@lourdesfeans

Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l'única persona al món a qui cap d'aquestes coses no passarà mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom".

Vosotros habéis tenido una hermosa amistad. Quizá algo más que una amistad. Y te envidio (...) La mayoría de los padres esperan que todo pase o rezan para que sus hijos se recuperen pronto. Yo no soy un padre así. Si hay dolor, aliméntalo. Si hay una llama, no la apagues, no seas cruel con lo que sientes (...) Nos despojamos de tanto con tal de curarnos lo más rápido posible, que acabamos rompiéndonos a los 30 años. Cada vez tenemos menos que ofrecer cuando empezamos con alguien nuevo (...) Nuestros corazones y cuerpos se nos regalan una vez en la vida. Antes de que te des cuenta, tu corazón ya está gastado. Y llegará un punto en que nadie querrá mirar tu cuerpo. Menos aún acercarse a él. Ahora sientes tristeza, dolor, pero no lo mates, ni con ello el placer que has sentido.

Amb quina convicció que enganyo de vegades els pacients! Però ser metge és també això: tenir capacitat de mentir persuasivament quan la veritat és el contrari de l'esperança.

A mi ja m’agrada, la gent estranya. En aquest món, de qui no et pots refiar és de la gent que sembla normal i que fa com si dugués una vida ordenada.

Sempre he viscut en àtics. Àtics amb terrasses àmplies, primer, i àtics amb balcons considerables, després. Les finestres que recordo sempre han tingut forma de porta, de porta amb vidres a la part superior o de porta corredissa tota de vidre. Potser per aquest motiu no és gens estrany que un dels impactes més forts que he tingut cada vegada que he hagut d’ingressar en un psiquiàtric hagi estat, precisament, la inexistència de finestres. I és que, malgrat que n’hi ha, no fan la funció d’obertura ni de connexió amb l’aire i amb el paisatge exterior sinó més aviat tot el contrari.