El Fort de São João Baptista das Berlengas, Fort de Berlengas o Fortalesa de Berlengas, es troba a l'illa de Berlenga Grande, a l'arxipèlag de Berlengas, i forma part del complex defensiu de Peniche, a la regió occidental de Portugal.

L'ocupació humana de Berlenga Grande, l’única illa habitada de l’arxipèlag, es documentada des de l’època dels romans, quan alguns geògrafs la designaren com l'illa de Saturn o de la Son. Després de la caiguda de l’Imperi d’Occident, i al llarg de diferents èpoques, va ser atacada per navegants musulmans i víkings, més tard per corsaris francesos i anglesos i posteriorment per vaixells turcs i espanyols.

El 1513, amb el suport de la reina portuguesa Elionor de Viseu, monjos de l'orde de Sant Jeroni s'hi van establir per ajudar les víctimes dels nombrosos naufragis que succeïen en aquella costa, també pels atacs corsaris. Hi van fundar el Monestir de la Misericòrdia de Berlenga, que va patir per l'escassetat d'aliments, les malalties i els continuats atacs de pirates i corsaris.

Durant la Guerra de Restauració de Portugal, sota el govern del rei Joan IV (1640-1656), s’ordenà la demolició de les ruïnes del monestir abandonat i fer servir el material per construir una fortificació. El 1655, mentre encara estava en construcció, va resistir amb èxit el seu primer assalt, quan va ser bombardejat per tres vaixells turcs.

El 1666, en el context de l'intent de segrest de la princesa francesa Maria Francisca Isabel de Savoia, promesa d'Alfons VI (1656-67), una esquadra espanyola va intentar capturar el fort, defensat per una petita força de soldats. En una operació combinada de bombardeig naval i desembarcament terrestre, els atacants van perdre, en només dos dies, 400 soldats a terra i 100 als vaixells (en comparació amb un mort i quatre ferits pels defensors). Un desertor va trair la guarnició i el fort finalment es va rendir.

Durant la Guerra Peninsular o del Francès -dues denominacions que van arrelar per anomenar la Guerra d’Independència envers la invasió napoleònica-, va ser utilitzat com a base de suport per les forces angleses en una campanya de guerrilles en la què la població de Peniche va col·laborar activament.

Durant la Guerra Civil Portuguesa (1828-1834), la fortalesa va ser ocupada pels partidaris de Miquel I, anomenat l’Absolutista. Tanmateix, davant de la manca d'artilleria, no va poder resistir l'assalt del partidaris de Maria II, liberals, que la van utilitzar com a base per a l'assalt a la ciutadella de Peniche, una fortalesa en poder dels absolutistes.

El castell de Blackness, situat a la vora del Firth of Forth a Escòcia, va ser construït a mitjan segle XV per la influent família Crichton, que va dominar la política escocesa durant aquella època. Originalment concebut com a residència i fortalesa, també es va utilitzar com a dipòsit d’armes i presó estatal.

Durant el regnat de Jaume II d’Escòcia, William Crichton, canceller del rei, va consolidar el poder del castell com a símbol de la seva influència. Tanmateix, a causa de disputes internes, els Crichton van perdre el control del castell davant la monarquia, que el va convertir en una peça clau de la defensa costanera.

Durant el segle XVI, el castell es va remodelar sota el regnat de Jaume IV per adaptar-se a l’artilleria moderna, donant-li la seva característica forma de vaixell invertit, la qual cosa li va valdre la denominació del “vaixell que mai va salpar”. Durant aquest període, el castell va servir també com a presó per a figures polítiques importants, com el cardenal David Beaton.

Durant les Guerres dels Tres Regnes al segle XVII, que van afectar a Anglaterra, Escócia i Irlanda, el castell va canviar de mans diverses vegades entre forces reials i covenanters, un grup religiós protestant presbiterià escocès que lluitava per mantenir la autonomia en la seva fe davant dels intents d’imposició de l’anglicanisme per part del rei Carles I, que també ho era d’Anglaterra. A partir de llavors, el castell es va consolidar com a bastió estratègic sota control anglès.

Durant la darrera sublevació jacobita, liderada per Carles Estuard el 1745, Blackness no va tenir un paper militar destacat però es va mantenir com a guarnició britànica per evitar qualsevol atac naval, doncs la rebel·lió es centrà a les Terres Altes d’Escócia amb suport francès.