#passejar

Camino sobre la tierra para estar ligado a la naturaleza… El carácter de un paseo no se puede predecir. Un paseo es práctica, no teoria.

No escribo solo con la mano: el pie siempre quiere escribir también Firme, libre y valiente corre ya por el camino, ya por el papel

Su pasión y su profesión es desposar la multitud. Para el perfecto flâneur, para el observador apasionado, constituye un gozo immenso elegir morada en el número, en lo ondulante, en el movimiento, en lo fugitivo y lo infinito. Estar fuera de casa, y sin embargo sentirse en ella en todas partes. ver el mundo, estar en el centro del mundo y permaneecer oculto al mundo, tales son los menores placeres de estos espíritus independientes, apasionados, imparciales, que la lengua solo puede definir torpemente. El observador es un príncipe que goza en todas partes de su incógnito

Woolf allibera el text, la imaginació, el personatge de ficció, i llavors reclama aquesta llibertat per a nosaltres, i en particular per a les dones. Això arriba al moll de l’os de la Woolf que ha estat exemplar per a mi: la que sempre està celebrant un alliberament que no és oficial, institucional o racional, sinó una qüestió que va més enllà d’allò familiar, d’allò segur, d’allò conegut, i que se’n va cap a un món més ampli. Les seves demandes d’alliberament per a les dones no eren només perquè poguessin fer coses institucionals que podien fer els homes (i que avui també fan les dones), sinó perquè tinguessin una llibertat total per vagar, de forma geogràfica i imaginativa.

Camine sobre la terra per a estar lligat a la natura… El caràcter d’un passeig no es pot predir. Un passeig és pràctica, no teoria. L’artista Hamish Fulton ha realitzat un dels seus passejos, a partir dels quals desenrotlla el seu treball poètic i fotogràfic, en unes quantes zones del Mediterrani, des de Tortosa a València i Xàtiva i d’allí al cim del Benicadell travessant la Serra Grossa per a continuar fins a Alacant. Este passeig reprén alguns llocs ja coneguts en passejos anteriors, com el Delta de l’Ebre, on va estar en 2004 o Alacant, on va estar en 1989. Fulton ha recorregut la Península Ibèrica –a la que va vindre per primera vegada en 1966– de costa a costa en diverses ocasions: la primera en 1989, des de l’Oceà Atlàntic al Mar Mediterrani; des de Ribadesella fins a Màlaga en 1990 o des de Foz do Porte, desembocadura del Duero, al Delta de l’Ebre en 2001, per anomenar algunes de les seues caminades. Fulton és un dels artistes contemporanis més singulars i inclassificables; se li enquadra en la categoria del land art, encara que el seu treball no tinga massa que veure amb la voluntat romàntica de superar l’escissió entre home i natura a través de la representació que perseguixen altres artistes. Si és el cas no hi ha representació, hi ha més be una imaginació poètica que assenyala una experiència del caminar, un sentir en la natura a través d’una subjectivitat que es fa eco dels noms, de les formes i de les empremtes, de l’aigua, del vent, de les veus; “es fa camí al caminar” com diguera Machado, però el camí és al seu torn camí ja transitat per molts, registrat per altres tants, i definit per la grossària de la història. Fulton va fent seus els camins, establint una relació física i mental amb la natura. Les seues imatges resultants dialoguen amb la paraula i és en eixe encaix on es produïx la dimensió estètica de la seua obra; una dimensió que incorpora la imatge, la poètica dels noms i el temps del caminar, la memòria del passeig i la topografia del paisatge. Des de 1973, any en què Fulton va prendre la decisió de fer art únicament sobre l’experiència del caminar la seua obra s’ha anat teixint amb els paisatges transitats passant a formar part d’ells.