#distincions

El pròxim divendres 27 de febrer al ple de l’Ajuntament de València votarem sobre la proposta d’atorgar la medalla d’or de la ciutat a Las Provincias i des de Compromís pensem que és important reflexionar sobre aquest fet.

En els cent-quaranta-nou anys d’història de Las Provincias, hi ha un llarg període, de més de quaranta anys, que al nostre parer val més deixar de moment a judici dels historiadors i que, per a molts valencians i valencianes que el visquérem, del tot o en part, no és un període certament memorable. Com a mínim, no amb simpatia ni amb gratitud. És clar que no tota la història del periòdic té aquestes connotacions negatives. Ja sabem que els seus primers directors, Teodor Llorente i Olivares i el seu fill, Teodor Llorente i Falcó, foren grans periodistes —i, el primer, un dels millors poetes valencians de tots els temps— i grans defensors dels interessos econòmics, socials i culturals de la ciutat. Des de posicions conservadores, certament, però també amb un permanent sentit de respecte cap a les opinions i les ideologies distintes de les que ells mantenien.

Llorente i Falcó, director durant més de quaranta-cinc anys, inclús en les circumstàncies de la postguerra, tractà de mantindre els valors fundacionals del diari. I el mateix procurà un altre gran periodista, Martí Domínguez Barberà, també literat rellevant, que mirà de defendre igualment els interessos de València. Això, li va costar la direcció, de la mateixa manera que al Marqués del Túria li costà l’alcaldia, per exigir més atenció per part de l’Estat per a una ciutat, la nostra, devastada per la riuada de 1957.

Pel que fa a la direcció de Las Provincias, començà una nova etapa, en mans d’un periodista de Falange, infinitament més dòcil, fins que, anys després, se’n féu càrrec María Consuelo Reyna, membre d’una de les branques familiars del grup que era propietari del periòdic.

Aquests decennis del diari estigueren marcats per un clar propòsit d’atiar els enfrontaments, d’exercir pressió sobre autoritats democràticament elegides, d’impedir la normalització lingüística del valencià amb llarguíssimes campanyes dedicades a difondre falsedats que cap filòleg ni cap historiador de prestigi no defendria.

No és casual que, al contrari que els Llorente, i Domínguez o que altres il•lustres membres de la redacció, com ara Eduard López-Chavarri o Vicent Andrés Estellés, ni José Ombuena, ni María Consuelo Reyna ni els directors posteriors no hagen escrit mai en valencià. Però sí que és significatiu que ni els Llorente, ni Domínguez, ni López-Chavarri ni Andrés Estellés adoptaren mai les pintoresques teories lingüístiques esgrimides per Ombuena i Reyna com a signe d’identificació del diari i com a element pertorbador de la pau civil valenciana.

No deixa de ser curiós que en l’ordre del dia del ple hi haja un punt referit a una commemoració pareguda, referida a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana també hi ha un altre punt amb la finalitat de cobrir el càrrec de cronista oficial de la ciutat, el càrrec està vacant fa quinze anys, des de la desaparició del molt recordat i digne historiador i poeta —en valencià— Santiago Bru i Vidal. Es veu que el Partit Popular també en això creu necessari afanyar-se abans de perdre el govern municipal.

En uns casos, moltes urgències, en altres, un desinterès d’anys. Aquesta evident falta de sistema delata, sobretot, els interessos particulars del Partit Popular d’omplir la precampanya electoral —ja ho està fent a les Corts Valencianes— amb determinats temes que en el passat li donaren vots, a base de manipular sentiments i de desinformar a la ciutadania.

S’ha de recordar la gran col•laboració que en aquest sentit li prestà, en temps afortunadament ja una mica remots, el periòdic que ara es pretén honorar amb la medalla d’or de València.  Si el Partit Popular té raons per a estar-li agraït, la ciutat de València per aquells motius, no.