#glosari

Això era una onada que havia agafat la mania de la individualitat. Un matí, tot just adolescenta, havia sentit com, en una costa i davant una munió devota de pobres pescaires, un Retòric parlava de l’individu i de sos drets. A la jove onada, ingènua com era, aquell discurs li va sonar a sabiduria. I, d’ençà d’aital hora, ella també es figurà ser una essència determinada i ab destí propi. I tota la seva preocupació - qui era un retorçament - consistia en voler averiguar aquest destí. I així no dansava ab les altres, mes corria sola i era ombrívola entre la gaia blavor de les demés.  Xisclava una gavina: - Oh onada boja! ¿Com has pogut oblidar la teva essència i el teu destí? La teva essència és l’ésser mar, i és l’ésser mar el teu destí... Mes la pobra onada no entenia el llenguatge de les gavines. Entenia el dels homes, per a son mal. Un migdia, donant voltes com sempre a son pensament torturador, va aproximar-se a una platja nova, a on discorria un altre Retòric, contradint ab gran eloqüència les doctrines de l’anterior. I no parlava del petit individu sinó del Gran Tot. I deia que tot estava en tot i que tot era una sola cosa. I que no hi havia més sinó entregar-se a la primera realitat que sortís al pas.  A la onada, a qui el molt rodar no havia gorit d’ignocència, aquest nou discurs, més que l’altre encara, li va sonar a sabiduria.  Tot d’una, se sentí més lleugera. Va créixer amplament, sense retorçar-se. Se deixà anar dins la dansa de les demés... Una roca es presentava a la vista. La onada, ja sense preocupació, no guardà tampoc precaució... La gavina li va xisclar: -“Alerta, oh la onada boja, alerta! Massa t’ha ablanit el discurs de ton Retòric, massa de pressa l’has cregut! No tot està en tot i no tot és una sola cosa... Tu no ets una onada, tu ets el mar; però una roca no és el mar... Alerta, oh la onada boja, alerta!...”- Més la pobra nada no entenia el llenguatge de les gavines. S’abandonà, fou llançada sobre la dura roca, i allí esclatà i va desfer-se en un escampall d’inútil escuma.

25 - VII - 1908

D’ORS, Eugeni; Glosari 

VII

VANDA LANDOWSKA

Apareix, bruna, entre la negror de la roba-forra i la negror de les dues ales dels cabells. Apareix, tota acotada, com rendida i adolorida. És que la peguen, per a què toqui el clavecí.

(21-V-1910)

REFLEXIONS SOBRE L’ART DE VANDA LANDOWSKA

L’home de gran seny és un músic (Plató)

Ahir, en una festa meridiana en honor de Rodin, el Glosador tingué el goig de seure al costat de la gran concertista del clavecí Vanda Landowska. Una conversa, tota generositat, per part de la dama artista, tota devoció, per part del glosador humil; una conversa, iniciada ja fa mesos, per dos mots canviats entre les policromies de l’Orfeó Català pogué desenrotllar-se ahir entre les flonges verdors del Bosc de Boulogne. A mida d’ella, els motius espirituals de la devoció indicada es feien més clars. Després d’ella, han avançat encara en claror. Xènius creu avui capir el secret que dóna a l’art de Vanda Landowska un profund sentit que la separa de gairebé tots els concertistes contemporanis. Tasca a què no goso, la de definir ab paraules aquest sentit. Tasca temptadora, en canvi, la d’insinuar-lo.

Vanda Landowska és una gran admiradora de Rodin, i Rodin, un gran admirador de Vanda Landowska. Però quan Xènius ahir demanava a Vanda Landowska: “¿Considereu el gran mestre estatuaire dintre de la vostra família ideal?”, Vanda Landowska, delicadament, esquivava el donar una resposta decisiva a Xènius... -Allavores, a aquest li tornava a la memòria el regust de les lectures de son Plató. I recordava aquesta sentència, que val immensa onada de llum: “L’home de gran seny és un músic”.

Seny no vol dir pas lo que solen anomenar, per aquests volts, “sentit comú”. Seny vol dir Raó. I la Raó no és cosa abstracta, sinó viventa. És la concreta, fluida, lliure harmonia entre lo múltiple i lo u. “Tot és u”, digueren els antic Eléates, com ara els monistes moderns. “Tot és multiplicitat, canvi, apariència, ilusions”, deien els Ionians. Vingué Plató, i aquesta fou la seva revelació: “Tot és u i múltiple a la vegada. La diversitat pot ésser percebuda com a unitat, en quant és harmonia. L’harmonia és la unitat en la diversitat. L’harmonia, en quant és percebuda per l’esperit, s’anomena Raó. L’esperit s’eleva a l’harmonia per medi de la Dialèctica...”

Doncs bé, Xènius diu: “l’art de Vanda Landowska és de mena essencialment dialèctica. Viu impecablement baix l’imperi de la Raó. Aquesta mena de viure, Plató va anomenar-lo profundament: música. I al qui viu aixís, músic. Vanda Landowska és un músic, segons Plató.”

El vulgus dels homes de ciència contemporanis és encara monista, té la superstició de lo únic. El vulgus dels artistes contemporanis és encara romàntic, té la superstició de lo múltiple. El mateix Rodin -tan genialment apartat del vulgus, per altre part- ha produït ab la seva obra una exaltació de lo múltiple: ahir remarcàvem aquest aspecte característic de son art que és el desordre. ¿I què dir dels músics contemporanis, especialment? ¿Què dir dels virtuosos? Ricard Strauss és una mena d’ubriac. Els concertistes qui deixen les diablures d’un Liszt no es priven de les sentimentalitats d’un Chopin... Però quan Vanda Landowska toca el claveci, lo múltiple es redueix a lo u, ab una meravellosa claretat. Significa son art com una divina exaltació del seny. Per això sos autors, no ja favorits, sinó exclusius, són els mestres del XVII i del XVIII, els doctors de la Raó feta música... Ja els coneixìem. Peró Vanda la clara, restaurant el claveci, els ha purificat de tot residu del modernisme, de les intepretacions habituals, de tota descripció, de tot sentiment... “¿El sentiment? -deia a Xènius Vanda Landowska...- jo odio el sentiment. ¿I vós?”

Mes diversos incidents interromperen i terminaren el coloqui, iniciat a Barcelona, entre les policromies de l’Orfeó Català, desenrotllat a París, entre les verdors flonges del Bosc de Boulogne... Va quedar entès que es continuaria, si a Déu plau, la nit del 20 de setembre pròxim, a Munic.

(20-VI-1910)

DEL BALLET RUS

El ballet rus és una pura meravella. París que, en una sèrie de representacions russes a la Òpera pot veure’l avui, per segona vegada, s’hi torna boig. Tothom pot heure’n plaer: els estetes deliren, però els meditadors també hi troben alguna cosa que meditar.

¿La dança és un art expressiu? ¿O és més bé un art numeral, musical, i, per conseqüència, íntimament religiosa? Aquesta segona concepció vindria a representar, en la dança, el classicisme. Com a més intelectual, abominaria del pathos, que està sempre en la vora vora de lo expressiu. 

Sembla resultar que, en matèria de ballet, les més bones tradicions són avui oblidades. Tenia abans aquest art quelcom d’hermètic. N’hi havia prou ab un cos de dona -o d’home (i en l’actual feminisació excesiva de l’art hi ha també un oblit de tradició)- agitant-se ab ritme devant una paret nua, per a què les més altes inspiracions d’aquest ordre poguessin revelar-se. Però calia una iniciació, quasi un saber tècnic, per a gustar-les plenament. En canvi, la pompa i propietat decorativa de lo modern, que arriba en els ballets russos de lo prodigiós, agrada, de seguida, als sentits, els ubriaguen... Ab lo qual, tal vegada el goig estètic ha disminuït de dignitat. 

Jo abans era un admirador incondicional d’Isidora Duncan i del seu sistema de ball. Ara tinc, sobre la matèria, els meus dubtes. Pot ésser la dança de la Duncan, que son caràcter espontani, “profà”, lo que la música descriptiva és a la música, lo que la escultura pictòrica és a la escultura, lo que la pintura literària és a la pintura, lo que el drama és a la tragèdia. 

I penso que Vanda Landowska i Isidora Duncan no s’entendrien pas.

(25-VI-1910)

WANDA LANDOWSKA

On ne sait pas tout ce qu’il / y a dans un menuet. (Un Marcel, citat per W. Landowska)

Hi ha qui, baix el nom de “meravelles de la Ciència” o de “meravelles de la Natura” -indistintament- designa fenòmens com les catarates de Niàgara o els milions de kilòmetres que ens separen de les estrelles. No dubto que aixís pugui donar-se a moltes honestes persones la sensació de lo sublim. En quant a mi, només trobo sublimitat en coses normals i tranquiles. I lo que em sembla “diví”, com l’avi Spinoza, és que sempre els angles d’un triangle valguin dos rectes.

Tal volta al fer vessar el Niàgara tant de líquid i al separar-nos tan llunyanament de les estrelles, la realitat se mostra genial. Però el fer que els triangles haguessin constantment aquella tan profonda i delicada harmonia, la realitat se’ns presenta com a dotada de bon gust. Ja he dit alguna volta que la raó de la superioritat entre el Geni i el Gust era la clau de tota la qüestió del Classicisme i del Romanticisme. Vota aquest pel Geni -àdhuc a risc de deixar-se enganyar pels simulacres de Geni-. El Classicisme serva, al contrari, un culte inquebrantable pel Gust; que potser el Gust no és altre cosa que la genialitat socialisada, feta humana i civil.

Jo tinc a Vanda Landowska pel més clàssic dels concertistes d’avui. Perquè el seu art és l’exaltació del Gust. Perquè la seva obra, des de l’execució d’un petit menuet fins als bells llibres sobre la música antiga, afirma sempre aquest sentit de sociabilitat, de continuïtat, de veneració per les tradicions més pures. Si ésser romàntic vol dir haver el deliri dels començaments absoluts, ésser clàssic significa fer colaborar en la pròpia feina la suma d’esforços de les passades generacions. Wanda Landowska ens fa veure vivament que la música antiga és quelcom de sublim, perquè és quelcom de normal. La seva lliçó se xifra en dir-nos que els anomenats primitius no són precisament uns ingenus. Tal volta els ingenus sien més aviat els Strauss del dia... “Hi ha tant de candor, exactament -ha escrit alguna vegada- en les peces de Couperin com en els contes de Voltaire”.

Xènius ha associat en una glosa anterior, perquè circunstàncies merament anecdòtiques ho volien, els noms de Rodin i Wanda Landowska; afegint que la lliçó de Wanda Landowska era justament contrària a la de Rodin. Rodin és un romàntic i son art, un deliri del geni i un recomençar; Wanda Landowska és clàssica, i son art un prodigi de gust i una continuació.

...Només me sap greu que aquest cop, als Concerts de l’Orfeó, ens hagi donat l’artista algun intermedi romàntic... -passem per Chopin, perquè diu si estava tan imbuït de Mozart i, sobretot, per lo del patriotisme de polonesa. Mes ¿per què Wagner? ¿Per què, sobretot, Berlioz-Liszt..?- L’eclecticisme representa sempre una feblesa. Per a donar als homes una lliçó profonda, cal tenir el suprem valor d’ésser sistemàtic. Ésser sistemàtic ab una mica de ironia: vet aquí una fórmula del bon gust. ¿No valia més excloure, limitar-se? ¿No valia més continuar dient-nos -deixant tot el reste- aquestes profunditats harmonioses de les velles composicions, que recorda el valor dels angles d’un triangle, aquest “tot”, aquest tot de significació i de misteri, que, segons Marcel, el coreògraf setcentista, “hi ha dins un menuet”?

(25-I-1911)

DE LA LLENGUA OFICIAL PER A LES COSES D’INTELIGÈNCIA

Un concert íntim de Wanda la subtil tancava ahir vespre la jovenívola exposició del Faianç, tan discutida. -Però els més rebecs no podran pas negar que ha sabut desenrotllar-se tota ella en un ambient de distinció social i intelectual. No parlem ara tant de l’exposició en ella mateixa com l’atmosfera en què és viscuda. Si aquesta no ha estat tothora lliure de mescla, també podem dir que difícilment pot donar-ne l’actual Barcelona una altra de millor a un espectacle d’art.

És per això que resulta més significatiu un fet que Xènius no pot deixar de recollir ab alegria: el de la naturalíssima, espontània, indiscutida adopció del català en totes les manifestacions d’exposició tan selecta, en totes les festes organisades ab son motiu. Des del primer mot que es va escriure per a ella fins l’últim que s’hi va pronunciar, en parla de Catalunya, han estat tots. -Ahir Wanda Landowska insistí molt en què fos traduïda per a major comprensió d’una de les peces a executar, una ilustració verbal ab què ella mateixa la documentava... No va haver-hi un segon de dubte. Eren reunides en la sala persones de diferenta naixença, de distinta parla familiar, no catalana i castellana solament sinó francesa i anglesa i altres, perquè ni tampoc hi mancaven gentlemen de l’extrem Nord, enlevitats correctament, ab els vuit-reflexes a la mà... Però, ho repeteixo, no va haver-hi ni un moment de dubte: la petita traducció aclaratòria, en català va fer-se. I ningú tenia aire de pensar que pogués ésser altrement.

I lo mateix en tota ocasió, en invitacions, catàlegs, rètols, programes... -Tingui’s en compte que l’un dels expositors és canari; que l’altre du un nom extranger; que l’altre ha viscut sempre lluny d’aquí, sense conèixer primaveres, sinó a Bèlgica o a París o a Niça; que el quart, per ventura, no parla habitualment català ab els seus... Tot això no ha importat. -Quan se tracta de l’esperit, no hi ha a Catalunya sinó en vehícul verbal. Tothom sabia que el català és la nostra única llengua oficial, per a coses d’inteligència...

Me’n descuidava! Hi ha hagut una petita excepció. L’Alexandre de Riquer ha volgut ésser, ningú sap per què, la nota discordanta, redactant en castellà un dels cinc prefacis del catàleg... 

-Tots ho havem sentit molt, per en Riquer.

(4-11-1911)

L’“ALMANAC DELS NOUCENTISTES”

Ha sortit a la llum, per fi, el volum primer de l’Almanac dels Noucentistes. Corre la llegenda de que s’ha passat un any en la seva impresió. En tot cas, l’any aquest no ha estat temps perdut. Diu que el Cid guanyava batalles després de mort. L’Almanac dels Noucentistes n’ha guanyat, àdhuc, abans de néixer. Els amadors de les edicions delicades, si han seguit les temptatives fetes aquí darrerament en aquest ordre, ja sabem què vull dir. 

Ni tampoc, en altre sentit, perdien son temps, mentres el preparaven, els editoris, els colaboradors, ni el més humil dels operaris que hagi intervingut en la feina. Perquè fent les coses és com s’apren a fer les coses. I fent les coses nobles i senzilles és com s’apren a fer les coses nobles i senzilles. L’últim marrec d’impremta, només ab ajudar a la confecció d’aquest volum, ja en rebia ab això una lliçó profonda d’amor a l’ofici, d’espiritualitat, i sobretot (i això és importantíssim, artísticament) D’ELIMINACIÓ DE FALSES ELEGÀNCIES... –Tinc la persuasió ferma de que el problema del bon gust, dins l’art actual català, se solucionaria gairebé sempre per via d’eliminació. L’art de la impremta, com totes les demés arts del llibre, com totes les arts en general, pateix avui entre nosaltres d’una erupció de preciosisme barruer, on tota la normalitat i tota harmonia naufraguen. L’Almanac dels Noucentistes se presenta, al contrari, ab la única tanagriana vestidura d’una divina simplicitat. Res en ell de luxe a l’americana, res de pedanteries preguttenbergesques, res de carnestoltes de colors, res de tiratges aurífics i mirífics, res d’“elements tipogràfics” cars, res de frisos i colofons meravellosos. Però una cura constanta de perfecció, una esplendidesa tranquila i sense excés, una elegància segura, com de raça.

Tal volta algú que es prometés pompes i opulències rebi ara, al veure el volum, una impresió de desencís. Tal volta trobi que l’Almanac dels Noucentistes no té res de particular. Però una Oda de Horaci també és una cosa que no té res de particular.

Per dintre, com per fora, aquesta mostra novella de la unitat espiritual d’una generació és quelcom de limitat, de lleuger i de madur. Ningú allí dins ha volgut mostrar-se trascendental. Com escrigué la nostra Wanda dels mestres neoclàssics: “Més que xapollejar en les aigües tèrboles de la profunditat, s’ha preferit volejar graciosament per la superfície”... Els artistes han cedit notes de cartera, o petites composicions clares; els poetes, epigrammata a la moderníssima manera antiga o polits sonets; els pensadors, els homes d’acció o de deport, màximes breus o fantasies lleugeres. Homer i Goethe àdhuc, cridats a cenacle, en senyal de respecte, en senyal d’esperit tradicionalista i santa continuació, s’han guardat prou de presentar-se massa sublims... –Però no ens cansarem mai de repetir la sucosa sentència del vell mestre de dansa: “On ne sait pas tout ce qu’il y a dans un menuet”.

No se sap tot lo que hi ha dins un menuet. No se sap tot lo que hi ha dins un Almanac de Noucentistes.