#joanfuster

¿Un sentit per a la vida? Però si els filòsofs ja ho saben! En tenim cinc: cinc sentits, en principi. Són els del cos, segons la vella estipulació escolàstica. No importa el cas personal -de vegades mutilat, o mitigat- de cadascú: la vida comença i acaba amb ells. I no hi ha cap revelació que no siga una evidència, ni un sol concepte que no vinga del dolor o del plaer, ni paraules que no signifiquen música. Més enllà d'això, pot haver-hi la nostàlgia o la memòria -i la nostàlgia, en definitiva, potser no és sinó una malaltia de la memòria-, però encara nodrides des dels sentits, sobre els sentits. La pregunta "¿Quin sentit té la vida?" és merament retòrica o, si és vol, metafísica. Per a l'home, el sentit de la seua vida -única vida per a ell que "té sentit"- són els seus sentits. Els seus cinc sentits.

Diari d’un condemnat a Falles

He passejat, com cada any, per la fira del llibre antic i d’ocasió de València, una de les poques activitats que em fan passadores les falles; “com gat qui passàs tost per brases”, això sí. Enguany hi he trobat un petit tresor. Una primera edició (no té mèrit, només n’hi hagué una, crec) d’El País Valenciano de Joan Fuster publicat per Destino el 1962, en excel·lents condicions, i amb la sobrecoberta (una imatge idíl·lica que contrasta fortament amb el contingut del llibre) gairebé intacta. A dintre, una sorpresa que és, alhora, testimoni de l’època en què l’oligarquia valenciana (sub especie món faller) cremà Joan Fuster en efígie durant les falles del 1963: tres retalls de febrer del diari Las Provincias amb dos articles de Francesc Almela i Vives i un de JM Bayarri contra el llibre i l’autor, a més d’una nota manuscrita sobre la catalanitat de Sant Vicent Ferrer y “el renegado Fuster”, ja entre comes a la nota, com citant paraules d’altri. Potser el més curiós de tot és que la nota està escrita en paper amb membret de la Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de València, i s’hi troba també un Saluda del President, en blanc, amb data dels anys 40, que fou reciclat-utilitzat com a marcador de pàgina. Potser mai no sabrem si aquest exemplar fou comprat per confirmar prejudicis i tòpics: prejudicis contra l’autor i tòpics sobre la terra en contrast amb la clara voluntat desmitificadora de Joan Fuster, però esdevé un testimoni punyent del temps (i els diners) que l’oligarquia li dedicà al tema.

El fet és, a més a més, que el mateix Diego Sevilla, Catedràtic de Dret, vicepresident de la diputació de València, procurador a corts i conseller nacional del Movimiento, a més de l’”energúmen”, en paraules de Fuster a Pla, que orquestrà i dirigí els atacs periodístics i socio-fallers contra Fuster, primer, i contra el seu llibre després, muntà en còlera quan descobrí que el governador civil de València, Antonio Rueda Sánchez-Malo, regalava el llibre als seus amics, perquè era un llibre “de regalar”. Potser en fou aquest exemplar un d’aquells regals, en concret a algun dels alts càrrecs de la Càmera de Comerç, si no al seu president? 

Bé, de totes aquestes qüestions trobareu informació sobrada a la xarxa, però jo no me’n sé estar de tornar a l’obra, i d’identificar-me amb les paraules de Fuster al llibre sobre el caràcter pueril de les celebracions valencianes, un dels més criticats pels “energúmens” per dir que les jovenetes es disfressen amb els vestits típics, mentre escolte la remor de la mascletà i encara ressonen els chinchines de la banda que acaba de passar pel meu carrer:

“Y la fiesta, para nosotros, nunca es el asueto mondo y lirondo: nos gusta que tenga el aire y las horas pobladas de campanas, de pólvora, de gallardetes, de chinchines. Hemos llegado en este punto, a una pericia genial en cuestiones de ruido y abigarramiento.

Seréis siempre unos niños, levantinos:

os ahoga la estética.

La admonición de Unamuno nos incumbe […] en su primera parte: hay algo de infantil, de cándida complacencia, en esa afición nuestra a la jarana espectacular. Por nuestros pueblos, la gente camina tras la banda de música en su pasacalle, y corre siguiendo la huida detonante de la traca, bajo su fuego mismo; las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano; las procesiones corrompen su liturgia transformándose en llamativas cabalgatas. Y todo tiene un escorzo de juego jovial y sudoroso, de zapateta pueril.”

L’escàndol encara perdura. Fa dos dies una companya fallera recriminava amablement que un altre company digués que les falleres “es disfressen”. És necessari recordar ací que a finals del segle XIX, 1889 en concret, Ignacio Pinazo pintava Carnaval en la Alameda, on un grup de jovencells clarament disfressats, que no vestits, amb el vestit típic de “torrentí” espanten les joves burgeses de la ciutat. El quadre de Pinazo és una mostra clara del tòpic de l’”alabanza de corte y menosprecio de aldea”, o l’oposició entre el camp i la ciutat, que està profundament arrelat en la burgesia valenciana decimonónica. Encara és present en la visió de l’horta valenciana que transmet Blasco Ibáñez en La Barraca o Cañas y Barro. Poc després, la idealització de l’Horta que apareix en l’obra de Joaquín Sorolla durant el primer terç del segle XX transformarà la percepció del hinterland, a la recerca d’una arcàdia ucrònica, un passat actualizable que diluira les misèries, les tensions i els conflictes del present. És significatiu com el menyspreu de la ruralitat (traduït en l’abandó de l’Horta en favor d’infraestructures urbanístiques i turístiques que l’han convertit en un residu del que fou) ha conviscut tot al llarg del segle XX valencià, amb la seua exaltació estètica, fins esdevenir, ara a principis del segle XXI, la màxima expressió possible d’eixa estetització amb la proclamació de les Falles com a Patrimoni de la Humanitat. Hem passat del “regionalismo tan estéril como inofensivo” que valorava positivament un canonge de la Catedral, al cosmopolitisme de formar part d’una llista mundial de les coses que tot bon turista ha de conéixer. Un cosmopolitisme, també, tan estèril com inofensiu.