Arribarà el dia que les mirades condescedents de les persones que es creuaven amb la minimanifestació. Perquè va ser petita, no s’ha d’amagar. Va ser petita i no és una derrota, és una senyal que s’ha de continuar. Arribarà el dia que les mirades que semblaven dir “ai que mones les nenes estan fent entremeliadures. Deixem que es distreguin una mica…”, es convertiran en mirades de comprensió. D’empatía i de certesa. D’obertura de mires. De dones que descobreixen la seva pròpia situació i desperten dels somnífers que havien inoculat en el seu entorn malo po malo, poc a poquet i sense adonar-se’n. D’homes que entenen que també és la seva lluita.

Arribarà el dia que la classe política caminarà al costat d’aquesta quarentena de manifestants que es van reunir el 8 de Març a Sarajevo. Perquè entendran que aconseguir i preservar la igualtat de drets, oportunitats i qualitat de vida de totes les persones que viuen en comunitat, és essencial per progressar com a societat.

Arribarà el dia que la nena, que va sortir disparada d’una cafeteria per observar encuriosida el que estaven fent aquell grup de persones amb pancartes plenes de colors, es farà gran. Depèn de tots i d’ella que aquell dia:

Camini envoltada d’una multitud reclamant una situació justa per totes les dones del món.

Miri amb condescendència el grupet de manifestants, mentre evita girar per aquell carreró que sempre li fa respecte creuar (mou-te en grup i per zones iluminades) i es pregunti quins bombons li haurà comprat la seva parella per celebrar que avui és el Dia de la Dona.

Passegi pel carrer com qualsevol altre dia, perquè el 8 de març serà igual que el seu predecessor, el 7 de març, i que el seu successor, el 9 de març. Res a celebrar en especial i tot a celebrar en general. Perquè haurà arribat el dia.

Arribarà la nit en què no s’organitzaran “ladies night” als pubs de Sarajevo en honor al Dia de la Dona, amb reclams d’homes vestits només amb una corbata de llacet.

Arribarà la tarda en que no escriuré sobre el Dia de la Dona un mes després, per recordar que la lluita és tot l’any, que l’hem de fer entre totes les persones, que queda molt per fer, molt per guanyar, molt per aprendre i molt per créixer i gaudir en aquesta digievolució.

Segurament aquella tarda estaré fent un cafè amb una amiga. O tornant a casa (lliure, sense por de no arribar perquè un desgraciat ha decidit matar-me o violar-me) amb ganes d’abraçar les meves (potser) criatures i la meva parella. O aniré amb bastó i sospiraré satisfeta, amb alleujament, tot mirant per la finestra com els rajos de llum juguen amb les branques dels arbres. O, des de no sé ben bé on, en forma d’aire, fum o cendres ballaré feliç sabent que ha arribat el dia. 

Resulta que als meus amics els agradava recordar sempre que podien que els meus pits eren una mica més voluptuosos del normal. Amb els anys m’he adonat que són la mar de normalets, però en aquell temps em va provocar una percepció deformada del meu cos. La meva pitrera era desproporcionada i calia amagar-la i dissimular-la. Si algun dia intentava contestar se’m titllava d’exagerada i de no saber entomar bromes. Per tant, al mateix temps que el to dels seus comentaris senyalava que m’havia de sentir culpable i avergonyida per tenir aquells pits estupendus, també havia d’estar orgullosa perquè els eren agradables a la seva vista. En resum: el problema era meu per no saber-m’ho tirar a l’esquena.

Amb 35 anys començo a entendre perquè mai he volgut vestir roba considerada “sexy”. No perquè no m’agradés. Sinó perquè havia interioritzat que si vestia així seria jujtada.

Podria continuar enumerant anècdotes… amb determinats companys de feina, amb algunes parelles, al carrer, a la televisió, contactes físics que no havia demanat, opinions d’altres dones… que per separat no són res, però tots junts,  són l’arma de destrucció massiva més eficaç per disminuir la seguretat en tu mateixa, les teves capacitats, el teu criteri, el teu valor i la teva forma de ser. No m’estic posant dramàtica, és el que és. Així he viscut, com moltes d’altres i així m’he fet gran. I estic satisfeta de qui sóc i de com visc.

Com puc estar satisfeta?

Doncs perquè miro enrere i el meu confós sentit de igualtat de quan era una nena em sembla entranyable: “jo vull fer la mili perquè no és just que només hagin de patir els homes” (aix Anneta, no seria més encertat que ningú fes la mili i així tothom s’estalvia el patiment?)

Perquè miro la meva adolescència i edat adulta i sento ràbia per haver assumit situacions injustes i, a vegades, degradants, com a normals. D’haver caigut en el joc d’esforçar-me el doble que un home per ser acceptada en un simulacre de igualtat. Llavors entenia que havíem de ser iguals i això significava ser capaç de fer el mateix que feia un home, sense tenir-me en compte a mi mateixa. Més endavant em vaig fer fan de la paraula EQUITAT.

Perquè estic orgullosa de l’adolescent i adulta a qui li bullia la sang per les situacions que li grinyolaven de la societat, encara que desconeixia la llavor del problema. I que, tot i ser considerada pejorativament com a “feminista” (sinònim de histèrica que perd qualsevol oportunitat de semblar raonable per haver tret el tema de la desigualtat entre gèneres) era INcapaç de donar-se per vençuda.

Perquè em sento satisfeta d’haver decidit (És això, senyores i senyors: una DECISIÓ) incorporar en el meu dia a dia, la lluita per conscienciar i millorar la situació de les dones. Cansa molt, i sovint preferiria fer la vista grossa, però es poden fer passos de gegant “mantenint neta la teva rajola” que va dir el Carles Francino al programa “Fora de Sèrie” de TV3.

8 de març de 2017

Sé que queda molt per fer. Però també sé que el mateix amic que em va fer aquell comentari als 17 anys, ara no me’l faria. Ja sigui perquè ell mateix s’adonaria que només fa que reflectir el que la meva vestimenta provoca en els seus genitals o perquè la societat l’obligaria a tenir un comportament políticament correcte. I, sigui per la raó que sigui, és un pas de gegant.

I m’encanta, fascina i sorprèn veure com alguns homes es relacionen amb les dones d’igual a igual en totes les situacions existents. Els hi surt de dintre. O bé perquè han estat educats així o perquè ho han incorporat amb els anys. El dia que no em sorprengui aquest comportament, que l’assumeixi com a normal, que no el senti com una glopada d’escalfor en el meu cos, aquell dia m’encantarà encara més.

Pregunto a la gent del carrer i un estudiant de Ciències Polítiques em diu que, al cap i a la fi, la cosa tampoc canviarà tant després de l’aprovació ja que “molta gent ocupa llocs de treball on no es compleixen les lleis, per tant, que la llei empitjori no canviarà la seva situació que seguirà sense estar controlada ni atesa”.

La manifestació ha estat organitzada per sindicats i pactada amb el govern acordant que seria pacífica i així ha estat, tant pacífica, que a l’acabar els policíes i alguns manifestants s’han donat la mà i somrigut amb un “que vagi bé el dia”. Mentrestant, els treballadors d’un hotel del costat i altres manifestants han ajudat a netejar el carrer del rastre d’ampolles, llaunes i gots que ha deixat el dia d’avui.

I demà què passarà? s’ha convocat una altra concentració en el mateix punt a les 2h de la tarda. El febrer de l’any passat imatges de contenidors cremant-se a Sarajevo per manifestants cansats de la situació laboral van arribar a casa nostra, tenien morbo, recordaven l’únic pel que en els darrers 20 anys es parla de Bòsnia i Herzegovina: la guerra. Però ara resulta que s’han manifestat pacíficament, reclamant drets davant d’una situació laboral que, deixant de banda la nova llei, ja és penosa, a qui interessa? Això no té morbo… Potser hauran de fer alguna cosa més que netejar el carrer després de protestar, si els acaba guanyant la desesperació de sospitar que l’ajuda econòmica promesa a canvi d’aquesta nova llei laboral no anirà més lluny de les mans d’alguns.

La meva amiga veterinària Maša, em diu que per ella el Ramadà és temps d’introspecció, de netejar-se per dintre, de meditar per estar bé amb un mateix. M’agrada aquesta idea, traient la part que crida més l’atenció del Ramadà i que es contradiu amb allò tant nostrat de: “¿Si no fumas, ni bebes ni follas, para que vives gilipollas?”, crec que el món aniria molt millor si tothom es prengués el seu temps per aturar-se i pensar. 

Tornem a la Fortalesa Groga (Žuta Tabija), com deia, un senyor vestit amb roba tradicional és l’encarregat de carregar i disparar el canó del que surt un mini castell de focs. Mentrestant la gent, turistes, curiosos, amics i els que estan complint el Ramadà van buscant el seu lloc. Alguns només volen veure la cerimònia i d’altres despleguen mantells i el menjar que han portat de casa preparats per atacar a toc de canó.

Ahir va ser el final del Ramadà, i va fer olor a pizza. Es segueixen les tradicions però són pràctics, les caixes de pizza abunden per tota l’esplanada del mirador, finalment sona el tret, aquelles meravelles s’obren i l’olor arriba a tots els estómacs. Afortunats aquells que les poden degustar!. 

S’encenen les llumetes que guarneixen els arbres, una banda comença a sonar, l’ambient és agradable i més festiu que els altres dies. Avui ha estat l’últim dia de Ramadà i comença el Bajram, una celebració de tres dies, semblant al Nadal dels Catòlics, sumat a la Nit de Nadal i potser a Tots Sants, on es visita les families, es surt amb els amics després de dies de contenció i es visita les tombes dels qui ja no hi són.

Que he après de viure una mica de prop el Ramadà a Bòsnia? Que és flexible, que cadascú el practica en la mesura que pot, que lo important és el motiu i no el fet, i que si ets dona en plena fertilitat i practiques el Ramadà no l’acabaràs mai en l’última canonada, perquè durant els dies de la menstruació no el pots dur a terme i per tant, si vols, hauràs d’afegir aquells 3 o 5 dies per la cua. Dada poc rellevant? que vols que et digui, jo crec que no... Suposo que no tothom ho fa d’aquesta manera, per això lo de flexible... el record de l’olor de pizza m’està fent perdre en els meves dissertacions. 

També hi ha qui et vol diferenciar comparant la manera com ets preparat. Però a mi això no m’importa. A Sarajevo he vist com t’han preparat de diverses formes i també com t’han servit amb cerimònies diferents. I res canvia. El que importa és que tu ets qui acompanya.

Sempre moldran els grans de cafè, perquè per ser tu, l’essencial és ser pols de cafè. La pols és a tot arreu (per molt que els fanàtics de la neteja passin el drap). La pols entra a totes les cases, ens acompanya a tot arreu, en els rajos de llum que s’escolen per les finestres, les portes entreobertes o els orificis de qualsevol superfície, sempre hi veus ballar la pols. La pols, amb moderació, no es fa notar, però hi és. Els grans de cafè es veuen, es noten, no t’acompanyen sense que no en siguis conscient.

Així que tu ets pols de cafè. Alguns bullen l’aigua, l’aparten del foc, t’hi afegeixen i la tornen a acostar al foc a l’espera que, en uns segons, creixis i creïs aquella visió pastosa i cremosa. Altres bulliran l’aigua en un cossi a part, et posaran a tu en la džezva i hi afegiran l’aigua bullint, per llavors també acostar-te al foc esperant gaudir del teu espectacle de líquid i crema.

Com t’agrada més que et preparin? Sé que hi ha més maneres, però permet-me que enumeri només les que jo he après.

Quan ja ets a taula en la džezva llest per servir, alguns voldran afegir el sucre a la mateixa cafetera. Altres preferiran dosificar-lo a la tassa, cada cop que la reomplen: un terròs, perquè tu no en tens prou amb que beguem només una tassa de tu, vols que la reomplim 1, 2, 3 vegades… I altres s’aferraran a la tradició i es delectaran remullant la punta del terròs en el teu líquid per endur-se’l directament a la boca, acompanyat d’un glop teu.

T’acompanyaran amb un got d’aigua i tots apreciaran el teu to marró i jugaran amb la crema: posant-la sobre el sucre i observant com aquest l’absorbeix o coronant la tassa ja plena de tu, kafa.

Ho veus? Com t’has de sentir petit quan et diuen que “en realitat” ets cafè turc?. Tu ets Bosanska Kafa: la pols que acompanya el camí dels que viuen en aquestes terres, les seves converses en cafeteries que poden durar hores, simplement estant, gaudint de tu, del temps, de la companyia, del dia i de la vida.

Tu m’acompanyes en els esmorzars de casa que s’allarguen més del previst gràcies a la bona conversa, al sol de la terrasseta improvisada i a tu. M’acompanyes en les visites a cases d’amics, amics com la Nerka, la primera que ens va presentar. I m’acompanyes sempre que escric, com ara.