Golubački grad
Les ribes del Danubi, on el gran riu europeu es fa més estret abans que s’obri cap a les Portes de Ferro, s’aixeca l'imponent fortalesa de Golubac. Les seves torres de pedra, encastades sobre un penya-segat a l'est de Sèrbia, han estat vigilant durant segles un de les rutes fluvials més estratègiques d'Europa. La història d'aquesta fortalesa és, en realitat, la història d'una frontera canviant entre imperis, religions i civilitzacions.
Els orígens de Golubac es remunten a l'antiguitat. Molt abans de que existís la fortalesa medieval, els romans i els pobles preromans van fer ús del valor estratègic d’aquest pas del Danubi. A prop passava la via militar que connectava les províncies balcàniques amb el cor de l'Imperi romà. La seva estructura domina el paisatge que va començar a prendre forma cap al segle XIV, en plena fragmentació del món balcànic arran del afebliment de l’Imperi bizantí.
La primera referència escrita sobre Golubac va aparèixer a documents hongaresos del 1335. Llavors, la fortalesa ja era un enclau militar de gran importància. Controlava el flux de trànsit fluvial amb una cadena sobre el Danubi, utilitzada per detenir embarcacions i cobrar peatges. Aquella capacitat de bloquejar el riu va convertir Golubac en una peça codiciada pels grans poders regionals.
Al segle XIV, la fortalesa passà alternativament a mans sèrbies i hongareses. En aquella época, el Regne d’Hongria i els senyors feudals serbis es disputaven el domini de la frontera danubiana mentre l’Imperi otomà avançava des del sudest. Golubac fou una base defensiva i també una eina diplomàtica a una regió que patia la inestabilitat de les aliances.
L’arribada dels otomans canvià definitivament el destí de la fortalesa. L'any 1389, les tropes del soldà van començar a consolidar la seva presència a Sèrbia. Poc després, Golubac patí el control otomà. Per als turcs, l'enclavament era essencial: dominava la navegació pel Danubi i servia com a porta d'entrada a l'Europa Central.
A començaments del segle XV, el rei hongarès Segimon de Luxemburg organitzà una gran campanya militar per recuperar-la. L’episodi desembocà en la batalla de Golubac, un dels enfrontaments més dramàtics de la frontera danubiana medieval. Les forces cristianes, recolzades per cavallers europeus i artilleria pesant, van intentar posar setge a la fortalesa. No obstant, els otomans van resistir i van llençar un contraatac de gran abast. La retirada hongaresa va terminar de forma caòtica i van haver-hi nombroses baixes, consolidant temporalment el domini turc a la regió.
Durant els segles XV i XVI, Golubac va continuar sent un punt neuràlgic de la rivalitat entre l’Imperi otoma i el Regne d’Hongria, poder substituït més tard pels Habsburg. La fortalesa fou reforçada amb noves torres i muralles adaptades a l’ús d’artilleria. Les seves defenses van arribar a comptar amb deu torres interconnectades per complexos murs esglaonats que baixaven fins el riu.
Amb el pas del temps, la importància militar de Golubac disminuí, tot i que continuà ocupada per les diferents potències del segle XIX, quan l’afebliment otomà conduí al ressorgiment de l'Estat serbi modern.
Durant un llarg període de temps, la fortalesa va ser parcialment abandonada i es va deteriorar. Al segle XX, a més a més, la construcció de vies de comunicació modernes alterà l’entorn històric: una carretera va travessar les muralles. Tot i això, el perfil de Golubac segueix sent un dels símbols visuals més poderosos del Danubi balcànic.
