A l’altre extrem, hi ha Anarres. Fundada per un conjunt d’urrastis que van revelar-se contra el règim opressor, Anarres és una societat amb un model d’organització anàrquic en el sentit polític del terme. L’individu ho és tot, és el centre. Alhora, però, té el deure moral de treballar i de formar part de la comunitat que li ho ha donat tot: menjar, educació, habitatge, una comunitat en què créixer.  A Anarres no existeix el poder (almenys, en la visió idealista dels seus fundadors), i és per això que existeix la llibertat. I si no existeix el poder, tampoc pot existir la propietat privada. Els seus habitants no tenen res, perquè res és seu. No ho posseeixen – ells són els desposseïts –, tan sols ho fan servir. Ni tan sols els pares posen els noms als seus fills, ja que això, des de l’òptica dels anarrestis, significaria exercir un poder personal sobre ells, subjogant-los a la seva voluntat en la definició de la seva identitat més primerenca. Els noms dels anarrestis són assignats per un ordinador que, de forma aleatòria, tria per a ells una denominació única, que no comparteixen amb ningú. Anarres, però, és hostil i àrida. Els recursos escassegen, viure-hi és difícil. La comunitat, en conseqüència, és més necessària que mai, perquè és una condició sine qua non per a la vida. És aquesta la clau de l’èxit de l’organització aestatal d’Anarres? És l’adequació del model social a l’entorn la clau de la supervivència d’un règim polític? Heus aquí la qüestió. 

A Anarres pertany el nostre protagonista, el físic Shevek. Convençut que  l’entença entre ambdós móns és possible, en Shevek està decidit a viatjar a Urras per acostar postures amb el que va ser el planeta dels seus avantpassats. En intentar-ho, però, descobrirà que hi ha murs que no poden enderrocar-se. Aquest mur no és pas el que separa Urras d’Anarres, si bé és cert que qui no comparteix una mateixa realitat difícilment podrà compartir un mateix model ètic o polític. La tolerància, el diàleg i la curiositat obren meravelles quan es deixen en mans de les persones adequades, sigui quin sigui el seu origen. Optimista, Le Guin llança un missatge:  l’essència universal de la humanitat sempre preval, amb independència de les seves concrecions. Tenint en compte l’apel·lació a la universalitat d’Els desposseïts, no ha d’estranyar el pes que l’autora dóna a la ciència en l’argument de la novel·la. 

El mur contra el qual lluita en Shevek no és el que separa uns móns dels altres. És el que separa l’individu de la realitat en la forma que l’hi dóna l’organització social. L’ètica, la política, la ciència. Totes són vies d’aprehendre-la, d’entendre-la i de provar de vèncer a la consubstancial separació que hi ha entre dos ens que, en tant que diferents, mai podran ser el mateix. En Shevek s’adona que és la negació d’aquesta dialèctica natural el que ha començat a desvirtuar l’idealisme de l’anarquisme primigeni d’Anarres i a permetre-hi tics de totalitarisme. Tot aquell que amb la seva paraula o les seves accions negui la màxima que l’individu és inseparable de la societat s’enfronta a la sanció social (també de paraula i d’acció), que és de facto igual de poderosa que l’estatal quan qui hi dóna suport és una majoria.

La virtut de ser frugal

De forma intencionada o no, l’ús del llenguatge que Le Guin fa a Els desposseïts és ben bé un reflex de la frugalitat dels seus protagonistes. L’autora adopta la màxima que regeix la vida en societat a Anarres: “Qualsevol excés és excrement”. L’estil de Le Guin és transparent i gens artificiós. Fuig del tabú i del tòpic en la mesura del possible (el lector no és d’Anarres; té prejudicis, fílies i fòbies) i evita de forma molt convenient les descripcions fantasioses de móns imaginaris sovint recurrents en obres de gènere fantàstic. A Els desposseïts, aquestes descripcions contribuïrien més a allunyar el lector del veritable cor de la història que a situar-lo en un escenari concret. Al cap i a la fi, Urras i Anarres són símbols. Extrems de pols: la lluna vista des de la terra i la terra vista des de la lluna. Una vegada esboçades les seves característiques, es fa innecessari aprofundir més en el seu aspecte extern. 

Quan Le Guin els descriu fent ús de llenguatge literari, acostuma a fer-ho en relació a allò que suscita als seus personatges. Els espais en si mateixos no són res, no volen dir res. Sols tenen significat i val la pena descriure’ls quan en aquesta descripció s’hi pot encabir també la d’un estat d’ànim o un sentiment (de forma molt semblant, per cert, a com ho fa Virginia Woolf). Aquest és un plantejament que afavoreix la solidesa de les tesis sobre les quals se sosté l’argument d’Els desposseïts.  La veritat vestida de retòrica sovint s’acosta perillosament a la mentida. Le Guin ho sap, i en defuig. Que les descripcions dels seus personatges i espais siguin en si mateixes significatives permet a Le Guin no haver de dedicar paràgrafs i paràgrafs a reflexionar sobre la dimensió moral de les vicissituds a les quals han de fer front els seus personatges. Això ja ho incorpora la seva pròpia història personal. Potser és per això que el desenllaç de l’obra és menys apoteòsic del que un es podria esperar. El lector ha d’estar disposat a acceptar que, quan arriba al final de la història, aquesta ja ha estat narrada.  L’aventura ja ha acabat. No hi ha res que importi més que el que ha deixat enrere, perquè és precisament allà on rau el valor de la història que explica Els desposseïts.  En síntesi, el clímax argumental de la novel·la no coincideix amb el clímax narratiu, i això ja de dur el lector a afrontar-ne la lectura sent conscient que no trobarà un final trepidant a les darreres pàgines. El final de l’obra, de fet, va ser l’únic punt feble que algun crític va assenyalar-hi. L’escriptor de ciència ficció i editor Lester del Rey va titllar-lo de ‘deus ex machina’. Tanmateix, i considerant que en les obres de ciència ficció la realitat sempre és el que l’autor determina que sigui, quin final de ciència ficció no ho és?

De la cultura a la política

Ursula K. Le Guin recorre a l’utopia per a narrar una història que és al mateix temps una declaració d’intencions i un tauler de joc. Un tauler de joc en què les peces són els individus, les societats i les cultures, tres conceptes que, malgrat estar en permanent diàleg, fan una funció diferenciada dins de l’argument. Així, tant Anarres com Urras estan habitats per éssers humans, però la seva organització política és diferent, fins i tot oposada. Aquesta oposició condiciona la seva estructura social, però també la seva cultura. L’aparent èxit de l’organització anarquista d’Anarres no s’explica sense l’arrelament a la consciència dels seus membres de conceptes com la solidaritat (que no altruisme), la responsabilitat envers la comunitat o la inexistència de jerarquies entre individus iguals. Antropòloga de formació, Le Guin coneix el paper de les cultures com a fonament de les societats, coneixement que trasllada a la ficció. Els col·lonitzadors d’Anarres no van dubtar a crear un idioma, el pràvic, que servís per a edificar les bases de la que al seu judici seria una societat millor, més justa. El lleguatge com a primer esglaó de la formació de la consciència és el que, generacions més tard, dóna origen a una cultura comuna. Sobre aquest graó, ja és possible edificar una societat amb uns valors compartits. Si això és titllat o no d’adoctrinament i de manipulació ja depèn de quina és l’òptica de judici amb què el lector rep la història.  Tot plegat, però, posa innegablement de relleu la naturalesa moldejable de la naturalesa humana tal com la concep Le Guin. Que sigui moldejable, no obtant, no significa que no posseeixi una forma pròpia que, en ocasions, pugui resistir-se a la voluntat civilitzadora i benintencionada que va guiar la fundació d’Anarres.

El desenllaç d’Els desposseïts revela que ni tan sols les societats utòpiques resisteixen l’embat de l’instint de preservació, de la necessitat de trobar l’estabilitat com a condició per a la supervivència. Però la revolució, ens explica Le Guin, és per definició inestable. Una societat revolucionària ho ha de ser a partir de tots les ments que la formen. La ment es pot permentre la inestabilitat. Les societats, no. Això no exclou que els seus membres hagin de lluitar per a fer-les penetrables a les idees, l’únic medi en què el canvi pot subsistir de forma permanent.

A mesura que avancen les pàgines d'Ancoratge veig dues Míriams. La primera, que no fa cap pas en fals i que té molt clar que el destí és trobar-se i retrobar-se, sortir del joc col·lectiu per iniciar-ne un de propi, tot i les caigudes. Les cicatrius i les cures són dos elements que es troben i es trepitgen en la seva poesia. Diu que acceptar-se és un acte de valentia i un projecte a llarg termini però, que, després de tot, s'entén dins la seva pell i la fa pròpia. Em recorda a un text de l'Erika Irusta que parla de la importància d'okupar-se: la valentia que suposa enfrontar-se seriosament a un mateix, desitjant de veritat el bé propi; la reapropació d'aquest cos i aquesta pell que és teva, per por que faci saber qui eres, qui ets, on vas, què vols i què perdràs deixant de decidir sempre en comú i fent-ho en particular. Quan surts de la foscor, després de les caigudes, els blaus a la pell són un mapa que val la pena conservar. No per orientar-te fent passes enrere, sinó com a full de ruta per quan no saps com actuar (o no ho recordes, o no ho vols recordar.) "Hi ha un coratge valuós / en la gosadia de desaparèixer lentament, / acompanyant el mànec de la porta / sense soroll i sense fúria / i marxar quan tothom dorm."

La segona Míriam ja ha fet una part d'aquest viatge d'un cos que busca el punt mig entre ser l'ideal destinat i no ser-ho. I en aquest punt s'interroga i es respon a si mateixa. Per a mi, la millor poesia és aquella que ens ajuda a dir-nos allò que mai diríem en veu alta, miraríem ni tocaríem. Dir-nos allò que fa mal perquè és el moment de fer-ho: "La memòria és una herba de marge / que no goso arrencar / per si em guarda els límits". Cano ens parla també de la marxa d'un nom propi, d'una esquena nua que primer acariciava in situ i, després, amb la distància, fent dansar els dits a l'aire. Ancoratge és ple de tants detalls que el fan un llibre molt visual i metòdic, utilitzant fins i tot teoremes de la física que eleven els versos. A cadascuna de les tres parts en què es divideix, cita autors com Patti Smith, T. S. Elliot, Sylvia Plath o Simone de Beauvoir, i tanca el llibre amb un ordenat i precís llistat d'agraïments i dedicatòries, amb la humilitat del peó i sublimant el fet de donar gràcies.

Crec que Míriam Cano buscava la recepta i el conjur que fossin la resposta que no caduca a tots els mals pròxims. I no sé si l'ha trobat, però ella segueix buscant, mentre fa el viatge i paga el tràmit de reconèixer-se que, després de tot, és un recorregut de valents. "Ja ets el que seràs / només cal tenir-hi fe. / Esperar, si cal, / mil·lennis".