#discapacitat

Aquesta pel·lícula tracta sobre la història de Rory i Michael que són dos joves amb diversitat funcional. Rory ingressa a la residència on havia viscut Michael tota la seva vida. Rory, que és un jove amb moltes ganes de viure i sentir-se un més, ha d’adaptar-se a unes normes, cosa que a ell no li agrada. Allí coneix a Michael un jove amb paràlisi cerebral que l’aspecte de la parla el te prou deteriorat i, en aquella residència sols l'entén Rory, a partir d’aquell moment ells dos es fan amics i comencen a viure una vida més “normal”, ja que van a discoteques, s’independitzen...és a dir, es senten vius.

Michael porta tota la seva vida vivint en residències, ja que sa mare va morir en el part i son pare el va abandonar en aquesta residència, aleshores no sap el que es el món extern, ni tampoc sap pensar ni decidir per ell mateix ja que en aquella residència les treballadores l’han sobreprotegit massa. Amb l’arribada de Rory a aquella residència, apart de que es l’únic que l’entén, se n’adona de que te moltes ganes de viure i que no li importa tindre una discapacitat per a no poder fer les coes que fan els joves o per a no intentar portar una vida quan més autònoma millor.  Aleshores Rory li dona a Michael les ganes de veure el món d’un altra forma o de poder pensar i decidir sobre ell mateix.

Rory tenia una forma de viure més alocada que els residents d’aquella residència, volia tindre una vida com la de qualsevol persona sense cap discapacitat, però en la residència on estava no ho acceptaven ja que eren molt conservadors, com per exemple en aspectes com no deixar que es fera el monyo com a ell li agradava, o no poder eixir una dia a pegar una volta, sinó haver de demanar permís per a tot. Per altra banda quan Rory va demanar la independència per tercera o quarta volta, la tornen denegar perquè consideren que es irresponsable i que no pot viure sol, mostrant uns prejudicis que amb el desenvolupament de la pel·lícula es vorà.

Aquesta pel·lícula també ens mostra diferents situacions discriminatòries que Rory i Michael viuen. Per exemple, quan estan buscant pis per a viure els dos, el xic de la immobiliària els ofereix un pis sense les condicions adequades per a que persones amb diversitat funcional puguen viure correctament. També, quan es disposen a entrar en una discoteca els deneguen l’entrada i si no és per Michael que els diu que poden tindre una multa per una  conducta discriminatòria cap a ells no hagueren pogut entrar. Un altra és quan Rory agafa un cotxe i va amb excés de velocitat, quan la policia el para al veure que te una discapacitat, deixa córrer la situació i sols l’adverteix de que no ho torne a fer.

Baix el meu punt de vista el missatge que ens deixa aquesta pel·lícula és que no hem de tindre por en viure. En aquesta situació en la que Rory li ensenya a MIchael que a part de la vida en la residència hi ha una que es diu “món reial”. Em pareix una forma molt valenta de veure la vida, ja que hagueren pogut elegir seguir vivint en una residència i l’estància haguera segut molt còmoda i ho tindrien tot fet, i en compte d’això van decidir viure per ells mateixa i aprofitar el temps que els queda de vida, com va fer Rory.

Per últim, a la conclusió que he arribat és que moltes vegades necessitem veure alguna pel·lícula o algun succés de prop per adonar-nos de que hi han moltes persones amb necessitats i nosaltres no fem res al respecte. Necessitats com l’eliminació de barreres arquitectòniques o eliminar les situacions de discriminació, ja que són persones com nosaltres i tenen les mateixes necessitats i els mateixos drets que nosaltres. També m’ha fet reflexionar sobre el paper de les residències, ja que en aquest cas no havia cap interès en que els usuaris s’integraren en la societat.

Recomane moltíssim aquesta pel·lícula ja que ens ajuda a pensar i ens fa reflexionar.

El passat 19 de novembre va arrancar a Villena una marxa encapçalada per treballadors i treballadores socials i familiars de persones amb discapacitat, que ha recorregut uns 200 Kms. a peu per a protestar pels impagaments del Consell a les diferents associacions i entitats que gestionen Centres de Día, Centres Ocupacionals i altres serveis d'atenció a persones amb discapacitat.

El deute aplega als 15 milions d'euros, i el retallament previst en este capítol presupostari per a les proprers presupostos és de 15 milions d'euros més.

Les entitats que treballen amb discapacitats intelectuals a la Comunitat Valenciana (agrupades a la Federació FEAPS-CV empleen a 7.500 professionals que atenen a unes 30.000 persones discapacitades, en uns 200 centres especialitzats.

Per la seua part, la Federació de Malalts Mentals d'Alacant (AFEMA), treballa en 253 municipis i presta serveis mitjançant 27 associacions, 26 centres i 30 programes. A este sector hi ha 205 persones empleades fixes i altres 30 temporals que treballen a programes eventuals, 505 usuaris en centres y 2.500 persones ateses.

Ahir arrivaren a València i es manifestaren davant el Palau de la Generalitat, per a fer aplegar les seues reivindicacions.