Consol Castillo

El pròxim divendres 27 de febrer al ple de l’Ajuntament de València votarem sobre la proposta d’atorgar la medalla d’or de la ciutat a Las Provincias i des de Compromís pensem que és important reflexionar sobre aquest fet.

En els cent-quaranta-nou anys d’història de Las Provincias, hi ha un llarg període, de més de quaranta anys, que al nostre parer val més deixar de moment a judici dels historiadors i que, per a molts valencians i valencianes que el visquérem, del tot o en part, no és un període certament memorable. Com a mínim, no amb simpatia ni amb gratitud. És clar que no tota la història del periòdic té aquestes connotacions negatives. Ja sabem que els seus primers directors, Teodor Llorente i Olivares i el seu fill, Teodor Llorente i Falcó, foren grans periodistes —i, el primer, un dels millors poetes valencians de tots els temps— i grans defensors dels interessos econòmics, socials i culturals de la ciutat. Des de posicions conservadores, certament, però també amb un permanent sentit de respecte cap a les opinions i les ideologies distintes de les que ells mantenien.

Llorente i Falcó, director durant més de quaranta-cinc anys, inclús en les circumstàncies de la postguerra, tractà de mantindre els valors fundacionals del diari. I el mateix procurà un altre gran periodista, Martí Domínguez Barberà, també literat rellevant, que mirà de defendre igualment els interessos de València. Això, li va costar la direcció, de la mateixa manera que al Marqués del Túria li costà l’alcaldia, per exigir més atenció per part de l’Estat per a una ciutat, la nostra, devastada per la riuada de 1957.

Pel que fa a la direcció de Las Provincias, començà una nova etapa, en mans d’un periodista de Falange, infinitament més dòcil, fins que, anys després, se’n féu càrrec María Consuelo Reyna, membre d’una de les branques familiars del grup que era propietari del periòdic.

Aquests decennis del diari estigueren marcats per un clar propòsit d’atiar els enfrontaments, d’exercir pressió sobre autoritats democràticament elegides, d’impedir la normalització lingüística del valencià amb llarguíssimes campanyes dedicades a difondre falsedats que cap filòleg ni cap historiador de prestigi no defendria.

No és casual que, al contrari que els Llorente, i Domínguez o que altres il•lustres membres de la redacció, com ara Eduard López-Chavarri o Vicent Andrés Estellés, ni José Ombuena, ni María Consuelo Reyna ni els directors posteriors no hagen escrit mai en valencià. Però sí que és significatiu que ni els Llorente, ni Domínguez, ni López-Chavarri ni Andrés Estellés adoptaren mai les pintoresques teories lingüístiques esgrimides per Ombuena i Reyna com a signe d’identificació del diari i com a element pertorbador de la pau civil valenciana.

No deixa de ser curiós que en l’ordre del dia del ple hi haja un punt referit a una commemoració pareguda, referida a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana també hi ha un altre punt amb la finalitat de cobrir el càrrec de cronista oficial de la ciutat, el càrrec està vacant fa quinze anys, des de la desaparició del molt recordat i digne historiador i poeta —en valencià— Santiago Bru i Vidal. Es veu que el Partit Popular també en això creu necessari afanyar-se abans de perdre el govern municipal.

En uns casos, moltes urgències, en altres, un desinterès d’anys. Aquesta evident falta de sistema delata, sobretot, els interessos particulars del Partit Popular d’omplir la precampanya electoral —ja ho està fent a les Corts Valencianes— amb determinats temes que en el passat li donaren vots, a base de manipular sentiments i de desinformar a la ciutadania.

S’ha de recordar la gran col•laboració que en aquest sentit li prestà, en temps afortunadament ja una mica remots, el periòdic que ara es pretén honorar amb la medalla d’or de València.  Si el Partit Popular té raons per a estar-li agraït, la ciutat de València per aquells motius, no.

Fa poc més de quatre anys vaig decidir dedicar-me plenament perquè aquest somni d’uns enamorats d’aquest País i del seu cap i casal es fera realitat i ho fera de la mà de Compromís i el 25 de maig de 2011 la ciutadania de la ciutat de València em donà l’enorme responsabilitat i l’enorme orgull de fer-ho realitat . Per primera vegada el valencianisme progressista i de caràcter ecologista tenia a tres persones  per representar-lo.

Jo era una d’elles i mai li estaré prou agraïda als votants de Compromís. El que he treballat, el que he aprés, la gent amb qui he parlat, persones individuals , associacions, col·lectius, homes, dones, joves, majors, universitaris, poc formats, totes i tos ells, grans persones, perquè totes m’han transmès una part de la meua ciutat que coneixia sols en part o que directament desconeixia, però totes i tots vivien la ciutat amb passió, amb passions diferents, però totes elles complementàries.

València és gran i plural, és complexa, l’han ferit,  l’han traït i l’han saquejat, però batega, té un gran potencial i unes ganes enormes de reviscolar, de créixer,  de reinventar-se, de tornar a ser el que cap valencià ha renunciat a reconèixer-li, és la capital d’un gran País. Una ciutat configurada per gent de dins i de fora, de fora de la ciutat, de fora del País, de fora de l’Estat, però que viu ací i que és la nostra .

Vull que em deixeu treballar per aquest projecte i per això em presente a aquestes primàries , des de la responsabilitat que crec que tindrem a partir del maig de 2015. Per mi és molt important que em doneu el vostre vist-i-plau serà la continuïtat i l’aprovació de la feina feta en definitiva  la confirmació de que voleu que continue treballant per col·laborar en el canvi.

Un canvi que ha de suposar la desaparició total de les polítiques opaques i ostentoses , saquejadores i poc pensades per a les persones i la substitució per altres en clau de sostenibilitat, eficàcia i eficiència i amb un fort component social. Res és il·limitat, ni els recursos , ni la capacitat de créixer , ni per suposat l’ entorn natural, aquest d’una vàlua única ha d’ésser objecte prioritari.

Vull col·laborar en  que la política que es dissenye des del nostre ajuntament siga pensada única i exclusivament tenint com a referent a les persones a qui ha de servir. Vull que el valencianisme no siga un isme més, vull que siga el ADN de totes i tots els valencians vinguen d’on vinguen i parlen com parlen. El nostre valencianisme no és excloent, és d’integració, no és una impostura, és una forma de ser i de sentir, de reivindicar , de ser sempre i no quan les urnes o les circumstàncies ho requerisquen .

La llengua, la cultura, el comerç, l’economia, l’urbanisme , l’esport, el medi ambient, tot ha de ser pensat ací i des d’ací per a totes les persones que viuen ací i que volen un món millor .

La política per a mi no és una professió, jo ja en tinc una, tampoc  un treball, jo  ja en tenia un, la dedicació a la política no és per sempre, és transitòria, a la política s’ha d’aportar  el que cadascú en  sap per la seua trajectòria i experiència professional i de la que discretament els seus servidors se n’han d’apartar passat un temps.

La nostre ciutat i totes i tots els qui en ella viuen ens necessiten ara més que mai, jo estic disponible, espere comptar amb el teu recolzament.

La violència de gènere és fruit de les desigualtats socials que fan a les dones vulnerables. Una de les primeres conseqüències  d’açò però no l’única  són els successius atacs que se’n deriven envers les dones i que ja han deixat al llarg del present anys massa víctimes .

L’educació i l’actuació de les distintes administracions han de basar-se en la consecució  dels valors  de prevenció, intervenció i protecció  i en el cas de l’educació en la transmissió de  valors indiscutibles per a una societat respectuosa amb els drets de les persones basats en la  coeducació, la  inclusió, el  respecte, la  igualtat i la  cooperació. I tot açò ha de concretar-se en unes polítiques que ho facen possible .

La majoria dels valors i actituds abans esmentats no són de forma explícita objectius prioritaris en la  LOMQE, llei aprovada pel govern del PP i que ha comptat amb el rebuig de tots els sectors socials implicats .En aquesta llei no s’aposta de forma inequívoca per aquest model de societat i açò pot ser gravíssim per al futur d’una societat que s’autoqualifica de democràtica.

 Malgrat els assassinats que se’n deriven no hi ha un canvi radical en les actuacions per part de les distintes administracions ni una sensibilització suficient per part de la societat que continua assistint amb una certa passivitat al terrorífic espectable de les agressions i en algun cas  de donesassassinades  a mans de les seues parelles .

Les xifres  a l’Estat Espanyol indiquen que  més d’una de cada cinc dones majors de 15 anys (22%) ha patit violència física o sexual per part de la seua parella i sols d’elles una cinquena part ho ha denunciat.  Aquesta situació d’invisibilitat explica en part,  el nombre esfereïdor de  víctimes que cada any moren a mans de les seues parelles .

            Hem d’actuar ja  en el present i treballar i de valent en el que ha de ser el còdig ètic i de valors de la societat valencana del futur. Amb recursos , amb actituds, amb accions 

Ja fa mesos em roda pel cap escriure una reflexió al voltant d’aquestos dos termes. Va ser a Juliol quan des de Compromís, presentàrem una Proposició No de Llei al Congrés dels Diputats de Madrid, exigint una dotació econòmica digna per al Palau de les Arts, tal i com la tenen el Liceu de Barcelona, el Teatro Real de Madrid o la Maestranza de Sevilla i alguna veu benintencionada però al meu entendre actuant des de clixés i apriorismes ens prevenia que tal demanda podria ser vinculada a una actitud elitista.

Aquestos dies feia jo, unes declaracions al voltant dels mals resultats turístics a la nostra ciutat i alertant de la manca d’un Pla Estratègic sobre el Turisme a València, on representants dels diferents sectors implicats: hotelers, hostalers, representants de d’aeroports, del Port de València, dels distints sectors culturals, etc. , posaren l’accent en que aquesta manca de planificació i de disseny del model de ciutat i d’oci podia fer-nos receptors d’un turisme de borratxera i de “low cost” com el que estava creant problemes a alguns barris de Barcelona o a algunes zones de Mallorca. Immediatament vaig tenir la resposta d’un ciutadà, que m’advertia del perill de dir açò, ja que pensava que això podia impedir l'arribada de persones amb un nivell econòmic més modest.

Davant aquestes prevencions i aquestes pors potser, el que cal és aclarir els conceptes. En un moment en què els 140 caràcters  sembla ser que són els que defineixen, pense jo que  en aquest tema, el que cal és ser més exhaustiu en les explicacions.

Des de ja fa massa temps, els distints governs del Partit Popular i en menor mesura el Partit Socialista , no han treballat com tocava, per acció o per omissió, perquè el concepte o l’aspiració d’excel·lència siga la senya d’identitat dels valencians. Consentir i/o provocar  la situació del finançament dels valencians . Provocar i/o consentir per manca de denúncia i de reivindicació davant el poder en cadascuna de les administracions de la corrupció existent no és treballar per l’excel·lència. Permetre que les nostres institucions, la nostra industria cultural, els nostres Museus, les nostres institucions musicals.... i un llarg etcètera no siguen respectades com ho són a altres indrets de l’estat , no és treballar per l’excel·lència.

Què, ha de ser l’excel·lència per a una societat com la nostra? L’excel·lència ha de ser el mirall on es veja reflectida, un punt i seguit en la seua acció diària, en la seua forma de fer i de projectar-se. Ha d’actuar com a motor per a les noves generacions, un motiu d’orgull generalitzat , un mecanisme de venda de la imatge de la pròpia societat. Una societat que es sent orgullosa del que fa i dels qui ho fan possible i això és el que no ens passa, ara per a ara, a una gran part de les valencianes i els valencians.

Existeix un sentiment de vergonya envers els qui ens han governat que fins i tot provoca que, com a societat perga’m la capacitat de reacció. L’accés a un determinat tipus d’activitat cultural, musical, esportiva o de qualsevol altra mena que no siga de “masses” és en si mateixa elitista, però no perquè siga cara sinó perquè necessita d’un coneixement previ , d’un aprenentatge, d’una preparació “personal”. Cares poden ser les entrades del futbol, d’un concert de rock, i no es considera per això elitista.

El descobriment de la bellesa, eixa que ens permet trobar les claus del llenguatge abstracte per excel·lència de la humanitat, és el que justifica i explica que des de Compromís reivindiquem la Cultura “elitista” (llàstima que el terme s’haja desvirtuat), és a dir, la millor, la que generen els milers de músics que des de fa molt, han convertit el País Valencià en un lloc, potser el primer territori de l’estat espanyol i un dels més importants del món, on la música és un component indiscutible de la nostra idiosincràsia. Eixa que possibilità que a principis del segle XX València fora la ciutat de l’estat on més teatres hi havia, eixa cultura que ens permet explicar a aquells que ens volen escoltar que un castell de focs o una mascletà té una melodia, això sols ho entenen els iniciats.

Darrerament, el populós i tradicional barri de Benicalap ha tornat a estar d’actualitat per un comportament poc edificant d’una part dels seus veïns. Hem trobat a faltar des de Compromís, en el mitjans de comunicació i sobretot en el Govern de la Sra. Rita Barberà, una anàlisi de les causes que han provocat que en un barri on la població en risc d’exclusió és important s’haja produït una reacció tan airada a la construcció d’un equipament aparentment amb fins socials i d’integració.

Benicalap és un barri de més 40.000 habitants, més que Xàtiva o Ontinyent per exemple, i que té una franca insuficiència de dotacions de caràcter cultural, esportiu, associatiu, però per contra observem que té una riquesa patrimonial que és espectacular, encara que cada vegada més deteriorat, tant de titularitat pública com privada. Davant aquesta riquesa, l’Ajuntament de València, fins al moment, no ha complit ni amb la seua obligació de conservar els seus propis elements patrimonials, ni ha realitzat una política decidida per obligar els propietaris que ho feren tampoc.

Al barri es prometé l’ampliació del Parc situat a la Ciutat Fallera, com a conseqüència d’una sèrie de permutes que es produirien com a compensació a la construcció del nou estadi del València CF. L’ampliació del Parc no s’ha fet i les permutes, a hores d’ara, tampoc.

Ai l’estadi! L’estadi no sols no s’ha fet sinó que ha arruïnat alguns veïns, que pensant que per fi al seu barri es generaria algun tipus d’activitat econòmica, ni que fora de forma col·lateral, compraren baixos prop de l’estadi per instal·lar xicotets negocis. El camp no hi és, les plantes baixes la majoria buides i els seus propietaris maleint la decisió pressa. Un altre fracàs.

També amb el pack de l’estadi venia la construcció d’una infraestructura esportiva, infraestructura que en origen anava en el mateix solar on hui hi ha un fantasmagòric esquelet que els recorda cada dia el fracàs d’unes polítiques determinades i sobretot que Benicalap no és prioritat.

Però per si no eren poques les frustracions de Benicalap, en l’època del Sr. Camps es va construir “l’Hospital més gran d’Europa” a València i quan s’inaugurà, quina dotació es tancà? L’hospital Universitari La Fe, apagant quasi definitivament la llum econòmica d’un barri ja de per sí molt castigat. I tancaren negocis i es buidaren pisos i es deixaren de prestar serveis subsidiaris que s’havien anat creant al llarg dels anys.

I hagueren d’esperar alguns anys sobre el calendari inicial, la construcció d’un centre de majors. I hagueren d’esperar la inauguració d’un centre d’atenció a persones amb malalties neurodegeneratives que estava acabat i dotat des de feia tres anys, i a més, en aquest barri no s’han fet polítiques d’ocupació alternativa a una població que tenia en la construcció el seu treball i que rebentà quan rebentà la bombolla immobiliària ...

I amb aquestos antecedents un bon dia i sense més informació que la que apareixa a la premsa aparegueren unes màquines que començaren a fer forats per construir... i ahí começà el lio, perquè el caldo de cultiu era procliu a la desconfiança, a la mala fe, i també a la manipulació.

Perillós antecedent que marca la necessitat de la informació, de la transparència, però sobretot és l’avís que la població ha dit prou, que està al límit, que no es fia, i que aquell que no té res a perdre tampoc té por.

Per això els seus veïns han interioritzat que Benicalap no mola, perquè els enganyen, els arruïnen, els abandonen, els ignoren, decideixen per ells i segons com, els estigmatitzen.

Al grup Compromís pensem que una altra ciutat és possible, i sempre ho serà tenint en compte el veïnat. No es pot governar i prendre decisions ignorant la realitat dels barris.

Consol Castillo, Immaculada Àngel i Rafael Ibañez. Regidora de l’Ajuntament de València i vocals de la Junta Municipal de Trànsits per Compromís per València.

Hi ha un gran interès de fer passar per vertaderes, a base de repetir-les sistemàticament, interpretacions canòniques segons les quals el canvi de la dictadura franquista al sistema democràtic, va ser obra d'unes poques persones que s'havien beneficiat àmpliament del règim substituït i un bon dia es van despertar demòcrates.

Fa pocs dies, la lamentable desaparició d'Adolfo Suárez ha estat acompanyada de núvols d'encens retòric. A continuació, i ja en casa, alguns han volgut aprofitar els ecos d'aquell desplegament d'elogis, homenatjant a qui durant uns anys va ser el seu alter ego i home de màxima confiança. Així, el 29 d'abril es donà a València el nom de Fernando Abril Martorell a una avinguda. El fet tingué dos efectes que convindria comentar, en la meua opinió.

D'una banda, unes poques persones han reaccionat negativament contra la posició de Compromís , en què s'identificava el senyor Abril com a antic franquista. Caldrà dir que la identificació no significava menyspreu i que era un simple aclariment historiogràfic?

Fernando Abril va ser president de la Diputació de Segòvia entre 1969 i 1970, on vivia des del 1961. Era un càrrec subaltern del sistema franquista i resulta difícil de creure que el va ocupar fent-se violència ell mateix. Les paraules amb què Abril tancà el seu discurs de presa de possessió eren molt clares: "quiero rogar a nuestro gobernador civil que transmita mi agradecimiento al señor ministro de la Gobernación por la designación para tan digno cargo y que se haga portador ante el Jefe del Estado de mi adhesión a los Principios Fundamentales del Movimiento" (El Adelantado de Segovia, 27 febrer 1969).

Abril no estava tan ben relacionat com Suárez. Potser per això en vida de Franco, es quedà només en procurador en Cortes i deferents càrrecs al Ministeri d’Agricultura. Convé recordar que en aquell moment molts franquistes pensaven que el Régimen estava "atado y bien atado".

Però després de la mort de Carrero en desembre de 1973, veieren que la dictadura acabaria en desaparèixer Franco i bona part dels polítics franquistes van encarrilar el seu futur a través de vies que imitaven de lluny fórmules democràtiques. Els més directament vinculats a la dictadura crearen grups estrictament franquistes que confluïren en Aliança Popular. Uns altres, més joves, feren la maniobra, finalment fracassada, de la Unió de Centre Democràtic, incorporant alguns polítics que s'havien mantingut al marge de la dictadura. A nivell local, Miguel Ramon Izquierdo i altres s'embarcaren en un regionalismo bien entendido. Finalment totes aquestes dretes s'integraren en el Partit Popular.

El segon fet que al meu parer convé comentar en relació amb això és l'estrany entusiasme amb què el PSOE es va sumar a l'homenatge dedicat a Abril. Tinc la impressió que en un moment en el que els fruits de la Transició, la Constitució, el bipartidisme i l’Estat de les Autonomies han quedat amortitzats per una part important de la població, a alguns se’ls ha ocorregut buscar herois i mites per tal de legitimar la seua posició dominant, hui en perill.

Pareix que alguns no han arribat encara a comprendre que quan Abril, Attard i altres van promoure el que s'ha denominat erròniament "la batalla de València", el PSOE era una de les víctimes primordials de la maniobra, així com tota l'esquerra i també alguns lliberals: Muñoz Peirats i Francesc de Paula Burguera, entre altres. Lerma i una part del PSOE, que potser estaria més disposada a repetir determinats pactes amb la dreta, no ho han entès. Amb els seus desmesurats elogis d'Abril Martorell, Lerma no ha fet sinó convertir-se en l'eco de les opinions d'Alfonso Guerra. Quina visió d'Estat, quin espill on contemplar-se, quin mestre!

Consol Castillo és regidora de Compromís a l'Ajuntament de València

Pel que fa a la censura permanent a què des de fa anys ens sotmeten els grans partits del sistema, César Molina, autor de nombroses publicacions escrivia l’altre dia , i referint-se a un altre assumpte que  “hay que ser más ambiciosos y la sociedad civil también tiene que tener un paper decisivo en este ( o en cualquier) debate”.

Des de fa massa anys els valencians hem vist com se’ns tutelava i se’ns impedia exercir la llibertat d’expressió i de tria, sobretot respecte de quins eren els mitjans de comunicació que havíem de veure, escoltar o llegir, màxim si aquestos eren en una llengua diferent del castellà. No importava si aquestos s’expressaven en rus, alemany, i per suposat anglés , llengua que hem de garantir conega tota la ciutadania, però el que sempre era sospitós era i és que foren en l’altra llengua oficial .

Ja de forma definitiva , sembla, els valencians no podrem seguir les emissions de cap mitjà de comunicació generalista i que no siga de carácter local, que s’expresse en valencià, ni per suposat en català. El valencians a partir d’ara no podrem triar , estarem sotmesos a un tutelatge lingüístic que amaga com no un tutelatge intel.lectual, i davant el qual , tampoc la resposta ha estat molt intensa, cosa que ens indica que les conseqüències de la censura, van fent efecte respecte de la capacitat de resposta social.

De pràctiques censores estem els valencians ben acostumats a patir, a la nostra tele, ja s’elaborà una llista de paraules censurades en època d’Amadeu Fabregat, ja es “filtraven continguts” en els primers moments de la RTVV, però foren també interpretacions legals les que impedirán en època del Sr. Barrionuevo que s’assentaren les bases d’una reciprocitat que podia haver consolidat uns fluxos intel.lectuals i de modernitat interessants.

Després vingué el Partit Popular i convertí en anecdòtic allò que havien fet altres. Tancar mitjans de comunicació democràtics, siguen en la llengua que siguen, és un comportament feixista tot i que es vulga camuflar sota l’aparença de justificacions legals .

Tancar la possibilitat d’accés dels valencians als mitjans de comunicació situats més enllà de la Sènia, que recorde és una opció voluntària i que no obliga a ningú, és posar entrebancs a aquells que volen conectar amb un altre plantejament de la nostra realitat més europeïsta. Una mentalitat que ens conecte en una múltiple explicació de la situació de crisi  en què ens trobem i que és econòmica, però també institucional, territorial i moral.

Una prohibició que ens dificulta la conexió amb altres formes de reflexionar sobre el nostre entorn i com volem que siga aquest, segurament més vinculat amb la idea de que les societats han de poder decidir, perquè tenen drets i també són conscients que tenen deures, pagant impostos i exigint prestacions , amb una ètica que ens obliga i ens dona drets. Conectada amb la modernitat i amb la llibertat d’expressió i d’elecció.

Això és el que no volen els guardiants del sistema i que en aquest cas ha estat executat per sr. Soria i per extensió el sr. Fabra i el sr. Rajoy, deixar-nos als valencians definitivamente sense veu.

Consol Castillo és regidora de Compromís a l’Ajuntament de València