L’origen de la ràbia no expressada, molt probablement estigui a l’ infantesa. Això no vol dir que en el nostre present la ràbia no hi sigui present o que ens hagi succeït alguna cosa que produeixi la ràbia, sinó que aquella que ens fa realment estar malament, sol ser la que no s’ha expressat, i els inicis solen ser a la infantesa.
Quina es l’altre cara de la moneda? El seu parell oposat? L’amor.
L’absència d’amor, a mes de crear un buit emocional, baixa autoestima i crea pors, es ben normal que es transformi en ràbia.
Imaginem una criatura maltractada, que no està reben l’amor correctament pels seus pares, mares o entorn. Veurem que aquesta absència, crea ràbia, que molt possiblement la criatura no expressi per por a que encara l’estimin menys. Es a dir, la carença d’amor es transforma en ràbia.
No sempre es així, quan l’infant mostra ràbia, sempre hi ha una causa al darrere, ens agradi o no, i hi hem d’estar atents. No només l’infant “vol cridar l’atenció”, l’infant possiblement hagi de dir alguna cosa i no ha tingut l’ocasió d’expressar-la.
La no expressió d’emocions, pot crear ràbia, i la no expressió de la ràbia, com vam veure a un altre article, pot ser causa d’ansietat o angoixa. La ràbia llavors no s’expressa ni positivament, ni adequadament, i es llavors quan surt de forma espontània sense control.
Estem molt acostumats a sentir que l’infant només vol cridar l’atenció, i jo llenço aquesta reflexió: si nosaltres com a adults, amb totes les eines que tenim, amb totes les coses que hem après, en moltes ocasions no sabem gestionar les emocions, o no sabem què ens passa, com un infant pot col•locar segons quines coses? Potser hauríem d’estar atents als missatges dels nostres fills, perquè probablement si que vulguin cridar l’atenció, però el mes important de tot es que sapiguem perquè. Perquè hi ha ràbia en aquest nen/a? Preguntem-li.
Es ben cert que la gent titlla la ràbia com a dolenta, algo que s’ha d’amagar, algo que no volem, algo del que ens desfaríem de nosaltres, però la ràbia forma part de nosaltres, es una part indivisible de l’amor, i si pretenem lliurar-nos d’ella, l’únic que aconseguirem es mutilar-nos emocionalment.
Que tal si transformem la ràbia en amor, comprensió i límits? Tot es començar ;)
