#christopher ventris

Resurrection through innocence: "Parsifal" in Vienna. Ventris, Stemme, Finley, Youn, Hermanis.

The plan to catch a new production by Alvis Hermanis in Vienna emerged as soon as the opera house announced 2016/2017 season, and a possibility to combine Easter break with a trip to Vienna proposed enticing opportunity. The symbolism of seeing Parsifal on Easter Sunday came only when the ticket was secured and travel plans started to materialise. Probably I am one of those Latvians avidly…

Tomasz Konieczny i Tomasz Konieczny

Linda Watson i Tomasz Konieczny

Waltraud Meier

Christopher Ventris i Waltraud Meier

El dia 13, com ja vaig anunciar-vos en l’apunt del Rheingold va tenir lloc la representació de Die Walküre, que gràcies al streaming han pogut gaudir tots els afortunats que s’han subscrit al servei que ofereix la Staatsoper de Viena, i altres e manera colateral.

La més popular i estimada de les jornades del Ring va comptar amb al·licients vocals  importants, altres lamentablement no tant, però sobretot va constatar que Adam Fischer al capdavant de la poderosa i en un excel·lent estat, orquestra de la Staatsoper és l’absoluta garantia per fer arribar a bon port el repte apassionant de programar un Ring, encara que només sigui en una única tanda, quelcom agosarat i només a l’abast d’un teatre que té la rutina del repertori com a model i és clar, el poder i els mitjans per fer-ho, amb una orquestra capaç d’alternar títol, assajar i presentar noves produccions (no gaires).

Adam Fischer treu de l’orquestra un so molt càlid i molt líric, molt diferent al classicisme que avui en dia representa Thielemann i potser més proper a un Clemen Kraus sense tanta cura per la transparencia, però no hi ha dubte que en gran part, l’èxit de la representació és per a ell i la seva impecable quotidianitat, amb moments veritablement poderosos que coincideixen amb els ja de per si poderosos finals d’acte. L’orquestra mostra algunes petites però evidents pífies, que al costat de tot el bo que ens va oferir no van acabar tenint cap rellevància.

Segurament hi ha actualment directors que ofereixen uns Ring més personals i fins i tot genials que el seu, no cal anar gaire lluny, penso en Thielemann, Petrenko, Barenboim o el mateix Simon Rattle que la temporada passada el va dirigir en la mateixa Staatsoper, però Fischer, que sabem que no ens trencarà cap esquema, ens garanteix una solidesa i una seguretat que també s’agraeix, jo al menys ho faig.

Vocalment a Die Walküre sempre hi acostuma a haver un punt engrescador en el meravellós primer acte,quan es reuneix un tercet de cantants notables, com és el cas.

Em va agradar molt el Siegmund de Christopher Ventris, amb una veu relaxada i un cant natural, gens forçat, amb dicció i emissió clara. En el final del primer acte va arribar una mica just de fiato però el seu Siegmund és molt notable, passional i engrescador, perquè mostra una veu segura i molta convicció en el canta, malgrat que ell com la resta, tinguin que disfressar-se amb un vestuari  de Marianne Glittenberg de dubtós gust i afavoriment discutible.

Waltraud Meier continua sent una gran Sieglinde malgrat que la veu i la figura ja no siguin  juvenils, sobretot amb certes vocals grinyolant en excés i enlletgint l’emissió engolada que l’ha caracteritzat sempre, però la intensitat del fraseig és tan impactant i la grandesa del cant i l’artista continua sent tan inalterable, que la seva Sieglinde continua sent un referent. Meier encara denota sobre l’escenari la seva mítica grandesa com a cantant i artista.

El Hundig de Ain Anger té ressonàncies terrorífiques, amb una veu de veritable baix i un cant propens a la severitat, és clar que el rol no ha de mostrar gaires alegries, ans al contrari, És un Hundig sense discussió.

Amb aquest tercet degudament arropat per una orquestra embolcallant i un director amatent, no era gaire difícil engrescar al públic, tot i que com acostuma a passar, amb els primers compassos del segon acte després del primer indici de la cavalcada, el Wotan més parlat que cantat de Tomasz Konieczny i la Brünnhilde més cridada que cantada de Linda Watson, ens van tornar a la mediocritat habitual del cant wagnerià, també en els primers teatres. Watson una vegada ha superat el temible handicap de la sortida es centre una mica i canta una Brünnhilde intensa i sentida, però el seu registre agut, massa aproximat la majoria de vegades, i una emissió a vegades calant, li juguen  males passades que l’haurien de fer replantejar-se assumir aquest rol. La darrera vegada que el va cantar a Bayreuth em va agradar menys que ara a Viena, però costa acceptar segons quines coses que òbviament en un altre repertori la massacrarien.

Pel que fa al Wotan de Tomasz Konieczny, constata els problemes ja apareguts en el pròleg, si bé a la primera jornada té el famós monòleg del segon acte que si no el canta una veu consistent amb totes les notes greus que ell no té, la personalitat i importància del rol queda massa diluïda, i sobretot en el final del tercer acte on l’exigència vocal el sobrepassa, malgrat mostrar a estones una veu bonica i un color adequat.

Michaela Schuster continua mostrat la solidesa i autoritat del pròleg, aquí amb l’afegitó de la gravetat moral del seu monòleg, imposant-se a un Wotan, en tots els sentits, feble.

El grup de valquíries del tercer acte mostren, com acostuma a passar, una disparitat d’estats i condicions, però el streaming les massacra amb un vestuari que les condemna i la companyia d’unes coreografies dels guerrers que més aviat semblen anònims administratius de banca, que no ajuden a prendre seriosament un moment culminant. Al seu darrere uns cavalls de cartró pedra s’ho miren glaçats.

I és que la proposta escènica de Sven-Eric Bechtolf no millora la pobre impressió conceptual del Rheingold. Resulta més aviat plana, molt poc trencadora i menys estimulant. Podria ser estètica (la del MET), però ni això, no molesta, i potser aquest és el seu gran mèrit, però un Ring ha de portar associat, es vulgui o no, una producció escènica a l’alçada de l’obra i els intèrprets. A hores d’ara sembla imperdonable desatendre un dels aspectes que han donat més joc i també polèmica en una obra d’art com aquesta.

Al final el públic vienès sembla prou satisfet tot i que aïlladament s’escolten algunes protestes que no són en absolut compartides (per a mi tampoc). Meier triomfa com no podia ser d’altra manera, també ho fan Konieczny i Watson, i això ja no ho entenc tant, al menys amb la intensitat que rebuda.

Richard Wagner DIE WALKÜRE

Christopher Ventris (Siegmund) Ain Anger (Hunding) Tomasz Konieczny (Wotan) Waltraud Meier (Sieglinde) Linda Watson (Brünnhilde) Michaela Schuster (Fricka) Caroline Wenborne (Gerhilde) Hyuna Ko (Ortlinde) Margaret Plummer (Waltraute) Carole Wilson (Schwertleite) Regine Hangler (Helmwige) Ulrike Helzel (Siegrune) Ilseyar Khayrullova (Grimgerde) Isabel Seebacher (Roßweiße)

Director musical: Adam Fischer Director d’escena: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Vídeo: fettFilm (Momme Hinrichs und Torge Möller)

Staatsoper de Viena 13 de gener de 2016

Ens queden encara dues jornades que podrem seguir comentant aquí, dues jornades intenses i complexes que poden decantar el resultat d’un Ring, ja que després de Die Walküre s’esvaeixen alguns dubtes però també se’n inicien de nous.

Parsifal al Teatro Colón de Buenos Aires, producció de Marcelo Lombardero 2015 Foto de Máximo Parpagnoli

Parsifal Teatro Colon 2015 Producció escènica de Marcelo Lombardero Fotografia de

Parsifal al Teatro Colón de Buenos Aires, producció de Marcelo Lombardero 2015 Foto de Arnaldo Colombaroli

Parsifal al Teatro Colón de Buenos Aires, producció de Marcelo Lombardero 2015 Foto Arnaldo Colombaroli

Amb la importància que sempre ha tingut el Teatro Colón de Buenos Aires i malgrat la crisi que fa temps que arrossega, no és normal que no ens arribin més documents audiovisuals de les produccions que programaven, potser per això aquest Parsifal que avui protagonitza l’apunt a IFL, provinent d’una representació el passat 6 de desembre de 2015, em fa especial il·lusió.

Aquesta producció tanca la temporada 2015 (recordeu que allà estan a punt d’entrar a l’estiu) i ha aixecat expectació, admiració i com no podia ser d’altre manera, polèmica, aquesta deguda a la producció escènica de Marcelo Lombardero de la que no en puc parlar ja que només disposo d’un document sonor i que és de la vessant que us puc parlar.

El director argentí Alejo Pérez (Buenos Aires 3 de maig de 1974) opta per temps molt lleugers i una cura pel detall i la claredat en el so, en molts moments m’ha recordat a Pierre Boulez si bé aquest tenia un, sobretot en la darrera versió a Bayreuth, un refinament que no he sabut trobat en la versió de Pérez al capdavant d’una excel·lent orquestra del Teatro Colón.

Aquesta elecció de tempos tan lleugers li va jugar alguna mala passada en els moments més solemnes de la transformació i entrada dels cavallers del primer i tercer acte, però sobretot en el primer on l’orquestra va perdre una mica el nord i el color tan misteriós i místic al que estem acostumats. Però la direcció de Alejo Pérez em sembla molt interessant i allunyada del tedi a que molts directors que es creuen genials sense ser-ho, la sotmeten. En el segon acte fa una exposició magnífica de contrasts, tensions i dinàmiques, amb uns color molt debussynians (com Boulez) que situen la resposta de l’orquestra a un bon nivell, amb especial menció als solistes de les fustes, que van donar molta calidesa i clima. Pérez acompanya molt bé als cantants tot i que per ràdio no sabem si els cobria malgrat no semblar-ho.

L’equip vocal és de categoria, el Colón va voler després de molts anys sense Parsifal a la seva temporada que aquesta versió deixés quelcom més que un bon gust de boca.

Parsifal va ser Christopher Ventris, és a dir seguretat i correcció garantida, potser sense la seducció vocal i color d’una veu més fosca com la de Kaufmann, segurament el millor Parsifal del moment, però amb accents i incisió més viril que Vogt. Ventris gradua bé l’evolució del personatge i el fraseja amb autoritat i seguretat, preservant el color i tot el rang de la tessitura, sense emblanquiments i defallences, sobretot en la preciosa escena de la seducció amb Kundry, alternant el lirisme, el misticisme i la heroïcitat amb intel·ligència i convicció.

El poderós, noble i contundent Gurnemanz de Sthephen Milling també és un altre dels punts forts i àlgids de la producció. En ell recau tota la responsabilitat vocal i narrativa del primer acte i en gran part del tercer, i Milling, que potser no té la bellesa de color i timbre de Kurt Moll, o la transcendència de Talvela o la gravetat severa i mística de Hotter, és un imponent Gurnemanz (ja ho va ser en aquell memorable Parsifal a Les Arts de València dirigit per Maezel també amb Ventris). Un referent!

El baix-baríton nord americà Ryan McKinny que em va agradar com a Biterolf en el Tannhäuser d’aquesta temporada al MET, no m’ha agradat tant com a Amfortas, ja que va canviar massa de color en un rol on l’homogeneïtat dóna molta més credibilitat als dos únics i cabdals monòlegs. potser la veu és massa clara per un rol com aquest, acostumats com estem a cantants que han alternat aquest rol amb el de Gurnemanz. Possiblement quan tingui una mica més de rodatge i la veu s’hagi desplaçat una mica més en la zona centre/greu el seu Amfortas tindrà més solidesa. Ara a alguns directors escènics els encanta poder-lo despullar, a poder ser molt, i ell es deixa, és clar, per alguna deu haver servit fer tantes hores de gimnàs com de conservatori.

Senzillament sensacional la Kundry de Madja Michael, poderosa, sensual, apassionada, embogida, penitent i aclaparadora vocalment, amb un registre ampla que l’apropa a una mezzosoprano sense discussió i també a una soprano dramàtica, quan el registre agut exigeix potència, projecció i seguretat, però el gran atractiu de Michael és la capacitat de convicció amb una intensitat dramàtica i una seducció canora com les més grans, és a ir una personalitat escènica com poques, i això sense veure-la!. Absolutament fascinat.

El Klingsor de Héctor Guedes va passar per tensions que la ràdio no pot dissimular. La veu sembla important però no sé si el rol no li convé o és que no va tenir el dia.

La breu intervenció de Hernán Iturralde com a Titurel no m’ha deixat gaire impressionat.

Bé les noies flors, els cavallers i escuders, així com la veu del cel, poc greu pel meu gust.

El cor del Teatro Colón, amb la intervenció el cor infantil en el temple del primer acte, quelcom que no acaba de sortir del tot bé, signa una bona actuació, homogènia i  de qualitat, especialment les veus masculines.

Com a tast us vull deixar la darrera mitja hora del segon acte, és a dir Nadja Michael en el seu esplendor.

https://ximo.files.wordpress.com/2015/12/acte-2-final.mp3

Richard Wagner PARSIFAL

Parsifal: Christopher Ventris Gurnemanz: Stephen Milling Amfortas: Ryan McKinny Kundry: Nadja Michael Klingsor: Héctor Guedes Cavallers del Grial: Iván Maier / Norberto Marcos Titurel: Hernán Iturralde Veu del cel: Alejandra Malvino Escuders: Vanesa Tomas / Cecilia Aguirre Paz /Sergio Spina/Fernando Grassi Noies flor: Oriana Favaro/Rocío Giordano/Victoria Gaeta/Vanesa Aguado Benítez /Eleonora Sancho/Cecilia Pastawski

Orquestra estable del Teatro Colón Cor estable del Teatro Colón Director del cor: Miguel Martínez Cor infantil del Teatro Colón Director del cor infantil: César Bustamante

Director musical: Alejo Pérez

Teatro Colón, Buenos Aires 6 de desembre de 2015

Us deixo un youtube que ens pot donar una idea de la interessant proposta del director Lombardero

Escoltar aquest Parsifal, obra que estimo, i poder compartir-ho aquí amb vosaltres  ha estat un plaer. Sé que hi ha alguns “infernems” que em visiten des d’Argentina, aquesta és una oportunitat de poder compartir les seves experiències, saludar-vos i felicitar aquesta brillant cloenda de la seva temporada, massa oblidada a IFL.

Elena Maximova Marfa Fotografia web Staatsoper

Khovànxtina producció de Lev Dodin per a la Staatsoper de Viena. Fotografia web Staatsoper

Fa dies que vaig poder visionar el streaming de la representació que la Staatsoper de Viena va retransmetre de la fabulosa òpera de Modest Mussorgsky, Khovànxtxina, en la producció de Lev Dodin que es va estrenar la temporada passada sota la direcció musical de Semyon Bychkov.

A la reposició de la temporada 2015/2016 la direcció musical ha estat encomanada al director nord-americà James Conlon, quelcom que segurament minora l’interès de la producció, tot i mantenir un alt nivell, però Conlon no és Bychkov i dirigint Mussorgsky jo crec que la diferència s’accentua.

L’equip vocal és important, tot i l’actual precarietat vocal en els grans rols greus i profunds, però tant  Dmitry Beloelskiy com Ain Anger defensen bé els rols de Ivan Chowanski i Dossifei, mentre que l’imponent Schaklowity d’Evgeny Nikitin domina la part masculina del cast, on Christopher Ventris decep una mica per la manca de heroisme i contundència d’un tenor encara amassa líric i que jo creia que feria una evolució vocal que de moment no es produeix.

Per contra el tenor Herbert Lippert,  associat a rols més lleugers, és capaç d’assumir el rol de Golizyn amb una solvència inesperada.

La companyia vienesa compta amb noms imprescindibles i tot terreny com Norbert Ernst interpretant de manera molt més que convincent l’escrivà.

La part femenina està dominada per la convincent Marfa de Elena Maximova, una bona veu de mezzo, però lluny de la genial Obraztsova o aquella sensacional Zaremba (curiosament totes tres es diuen Elena) en la darrera i inoblidable vegada que hem gaudit de Khovànxtxina al Liceu, en ambdós casos veus més acontraltades que la de Maximova.

El rol de Emma té més importància argumental que vocal, i acostuma a ser un rol ingrat ja que es demana un registre agut punyent que s’ha de imposar en breus espais temporals, amb la qual cosa a  Caroline Wenborne li succeeix com a quasi totes les sopranos que es fan càrrec d’aquest rol, que acaben trepant el cervell dels escoltadors.

La producció de Lev Dodin parteix d’una certa descontextualització religiosa que si bé intenta modernitzar-la i universalitzar-la, dilueix els fets que s’expliquen des d’una vessant sectària, més política i militar, sempre tenint com  a objectiu imponent, les relacions dels personatges entre ells com a simbologia del poder, la dominació, la modernitat, la tradició o el immobilisme que condiciona al poble, que té veu en la imponent partitura coral que el representa.

Dodin situa l’acció enmig d’una estructura metàl·lica vertical movible, que distribueix els personatges i situacions en diferents extractes socials i polítics, atorgant a l’escenografia una potència visual molt impactant, molt més conceptual que descriptiva dels llocs on el llibret situa l’acció, tot i que aquesta estructura de mecanotub acabi  condicionant molt el moviment dels personatges i sobretot el del cor, protagonista absolut de l’obra, i en aquesta producció condemnat a un estaticisme un tant enutjós.

El treball dramàtic sobre cadascun dels personatges és molt bo, sempre posant en  relleu la complexitat de les relacions entre ells i la presència i caràcter coral de l’obra de Mussorgsky, amb protagonisme, com ja succeeix en el Boris, del poble rus, i les tres branques del poder omnipresent: el militar, el religiós i el polític, que en gran mesura continuen en plena vigència, de on s’extrau  l’atemporalitat del muntatge.

Khovànxtxina és un grandiós monument, una obra imprescindible que s’hauria de  programar molt més del que es programa. A Viena utilitzen l’orquestrada per Xostàkovitx l’any 1959 i que ha esdevingut com a (quasi) definitiva, després de les orquestracions de Rimsky, Ravel i Stravinsky., de qui s’acostuma a respectar la seva orquestració del final.      

Modest Mussorgsky KHOVÀNXTXINA

Iwan Chowanski: Dmitry Beloelskiy Andrei Chowanski: Christopher Ventris Golizyn: Herbert Lippert Schaklowity: Evgeny Nikitin Dossifei: Ain Anger Marfa: Elena Maximova Susanna: Lydia Rathkolb Schreiber: Norbert Ernst Emma: Caroline Wenborne Warssonofiew: Marcus Pelz Kuska: Marian Talaba Streschnew: Wolfram Igor Derntl 1 Strelitze: Hans Peter Kammerer 2 Strelitze: Il Hong Vertrauter des Golizyn: Benedikt Kobel

Orchester der Wiener Staatsoper Chor der Wiener Staatsoper Bühnenorchester der Wiener Staatsoper Slowakischer Philharmonischer Chor Kinder der Opernschule der Wiener Staatsoper Director dels cors: Thomas Lang

Director musical: James Conlon Director d’escena: Lev Dodin

Staatsoper de Viena 27 de setembre de 2015

Jo sempre he cregut que quan un teatre programa Khovànxtxina és que està en un bon moment artístic però també econòmic, ja que requereix un cor molt nombrós, una orquestra a gran nivell i un extens equip  de cantants molt potents. És un projecte artístic d’aquells que desestabilitza l’economia de qualsevol temporada i potser per aiò es fa difícil veure-la en les temporades dels grans teatres.

Per a un teatre de repertori com és l’Òpera Estatal de Viena tampoc deu ser gaire fàcil encabir-la en el dia a dia de les reposicions , ja que no és una òpera que necessiti de pocs assaigs, tot i que es representés la temporada passada. L’esforç és notori i el resultat és brillant.

Tot admirant el streaming d’aquesta representació, no vaig poder evitar recordar la darrera vegada que el Liceu la va programar (existeix el DVD comercial), en la que seria la presentació del mestre Michael Boder que després acabaria sent el director musical del teatre en una època molt convulsa.  Espero que no triguem gaire a tornar a gaudir d’aquesta obra mestra , d’aquest immens monument musical.

Enllaç a la pàgina de la Staatsoper

http://www.wiener-staatsoper.at/Content.Node/home/spielplan/Spielplandetail.en.php?eventid=961242836

Mentre no la programin per aquí, sempre ens quedarà la possibilitat de rememorar les representacions vieneses, és una bona opció, no en tingueu cap dubte.