#imagiri

Imagiri Beach in Maisaka, 1837-1844 von Utagawa Hiroshige

Avui es un d'aquells dies que marquen un inici i un després. Amb l'intenció de gastar el mínim he decidit anar a Imagiri pel meu compte amb els transports públics i així de pas veure com els natius d'aquí es van movent d'una banda a l'altra. Després d'aquesta experiencia intentaré sempre que pugui agafar rutes organitzades, per comoditat i perquè no surt massa més car. He sortit de l'hotel després d'un bon esmorçar, carregat com sempre amb no se quants quilos de material fotografic amb l'intenció d'agafar un bus. Trobar una parada de bus es una cosa totalment impossible, tu vas pel carrer i els busos et van pitant, redueixen la velocitat i els crides on vols anar, aleshores comencen a gesticular coses amb les mans incomprensibles i si s'atura el bus vol dir que és el correcte. Ara bé la segona cosa curiosa d'aqui. Els preus inicials a més de ser negociables, també són aparentment aleatoris. Si tens molts diners començaras amb un preu alt, si et veuen pinta de pobre, és a dir, no extranger, aleshores el preu disminueix, i a partir d'aqui a fotre-li morro i negociar. Pero està clar, que aqui qui té més diners paga més. Una vegada he aconseguit un bus que em porti a l'estació central, ha començat la negociació de preus, i estic segur que he pagat més del que costava, tot i que 3000 rupies no és gairebé res. He arribat a l'estació central, i abans que baixés de l'autobus ja estaven donant veus del que buscava i em portaven a un altre bus dient-me que costava 6000 rupies. Arrenca el nou bus i jo fent un acte de fe que no m'estaven enviant a Cuenca. Comença la segona negociació, el nou tio del bus considerava que havia de cobrar-me més i puja a 7000 i allí es queda, li trec un bitllet de 10000 rupies, em dona les gràcies i es gira per marxar, amb el que l'agafo del braç i li dic que em doni 3000 rupies del canvi. Això ja es converteix en una qüestió d'orgull, si es diu un preu es un preu. Comença somrient fent-me entendre que ell ja està content amb 10000, i jo li somric sense deixar-lo anar que em doni el canvi. Ell al veure que estava disposat a aconseguir el canvi em dona 1000 rupies i intenta tornar a marxar. Continuo agafant-lo del braç dient-li que falten 2000 rupies (com si el gilipolles no ho sapigues). Em dona 1000 més ja no tant somrient, i jo recordant la meva experiencia passada a Camboya, accepto que em foti 1000 rupies per evitar que després em facin baixar on no és o no m'avisin en la meva parada. Si algo vaig aprendre l'any passat és que desgraciadament en els països pobres, l'única forma de no tenir problemes es comprant a la gent, i si et negués a donar certes propines, després comencen els problemes, així que en aquelles circumstancies el millor va ser donar-li les 1000 rupies i estalviar-se maldecaps. Els dos busos en els que havia pujat, tenien tots els seients destrossats, el terra metàlic amb algun que altre bitxo aixafat, més humits que a l'exterior i amb tot de indonesis que semblaven pagesos sortits d'una pel·licula de la guerra del Vietnam. Només faltava que hi haguessin gallines revolotejant pel bus. Tota la gent que anava pujant al bus es quedava sorpresa de veure un extranger en aquell bus i m'anaven saludant tots en processor. El trajecte va ser lent i calorós, passant per tots de poblets arran de la carretera, camps d'arrós i de platans, ponts sobre rius marrons, i anava plovent a intervals. Quan vam arribar em van deixar en un poblet que només hi havia cases a banda i banda de la carretera. Devia ser la sensació del poble perquè tothom parava de fer el que fos per quedar-se'm mirant i amb moltissima educació tothom em saludava. Es curios la cordialitat de tota aquella gent que simplement volien saludar i no buscaven res més, donava gust passejar per allà. Al final vaig arribar al peu de la montanya on hi havia les tombes que anava a visitar. Ja que era un lloc de peregrinació no faltaven els clássics gorras que no paren de demanar diners en nom de no se que. Com es obvi m'he negat per complet a donar un duro. Comença una pujada de tropecientosmil esglaons fins al cim on estava l'objectiu de la meva excursió.

De Imagiri

Després de pujar totes les escales que hi havia em trobo al cim, només mirar enrere ja espantava tot el que havia tingut que pujar. Més em costava de creure com gent de totes les edats puja fins aqui dalt, i encara em vaig enrecordar d'una foto que vaig veure al flickr d'una dona d'edat molt avançada que anava pujant de costat tots els esglaons.

De Imagiri

Una vegada a dins estava tot en obres i no tenia cap interés turístic que valgués la pena. De totes formes vaig pagar per entrar i em van obligar a descalçar-me i possar-me un vestit tradicional per poder entrar a les tombes. Així que jo disfressat amb un pareo, una camisa de maniga llarga i un gorr, descalç i sota la pluja, xafant els xarcos del camí, les pedres, la terra... Finalment arribo al cim de tot i em trobo la tomba amb uns quants monjos a dalt sentats al costat que em van fent senyes perquè m'apropi i entri a dins la tomba. La tomba era una especie de cabana amb les portes molt baixetes. Quan vaig entrar a dins era tot fosc, a excepció d'una espelma que iluminava molt lleument el estretissim i baixissim passadís que tenia davant. L'olor d'incens era forta i per sorpresa meva a mesura que anava apropant-me a l'espelma, em trobo un tio sentat al terra amb una caixa de donatius al costat saludant-me. Quin susto em va donar l'home, era tant fosc que no l'havia vist. A la meva dreta hi havia una porta de no més d'un metre d'alçada, i dins estava un ataud de pedra en una habitació també només iluminada per una espelma i el segon susto del moment, un altre tio de les mateixes caracteristiques a l'altre costat del ataud on només deixava veures la cara. La sensació d'insonoritat de l'estancia, l'olor de l'incens i la poca llum que donava l'espelma feien ganes de sentar-se una estona allà i quedar-se a descansar, pero tots els buitres gorrons que hi havien per allà estaven a l'aguait de a veure que em podien treure, així que vaig sortir d'allà. És una pena que no puguis disfrutar d'un lloc en el que has pagat per entrar perquè tinguis no se quants individus intentant treure't els diners, pero soc un invitat i tinc que tragar amb el que hi ha. Una vegada vaig sortir d'allà vaig començar a baixar els centenars d'escales, i aquesta vegada em vaig fixar amb més atenció i vaig veure que a banda i banda estava ple de tombes entre els arbres.

De Imagiri

Camí de tornada la gent anava saludant-me de nou, i sobretot els crios semblaven entusiasmats de poder dir hola a un extranger. L'excursió havia valgut més la pena per estar en un bus local, veure un poble on no esperaven veure un turista i els paissatges d'arrosals a banda i banda de la carreterea, que no pas per les tombes.

De Imagiri