Fins ara, un dels trets més característics meus ha estat la prudència. Una prudencia que m’ha fet semblar la reina del gel envers els sentiments. No era una prudència impossada per alguna persona sino per mi mateixa, que no deixava que res ni ningú s’apropés a mi. No sentia res i alhora sentia moltes coses, però la qüestió és que no ho feia amb intensitat. Era feliç però alhora estava buida. No era pas negatiu, és més, s’hi està molt bé siguent feliç i sense que res pugui acostar-se realment a tu però… perquè estic parlant en passat? Porto la major part de la meva vida tancada dins uns murs que jo mateixa he creat, sentint-m’hi segura i alhora feliç, fins i tot amb moments d’espontaneïtat i records que quedaràn grabats en mi per sempre. Ara bé, que és el que ens passa quan estem de nit mirant les estrelles i de cop un estel fugaç creua el nostre camp de visió? Que quedes encegat per la seva llum i allò que abans semblava brillant ja no ho és.
Sembla molt maco així possat però ara soc vulnerable i tinc por. Un sentiment que jo havia soterrat inconscientment ha emergit a la superfície amb el doble d’intensitat de quan el vaig amagar amb el perill de endur-sem a mi per endevant. Ara mateix, hi ha una persona que te el poder de destruir-me i tinc por de no poder tornar. Tinc por de que la meva mirada hagi quedat encegada per sempre i ja no pugui tornar a la nrsmalitat. Tinc por de deixar escapar aquest estel pel simple fet de sentir-me petita i insegura. I tinc por de tornar a caure en aquest mon on no tenia por, dins el meu castell de marbre. Perquè al cap i a la fi no se que és pitjor, seguir dins els meus murs de menides o no haver tingut l‘oportunitat de sentir algo amb tanta intensitat.
Estic enamorada i m’espanta i m’encanta a la vegada. I és per això que ploro, però millor no em preguntis el perquè, ja que no et sabria dir si és pànic o amor. Segurament una combinació de les dues.
