#vilablareix

L’Àgora del Mas Marroch

Per fi s’han complert els nostres somnis!

La idea de poder tornar a menjar els plats que un restaurant ha fet al llarg de la seva trajectòria, sobretot restaurants que han evolucionat i han canviat el seu estil de cuina, sempre ens havia atret fins al punt de demanar algun plat en ocasions concretes.

Amb aquesta premisa i tenint en compte la situació de pandèmia, l’Àgora del Mas Marroch, la masia de Vilablareix on els germans Roca organitzaven els casaments i les celebracions per a grups grans, es transforma en un restaurant on poder tornar a menjar els seus plats més emblemàtics dels anys 80, 90 i 2000.

En aquesta primera visita, vam menjar:

Dos aperitius: la mousse d’olives amb anxoves i el brioix amb crema de tòfona.

Cruixent de patata amb brandada de bacallà, suc de pebrots i emulsió de julivert (1994). Un plat que, en la meva memòria, el recordava tebi i, en canvi, sembla que sempre s’havia servit més aviat fred.

Timbal de poma i foie amb emulsió de poma i cerfull, oli de vainilla (1996).

Parmentier de llobregant amb trompetes de la mort (1989). Un plat deliciós, ben aromàtic, suculent i càlid.

Arròs d’escamarlans amb crestes de gall i formatge Comté (2004).

Steak tartar amb espècies, shots de mostassa antiga, oloroso, praliné d’avellanes ,confitura de llimona, tàperes, salsa especiada de tomàquet i patates soufflé (2006).

Espatlla de xai d’ovella ripollesa amb escuma de formatge marí de Mas Marcè (2002). Un xai de textura melosa, deliciós i acompanyat amb unes múrgules a la salsa.

Colomí amb el seu parfait, el pit a la brasa i les cuixes guisades (1989).

Viatge a l’Havana (2001). Tot un clàssic que recordàvem més sorprenent i potser uns dels plats que pitjor ha envellit.

Postre làctic. Dolç de llet d’ovella, mousse de mató, gelat de recuit, gotes de iogurt, granissat de guaiaba i cotó de sucre (2006).

Cuina a part, els entrebancs deguts a les dimensions i condicions del local, com el fet de no tenir guardaroba, la mala acústica amb un sostre tant alt i la llarga distància que hi ha entre la cuina i la taula fent que els plats arribin freds, són evidents i fan que l’àpat no sigui del tot rodó. Això sí, la carta de vins, curta però molt ben seleccionada, permet demanar referències diferents i a un preu força correcte, marca de la casa i amb el bentornat Carles Aymerich defensant-la.

Tornar a menjar plats que menjàvem fa 20 i 25 anys. Ni nosaltres som els mateixos, ni l’espai ni la vaixella són els mateixos, ni la persona que ho cuina és la mateixa, ni provablement els proveïdors dels productes són els mateixos, ni el moment socio-econòmic és el mateix, etc. però l’essència es manté i és un exercici interessant, estimulant i enriquidor que fa reflexionar i pensar sobre el passat, el present i el futur de la cuina.

L’Àgora del Mas Marroch

Per fi s’han complert els nostres somnis! 

La idea de poder tornar a menjar els plats que un restaurant ha fet al llarg de la seva trajectòria, sobretot restaurants que han evolucionat i han canviat el seu estil de cuina, sempre ens havia atret fins al punt de demanar algun plat en ocasions concretes.

Amb aquesta premisa i tenint en compte la situació de pandèmia, l’Àgora del Mas Marroch, la masia de Vilablareix on els germans Roca organitzaven els casaments i les celebracions per a grups grans, es transforma en un restaurant on poder tornar a menjar els seus plats més emblemàtics dels anys 80, 90 i 2000. 

En aquesta primera visita, vam menjar:

Dos aperitius: la mousse d’olives amb anxoves i el brioix amb crema de tòfona. 

Cruixent de patata amb brandada de bacallà, suc de pebrots i emulsió de julivert (1994). Un plat que, en la meva memòria, el recordava tebi i, en canvi, sembla que sempre s’havia servit més aviat fred.

Timbal de poma i foie amb emulsió de poma i cerfull, oli de vainilla (1996).

Parmentier de llobregant amb trompetes de la mort (1989). Un plat deliciós, ben aromàtic, suculent i càlid. 

Arròs d’escamarlans amb crestes de gall i formatge Comté (2004).

Steak tartar amb espècies, shots de mostassa antiga, oloroso, praliné d’avellanes ,confitura de llimona, tàperes, salsa especiada de tomàquet i patates soufflé (2006).

Espatlla de xai d’ovella ripollesa amb escuma de formatge marí de Mas Marcè (2002). Un xai de textura melosa, deliciós i acompanyat amb unes múrgules a la salsa.

Colomí amb el seu parfait, el pit a la brasa i les cuixes guisades (1989).

Viatge a l’Havana (2001). Tot un clàssic que recordàvem més sorprenent i potser uns dels plats que pitjor ha envellit.

Postre làctic. Dolç de llet d’ovella, mousse de mató, gelat de recuit, gotes de iogurt, granissat de guaiaba i cotó de sucre (2006).

Cuina a part, els entrebancs deguts a les dimensions i condicions del local, com el fet de no tenir guardaroba, la mala acústica amb un sostre tant alt i la llarga distància que hi ha entre la cuina i la taula fent que els plats arribin freds, són evidents i fan que l’àpat no sigui del tot rodó. Això sí, la carta de vins, curta però molt ben seleccionada, permet demanar referències diferents i a un preu força correcte, marca de la casa i amb el bentornat Carles Aymerich defensant-la. 

Tornar a menjar plats que menjàvem fa 20 i 25 anys. Ni nosaltres som els mateixos, ni l’espai ni la vaixella són els mateixos, ni la persona que ho cuina és la mateixa, ni provablement els proveïdors dels productes són els mateixos, ni el moment socio-econòmic és el mateix, etc. però l’essència es manté i és un exercici interessant, estimulant i enriquidor que fa reflexionar i pensar sobre el passat, el present i el futur de la cuina.