Diu en Quim Arrufat
A mi digueu-me conspiranoic. Però en tot això de la violència d'ultradreta hi ha en marxa una operació d'Estat per escombrar-nos com a poble organitzat.
Aquí hi ha joc compartit, amb nivells d'implicació diferents, de partits del 155, policia (GC, CNP i també Mossos, amb diferents rols), judicatura i amb cobertura de molts mitjans. La ultradreta no campa impunement perquè sí. És una peça d'un joc que busca detonar violentament la societat catalana, generar por a la implicació política no obedient, i aconseguir que els partidaris del "No", votants dels partits del 155, constitueixin un bloc granític. Volen assecar-nos en les nostres fonts: destruir l'esperit i l'organització civil, popular, alegre i combativa que ha omplert carrers i ha posat l'Estat en escac.
La seqüència és prou clara:
1. Violència massiva i indiscriminada l'1-O contra gent que no feia res, que no es va ni resistir als cops.
2. Discurs hooligan del Rei felicitant la violència i animant-la.
3. Tancament a presó sense judici, com a escarni, amb gran violència simbòlica de líders polítics pacífics, i de líders civils del pacifisme més radical.
4. Aplaudiments, acords, somriures, copets a l'esquena, abraçades de profunda satisfacció i complicitat de líders polítics i líders d'opinió del PSC/PSOE, de C's i del PP, i algun despistat més.
5. Proliferació d'atacs d'altra tensió i violència ultraespanyolista contra persones, símbols i establiments pacífics, civils, públics, normals.
6. Arxivament de totes les denúncies d'aquestes agressions: impunitat.
7. Justificació i comprensió còmplice per part del bloc del 155 i els estaments centrals de l'Estat (exèrcit, policia, justícia, telecinco/cuatro, RTVE i antena3/laSexta).
8. Somriures sorneguers de veure com estan aconseguint -a base d'empènyer i empènyer- instal·lar el clima i la imatge de conflicte i violència a Catalunya.
9. Mossos, amb un suposat govern efectiu i comandament sobiranista, absent. Barra lliure per a atacar civils, gent pacífica, botigues, paradetes.
Costa molt eh!!! que una societat normalitzi la violència conduïda i recolzada per l'esfera públicacontra civils desarmats, vulnerables i pacífics. Cal molta gimnàstica, molta bilis, molts programes de televisió, molt cinsime i molta mentida perquè una societat (especifico per ser honestos: unes aparentment àmplies capes silencioses de la societat espanyola, incloent una part aparentment important de la catalana convisqui indiferent a la violència indiscriminada i gratüita contra veïns seus. A l'atzar, per pensar com pensen.
Per altra banda, els que malgrat el clima hostil gosen seguir reivindicant drets i llibertats per la via pacífica reben milers de denúncies, condemnes, controls d'identificació per raons polítiques, són filmats i fotografiats, càrregues policials gratuïtes... Un hostigament que sembla voler provocar, més que no pas cap altra cosa (garantir l'ordre públic? fer respectar l'acatment obligatori de la doctrina constitucional?). Un assetjament enecara més exhaustiu i desproporcioant amb els CDR's, la baula que l'estratrègia policial identifica com la més feble, la més fàcil de provocar.
A mi, amb tots els respectes, tots aquests fets sumats em porten a pensar que hi ha una estratègia deliberada i pactada per fer esclatar la violència, encara que sigui per aurodefensa davant els linxaments impunes de la ultradreta, de la banda sobiranista/republicana d'algun sector (jove, activista, típic del target policial) per justficar allò que porten mesos, sinó anys explicant que acabarà passant: que amb violència només hi cap la llei antiterrorista i la suspensió (encara més, encara) de drets, organitzacions i idees.
Ara per ara, però, el problema que tenim davant és de seguretat contra el terror neonazi i de tarats espontanis,q ue se senten acompanyats, aplaudits, reconguts en la seva (bruta però necessària) funció de sembrar el pànic a través de violència gratüita com més indiscriminada millor, COntra qualsevol que es bellugui, per indicar que tots podem ser agredits en qualsevol moment.
Ara per ara, davant tenim el deure de protegir-nos i defensar els nostres barris i ciutats de la violència parapolicial i extrajudicial de l'Estat a través d'exlegionarios, neonazis, tarats i hooligans diversos que han respost a la crida de l'Estat. Perquè com sempre passa, un cop activat aquest mecanisme informal i fins a cert punt incontrolat, primer aniran contra els llacistes, després contra els joves amb pintes, després contra els negres i els moros, pel camí agrediran dones i al feinada que tindrem en protegir la nostra gent, amb la policia (Mossos) esperant que ens defensem per fe foto, vídeo, denúncia, detencions, titulars sobre terrorisme, reportatge de callejeros folloneros i demés parafernàlia habitual.
Només espero que en aquesta feixuga, pesada, trista trinxera que haurem d'alçar m'hi trobi qui m'hi he de trobar. Aparcant diferències en la lluita per llibertats bàsiques, espais sense por i protecció de la societat civil. Espero no trobar-me amb decepcions i desercions vergonyoses, i que Coscus, Rabells i demés justificadors de l'Estat sota aparença de realisme pràctic sàpiguen quin és el lloc de cadascú de nosaltres quan l'Estat profund i la ultradreta pretenen imposar el terror. Per a ells és la frase de Bertolt Brecht que va al final del text. Rescatada d'un temps d'on moltes coses haurem daprendre plegats.
I finalment, i el més important per no perdre aquesta batalla que ens carreguen ignominiosament sobre les espatlles: la violència i la ultradreta l'exerceix una immensa minoria de la població, normalment amb vincles o directament sortida de les clavegueres policials de l'Estat. Volen que en la ràbia i la impotència per tanta impunitat assenyalem tots els i les veïnes contraris a la independència, o contraris al referèndum unilateral. I no. Estaran en silenci, d'acord. Silenci que podem considerar còmplice en situació de tant desnivell entre Estat parapolicial i ciutadania perseguida. Però EN ABSOLUT la majoria de votants del "no" comparteixen, si la veuen i la comproven, aquesta operació de terror i clavegueres. Cal doncs seleccionar bé a qui culpem en els nostres discursos, comentaris i reflexions, Cal doncs ser molt selectiu, molt curós, Cal documentar i explicar què està passant, fins i tot a qui aparentment no té ni gota de ganes d'escoltar raons. Cal que l'Estat perdi aquesta batalla perdent l'adhesió que creu tenir en aquests sectors de la població de Catalunya. I de la resta de l'Estat sempre que es pugui.
Nosaltres ens haurem de cuidar i ens haurem de defensar, faltaria més!, de la ultradreta i de la prvocació mediàtica i policial, que juguen juntes diferents rols complementaris. Però amb el cap clar que la batalla que anem a lliurar és una batalla de majories socials i democràtiques contra un Règim que se sosté en la violència, el control mediàtic i la persecució política.
