El cim de la muntanya de Sant Vicenç ofereix una visiĂł panorĂ mica de la plana i de la lĂnia costanera catalana de lâanomenada baronia del Maresme, que a mĂ©s a mĂ©s permetia controlar el pas entre la costa i les terres de lâinterior a prop de la ciutat de MatarĂł, la Iluro romana.
Presumiblement, lâatalaia va atreure lâatenciĂł dels laietans, un dels pobles ibers que dominaven el territori quan els romans van arribar a la zona en la seva ampliaciĂł continua del seu Imperi.
No obstant no Ă©s fins el segle XI que apareix la primera referĂšncia histĂČrica, un document que fa referĂšncia a la cessiĂł del castell de San Vicenç per part de la comtessa Ermessenda de Barcelona al seu fill Berenguer Ramon I, el 1017.
Lâorigen del castell Ă©s possiblement una torre de defensa, perĂČ tambĂ©, atĂ©s al seu nom, potser una capella preromĂ nica consagrada al sant que dĂłna nom a la muntanya, que Ă©s citada a finals del segle IX en un document de venda de vinyes.
El nom de Burriac, pel qual seâl coneix actualment, data de 1313. Lâorigen del seu nom anterior, de Sant Vicenç, Ă©s atribuĂŻt per una part a la muntanya que corona i per una altra a la famĂlia que va posseir-lo, els Santvicenç.
Va ser precisament al segle XIV quan la propietat va recaure en la famĂlia barcelonina Desbosc. Encara nomĂ©s es tractava dâun castell amb funcions militars. No obstant, el rei Joan II dâAragĂł el va infeudar el 1471 a Pere Joan Ferrer, que es feia dir barĂł del Maresme i hi va residir, la qual cosa va fer que hi fĂ©s reformes per adequar-lo a la seva nova funciĂł residencial.
LâampliaciĂł va fer que les dimensions del castell creixĂ©ssin fins a tenir dos recintes fortificats coronats per la torre de lâhomenatge, que avui dia encara constitueix un dels seus trets identificadors en el paisatge que lâenvolta.
La baronia del Maresme en mans dels Ferrer va durar menys de mig segle, doncs els Desbosc van recuperar-lo el 1532 i el van mantenir entre les seves propietats fins el 1671. Al segle segĂŒent, el XVIII, el castell va quedar abandonat.
Les noves construccions van deixar poc espai a la capella, que va quedar encaixada entre els nous edificis, tot i que la seva pervivĂšncia estĂ contrastada fins el 1836, quan consta que sâhi va dir missa abans de que, anys desprĂ©s, sâenrunĂ©s, procĂ©s que probablement ja havia començat a afectar a la resta del castell. El segles XIX i XX van segellar lâestat ruĂŻnĂłs de Burriac.