#nosaltres

Penso en tot el que deixem enrere. Penso en tu, penso en nosaltres. Penso en totes les coses que mai vaig arribar a dir-te, en totes les pors que mai vaig aprendre a superar. Penso en allò que em deies, en aquella manera que tenies de somriure quan posava cara de nena petita que no ha trencat mai un plat. Penso en el gust a juny que tenien els teus llavis, penso en el vent que t’embullava els cabells, penso en totes les carícies que guardaves entre les teves mans sempre càlides. 

Et penso. Ens penso. Molt, potser massa.

Però ja no fa mal. Ja puc esbossar algun somriure en recordar els dies que van ser feliços perquè eren dels dos. Ja no cou, ja no sagna tant com abans aquesta ferida que porta el teu nom i l’olor del teu xampú. La cicatriu, després de tant de temps, ha aparegut, les plaquetes de l’oblit se n’han encarregat. 

I és genial. És genial haver estimat tant i estimar-te encara. És genial que la vida s’hagi preocupat d’ensenyar-me tot allò que no s’explica als llibres, tot allò que ni tan sols pot descriure’s amb paraules (i ho diu una amant incondicional de les paraules). És genial saber el que se sent quan se sent de veritat. És genial haver-te conegut, haver estat present en la teva vida, haver format part de tu en tots els sentits. És genial que fossis capaç de traspassar el mur amb què em protegeixo contínuament, és genial que em poguessis travessar l’armadura freda que m’emmuralla la ment i l’ànima.

I et dono les gràcies. Gràcies per ensenyar-me a estimar-te, a sofrir, a lluitar, a plorar. Però sobretot gràcies perquè després de tu, després de nosaltres, he aprés a estimar-me, a voler-me, a sentir-me. I et juro que això no té preu, et juro que això és el més valuós que tinc i que tindré mai.

Per això et penso, per això ens penso encara.

I per això cal deixar els nosaltres que ja no existeixen enrere. Però sempre cal recordar-los.

Els “Queixalada al Món” som el Xavi i la Núria. Ens encanta descobrir nous països, menjars i cultures. Som uns enamorats dels viatges, ja siguin grans o petits, i creiem que mantenir-nos en moviment és el que ens fa viure. Ens hem decidit a obrir aquest blog perquè no volem oblidar els detalls que una càmara no pot plasmar; volem que es mantinguin vius i no només en els nostres difusos records.…

Per a tots els integrants del grup l'últim mes i mig ha sigut molt dur, ja que hem treballat durant molt de temps per preparar les nostres iniciatives i intentant que tot el que havíem preparat es duguera a terme de la millor manera possible. Ara que el nostre camí finalitza sabem que, realment, ha valgut la pena. No solament per tot allò que ha significat preparar totes les iniciatives (la convivència amb els companys del centre mentre les preparàvem, el compromís que hi ha hagut per part de tots els àmbits de la comunitat educativa des del primer moment de la iniciativa) sinó perquè ara, després de tot aquest temps, coneixem millor la nostra Unió, els nostres drets i, sobretot, allò que ha de significar la Comunitat per a cadascun dels integrants, sobretot si com nosaltres encara són joves.

Creiem que les iniciatives han sigut un èxit i per la nostra part estem molt contens d'haver pogut participar en aquest projecte que mai oblidarem. Al nostre blog poden consultar el resultat de totes les activitats amb vídeos, fotografies i, fins i tot, un "making of" del dia en què vam realitzar l'activitat gran, el mural a l'exterior del centre.

Només ens queda donar les gràcies a totes aquelles persones que d'una manera o d'una altra han fet que aquest projecte avançara, que ens han donat suport en cada moment, i que van creure que tot allò que vam proposar-los cap al mes de març es convertiria a poc a poc en realitat. Sense ells estem segurs que el nostre projecte no haguera sigut el mateix.

Al cap i a la fi, a tots ens uneixen uns arrels comuns, un sentiment i una història que va començar fa ja més de seixanta anys...