#gresca

Vicente: [kay Joven] Yung kaligayahan mo? Mabubuhay ako para diyan.

San Román: Vecinos de San Miguel exigen cierre de cantinas tras violenta gresca

Vecinos del distrito de San Miguel, provincia de San Román, alertaron al Serenazgo tras hallar a Rudy Cruz Humpire sangrando en la avenida 3 de Octubre con Circunvalación, el ciudadano en aparente estado de ebriedad habría participado en una gresca que terminó con heridas visibles en varias partes de su cuerpo.

El hecho ocurrió la tarde del último jueves cuando residentes exigieron el cierre de establecimientos informales que funcionan como cantinas, argumentaron que esos locales generan disturbios constantes y ponen en riesgo la seguridad de un barrio que debería mantenerse en calma frente a situaciones violentas.

El Serenazgo verificó que el herido presentaba sangrado abundante en distintas partes del cuerpo y notificó que las causas exactas aún no se esclarecen, sin embargo, versiones de los vecinos indican que el varón habría estado implicado en una riña dentro de alguna cantina clandestina.

Atención médica inmediata

Los agentes municipales actuaron de manera rápida y brindaron primeros auxilios al ciudadano lesionado en plena vía pública, luego coordinaron su traslado hasta el Hospital Carlos Monge Medrano donde ingresó al área de emergencias a fin de recibir atención médica por las múltiples lesiones detectadas en su cuerpo.

Los vecinos aprovecharon la presencia de las autoridades para formalizar reclamos contra establecimientos que operan de manera irregular, afirmaron que las cantinas atraen a grupos conflictivos que consumen alcohol sin control y generan disturbios que rompen la tranquilidad del barrio residencial de San Miguel.

Finalmente, los residentes del sector exigieron que la municipalidad ejerza acciones contundentes para clausurar los locales sin licencia, recordaron que esos ambientes se convierten en escenarios de violencia que ponen en riesgo la integridad de familias y demandaron que el orden retorne al distrito cuanto antes.

Pachamama Radio, San Román

Gresca

Quan veiem que una casa que sempre hem valorat comença a semblar deixada de la mà de Déu, tenim una barreja de sentiments, entre tristesa i disgust, però també ens empipem.

A l’anterior visita ja vam notar que el Gresca Bar estava agafant tot el protagonisme i que al restaurant no hi havia la cura ni les maneres que hi havia hagut sempre.

Primer de tot, ens van fer seure cinc persones a una taula que clarament era per a quatre i en la que, la persona que presidia la taula, estava al mig del pas. Després, el tema de l’acústica: des que es va fer el canvi de decoració, aquesta és infernal, impedeix que els comensals puguin sentir els noms dels plats que anuncien els cambrers i fa impossible mantenir una conversa amb ningú si no és a base de crits.

Pel que fa a la proposta culinària, ja fa temps que la carta va desaparèixer i només s’ofereixen dos menús, un de curt i un de llarg. Nosaltres ens vam decantar pel llarg, un menú amb alguns plats que ja havíem menjat com la ja clàssica “sardina marinada, mantega especiada, pell de yuzu i brots”; la magnífica “truita de fines herbes amb pa amb tomàquet”; els “lletons de vedella amb verduretes”, d’escassa ració; i el colomí, que aquesta vegada anava acompanyat de blat de moro i tòfona d’estiu, dos productes ben obviables. No penalitzem el fet que els plats fossin els mateixos sinó que estessin mal emplatats amb una vaixella que semblava de fireta, amb plats petits i escantonats i uns coberts desproporcionadament grans que no paraven de caure per terra cada vegada que els cambrers enretiraven els plats.

Respecte a les novetats, ens va agradar el “flam de cargolets de punxa”, tot i que fos bastant salat, la royal de dashi i tot el plat en conjunt tenia la gràcia del Gresca; l’especiat “curry de gambes”, que finalment van ser uns escamarlans boníssims; el celerí a la brasa, excessivament sec i on gairebé no es podia gaudir de l’escàs rovell d’ou cuit; i un turbot amb avellanes que ens va deixar un pèl indiferents.

Les postres, com passa moltes vegades, són elaboracions fetes amb poca gràcia, sembla que s’hagin de fer per fer. On són aquelles delicioses postres com la coca de Roquefort? Hem d’anar al Gresca Bar per gaudir de les postres?

Tot això ens fa pensar si no caldria replantejar-se el Gresca, que fos engolit pel Gresca Bar i així no seguir amb el que, des de fora, sembla una obligació. Nosaltres ens quedaríem amb els bons records i en Rafa Peña es podria centrar amb el que, una vegada més, des de fora, sembla que el faci més feliç.

Gresca

Quan veiem que una casa que sempre hem valorat comença a semblar deixada de la mà de Déu, tenim una barreja de sentiments, entre tristesa i disgust, però també ens empipem. 

A l’anterior visita ja vam notar que el Gresca Bar estava agafant tot el protagonisme i que al restaurant no hi havia la cura ni les maneres que hi havia hagut sempre.

Primer de tot, ens van fer seure cinc persones a una taula que clarament era per a quatre i en la que, la persona que presidia la taula, estava al mig del pas. Després, el tema de l’acústica: des que es va fer el canvi de decoració, aquesta és infernal, impedeix que els comensals puguin sentir els noms dels plats que anuncien els cambrers i fa impossible mantenir una conversa amb ningú si no és a base de crits. 

Pel que fa a la proposta culinària, ja fa temps que la carta va desaparèixer i només s’ofereixen dos menús, un de curt i un de llarg. Nosaltres ens vam decantar pel llarg, un menú amb alguns plats que ja havíem menjat com la ja clàssica “sardina marinada, mantega especiada, pell de yuzu i brots”; la magnífica “truita de fines herbes amb pa amb tomàquet”; els “lletons de vedella amb verduretes”, d’escassa ració; i el colomí, que aquesta vegada anava acompanyat de blat de moro i tòfona d’estiu, dos productes ben obviables. No penalitzem el fet que els plats fossin els mateixos sinó que estessin mal emplatats amb una vaixella que semblava de fireta, amb plats petits i escantonats i uns coberts desproporcionadament grans que no paraven de caure per terra cada vegada que els cambrers enretiraven els plats.

Respecte a les novetats, ens va agradar el “flam de cargolets de punxa”, tot i que fos bastant salat, la royal de dashi i tot el plat en conjunt tenia la gràcia del Gresca; l’especiat “curry de gambes”, que finalment van ser uns escamarlans boníssims; el celerí a la brasa, excessivament sec i on gairebé no es podia gaudir de l’escàs rovell d’ou cuit; i un turbot amb avellanes que ens va deixar un pèl indiferents.

Les postres, com passa moltes vegades, són elaboracions fetes amb poca gràcia, sembla que s’hagin de fer per fer. On són aquelles delicioses postres com la coca de Roquefort? Hem d’anar al Gresca Bar per gaudir de les postres? 

Tot això ens fa pensar si no caldria replantejar-se el Gresca, que fos engolit pel Gresca Bar i així no seguir amb el que, des de fora, sembla una obligació. Nosaltres ens quedaríem amb els bons records i en Rafa Peña es podria centrar amb el que, una vegada més, des de fora, sembla que el faci més feliç.