#educarparaser

Educar para ser és un llibre de Rebeca Wild que ens parla de les vivències d'una escola activa i de la seva experiencia i procés creant el seu propi centre amb un enfoc educatiu innovador i lliure.

Durant el transcurs del llibre explica als pares i educadors o futurs educadors com arribar a crear una escola nova o un ambient d'escola activa, de manera que els nens aprenguin amb interès, curiositat i seguretat en ells i en el seu entorn (pares, educadors i societat).

Parla dels principis pels quals es rigeix una escola activa i lliure com l’escola Pestalozzi, a Equador, també basant-se en principis d'alguns psicòlegs, com Piaget, que investigava el desenvolupament del pensament infantil i al qual hem estudiat molt al llarg del grau. És un referent molt important pels fonaments de l'escola primària activa.

Aquest principis o fonaments són: la importància de les relacions entre la naturalesa, cultura i la realització del potencial humà, tenir presents la psicologia del desenvolupament i els processos de maduració neurològica i tenir en compte també el paper dels pares en una època en la qual les responsabilitats sobre els nens a nivell tan educacional com emocional estan cada vegada més delegades en moltes persones que no són només els pares.

El llibre ens ajuda a canviar la perspectiva sobre l’educació i sobre el desenvolupament que tots vivim com a persones al llarg de la nostra vida. Piaget ja va acabar amb la idea que els nens ja vénen al món amb estructures mentals semblants a les dels adults i insisteix que el dret a una educació ètica i intel·lectual significa molt més que tenir el dret a assimilar sabers escoltats i obeïts, memoritzats.

L'escola tradicional exerceix una funció similar a la dels ritus d'iniciació propis de societats primitives, adaptació total a estàndards col·lectius. Però què passa si els estandards no són el millor camí? En la meva opinió, mai ho són.

L'escola tradicional amb les seves expectatives de que el nen se sotmeti a l'autoritat moral i intel·lectual del mestre i absorbeixi una quantitat de sabers per aprovar exàmens només reprodueix la societat tal i com la coneixem i tanca les portes a tota la creativitat, innovació, realització, producció… a la veritat de cada persona, a la subjectivitat que cadascú pot aportar. Així només assegurem que tota la societat segueixi els mateixos models i valors i així no canviem mai.

Les escoles lliures es basen més bé en el contrari; l'educació hauria de perseguir el ple desenvolupament de la personalitat humana, crear individus autònoms (intel·lectualment i moralment) i feliços. Jo crec que a ser feliç també s’ha d’aprendre i, per tant, és un “saber” que també s’ha d’ensenyar i transmetre! No es pot ser feliç si no pots desenvolupar-te lliurement,sentit-te acceptat en la teva invidualitat dins el colectiu. Només a través de la influència lliure i espontània que es dóna entre les persones iguals, l'individu pot veure el costat dels altres i amb això sortir d'un estadi egocèntric per arribar a ser persona.

La intel·ligència es forma a través de les activitats que estan implicats tots els sentits i amb molta llibertat, això ens porta a l'educació activa. No és aconsellable empènyer els nens a una situació escolar obligatòria sense saber abans que és el que volen fer, creu que hauríem reformar els nostres mètodes d'ensenyament de tal manera que no tanquessin la ment dels nens, despertar les aptituds latents del nen hauria de ser un objectiu principal. Per tant l’ambient de l'escola ha de resultar molt interessant perquè els sentits treballin a un nivell de consciència el més elevat possible. Els elements de l'escola activa en el llibre són explicats per David Elkind, i ens diu que l'element més important és l'aprenentatge operatiu, és a dir, amb una activitat espontània, experimental i en contínua renovació, amb varietat de materials de dos tipus estructurats i no-estructurats (així el nen aprèn a superar diferents dificultats). Per realitzar aquesta activitat es necessita molta varietat de materials que es vagin canviant, llibertat i que els adults particin com a observants, no modificant l’activitat natural del nen.

A l'escola activa l'aprenentatge figuratiu ocupa un segon pla (aprendre memoritzant, imitant, amb la llengua, costums i hàbits, només serveix aquest mètode si el nen té una bona base d'aprenentatge operatiu).

A la vida quotidiana l'aprenentatge figuratiu i operatiu van units, per exemple, a les activitats manuals, artístiques I expressives, per tant crec que se li hauria de donar molta més importància a quest tipus d’activitat a les escoles actuals de Catalunya que estan encara fent el pas de tradicional a una mica més lliures.

Un altre element important a aquestes escoles és el joc lliure; el joc és l'expressió més autèntica i el medi d'aprendre més efectiu per a un nen (sincerament, crec que no només pels nens sinó per a totes les persones; per desgràcia un cop adults no tothom s’atreveix a donar-se el plaer de jugar i experimentar amb la vida).

L’escola activa vol crear un ambient en què els infants seleccionin l'estímul que més els interessi i es diverteixin i aprenguin desenvolupant-lo. Jugar és un mecanisme molt important, hi ha dos tipus de joc: el simbòlic, en el qual el nen escenifica situacions de la seva vida que poden trobar-se molt allunyades en el temps i en l’espai (ell és el que mana i pot realitzar accions que podrien ser impossibles a la vida real) i el joc de funcions, que el formen tres etapes: primera el nen es troba amb una nova situació però s'adapta a ella, segona realitza aquest exercici de forma continuada, tercera busca noves situacions i d'accions més complicades.

Respecte a les relacions de l’escola activa amb l’entorn, a l'escola activa els pares també hi pertanyen, no només deixan als nens i tenen una implicació mínima.

La Rebeca Wild ens explica que els nens de l'escola bressol "Pestalozzi II", tenen una beca per entrar a l'escola de primària d'aquest mateix, però abans de l'admissió dels nens, els pares han de passar per una entrevista, com una prova i després han de signar un contracte, que l'escola es compromet a fer servir els elements del mètode actiu, i els pares prometen que un cop al mes participaran en un curs i un cop per trimestre visitaran l’escola. A l'escola nova de primària no s'accepten als nens fins als 7 anys, entre 6 i 7 anys tenen entrada lliure a les classes dels més grans, però si prefereixen l'escola bressol també són benvinguts.

Les sessions mensuals tenen un doble sentit: possibilitar l'estudi i la discussió d'aspectes de l'escola activa i afavorir la convivència entre pares, és a dir adults, perquè s'ajudin entre ells. Els pares sovint llegeixen llibres que tracten sobre el desenvolupament dels seus fills. Alguns d'ells també es tornen actius i s'ofereixen per confeccionar materials, preparar excursions o vigilar a la piscina, etc.

Els educadors han d'estar atents per a que si en una família hi ha problemes poguin actuar a temps I ajudar-los, si la familia vol. Els educadors veuen com els pares, a través dels seus fills, comencen a buscar alternatives per si mateixos i així renoven i aprofundeixen en les seves pròpies vides. Això és el que penso jo que hauria de passar amb o sense fills, però em va agradar llegir-ho perquè és bonic pensar que a través de la vida d’un infant pots arribar a millorar també la vida general dels seus propers.

Educadors com Juan Enrique Pestalozzi, Rousseau i altres parlen del principi de “amor".

A l'escola activa s’ha de treballar amb dues àrees de saber: la matèria a ensenyar i els mètodes d’ensenyament. Segons Shumacher, els camps del saber són quatre: - el meu propi interior - com em veuen els altres - com és l'interior de l’altre - com és l'altre per fora

Com a bons educadors hem de tenir en compte aquests quatre camps i sobretot el quart camp; hem d'estar al servei del creixement viu, prendre'ns seriosament l'interior del nen. Per a Piaget, l'interior és el lloc en què es formen les estructures de la compressió i del pensament; per a Janov és l'origen de tots els sentiments que de forma inconscient però inevitable determinen les nostres accions i el nostre ser. M’agrada aquesta segona interpretació menys científica, més emocional.

Cal dir que per poder valorar la importància d'aquestes experiències en altres persones i concedir-los l'espai que els correspon hem d’haver entrat en contacte amb el nostre propi jo. Per això considero que un bon mestre és també una persona que no té por d’investigar-se a si mateix, doncs crec que és el que estant fent els nens constantment fins i tot encara que no ho sapiguen.