#malanyeu

En aquesta setmana tan estranya de ponts, aqüeducte, o la dels tres divendres com algú ha definit, jo he treballat dilluns i divendres des de casa, que és treballar però diferent,  la resta de dies estaven blancs a l’agenda, no m’havia plantejat res concret i com si res, he tingut l’oportunitat de visitar el dimecres els amics de Malanyeu i el dijous els de Bonastre.  

Sempre que  arribo a Malanyeu i entro a Cal Ferrer és com si aquell instant és connectés immediatament amb l’instant de l’última vegada que hi vaig ser, sigui quin sigui el temps transcorregut la connexió és automàtica.  No conec amfitrions millors que la Montse i l’Albert, si arribes de bon matí ja trobes torrades a la llar de foc, si és més cap el mig dia, en la mateixa llar de foc si pot estar fent una paella de les que els ingredients són el secret públic de l’Albert, públic perquè ho fa davant de tothom i secret perquè per molt que el miri mentre remena amb la cullera de fusta tot allò que apareix a la paella, que ell ha plantat, ha criat, o ha collit del bosc,  no descobreixo l’ ingredient que la fa tan deleitable.  I si quan arribes ja és el capvespre, en el forn de llenya de sobre la llar de foc segurament s’hi estaran cuinant les famoses pizzes recepta de la Raquel i l’Anibal, o qualsevol altre delícia culinària.

El nexe de Malanyeu és sens dubte el racó de la llar de foc, és màgic i captivador, quantes converses, quantes volades i quantes emocions hem compartit amb aquelles flames de cada dia, i cada dia diferents. Si, Malanyeu te un entorn preciós i fem moltes excursions, però el què fa que la visita sigui peculiar és el caliu d’aquella llar de foc, font d’energia que l’Albert i la Montse comparteixen i promouen amb èxit, perquè tots els asseguts al seu voltant es sentin especials, quan la veritat és que els entranyables i únics són ells.

Canvio de dia, de paisatge i de persones, i visc una sensació  molt semblant quan arribo a Bonastre. Allà em van rebre el Berna i la Núria, i fixat! acabo de relacionar ara mateix mentre ho escric, que les personalitats d’ells dos són molt semblants a les de l’Albert i la Montse, res no és casualitat...

Aquest dijous a l’arribar a Bonastre vaig tenir l’agradable sorpresa de veure-ho verd com mai, amb tots els matisos de la gama segons on mirés, la vinya, l’herba, les oliveres, els pins, o l’hort, que combinats amb els vermells, taronges i grocs, deixaven constància de les acaballes de la tardor i l’inici de l’hivern.

Va fer un dia esplèndid, que aprofitàrem per fer una excursió vorejant la finca. Des d'un dels turons que l’envolten es divisava, a una banda les muntanyes del Ventall i de Prades, a sota, la vall amb la caseta i els camps, la majoria de vinyes, i a l’altra banda amb una immensa claredat i calma, el mar, un luxe de panorama.

Varem dinar al jardí amb l’escalfor del sol i dels amics, gaudint del sentit de l’humor que sempre apareix a les postres d’aquella taula i facilita allargar i allargar el sobretaula, ningú s’ho proposa i tampoc ningú en defuig.

Quan el sol ja feia una estona que havia desaparegut i després de  reconfortar-se una mica a l’estufa de la caseta, com si d’una tradició es tractés, va tocar visitar la bodega del Massimo i l’Antonela, uns italians que han calat fort en l’entorn, tan pel seu vi com pel seu encant personal. I allà, de maridatge en maridatge es va anar esfumant un dia meravellós.