"Els somnis no brillen sols. El que brilla ets tu, qui persegueix els seus somnis."
Gami
seen from Australia

seen from Italy
seen from South Africa
seen from United States
seen from United States
seen from United States
seen from T1
seen from China
seen from Germany
seen from China
seen from Vietnam
seen from Vietnam
seen from Germany
seen from United States
seen from Italy
seen from United States
seen from Sweden

seen from United States

seen from United States
seen from United States
"Els somnis no brillen sols. El que brilla ets tu, qui persegueix els seus somnis."
Gami

Anya is live and ready to show you everything. Watch her strip, dance, and perform exclusive shows just for you. Interact in real-time and make your fantasies come true.
Free to watch âą No registration required âą HD streaming
La memĂČria substitutiva de la gastronomia contemporĂ nia
Estem construint relats efĂmers a la gastronomia?Â
Hem passat a explicar la histĂČria de manera segmentada i competitiva, esborrant les capes anteriors i perdent la capacitat d'observar, descriure, analitzar i pensar?
El mite generacional: qui Ă©s âllegendaâ i per a qui?
Hi ha cuiners i restaurants que nomĂ©s semblen llegendaris, mĂtics i importants per a aquells que ja tenen una certa edat. En canvi, no signifiquen res per a molts entusiastes que han descobert la cuina els darrers anys i sâhan introduĂŻt a lâalta gastronomia recentment. Fins i tot, Ă©s possible que no en coneguin ni el seu nom.
Ăs cert que hi ha noms que funcionen gairebĂ© com a marcadors generacionals. Per a alguns, la revoluciĂł Ă©s inseparable de Ferran AdriĂ i dâEl Bulli; per a dâaltres, nascuts als 2000, aixĂČ Ă©s quasi prehistĂČria gastronĂČmica.
DâaquĂ a dos, tres i quatre anys arribaran a les escoles dâhostaleria els primers alumnes que no van viure ni tan sols el tancament dâEl Bulli i estic convençuda que, nomĂ©s degut a aixĂČ, el relat fundacional canviarĂ . I aquĂ hi ha una pregunta clau, que en realitat sĂłn dues: la memĂČria gastronĂČmica Ă©s acumulativa o Ă©s substitutiva? Com funciona el record col·lectiu dins del relat culinari?
Per una banda, la memĂČria acumulativa afegeix capes sense esborrar les anteriors. Ăs a dir, encara que avui admirem noves generacions, continuem reconeixent la importĂ ncia dâEscoffier, GuĂ©rard i de Ferran AdriĂ o de cases histĂČriques com la Maison Troisgros (1930 o 1950âs) i lâArzak (1974), per posar exemples que tots coneixem.Â
En una memĂČria acumulativa: els nous talents no desplacen els anteriors, la histĂČria sâexplica com una continuĂŻtat, els joves saben dâon venen i els veterans mantenen pes simbĂČlic encara que ja no siguin âtendĂšnciaâ. Ăs el model de la mĂșsica clĂ ssica o del cinema dâautor: ningĂș deixa dâestudiar Bach perquĂš existeixi Stravinsky o Arvo PĂ€rt i ningĂș deixa dâestudiar Hitchcock perquĂš existeixi Nolan. El relat musical no diu âStravinsky supera Bach, passem pĂ ginaâ, sinĂł que la histĂČria Ă©s estratificada, no competitiva.
Per altra banda, la memĂČria substitutiva Ă©s aquella que necessita reemplaçar el relat anterior per legitimar el nou. En aquest model: el discurs mediĂ tic busca constantment âel nou geniâ i el relat anterior es dona per superat. Els referents passen rĂ pidament a ser âdâuna altra Ăšpocaâ. El sistema premia la novetat mĂ©s que la trajectĂČria. No Ă©s que sâoblidi literalment el passat, perĂČ deixa de ser central.
Per quÚ és rellevant a la gastronomia?
Em sembla que la cuina contemporĂ nia, sobretot des de la revoluciĂł bulliniana, ha funcionat molt amb la lĂČgica de ruptura. Cada generaciĂł es presenta com un ânou començamentâ. AixĂČ genera una tensiĂł: si la memĂČria Ă©s acumulativa, la tradiciĂł es transforma perĂČ es mantĂ© visible; perĂČ si Ă©s substitutiva, el sistema necessita nous noms i els anteriors perden espai simbĂČlic. Quan mĂ©s endavant pregunto âquĂš se nâha fet dâells?â, estic assenyalant un possible funcionament substitutiu: el relat ja no els necessita.
I em poso a mi per exemple. Jo he deixat dâanar a llocs on menjava bĂ© i que fins i tot trobo a faltar per conĂšixer-ne dâaltres. PerquĂš no tinc ni temps, ni estĂłmac, ni diners, ni interĂšs per anar a tot i perquĂš crec que encara tinc lâedat i la curiositat per conĂšixer molts llocs que no conec.Â
Ni recordo lâĂșltima vegada que vaig anar al Capet de Barcelona, per posar un exemple, i la cuina de lâArmando Ălvarez em va agradar molt des que va obrir. Va ser un restaurant que vaig repetir vĂ ries vegades i que tambĂ© vaig recomanar a molta gent.
La pregunta de fons, per a mi, Ă©s: volem una cultura gastronĂČmica amb memĂČria llarga o amb una rotaciĂł constant de âmitesâ?
Diria que una gastronomia madura tendeix a ser acumulativa. En canvi, una gastronomia molt mediatitzada i accelerada tendeix a ser substitutiva. Per a mi la qĂŒestiĂł no Ă©s nostĂ lgica, que tambĂ©, sinĂł que Ă©s estructural.
Si voleu, encara podem portar aixĂČ mĂ©s lluny i preguntar-nos si la Guia Michelin, tant immobilista fins fa un parell de dĂšcades, actualment, funciona de manera acumulativa o substitutiva. I pregunto per la Michelin perquĂš Ă©s evident que els 50 Best funcionen per una rotaciĂł constant de mites.Â
Potser no Ă©s el millor exemple (perquĂš tampoc em sembla un cuiner de primera lĂnia mundial), perĂČ qui recorda cap plat dâen Thomas Keller del The French Laundry (Yountville, Napa Valley) o el menciona ni que sigui de passada?
O per posar un altre exemple, tambĂ© em sembla molt trist i representatiu que, amb la quantitat dâespai i plaques que hi ha a Le Negresco de Nice, no nâhi hagi cap dedicada a Jacques Maximin, ni tant sols al Chantecler. LâĂșnic que hi ha en tot lâhotel Ă©s una menciĂł Ășnicament visitable pels clients que sâhi allotgen. Encara que la relaciĂł no acabĂ©s del tot bĂ©, trobo que hi hauria dâhaver algun recordatori, i mĂ©s desprĂ©s de tants anys.
O per posar un exemple de Catalunya: qui seân recorda del Monte Calvario dâArenys de Mar, que va ser, juntament amb el Cataluña i lâEuzkadi de Barcelona, el primer restaurant de Catalunya que va ser guardonat amb una estrella Michelin lâany 1935 per a la guia del fatĂdic 1936?
Quan estudio cuiners dâabans (tampoc gaire abans, nomĂ©s de fa 50 anys), de les coses que trobo mĂ©s descontextualitzades Ă©s que alguns grans cuiners i, pel que sembla, grans executors, concedien poques entrevistes, mai no van publicar cap llibre de cuina i nomĂ©s volien concentrar-se en la seva feina. I, al mateix temps, van saber captivar clients de molts paĂŻsos, no eren pas desconeguts.
Penso en cuiners com en Helmut Thieltges del Waldhotel Sonnora (Dreis, Alemanya), que va tenir tres estrelles, un 19,5/20 a la Gault-Millau i que em sembla una figura destacable, si mĂ©s o no a Alemanya. PerĂČ avui, qui caram menciona aquest cuiner?
El sistema sembla el joc de les cadires: corre, corre, de pressa! Avui tanca un restaurant, demĂ ja no Ă©s notĂcia perquĂš Ă©s lâaniversari de mort dâun cuiner, demĂ lâaniversari dâun altre, demĂ passat el tema Ă©s el Noma, lâaltre en Ferran AdriĂ presenta un nou volum de la Bullipedia i lâaltre obre el Mineral de lâOliver Peña. Cada dia, un nou tema. I lâendemĂ , ja canses.
Qui decideix qui passa a la histĂČria i qui desapareix del mapa? Qui estĂ escrivint la histĂČria? Des de quan es prenen de manera interessada les decisions de qui tĂ© visibilitat i importĂ ncia i qui no?
Els clients?
Unes guies plenes dâinteressos?
Uns jurats populars sense formaciĂł?
Unes AcadĂšmies plenes dâempresaris aficionats a la gastronomia?
Una sÚrie de professionals que es veuen obligats a parlar de tot i molt sovint no saben prou bé de quÚ parlen?
Els Governs? Que paguen als mitjans de comunicaciĂł, a les guies i a les empreses de publicitat per promocionar les seves regions?
Les agĂšncies de publicitat encobertes sota el nom dâagĂšncies de comunicaciĂł?
Els propis restaurants? Molts dâells han passat a pagar-se llibres, documentals i espais als mitjans de comunicaciĂł per semblar rellevants i transcendents.
Iniciatives privades amb fons dâinversiĂł al darrera amb un munt dâinteressos?
La crĂtica?
Es tergiversa de manera interessada la histĂČria de la gastronomia?Â
Sempre sâha dit que Bocuse es va aprofitar de la base de les MĂšres i que la seva figura va tapar moltes dones.
Tampoc estic dient que la tergiversaciĂł discrimini nomĂ©s per sexe. Penso en lâexemple de quan la televisiĂł pĂșblica de Catalunya va fer un programa dedicat a la Martina Puigvert dient que era la millor cuinera jove del mĂłn, quan simplement se li havia donat un premi al âChef Jovenâ per part de la âMichelin España - Portugalâ. En canvi, penso amb en Jordi Coromina de LâHorta de Tavertet, que haurĂ quedat com un cuiner menor que nomĂ©s va agradar a un reducte dâaficionats i tant sols sortirĂ a quatre blocs minoritaris que no tenen visibilitat i, per tant, importĂ ncia i rellevĂ ncia. Ăs una qĂŒestiĂł de tenir el focus ben orientat.Â
Estem cuidant el talent?
Tot aixĂČ em porta a preguntar-me: estem cuidant el talent?
Es parla molt de descobrir talent, dels nous talents i de les noves generacions. PerĂČ estem cuidant el talent dels cuiners que ja no sĂłn tan joves i que van demostrar aptituds i molts dâells fins i tot un estil propi en un passat bastant proper?
No parlo dâatorgar premis i fer homenatges als mĂ©s vells i veterans com les germanes Rexach o en Subijana o als qui, per edat, els vĂ©nen al darrere, sinĂł de seguir valorant i cuidant els cuiners de mitjana edat, quan sembla que entrin en una etapa en terra de ningĂș, on et tornis invisible, sense interĂšs, ni per jove ni per vell, un moment en el que a la societat no li interesses.
Es parla molt de com arribar a dalt de tot, perĂČ no tant de com mantenir-se a un alt nivell de manera sostinguda i planificant una llarga carrera professional.
Realment sâarriba abans a tot?
Ens diuen que els cuiners aconsegueixen moltes fites i objectius cada vegada més joves.
PerĂČ Ă©s veritat?
Per una banda, sĂ que ens trobem amb cuiners que a vint i pocs anys ja han estat a mĂ©s cuines que en Carles Gaig en 50 anys de carrera, que ja han obert el seu primer restaurant, que aconsegueixen la primera estrella, que publiquen el llibre, que obren segones i terceres marques, que assessoren altres negocis⊠SĂ, ho aconsegueixen a unes edats cada vegada mĂ©s precoces.
PerĂČ, quĂš Ă©s el que aconsegueixen abans: obrir el seu primer restaurant, sortir als mitjans, aconseguir la primera estrella o aconseguir les tres estrelles?
Jo em vaig entretenir a comprovar quina edat tenien els cuiners de lâEstat espanyol i dâalguns altres paĂŻsos quan van aconseguir les tres estrelles. I no Ă©s tan evident que les 3 estrelles sâaconsegueixin cada vegada a edats mĂ©s precoces. De fet, moltes carreres Michelin continuen requerint dĂšcades de consolidaciĂł.Â
El que sĂ que sembla clar Ă©s que: lâexposiciĂł mediĂ tica arriba abans; les col·laboracions, els assessoraments i els llibres arriben abans. Per tant, la pressiĂł tambĂ© arriba abans i tot plegat es fa mĂ©s insostenible perquĂš encara no sâhavia construĂŻt una base prou sĂČlida.
Ăs a dir, potser no sâassoleix lâexcel·lĂšncia abans, perĂČ sĂ la narrativa dâexcel·lĂšncia.
Si a aixĂČ li sumem un nou perfil de cuiners que sĂłn els fills de cuiners consagrats, que apareixen dâun dia per lâaltre com si fossin ells els directors del restaurant, que aconsegueixen molt rĂ pidament i amb relativament poc esforç tenir el focus, entrevistes, molts seguidors a Instagram, etc., lâestructura del sistema acaba trontollant encara mĂ©s.
Sprinters vs maratonians
Una altra qĂŒestiĂł tambĂ© Ă©s: sâestan planificant les carreres dels cuiners perquĂš siguin llargues i sostingudes? Durant quant de temps sĂłn notĂcia? Vist des de fora, sembla que les agĂšncies de publicitat i comunicaciĂł i els mitjans sâestiguin aprofitant dels cuiners (que sĂłn els seus clients), sembla que els utilitzin, els cremin, els llencin, passin pĂ gina, vagin a buscar el segĂŒent fenomen i saltin al segĂŒent relat.
Per quĂš tants cuiners que eren la rehĂČstia cauen en lâoblit tan de pressa?Â
Ăs que potser no eren tan extraordinaris i sorprenents com els mitjans (i de retruc tants i tants seguidors) ens van fer creure?
Ăs que tants elogis, lloances i alabances no sempre sĂłn bones?
Ăs que no van saber gestionar lâĂšxit?
Ăs que van deixar de pagar la quota per sortir als mitjans?
Ăs que les carreres professionals cada vegada sĂłn mĂ©s intenses, perĂČ tambĂ© mĂ©s curtes?Â
Ăs que ens hem acomodat i no volem treballar tant?
Ăs que es valora mĂ©s tenir temps lliure, la conciliaciĂł familiar i la qualitat de vida?
Estem creant, premiant, aplaudint i valorant cuiners-sprinters amb carreres intenses de curta distĂ ncia i deixarem de veure cuiners maratonians i cases amb mĂ©s de 40 i 50 anys amb 3 estrelles com la maison Troisgros (amb 3* des del 1968), lâHĂŽtel de Ville de Crissier (des del 1975, perdent-ne una el 1996 i recuperant-la el 1997), Les PrĂ©s dâEugĂ©nie (des del 1977) o lâArzak (des del 1989) o com van ser LâAuberge du Pont de Collonges (amb 3* durant 54 anys, del 1965 fins el 2019, desprĂ©s de morir en Paul Bocuse), lâAuberge de lâIll (amb 3* del 1967 al 2019), la maison Pic (que, tot i que hagi tingut 1, 2 i 3 estrelles en vĂ ries ocasions, va guanyar la tercera per primera vegada el 1939), el Waterside Inn (amb 3* des del 1985) o LâAmbroisie (amb 3* del 1988 al 2026)?
Meân vaig a França i a Anglaterra, ja que a Catalunya i a Espanya no hi ha cap restaurant que faci mĂ©s de 40 anys que mantingui les 3 estrelles. LâArzak Ă©s el restaurant obert que fa mĂ©s anys que les mantĂ©, des del 1989. A ItĂ lia, lâEnoteca Pinchiorri les mantĂ© des del 1993. I a Alemanya, el Waldhotel Sonnora les tĂ© des del 2000. I a la resta del mĂłn, la histĂČria de la Michelin Ă©s tant recentâŠ
Estem premiant carreres de 10 anys intensĂssims en lloc de trajectĂČries sĂČlides de 40 anys?
Sostenir el nivell exigeix una cosa que avui no es cotitza gaire: continuĂŻtat.
De Catalunya, nomĂ©s penso en El Celler de Can Roca com a restaurant amb potencial per a esdevenir una casa amb una llarga trajectĂČria. I tot just nomĂ©s farĂ 16 anys que tĂ© les 3 estrelles.
I Ă©s que cada vegada em costa mĂ©s trobar exemples de restaurants que evolucionin, com alguns restaurants que recordo dels anys 90, que van començar amb una espardenya i un esclop (amb cadires prĂČpies dels aplecs de sardanes o ajuntant estovalles perquĂš no seân podien permetre unes de grans) i que, a poc a poc, van anar ingressant, reinvertint, millorant, progressant, obrint la mentalitat, coneixent mĂłn, canviant la visiĂł, modificant l'opiniĂł, evolucionant, buscant un gust propi⊠Hi havia uns anys de recerca i introspecciĂł. Ara no els donem temps, es cremen i ens cremem tots plegats abans que aconsegueixin la segona estrella. Ara, els restaurants neixen, i moren tal com han nascut, sense que hi hagi hagut una Ăšpoca de desenvolupament.Â
Els noms que desapareixen
De vegades, la memĂČria et reclama parar i fer un cop dâull al passat. Em venen al cap noms de cuiners que van ser referents no fa tant. I Ă©s quan em pregunto: quĂš se nâha fet dâells?Â
Penso en noms com Paula Casanovas de Les Petxines i el Freu, CĂšsar Pastor del ColibrĂ, Xavier Franco del SaĂŒc, Jordi Herrera del ManairĂł, Guillem Oliva que tan vam gaudir al Cañete i a la segona etapa del MonvĂnicâŠ
No estic parlant de la Barcelona histĂČrica de fa 80 anys, de la Font del LleĂł, de l'Agust d'AvinyĂł d'en Cabau, de Les Quatre Barres d'en Lladonosa, del Reno, el Finisterre i el Cercle Comtal. Estic parlant de cuiners que fins i tot van ser clients de GSR. SĂłn cicles i ara toca aixĂČ? SĂłn tendĂšncies passatgeres? I tampoc hem dâanar tant enllĂ : lâĂlex Suñé del Mil921, que va ser âCuiner de lâAnyâ el 2013; en Jordi Garrido que, paraules literals âva revolucionar els fogons del Mas de Torrentâ; lâĂlvar Ayuso de lâAlvart; en Bernat Bermudo i en Christian Nindl del Mano Rota; lâIvĂĄn Cruz del Beso; entre tants altres que sâhan deixat de mencionar.Â
Molts dels noms que cito no crec pas que hagin fracassat, ni molt menys! Simplement, han deixat de ser relat. I en un ecosistema saturat de contingut, el que no és relat i el que no surt a la foto, no existeix.
DâaquĂ a nomĂ©s 10 anys, quins dels cuiners que avui considerem imprescindibles continuaran sent referĂšncia?
A quĂš fa referĂšncia la âmaduresaâ del sector?
Quan parlo de maduresa no em refereixo a lâedat biolĂČgica del cuiner ni al seu talent tĂšcnic, sinĂł dâuna maduresa sistĂšmica, Ă©s a dir, una maduresa histĂČrica, una emocional, una institucional i una econĂČmica.
Pel que fa a la maduresa histĂČrica, tenim prou trajectĂČria acumulada per entendre els nostres propis cicles. A Catalunya no partim de zero. Venim dâun passat gastronĂČmic, tant tradicional com evolutiu. Bagatge nâhi ha. El que em qĂŒestiono Ă©s si hem aprĂšs del cicle o nomĂ©s lâhem viscut. Una gastronomia madura no nomĂ©s innova, tambĂ© sap preservar i reconĂšixer la base que la fa gran.
Pel que fa a la maduresa emocional del sector, aquĂ la pregunta potser Ă©s mĂ©s incĂČmoda. Un sector madur no necessita matar el pare simbĂČlic per crĂ©ixer, no viu cada nova fornada com una revoluciĂł absoluta, no funciona nomĂ©s a cop de titular. La maduresa seria la capacitat de conviure amb diverses capes alhora: veterans, consolidats i emergents, sense que uns hagin de desaparĂšixer perquĂš els altres brillin.
La maduresa institucional tambĂ© Ă©s clau. Hi ha espais reals de reflexiĂł col·lectiva o tot es decideix a travĂ©s de mitjans, llistes, congressos i patrocinadors? Tenim institucions que pensin la gastronomia a 20 o 30 anys vista o nomĂ©s pensem en la prĂČxima temporada? Una cultura gastronĂČmica madura construeix relat, arxiu, pedagogia, transmissiĂł; no nomĂ©s impacte.
I per Ășltim, la maduresa econĂČmica. El model actual permet carreres llargues? Potser la qĂŒestiĂł ha abandonat la moralitat i sâha centrat en la maximitzaciĂł del benefici. PerĂČ els costs elevats, la pressiĂł mediĂ tica, la rendibilitat limitada de lâalta cuina i els inversors amb horitzons curts, entre altres factors, ens fan pensar que el sistema ja no permet maratonians i tâofega molt abans.
Tot aixĂČ ho dic perquĂš cada vegada trobo mĂ©s exemples de cuiners que, per una raĂł o per una altra, acaben renunciant a la qualitat gastronĂČmica âper sobreviureâ, âper tirar endavantâ o perquĂš no compensa centrar-se en la cuina. Es tracta de cuiners amb molt de potencial que, a partir dâun cert moment de la seva carrera, sigui per motius vitals professionals, econĂČmics, de supervivĂšncia, dâambiciĂł enfocada cap a una altra direcciĂł o pel motiu que sigui, han deixat de treballar en la seva cuina i sâhan dedicat a altres temes. Tots ells tenien una personalitat diferenciable, perĂČ han triat un altre model de negoci, aquĂ sĂ, tots un model bastant similar.
El gir cap a la informalitat: evoluciĂł o renĂșncia?
La majoria dels âbistronĂČmicsâ que van sorgir als anys 2000 a Barcelona van optar per desistir de la Michelin i lâalta cuina i obrir versions informals dels seus restaurants (que ja eren la versiĂł informal dels restaurants de âcuina dâautorâ), ja sigui obrint âel bar deâ, âla barra deâ, âla taverna deâ, els entrepans de, les hamburgueses de, les tapes de, segones lĂnies, versions de, la proposta desenfadada en format âa la cartaâ de, etc. Els exemples els coneixem tots: La barra del Coure, el Gresca Bar i el Torpedo, lâAlkostat i la pizzeria Mucho, el Bardeni (i el Fast Deni que volia obrir), el Petit Capet, el Follia de Pot, el Bar Verat, lâAdagio, el Pork i el SagĂ s, LâEggs i La Royal, el FastvĂnic, la Fonda Gaig⊠La versiĂł informal de la versiĂł informal de la versiĂł informal.
Fins i tot els grans referents van començar a fer segones lĂnies, com en Santi Santamaria amb lâEspai Coch dins de Can Fabes o els germans Roca amb el Roca Moo.
Em preocupa el respecte i l'admiraciĂł que s'ha perdut per l'alta cuina. El desencĂs, potser seria la paraula. Petits i grans, experts i inexperts, critiquen amb massa facilitat, massa a la lleugera, lâalta cuina, que queda confosa amb el que en diuen fine dining. Ha deixat de captivar i de seduir, de tenir aquell atractiu poderĂłs.
I em nego a fer passar aquest desencĂs com una âmaduresa gastronĂČmicaâ, com un procĂ©s lĂČgic i evolutiu, resultat de âfer-se granâ. En Sergi Arola va dir que âva reajustar la seva escala de valors i ara Ă©s mĂ©s feliç que quan estava a dalt de totâ, que lâĂšxit es pot definir de moltes maneres.
Van baixar de nivell, van tenir menys pretensions, van apostar per una cuina mĂ©s simple, mĂ©s humil, mĂ©s immediata, mĂ©s desacomplexada, mĂ©s relaxada o lâeufemisme que vulgueu. PerĂČ la complexitat gastronĂČmica va baixar. Recordo una conversa amb en Xavier Pellicer on li demanava per fer la recepta del llamĂ ntol amb orxata que feia a lâĂBaC del carrer del Rec i em va dir que aquella cuina reclamava massa temps i esforç i que ara ja no es complicava tant. El propi Jordi VilĂ sempre la defineix com la cuina âdirectaâ, âde la immediatesaâ.Â
Tinc la impressiĂł que els alumnes de les escoles de cuina sâemmirallen i idolatren mĂ©s un model de negoci com el que encarna en Nandu Jubany que no pas amb aconseguir un nivell culinari com el de lâAlbert AdriĂ . Potser no Ă©s el millor exemple, perĂČ que cada vegada es valora menys el talent culinari i mĂ©s la figura del cuiner-empresari.
De veritat tanta revoluciĂł, tanta multidisciplinarietat, tants laboratoris dâR+D, tants catĂ legs dâEl Bulli amb una quantitat de coneixement abismal, tanta ciĂšncia i innovaciĂł, tant de fĂČrum i tantes ponĂšncies, tantes preguntes i tant autoqĂŒestionar-sâho tot, tants crĂtics i tants blocs, tantes notes de premsa i tants twits punyents nomĂ©s han servit perquĂš ja quedem fascinats, entusiasmats i satisfets amb una croqueta de macarrons i una âsideralâ sopa de ceba o perquĂš finalment algĂș cuini amb certa dignitat quatre plats de cuina âtradicionalâ catalana com un fricandĂł, sense avergonyir-se per por que et tractin de plueblerino, retrĂČgrad, antiquat i anti progrĂ©s?
Amb aquesta observaciĂł no vull pas menystenir aquest tipus de propostes ni donar a entendre que no mâagraden o entrar en lâeterna discussiĂł de si la pizza pot o no pot ser tambĂ© alta cuina. SinĂł que vull compartir una sensaciĂł que tinc i Ă©s que estĂ desapareixent un tipus dâalta cuina. Ara sembla que les dues opcions nomĂ©s siguin: lâalta cuina de la cadena de muntatge (o dâassemblatge) o la cuina informal.Â
A la vegada, molts cuiners amb talent prefereixen tancar la seva proposta central i mĂ©s formal i obrir bars de vins o restaurants de cuina mĂ©s senzilla que no pas lluitar per una evoluciĂł gastronĂČmica consistent.
Com engrescarem les noves generacions per enamorar-se i treballar veritablement per lâalta restauraciĂł?
Trobo que tot plegat sĂłn indicadors que tambĂ© sâhan de tenir en compte per a valorar lâestat de salut de la cuina catalana i de totes les persones que en formen part.
Carola Sitjas i Bosch
______________________________________________________________
TraducciĂłn automĂĄtica del artĂculo en castellano
Automatic translation of the article into English
Mercats de Barcelona: entre la vida i la desapariciĂł
Em costa recordar amb exactitud un motiu Ășnic i concret que em portĂ©s a recĂłrrer tots els mercats municipals de Barcelona que segueixen en funcionament. Mâimagino que van ser un seguit de fets.
Fa uns anys vaig decidir fer mĂ©s Ă pats a casa que als restaurants. I aixĂČ, en principi, hauria de ser sinĂČnim de cuinar, no nomĂ©s dâingerir aliments cuinats per altres a les quatre parets on habitem, enlloc de fer-ho en un establiment pĂșblic. A casa som dos i tots dos compartim la idea i el valor que tĂ© anar a comprar, cuinar i menjar a casa, i intentar fer plegats alguna de les activitats dâaquest procĂ©s. Tots dos tenim clar el que ens agrada a la cuina i sabem valorar una mica la qualitat dels productes, entre altres coses perquĂš puntualment nâhem menjat de molt bons. AixĂ, ens plantegem alimentar-nos el mĂ xim de bĂ© possible a casa en aquella balança nutricional-gastronĂČmica que ens fa feliç.
El dissabte 8 de març de 2025, fa tot just poc mĂ©s dâun any, va tancar l'Ășltima parada del mercat de Calella (la del Maresme), el meu poble natal. ConseqĂŒentment, tambĂ© va tancar el mercat, que havia estat reformat el 2015, amb l'intent de donar-li visibilitat incloent-lo a l'eix comercial del carrer Sant Joan i el carrer de l'EsglĂ©sia amb unes jardineres i reduint el trĂ nsit. Amb la remodelaciĂł, per cert, no vam ser envaĂŻts per un supermercat, sinĂł que ens va tocar l'alternativa, que sempre Ă©s menys agressiva: la sala polivalent, anomenada "Espai Mercat" i ocupant la meitat del que antigament ocupava el mercat. Com a calellenca, m'avergonyeix i m'entristeix profundament que una poblaciĂł dâuns 20.000 habitants no sigui suficient per a mantenir viu el seu mercat cobert municipal, un edifici d'estil noucentista construĂŻt l'any 1927 per l'arquitecte Jeroni Martorell i Terrats (1876 - 1951). Antigament, tambĂ© disposava d'un annex de porxos coberts a l'altra banda de la carretera, del mateix estil, ja desapareguts. PerĂČ des de fa un any, nomĂ©s es mantĂ© el mercat a l'aire lliure dels dissabtes al matĂ, que cada any tambĂ© va perdent pagesos i parades, subsistint, principalment, les que porten gĂšnere de Mercabarna.
AlgĂș podria pensar que potser el problema Ă©s el mercat, la seva ubicaciĂł o els seus horaris. PerĂČ si mirem lâoferta gastronĂČmica general del poble, la tendĂšncia tambĂ© ha sigut la mateixa. PosarĂ© alguns exemples perquĂš almenys quedi escrit en algun racĂł dâInternet que aquestes persones van existir i que hi ha algĂș que els troba a faltar. Els exemples seran concrets, tots de Calella, perĂČ malauradament em sembla que la histĂČria es repeteix a cada poble.Â
Vaig nĂ©ixer l'any 1990 i, des que tinc Ășs de raĂł, han tancat uns quants forns i pastisseries âde tota la vidaâ, portats per gent que segurament no tenien la formaciĂł que alguns tenen avui en dia, perĂČ que eren artesans i es distingien els uns dels altres sense la necessitat de tenir un departament de creativitat, simplement per una manera de fer, per unes conviccions, per tossuderia o tambĂ©, molt sovint, per pura casualitat. I Ă©s que, molt probablement sense ni buscar-ho, tenien un segell propi. Gent que sentia lâofici i entenia la seva feina com alguna cosa que els definia. Doncs bĂ©, rĂ pidament, meân venen al cap uns quants que han tancat els darrers anys. Penso en can Carreras, can Vilella, el Llaminer de can Grimal, can FuntanĂ©, la Pastisseria Sant Jordi, can Pujol, can Miracle, can Garriga, can Roig, la Gallart⊠I tambĂ© penso en ca lâItchart, que encara que segueixi obert, des que va morir un dels germans i van reduir la botiga a la meitat renovant les instal·lacions, es van perdre moltes receptes de molts pans i pastissos que no han tornat a fer.
Si em paro a pensar la quantitat de patrimoni que hem perdut⊠I no nomĂ©s receptari, sinĂł la diversitat de gustos, aromes i textures amb les que els clients podĂem crĂ©ixer i madurar organolĂšpticament i gustativament parlant. O de la riquesa arquitectĂČnica que tenia el poble, amb espais tan distingits, cadascun amb el seu taulell, les seves fustes, el seu marbre, els seus aparadors, les seves rajoles, el seu timbre⊠O la manera tan personal dâatendre de cada famĂlia, el carĂ cter i lâhumor de cada personatge, les diferents maneres dâempaquetar els pastissets⊠O les olors que feia cada forn i cada pastisseria. Estic completament segura que si entrĂ©s amb els ulls tapats a la pastisseria Sant Jordi, endevinaria on era.
Tot aixĂČ Ă©s pel que fa al gremi de pastissers i forners, perĂČ la tragĂšdia Ă©s la mateixa si ens fixem en les peixateries. Jo tinc 35 anys i n'he vist tancar set de les que n'era clienta: la Cristina i la Teresa, lâAndreu i la Carmen, la Serra del carrer Costa i Fornaguera, la SĂČnia, en Borrell i la Canals CarbĂł. Actualment, nomĂ©s en queden dues: Peixos Serra i Cal Federal, que sĂłn de Canet. I, Ă©s clar, les d'alguns supermercats com el Bon Preu, el Mercadona, el Consum i La Sirena.
I la tragÚdia és la mateixa si ens fixem en les carnisseries. En Jaume tenia ramat de xais i tot! I ja fa anys que, ni botiga ni ramat.
I la tragĂšdia Ă©s la mateixa si ens fixem en les botigues de pesca salada. Quan va tancar Ca La Virtut, vam perdre lâĂșltima bacallaneria i, a la vegada, lâĂșltim lloc on es podia comprar tripa de bacallĂ en un radi dâuns quants quilĂČmetres.
I la tragĂšdia Ă©s la mateixa si ens fixem en locals d'oci nocturn dels quals Calella n'era una ciutat capdavantera. He vist filmacions i fotografies de les desenes i desenes d'establiments de fa unes dĂšcades i el poble era de pel·lĂcula: boites, discos, pubs, tavernes, dancings, night clubs, jardins amb mĂșsica en viu, algun tablao, locals nocturns als refugis antiaeris com Las Cuevas... l avui, prĂ cticament nomĂ©s queda La Quadra. PerĂČ aquest ja Ă©s un altre tema. El cas Ă©s que en aquests locals s'hi menjava i compraven als pagesos i pastissers que tampoc ja no hi sĂłn.
Potser algĂș pot pensar que sĂłn sentimentalismes, polĂtiques antiprogrĂ©s o records magnificats. PerĂČ el drama, en el meu cas, no es queda aquĂ, en el fet dâanar a comprar, sinĂł que passa a la cuina i a la meva alimentaciĂł. Fins i tot, he deixat de cuinar segons quins plats perquĂš no trobo el producte que trobava abans. Com les tomaques dâen Cassola de Pineda, tan ben madurades a la branca. O menjo molt mĂ©s peix que carn perquĂš en trobo de mĂ©s qualitat i varietat amb mĂ©s facilitat. Un fet que, tal com tenim la situaciĂł del sector pesquer, possiblement tambĂ© empitjorarĂ a curt termini.
AixĂČ sĂ, a Calella tenim Macxipa, Granier, Santa GlĂČria, 365, Vivari, el forn de la Repsol, Mercadona, Consum, Caprabo, Aldi, Bon Preu, Spar, Dia, Charter de Carrefour, La Sirena, Ametller Origen i una bona colla de supermercats 24h.
Encara que des de fa uns anys visc a Sant Pol de Mar, al poble del costat, personalment, cada vegada mâhe de desplaçar mĂ©s per trobar el que seân diu tota la âcistella de la compraâ. A un poble compro els llegums, a un altre el peix, a un altre la vedella, a un altre el xai, a un altre les botifarres, a un altre els menuts, a un altre el pa i els iogurts, a un altre la pasta⊠I a la que pregunto, als quatre botiguers que queden, si tenen cols de Brussel·les o alguna verdura que surti de les cebes i els pebrots, em fan sentir que demano un impossible, coses estranyes que la gent no coneix, i em quedo amb la sensaciĂł que sĂłc una perepunyetes.Â
El cas Ă©s que, si visquĂ©s a Barcelona, a SarriĂ , on hi he viscut molts anys, tambĂ© hauria de fer quilĂČmetres per aconseguir-ho tot, a no ser que em conformĂ©s a baixar a un Dylan i no filĂ©s gaire prim amb el que comprĂ©s; i Ă©s que lâoferta varia ben poc dels barris mĂ©s rics als mĂ©s pobres: SarriĂ tambĂ© estĂ plegat de Graniers, Macxipans, 365 i Dylans.
Dubto que hagi arribat a la quantitat de proveĂŻdors que tenia en Sergi de MeiĂ (ja a lâĂšpoca del MonvĂnic), perĂČ de vegades crec que per a quĂš mengem dos babaus a casa, necessitem la gestiĂł dâun restaurant.
Si a aquesta organitzaciĂł i desplaçaments li sumem que una setmana fa temporal, lâaltra fan vaga, lâaltre hi ha veda, lâaltre quan arribes a la botiga o parada encara no els havien arribat els pĂšsols perquĂš el pagĂšs sâha endarrerit, els horaris limitats de moltes botigues i parades que no obren a la tarda, que els productes varien al llarg de lâany i hi ha pagesos molt especialitzats a qui nomĂ©s els compro algun producte de temporada puntualment (les maduixes dâen Joaquim de Sant Pol, que ja s'ha jubilat; els pĂšsols i les carxofes dâen Josep i la Noel de Santa Susanna, que tambĂ© estan jubilats i nomĂ©s subministren algun antic clientâŠ), etc. a nivell de logĂstica familiar anar a comprar es converteix en una odissea.
Al final, moltes vegades, acabo fent âlâesforçâ de desplaçar-me fins a un mercat Ășnicament per una parada, perquĂš ja Ă©s lâĂșnica que ofereix alguna cosa destacable, tal com em passa al mercat dels dijous de Malgrat de Mar i com estĂ passant a Tordera que, tret de la parada que tenen una bona varietat de llegums secs i planter i la mateixa parada que els dijous van a Malgrat, prĂ cticament no nâhi ha cap mĂ©s de destacable. Si vull espigalls o verdures ecolĂČgiques, puc comptar amb en Burinons de Sant Pol, perĂČ Ă©s bastant irregular. Al final, sort en tinc de poder comptar amb un hort propi a la provĂncia de Girona, cada vegada mĂ©s extens, i que tambĂ© subministra altres membres de la famĂlia. I amb aixĂČ em sento una privilegiada.
Els estudis diuen que la majoria de persones prefereixen adquirir els aliments a poca distĂ ncia de casa seva. Poder-hi arribar caminant en un mĂ xim de 5 a 15 minuts Ă©s un aspecte clau. Per aixĂČ, els establiments i espais dâalimentaciĂł mĂ©s propers al domicili sĂłn els que tenen mĂ©s impacte en els hĂ bits de compra i, en conseqĂŒĂšncia, en la dieta de la poblaciĂł.
Encara que siguin productes locals i que ofereixin una qualitat molt correcta i de manera regular, si vull trobar un pollastre que no sigui de Torrent, un porc que no sigui el Ral dâAvinyĂł i un embotit que no sigui Salgot, mâhe de moure bastant.
En mĂ©s dâuna ocasiĂł al llarg de la meva vida, mâhe plantejat fins a quin punt la meva carrera laboral i el meu temps lliure que mâagradaria dedicar a lâoci depenen del grau dâexigĂšncia al que vulgui seguir la meva alimentaciĂł del dia a dia.
TambĂ©, havent viscut a Barcelona, em vaig adonar que no havia conegut prĂ cticament ni la meitat dels mercats de la ciutat (el 2 de març de 2025 havia estat a 19 dels 38 o 39 mercats) i, lĂČgicament, tampoc havia trepitjat molts dels barris on estan situats aquests 20 mercats que no coneixia.
Arribats a aquest punt, em vaig proposar anar visitant aquests mercats als que no havia estat. La idea no era visitar-los en ruta, tots de cop el mateix dia, sinĂł un per un, descobrir les seves peculiaritats i la seva morfologia i copsar lâambient que sâhi respirava, a part de comprovar com sâestaven duent a terme les renovacions de molts dâells per part de lâAjuntament de Barcelona. Al cap dâun any, puc dir que els he visitat tots i per aixĂČ mâhe decidit a escriure aquest article.
A continuaciĂł, comparteixo la llista completa dels 39 mercats que actualment segueixen en funcionament, en ordre alfabĂštic:
*Incloc el Mercat de la Nostra Senyora de NĂșria (Ciutat Meridiana) encara que estigui tancat des del gener de 2018.
Mercat de l'Abaceria Central (1892)
Adreça: Passeig de Sant Joan, 181 (Grà cia)
Mercat de la Barceloneta (1884)
Adreça: Plaça del Poeta Boscà , 1-2 (Ciutat Vella)
Mercat del BesĂČs (1968)
Adreça: Carrer de Jaume Huguet, 38 (Sant MartĂ)
Mercat del Bon Pastor (1961)
Adreça: Carrer de Sant Adrià , 154 (Sant Andreu)
Mercat de la Boqueria - Sant Josep (1217)
Adreça: Carrer la Rambla, 89 (Ciutat Vella)
Mercat de Canyelles (1987)
Adreça: Carrer d'Antonio Machado, 10 (Nou Barris)
Mercat del Carmel (1969)
Adreça: Carrer de Llobregós, 149 (Horta-Guinardó)
Mercat de Ciutat Meridiana (1968)
Adreça: Carrer de Costabona, 4-6 (Nou Barris)
Mercat del Clot (1889)
Adreça: Plaça del Mercat, 26 (Sant MartĂ)
Mercat de la ConcepciĂł (1889)
Adreça: Carrer d'Aragó, 311 (Eixample)
Mercat de Nostra Senyora de lâEstrella (1957)
Adreça: Carrer de Pi i Margall, 73-75 (Grà cia)
Mercat de Felip II (1966)
Adreça: Carrer de Felip II, 118 (Sant Andreu)
Mercat de Fort Pienc (2003)
Adreça: Plaça del Fort Pienc, 3 (Eixample)
Mercat de Galvany (1927)
Adreça: Carrer de Santaló, 65 (Sarrià -Sant Gervasi)
Mercat del GuinardĂł (1954)
Adreça: Carrer de Teodor Llorente, 10 (Horta-Guinardó)
Mercat de la Guineueta (1965)
Adreça: Passeig de Valldaura, 190 (Nou Barris)
Mercat dâHorta (1951)
Adreça: Carrer de Lisboa, 34-46 (Horta-Guinardó)
Mercat dâHostafrancs (1888)
Adreça: Carrer de la Creu Coberta, 93 (Sants-Montjuïc)
Mercat de Les Corts (1961)
Adreça: Travessera de les Corts, 215 (Les Corts)
Mercat de Lesseps (1974)
Adreça: Carrer de Verdi, 200 (Grà cia)
Mercat de la Llibertat (1888)
Adreça: Plaça de la Llibertat, 27 (Grà cia)
Mercat de la Marina (2003)
Adreça: Passeig de la Zona Franca, 178-180 (Sants-Montjuïc)
Mercat de la MercĂš (1961)
Adreça: Passeig de Fabra i Puig, 270-272 (Nou Barris)
Mercat de la Nostra Senyora de Montserrat (1960)
Adreça: Via FavÚncia, 241 (Nou Barris)
Mercat del Ninot (1933)
Adreça: Carrer de Mallorca, 133-157 (Eixample)
Mercat de la Nostra Senyora de NĂșria (1966)
Adreça: Avinguda dels Rasos de Peguera, 186 (Nou Barris)
Mercat del Poblenou - UniĂł (1889)
Adreça: Plaça de la UniĂł, 25 (Sant MartĂ)
Mercat de Provençals (1974)
Adreça: Carrer de Menorca, 19 (Sant MartĂ)
Mercat de la Sagrada FamĂlia (1993)
Adreça: Carrer de Padilla, 255 (Eixample)
Mercat de Sant Andreu (1914)
Adreça: Plaça del Mercadal, 41 (Sant Andreu)
Mercat de Sant Antoni (1882)
Adreça: Carrer del Comte d'Urgell, 1 (Eixample)
Mercat de Sant Gervasi (1968)
Adreça: Plaça de Joaquim Folguera, 6 (Sarrià -Sant Gervasi)
Mercat de Sant MartĂ (1966)
Adreça: Carrer de PuigcerdĂ , 206-212 (Sant MartĂ)
Mercat de Santa Caterina (1848)
Adreça: Av Francesc Cambó, 16 (Ciutat Vella)
Mercat de Sants (1913)
Adreça: Carrer de Sant Jordi, 6 (Sants-Montjuïc)
Mercat de SarriĂ (1911)
Adreça: Passeig de la Reina Elisenda Montcada 8, (Sarrià -Sant Gervasi)
Mercat de les Tres Torres (1958)
Adreça: Carrer dels Vergós, 2 (Sarrià -Sant Gervasi)
Mercat de la Trinitat (1977)
Adreça: Carrer de la Pedrosa, 21 (Nou Barris)
Mercat de la Vall d'Hebron - Taxonera (1969)
Adreça: Passeig de la Vall d'Hebron, 130-134 (Horta-Guinardó)
Es tracta de mercats fixes i coberts, no setmanals ni mercats a lâaire lliure.
Tots han estat visitats, de manera intencionada, els dissabtes i evitant festius i ponts, per veureâls en el seu punt Ă lgid i trobar el mĂ xim de vida i de parades obertes. TambĂ© sâha de dir que sĂłc dâanar al mercat a primera hora, de 8h a 10h, i potser no els he vist amb tanta vida com hi deu haver a les 12h.
Deixo aquest mapa per a veure la seva situaciĂłn dins de Barcelona:
Tots els mercats municipals de Barcelona
En aquest article em vull centrar sobretot en els que no havia visitat mai, obviant els mĂ©s coneguts com el de la Boqueria, el de la ConcepciĂł, el del Ninot, el de Santa Caterina, el de la Llibertat, el de lâAbaceria, el de Galvany, etc.
A més, el format de Tumblr només em permet pujar 30 fotografies, de manera que he decidit publicar les dels mercats que em semblen menys coneguts.
Tal com he dit, ha sigut una manera de conĂšixer barris de Barcelona que prĂ cticament nomĂ©s coneixia de passada o directament no havia trepitjat mai. I Ă©s que un mercat Ă©s un lloc per visitar quan fas turisme, ja que et permet prendre el pols a la societat dâaquell indret que visites. Mâagraden els mercats. Quan viatjo, sempre els busco, perĂČ tambĂ© en entorns mĂ©s propers i, fins i tot, encara que ja els conegui. Per exemple, quan vaig a lâAgreste (evidentment, a la ubicaciĂł original), entro al mercat del Carmel; i quan vaig al Disfrutar, mâagrada fer una volta pel Ninot abans dâentrar, si Ă©s a lâhora de dinar. Ja des dels inicis a l'any 1995, quan anĂ vem a Can Jubany, passĂ vem pel mercat de Vic; de fet, diria que hi anĂ vem els dimarts precisament perquĂš era el dia del mercat. Forma part dâuna mena de ritual gastronĂČmic.
El cas Ă©s que mai mâhavia plantejat fer-ho tant a fons a la meva ciutat. I, potser empesa per la por que desapareguin, mâho vaig proposar seriosament.
L'ARQUITECTURA DELS MERCATS
Les visites als mercats tambĂ© es poden fer des dâun enfocament arquitectĂČnic. I Ă©s que sĂłn un patrimoni extraordinari. Alguns sĂłn icones, dâaltres passen desapercebuts, perĂČ gairebĂ© tots expliquen una Ăšpoca, una manera dâentendre la ciutat, una voluntat polĂtica... Per aixĂČ, aprofito per explicar que enguany Barcelona Ă©s Capital Mundial de lâArquitectura 2026, una distinciĂł de la UNESCO i de la UniĂł Internacional dâArquitectes (UIA) que converteix la ciutat en un gran escenari de descoberta arquitectĂČnica i que, arran d'aixĂČ, s'estan organitzant activitats, visites i exposicions que uneixen tos dos mons.
En aquest sentit, doncs, destacaria tant mercats modernistes, com el de la Llibertat, el de Sants, el de Galvany i el de SarriĂ ; com els mercats construĂŻts als anys 60, com el de Felip II (amb un sistema de celoberts en forma de barrets, situats a la coberta, que il·luminen de manera natural tot el mercat); com mercats mĂ©s moderns, com el de Santa Caterina (remodelat el 2005 amb la famosa coberta de cerĂ mica de lâEnric Miralles i la Benedetta Tagliabue) i el de la Taxonera (remodelat el 2019, amb LâHort del Mercat a la coberta del terrat).
A mĂ©s, tambĂ© Ă©s interessant veure lâevoluciĂł de com sâhan anat construint al llarg dels segles, com sâhan anat fent les remodelacions, com sâhan millorat els equipaments, com sâhan distribuĂŻt els espais, etc.
Deixant de banda els mercats que ja han desaparegut (com el del PedrĂł, el dâEl Mercadal, el del Born o el del Port), es pot dir que els mercats es van començar a construir quan es tapaven les places amb una coberta, especialment a partir de la dĂšcada de 1840, consolidant-se amb grans estructures metĂ l·liques (de ferro) que permetien espais diĂ fans i ventilats entre el 1860 i el 1914. Els primers edificis, com la Boqueria, van iniciar la seva cobertura cap al 1836-1840, mentre que els grans mercats del XIX com el del Born o el de Sant Antoni sĂłn de finals del s. XIX.
Dâaquella Ăšpoca, una curiositat que sovint passa per alt, Ă©s que tant el Mercat dâHostafrancs com el de la ConcepciĂł, inaugurats el 1888, van ser obra de lâarquitecte Antoni Rovira i Trias i sĂłn idĂšntics.
A partir dâaquĂ, tambĂ© es veu clarament quins es van construir entre els anys 60 i 70 per donar soluciĂł als problemes d'abastiment que patien certes zones de la ciutat (sobretot en els nous barris crescuts a la perifĂšria) a causa del gran flux migratori, com els de Nou Barris, amb estructura de formigĂł i tancament d'obra vista. Aquests sĂłn els que pertanyen a l'Ăšpoca del gran boom dels mercats durant el mandat de l'alcalde Porcioles.
Finalment, els Ășltims mercats construĂŻts a la ciutat sĂłn de lâany 2003, dins el procĂ©s conegut com el âModel Barcelonaâ, que buscava reviure els mercats de barri. Aquests serien el del Fort Pienc (amb un Ășnic passadĂs corbat) i el de la Marina, inaugurat com a part del projecte de desenvolupament del barri de la Marina-Zona Franca, quan tambĂ© es va tancar el Mercat del Port traslladant els seus paradistes al nou mercat.
A la vegada, tambĂ© sĂłn interessants les remodelacions ja que, encara que els mercats tinguin orĂgens antics, sovint els deixen  amb una fisonomia completament nova. Les mĂ©s rellevants em semblen les del mercat de la Taxonera (del 2019) i el de Santa Caterina (del 2005) que ja he comentat, perĂČ tambĂ© les del Mercat de Sant Antoni (reinaugurat el 2018 desprĂ©s d'una reforma integral que va durar gairebĂ© una dĂšcada, convertint-lo en un dels mĂ©s moderns i grans de la ciutat), les del Ninot (2015) i les del mercat de lâAbeceria, que tenen previst finalitzar-se aquest estiu de 2026. I tambĂ© em sembla rellevant i paradigmĂ tic lâexemple del Mercat de la Nostra Senyora de Montserrat, que enlloc de reformar les instal·lacions dels anys 1960 (per cert, un mercat molt singular amb tres nivells), han construĂŻt un edifici completament nou al costat, recentment inaugurat el març de 2026.
CONCLUSIONS
Aquest article no pretĂ©n ser una guia exhaustiva ni un rĂ nquing. Tampoc una llista de âtop 10â. Lâobjectiu dâaquesta publicació no Ă©s proporcionar dades que ja es poden trobar a altres fonts, ni molt menys presumir dâhaver estat a tots els mercats, sinĂł que el que mâinteressava era parlar dels mercats menys coneguts, donar la idea de visitar-los a mĂ©s gent, recordar que tambĂ© poden ser interessants per aquests amics estrangers que ens visiten, per anar-hi a esmorzar, per conĂšixer els barris on estan situats, per fixar-se en lâarquitectura dels edificis i, en definitiva, intentar posar el meu granet de sorra perquĂš no es perdin els que encara sobreviuen.
Anava a dir que âanar al mercat Ă©s un espectacle gratuĂŻtâ. PerĂČ cada vegada Ă©s menys espectacle. Tot arriba trossejat i empaquetat, les reformes han convertit les places en recintes que cada vegada sâassemblen mĂ©s a centres comercials. I, aixĂČ de gratuĂŻt⊠en alguns mercats ja sâestĂ plantejant que deixi de ser-ho. AixĂ que em fa cert temor escriure la frase.
A mesura que anava a veure els mercats, vaig descobrir iniciatives que em van semblar bones idees, com per exemple la âNevera SolidĂ riaâ del Mercat de Lesseps, un punt per a lluitar contra el malbaratament del menjar. O el que fan a molts mercats que, per tal dâaprofitar parades buides, tambĂ© compten amb espais anomenats âLa Biblioteca del Mercatâ on poder intercanviar llibres de manera gratuĂŻta. TambĂ©, em sembla una bona iniciativa transformar els mercats municipals en espais que vagin mĂ©s enllĂ de la venda dâaliments, incorporant cuines comunitĂ ries, obradors cooperatius, refugis climĂ tics, centres logĂstics compartits i espais de formaciĂł, tal com promou lâONG JustĂcia AlimentĂ ria, entre altres entitats.
De fet, una de les activitats que es fan en aquestes aules gastronĂČmiques que em sembla primordial Ă©s anar a comprar els ingredients per a cuinar un plat. No tant pel fet donar una recepta, ensenyar-la a cuinar i menjar plegats, sinĂł perquĂš em sembla que moltes vegades el problema de no comprar mĂ©s menjar fresc i no cuinar Ă©s que no se sap anar a comprar: tenir el coneixement per saber valorar i distingir diferents qualitats, pensar i organitzar, amb agilitat i en funciĂł del que ens trobem en aquell moment al mercat, racions, temps d'elaboraciĂł i tot el que en pot sortir de cada aliment que comprem, i preveure quan es menjarĂ . Aprendre a comprar Ă©s fonamental.
Encara que sigui un tema de mĂ rqueting i pura imatge, tambĂ© mâagrada el cartell dels 41 mercats dissenyat per en Gerard Sierra lâany 2021.
Una altra iniciativa destacable Ă©s la del Mercat de la Vall dâHebron - Taxonera (remodelat el 2019), amb âLâHort del Mercatâ a la coberta del terrat. Es tracta de 1.750 m2 dâhort urbĂ , ecolĂČgic i intentant ser autosuficient. Un projecte gestionat per la cooperativa Tarpuna en el que sâhi fan tallers educatius, formacions, treballs de recerca i, fins i tot, un compostatge comunitari elaborat amb lâajuda de lâelectrocompostador Revolta en el que tambĂ© hi participen sobretot els veĂŻns de la Vall dâHebron, les parades del mercat i tothom que hi vulgui col·laborar aportant les seves restes orgĂ niques domĂšstiques. Una iniciativa que em recorda el High Line Park de Nova York, un parc urbĂ elevat que passa pel barri de Hudson Yards creat el 2009 en una antiga via de ferrocarril abandonada i que fa 2,33 km de longitud.
Pel que fa al servei de venda online i a domicili distingiria el que Ă©s fer la compra a travĂ©s dâInternet del que Ă©s anar presencialment a un mercat, seleccionar tu mateix la compra i que desprĂ©s te la portin a casa.
En els casos puntuals de gent discapacitada o amb problemes de mobilitat em sembla fantĂ stic que sâofereixi aquest servei. PerĂČ del que no en sĂłc tant partidĂ ria Ă©s del servei de venda online. Personalment, mai lâhe utilitzat. A no ser que puguis especificar bĂ© com vols cada aliment que demanes o que qui seleccioni els productes que compres sĂ piga triar com vols cada cosa (mida, punt de maduresa, etc.), em costa entendre com es pot comprar a cegues i en genĂšric, per molt que especifiquin mĂnimament varietats i pes aproximat, aixĂ que no sabria valorar aquest servei.Â
Fa uns anys, vaig intentar demanar a un pagĂšs que em portĂ©s a casa una sĂšrie dâencĂ rrecs que li feia directament a ell per WhatsApp, perĂČ acabava fent el quĂš volia, es descuidava coses i, al final, tampoc em podia portar tot el que necessitava i jo tambĂ© mâhavia de desplaçar, aixĂ que nomĂ©s ho devia fer en quatre ocasions.
De la mateixa manera que veia punts positius, a mesura que anava a veure els mercats, tambĂ© mâadonava que hi havia una sĂšrie de problemes que es reiteraven.
Dâentrada, el mĂ©s contradictori Ă©s que la gran majoria de mercats tenen un supermercat a dins del propi mercat. I Ă©s que les estadĂstiques parlen per sĂ soles, el març de 2025, el 80% dels mercats tenien un supermercat a dins. Encara que sovint sâintenti vendre positivament com que ells paguen la reforma i sigui grĂ cies a ells que el mercat es mantĂ© viu, Ă©s ben bĂ© com tenir la guineu vigilant les gallines. LâĂșnica cosa bona que tĂ© el fet que molts mercats tinguin un supermercat a dins Ă©s que moltes vegades tenen aparcament âgrĂ ciesâ a ells.
Un altre problema, Ă©s el fet que moltes parades ofereixen els mateixos productes (les mateixes cases i marques) que venen els supermercats: Casa Mas podria ser lâexemple per antonomĂ sia.Â
O que massa sovint no hi ha els preus indicats. Personalment, si en una parada no tenen els preus indicats, han de tenir algun producte que mâinteressi i mâagradi molt o sigui molt excepcional perquĂš no vagi a la parada del costat.
Un altre dels grans problemes Ă©s que, fins on jo sĂ©, la normativa obliga a les peixateries a tenir el paper de la subhasta (la matrĂcula del peix) indicant lâorigen, la barca, el sistema de pesca i la data de captura. I aixĂČ Ă©s excepcionalĂssim.
TambĂ© em sembla un problema que el paradista prohibeixi tocar, triar i agafar la fruita i la verdura al client. Fet que no agilitza la venda i afavoreix la percepciĂł dâengany.
TambĂ© em sembla un problema el desconeixement. Per una banda, el desconeixement que tenen molts venedors que fa dĂšcades que es dediquen al negoci: com pot ser que la propietĂ ria dâuna carnisseria que estĂ a punt de jubilar-se encara no sĂ piga dâon venen les guatlles que ven? Com pot ser que el dia que encarrego una au especial prefereixi especejar-la i tallar-me-la a casa, jo que no en tinc ni idea i ningĂș me nâha ensenyat, que no pas que la meva carnissera destralera tiri pel dret i em destrossi la peça?
Per altra banda, el coneixement per part del consumidor tambĂ© em sembla fonamental perquĂš els mercats subsisteixin. Els Ășltims anys, nâhem aprĂšs una mica de nutriciĂł (o almenys en tenim el cap ple): tothom sap els grams de proteĂŻna que ha de consumir diĂ riament, tothom parla dels hidrats de carboni, el magnesi, el ferro⊠quan anem a comprar, sempre sentim aquests comentaris. PerĂČ en canvi, del que no seân parla tant Ă©s de la qualitat del producte. Si el consumidor no coneix 20 o 30 varietats de tomĂ quet, nomĂ©s veurĂ tomĂ quets, en genĂšric. Si el consumidor no veu la diferĂšncia de qualitat entre un peix de piscifactoria i un de Llotja o no coneix 20 o 30 peixos diferents de la nostra costa, nomĂ©s veurĂ el preu, les facilitats de comprar-ho tot en un Ășnic supermercat i nomĂ©s voldrĂ filets de salmĂł, desespinats i sense pell: ni aranyes, ni congre, ni mares de lluç, ni cintes, ni gatsâŠ
En aquest sentit, potser sâhauria de divulgar mĂ©s la cultura del tastaolletes, dâanar provant diferents llegums, diferents peixos, saber que a part de pollastre hi ha galls, pintades, picantons i colomins, dâanar a comprar a diferents parades, de buscar informaciĂł del que consumim i, en definitiva, despertar inquietuds i curiositat.Â
Potser estaria bĂ© fer una guia de les millors parades dels mercats de Catalunya. Diria que no existeix i, amb la dĂšria que hi ha a fer llistes, crec que ajudaria a destacar les que sobresurten per qualitat. Saber on anar a comprar menuts, llegums singulars, parades que destaquin pels bolets, bon peix del Mar CatalĂ , formatgeries que afinin bĂ© els formatges, una carnisseria que toqui bon gĂšnere i el manipuli amb certa grĂ cia, etc. AixĂ com estic convençuda que de seguida sortiria el nom dâAvinova com a referent en qĂŒestions de caça o Ramells com a referent de menuts, tenir una petita llista amb els millors establiments. Ho deixo com una idea per a desenvolupar en un futur.
TambĂ© crec que cal fer una crĂtica a la necessitat actual de reduir la nomenclatura dels mercats, de la mateixa manera que no sĂłc partidĂ ria de reduir i simplificar els noms propis de places i carrers ni dâanomenar, per exemple, âCatalunyaâ a la Plaça de Catalunya. Ăs evident que en el llenguatge oral i en un registre informal, en podem dir âMercat de NĂșriaâ, perĂČ a la pĂ gina web oficial de lâAjuntament de Barcelona, crec que haurien de sortir els noms complets dels mercats, en aquest cas, âMercat Municipal de La Nostra Senyora de NĂșriaâ. SinĂł, ja em veig el dia que algĂș pensarĂ que el âMercat de LâEstrellaâ fa referĂšncia a la Damm i no a la Nostra Senyora de lâEstrella.
Desgraciadament, si els mercats municipals desapareguessin, tret dâuna certa enyorança i un record idealitzat del passat que sentirĂem alguns, dubto que el sistema alimentari actual seân ressentĂs gaire, ja que estĂ dominat per grans superfĂcies, cadenes de distribuciĂł i supermercats. I aixĂČ posa en risc el model dâalimentació pĂșblica, local (de proximitat) i sostenible que representaven.
Tot i que van nĂ©ixer amb la voluntat de garantir lâaccĂ©s a aliments frescos, aquests espais estan perdent força i importĂ ncia gairebĂ© sense que ens nâadonem. Avui, estan en decadĂšncia a causa de la globalitzaciĂł, lâauge dels supermercats que els fan la competĂšncia, la privatització i la seva transformaciĂł en espais turĂstics, gourmet o sales polivalents dels Ajuntaments.
De fet, dels mercats visitats, vaig percebre de manera subjectiva que nâhi ha alguns en estat crĂtic, amb massa parades tancades i poc ambient. Vaig tenir aquesta sensaciĂł al del Bon Pastor, un mercat que tenia 19 parades, que va ser reformat el 2024 perdent-ne 7 (Ă©s a dir, amb capacitat per a 12 parades) i que, tan sols 5 anys desprĂ©s, nomĂ©s nâhi havia 6 dâobertes. Lâexemple clar dâun mercat fagocitat per un supermercat. TambĂ© vaig veure moribund el mercat de Ciutat Meridiana, amb tant sols una parada de verdures, dues de carn i un bar que almenys li donava cert ambient, tot i que tambĂ© decadent. De fet, tal com va assenyalar l'Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) davant d'una peticiĂł d'ERC, a finals del 2023, de les 4.700 parades que hi ha als mercats municipals, 900 estan buides.
A mĂ©s, tambĂ© hem de comptar que el Mercat de la Nostra Senyora de NĂșria (a Ciutat Meridiana) estĂ tancat des del gener de 2018, desprĂ©s d'estar un temps agonitzant i sent l'Ășnic dels 39 mercats municipals de Barcelona que estĂ tancat. De moment, hi ha un Charter (Consum) a les instal·lacions.
El fet que constantment es tanquin parades sense relleu generacional Ă©s un fet que em sembla molt preocupant. PerĂČ el que mĂ©s mâespanta Ă©s que ha passat sense que prĂ cticament me nâadonĂ©s i no prenguĂ©s consciĂšncia de la gravetat i les conseqĂŒĂšncies que aixĂČ tĂ© fins fa relativament pocs anys.
Tot i aixĂ, i per donar un bri dâesperança i positivisme, encara que tot sembli terrible i apocalĂptic, si ens posem a mirar altres ciutats i capitals del mĂłn, trobo que tampoc estem tan malament. Les comparacions sĂłn odioses i nosaltres que no podem ni dir clarament si som capital d'un paĂs, capital dâuna naciĂł sense estat, capital dâuna Comunitat AutĂČnoma o quĂš caram som, quan fem lâexercici dâextrapolar-ho a les grans capitals i grans ciutats dâEuropa, la percepciĂł Ă©s que no tenen pas tants mercats com Barcelona (posant en dimensiĂł tant la poblaciĂł com l'extensiĂł). Penso en BerlĂn, Madrid, Roma, Copenhaguen, Ămsterdam, o fins i tot, ParĂs o Londres. I tambĂ© penso en ValĂšncia, Bilbao, Rotterdam, Edimburg⊠Tot i aixĂ, ja mâagradaria tenir la qualitat i lâoferta de LiĂł, MilĂ i TorĂ. Per tant, potser sĂ que Barcelona tĂ© mĂ©s nĂșmero dâedificis, perĂČ altres ciutats, tot i tenir menys mercats perquĂš han apostat mĂ©s pels mercats setmanals ambulants a l'aire lliure, potser els tenen mĂ©s centralitzats, tenen una oferta millor i mĂ©s Ă mplia, mostren mĂ©s vitalitat i els paradistes poden arribar a ser grans mestres com els famosos Meilleurs Ouvriers de France (MOF), que Ă©s un tĂtol reconegut pel Ministeri de Treball que no nomĂ©s es dona a cuiners, sinĂł que hi ha diferents categories i tambĂ© sâentrega a gelaters, confiters, peixaters, xarcuters, torrefactors, afinadors de formatge, ganiveteria i altres sectors aliens a l'alimentació⊠perĂČ que sobretot valora lâexcel·lĂšncia de lâartesania.
Al final, el que hem de tenir molt clar Ă©s que, com a consumidors, el fet que els mercats sobrevisquin o no, estĂ a les nostres mans. Encara que les institucions i els paradistes intentin aportar solucions renovant els mercats, organitzant activitats, ampliant els horaris o fent el que sigui, i encara que s'emetin magnĂfics programes a la televisiĂł com "Gent de Mercats", si els clients no canviem els nostres hĂ bits de consum i a nivell particular ens fem responsables de la nostra prĂČpia alimentaciĂł, el panorama no canviarĂ . Hem de ser conscients que ens hi juguem la salut, la cultura, perĂČ tambĂ© la butxaca. No per guanyar temps, tot sâhi val.Â
Anar al mercat i cuinar no ha de ser un costum folclĂČric i anecdĂČtic, sinĂł un hĂ bit integrat al nostre dia a dia, que formi part de la nostra vida.
Carola Sitjas i Bosch
______________________________________________________________
TraducciĂłn automĂĄtica del artĂculo en castellano
Automatic translation of the article into English
Aquesta setmana toca fer alguna mena de descans i a l'hora avançar molta feina... QuÚ farem?

Anya is live and ready to show you everything. Watch her strip, dance, and perform exclusive shows just for you. Interact in real-time and make your fantasies come true.
Free to watch âą No registration required âą HD streaming
Quines ganes de composar nova mĂșsica đđđ aquests mesos han sigut fotuts perque he sigut super improductiu i he perdut una barbaritat de temps a mĂ©s de no tenir massa energia per res. Amb quin dimoni he de pactar per tornar a estar com abans?
Poc a poc noto millora perĂČ tan de bo fos mĂ©s rĂ pid. No ho sĂ©. Poc a poc nem sortint del pou.
Guarir Pensaments Nunvolids (on Wattpad) https://www.wattpad.com/story/408322697-guarir-pensaments-nunvolids?utm_source=web&utm_medium=tumblr&utm_content=share_myworks&wp_uname=MarkPIcassoMPA Nus vivain en in mund cun bleras istorgias scuras, e mintgatant internalisain nus quellas paurs... imaginond ch'ins saja la persuna mala. Tscherts da nus restan en quellas paurs. Nus udin istorgias da persunas che vegnan murdadas, molestadas u ch'Ăšn daventadas ladruns. Tscherts da nus restan en la fantascha ch'ins saja la persuna mala. Quai po far sentir bler mal, ma tuttina datti soluziuns. Ti pos guarir da pensaments nunvolids. Dat bleras persunas che san per quels tips da pensaments... e co ch'els pon esser disturbants. Eu n'eu betg in dotor... eu sun insumma in che ha suffrĂŹ da pensaments nunvolids. Sco per tut auter, prend las tecnicas cun tia persuna medica avant ch'has ensagiar.
La meva banda de rock és la hostia, molem molt
es venen cosetes gent