capítulos breves y contundentes que aparentemente funcionan como incisiones quirúrgicas en la trama, manteniendo un ritmo trepidante que atrapa al lector desde la primera página.

✧･ﾟ: ✧･ﾟ::･ﾟ✧*:･ﾟ✧

↳ El sótano como metáfora perfecta de los secretos enterrados que todos guardamos ↳ Una protagonista que salva vidas mientras teme llevar la semilla de la destrucción en su ADN ↳ Capítulos cortos y adictivos que funcionan como pulso narrativo implacable ↳ La constante incertidumbre sobre quién conoce realmente el secreto de Nora

★★★★☆

Fusiona experiencia médica real con exploración psicológica profunda.

Mantiene la tensión con la pregunta: ¿hasta qué punto conocemos nuestra verdadera naturaleza?

Asegúrate de tener tiempo disponible cuando empieces, porque sus capítulos cortos te harán querer seguir leyendo "solo uno más".

Ideal para fans de thrillers psicológicos con personajes moralmente ambiguos como "Perdida" de Gillian Flynn o "La chica del tren" de Paula Hawkins.

¿Hasta qué punto crees que nuestros genes determinan quiénes somos? ¿O podemos realmente escapar de la herencia familiar a través de nuestras elecciones?

Dani: ¿Es que no lo ves? Esto es demasiado raro, joder...

Néstor: ¡Mira Dani, Vale ya! Tú sí que estás raro... ¿Por qué te preguntas tantas cosas? Salgamos de aquí y no hablemos tanto. Dejemos de perder el tiempo...

Dani: Aquí no hemos hecho otra cosa que perder el tiempo...

El dia 6 de desembre Espanya celebrava el dia de la Constitució. Part de Catalunya no va celebrar absolutament res. Al món continuaven passant injustícies i moltes coses maques que no surten als telediaris i, entre els 7.000 milions d’habitants que habiten ara mateix aquest planeta, tres bojos vam decidir tancar-nos a un hotel.

             Valgui aquesta merda d’introducció per a dir que el 6 de desembre vam començar els assajos de “Tras la puerta”, un projecte molt especial per mi i pels meus companys Marc González i Ferran Terraza. Serà la primera obra de durada “normal” que fem sota el nom de Pentateatre. Durarà com la majoria d’espectacles escènics que podeu veure a la cartellera, però per nosaltres tindrà tota l’essència de Pentateatre. Primer de tot  perquè és un text que va néixer pel primer Pentateatre que vam arrancar de forma experimental al restaurant Vinsiteca, aquell antic sex-shop on vam fer les 6 primeres nits de Pentateatre. Era un text de 15 minuts i ara és un obra de 90 minuts aproximadament. Va ser la darrera obra d’aquell primer Penta en escriure’s i estrenar-se, però serà la primera que seguirà vivint-se.

             2 anys i mig després, ja comencem a moure’ns per l’espai, a cridar el text i a investigar que passarà durant l’hora i 30 minuts que durarà el nou espectacle.

         Estic nerviós i això és bo. Tenim moltes ganes que això comenci a tenir forma perquè en dues ocasions hem hagut d'aturar el procés de treball. El projecte va estar a punt de començar a caminar el passat mes de gener, després es va posposar a l’abril, però el ritme de Penta Vol.3 i les agendes de feina dels tres principals en el projecte no es posaven d’acord.

             Malauradament seguim sense cobrar els assajos, i això fa que altres feines remunerades agafen prioritat. Però quan un text i l'equip tenen la força de “Tras la puerta” saps que tard o d’hora això veurà la llum (o la foscor). Per fi, durant els mesos de Penta3 a l’Aquitània, vam perfilar novament el projecte i, finalment, vam trobar l’espai que necessitàvem per arrancar assajos i estrena. Hem tornat a iniciar el procés d’assajos tal com ens demana el cos. Llegint i analitzant el genial text escrit per Marc González i a partir de demà ens llançarem a l’espai buit a treballar cos a cos.

             Durant aquestes últimes setmanes he tingut la sensació que aquesta és la meva primera obra de teatre. No sé si això és bo o dolent. Suposo que això passa perquè no és un obra que neix de nou, sinó que estem treballant amb un text que, en el seu format de 15 minuts, el Ferran i jo vam viure i experimentar durant les 25 nits que es va fer Pentateatre Vol.1. 25 nits on 5 funcions per nit són 100 funcions. 100 moments de sensacions irrepetibles viscudes conjuntament amb els espectadors que s’atrevien a entrar en aquell magatzem fastigós del Vinsiteca i al immaculat però igualment claustrofòbic W.C. de l’Alexandra. Tenim anècdotes i records inesborrables, però també tenim la sensació d’haver viscut tan de veritat cada moment d’aquell viatge que no erem concients del que estàvem fent. El Ferran deia l’altre dia que, com a actor, allò era un tripi de sensacions per ell. Estic totalment d’acord. Eren 15 minuts d’angoixa perfectament mil·limetrats, amb el públic de peu, rodejant-nos, intercanviant paraules i tacte, i moltes d’aquelles sensacions viscudes deuen estar en algun lloc del nostre cervell.

             Gràcies a aquelles funcions tenim clares moltes coses, però al mateix temps te n'adones que la investigació teatral no té límits, i que hi ha encara mil coses per conèixer sobre els personatges, sobre la seva relació, sobre la seva vida privada, sobre les reaccions que poden arribar a tenir després de 3 dies i 3 nits tancats en aquell espai.

             El text ha crescut amb detalls que ningú s’espera. El lloc d’assaig està més viu que mai. L’hotel es mou cada dia, amb activitats diferents que alimenten el nostre procés de creació i hem d’estar creativament a tope. Serà millor que deixi d’escriure totes aquestes interioritats i em posi a estudiar text, si no el Ferran em matarà…

Per cert, el 6 de desembre també va ser el dia de la mort de Nelson Mandela. Un home que va passar 27 anys tancat a una presó. 

Ens veiem Tras la puerta…