#bloc1

Educar para ser és un llibre de Rebeca Wild que ens parla de les vivències d'una escola activa i de la seva experiencia i procés creant el seu propi centre amb un enfoc educatiu innovador i lliure.

Durant el transcurs del llibre explica als pares i educadors o futurs educadors com arribar a crear una escola nova o un ambient d'escola activa, de manera que els nens aprenguin amb interès, curiositat i seguretat en ells i en el seu entorn (pares, educadors i societat).

Parla dels principis pels quals es rigeix una escola activa i lliure com l’escola Pestalozzi, a Equador, també basant-se en principis d'alguns psicòlegs, com Piaget, que investigava el desenvolupament del pensament infantil i al qual hem estudiat molt al llarg del grau. És un referent molt important pels fonaments de l'escola primària activa.

Aquest principis o fonaments són: la importància de les relacions entre la naturalesa, cultura i la realització del potencial humà, tenir presents la psicologia del desenvolupament i els processos de maduració neurològica i tenir en compte també el paper dels pares en una època en la qual les responsabilitats sobre els nens a nivell tan educacional com emocional estan cada vegada més delegades en moltes persones que no són només els pares.

El llibre ens ajuda a canviar la perspectiva sobre l’educació i sobre el desenvolupament que tots vivim com a persones al llarg de la nostra vida. Piaget ja va acabar amb la idea que els nens ja vénen al món amb estructures mentals semblants a les dels adults i insisteix que el dret a una educació ètica i intel·lectual significa molt més que tenir el dret a assimilar sabers escoltats i obeïts, memoritzats.

L'escola tradicional exerceix una funció similar a la dels ritus d'iniciació propis de societats primitives, adaptació total a estàndards col·lectius. Però què passa si els estandards no són el millor camí? En la meva opinió, mai ho són.

L'escola tradicional amb les seves expectatives de que el nen se sotmeti a l'autoritat moral i intel·lectual del mestre i absorbeixi una quantitat de sabers per aprovar exàmens només reprodueix la societat tal i com la coneixem i tanca les portes a tota la creativitat, innovació, realització, producció… a la veritat de cada persona, a la subjectivitat que cadascú pot aportar. Així només assegurem que tota la societat segueixi els mateixos models i valors i així no canviem mai.

Les escoles lliures es basen més bé en el contrari; l'educació hauria de perseguir el ple desenvolupament de la personalitat humana, crear individus autònoms (intel·lectualment i moralment) i feliços. Jo crec que a ser feliç també s’ha d’aprendre i, per tant, és un “saber” que també s’ha d’ensenyar i transmetre! No es pot ser feliç si no pots desenvolupar-te lliurement,sentit-te acceptat en la teva invidualitat dins el colectiu. Només a través de la influència lliure i espontània que es dóna entre les persones iguals, l'individu pot veure el costat dels altres i amb això sortir d'un estadi egocèntric per arribar a ser persona.

La intel·ligència es forma a través de les activitats que estan implicats tots els sentits i amb molta llibertat, això ens porta a l'educació activa. No és aconsellable empènyer els nens a una situació escolar obligatòria sense saber abans que és el que volen fer, creu que hauríem reformar els nostres mètodes d'ensenyament de tal manera que no tanquessin la ment dels nens, despertar les aptituds latents del nen hauria de ser un objectiu principal. Per tant l’ambient de l'escola ha de resultar molt interessant perquè els sentits treballin a un nivell de consciència el més elevat possible. Els elements de l'escola activa en el llibre són explicats per David Elkind, i ens diu que l'element més important és l'aprenentatge operatiu, és a dir, amb una activitat espontània, experimental i en contínua renovació, amb varietat de materials de dos tipus estructurats i no-estructurats (així el nen aprèn a superar diferents dificultats). Per realitzar aquesta activitat es necessita molta varietat de materials que es vagin canviant, llibertat i que els adults particin com a observants, no modificant l’activitat natural del nen.

A l'escola activa l'aprenentatge figuratiu ocupa un segon pla (aprendre memoritzant, imitant, amb la llengua, costums i hàbits, només serveix aquest mètode si el nen té una bona base d'aprenentatge operatiu).

A la vida quotidiana l'aprenentatge figuratiu i operatiu van units, per exemple, a les activitats manuals, artístiques I expressives, per tant crec que se li hauria de donar molta més importància a quest tipus d’activitat a les escoles actuals de Catalunya que estan encara fent el pas de tradicional a una mica més lliures.

Un altre element important a aquestes escoles és el joc lliure; el joc és l'expressió més autèntica i el medi d'aprendre més efectiu per a un nen (sincerament, crec que no només pels nens sinó per a totes les persones; per desgràcia un cop adults no tothom s’atreveix a donar-se el plaer de jugar i experimentar amb la vida).

L’escola activa vol crear un ambient en què els infants seleccionin l'estímul que més els interessi i es diverteixin i aprenguin desenvolupant-lo. Jugar és un mecanisme molt important, hi ha dos tipus de joc: el simbòlic, en el qual el nen escenifica situacions de la seva vida que poden trobar-se molt allunyades en el temps i en l’espai (ell és el que mana i pot realitzar accions que podrien ser impossibles a la vida real) i el joc de funcions, que el formen tres etapes: primera el nen es troba amb una nova situació però s'adapta a ella, segona realitza aquest exercici de forma continuada, tercera busca noves situacions i d'accions més complicades.

Respecte a les relacions de l’escola activa amb l’entorn, a l'escola activa els pares també hi pertanyen, no només deixan als nens i tenen una implicació mínima.

La Rebeca Wild ens explica que els nens de l'escola bressol "Pestalozzi II", tenen una beca per entrar a l'escola de primària d'aquest mateix, però abans de l'admissió dels nens, els pares han de passar per una entrevista, com una prova i després han de signar un contracte, que l'escola es compromet a fer servir els elements del mètode actiu, i els pares prometen que un cop al mes participaran en un curs i un cop per trimestre visitaran l’escola. A l'escola nova de primària no s'accepten als nens fins als 7 anys, entre 6 i 7 anys tenen entrada lliure a les classes dels més grans, però si prefereixen l'escola bressol també són benvinguts.

Les sessions mensuals tenen un doble sentit: possibilitar l'estudi i la discussió d'aspectes de l'escola activa i afavorir la convivència entre pares, és a dir adults, perquè s'ajudin entre ells. Els pares sovint llegeixen llibres que tracten sobre el desenvolupament dels seus fills. Alguns d'ells també es tornen actius i s'ofereixen per confeccionar materials, preparar excursions o vigilar a la piscina, etc.

Els educadors han d'estar atents per a que si en una família hi ha problemes poguin actuar a temps I ajudar-los, si la familia vol. Els educadors veuen com els pares, a través dels seus fills, comencen a buscar alternatives per si mateixos i així renoven i aprofundeixen en les seves pròpies vides. Això és el que penso jo que hauria de passar amb o sense fills, però em va agradar llegir-ho perquè és bonic pensar que a través de la vida d’un infant pots arribar a millorar també la vida general dels seus propers.

Educadors com Juan Enrique Pestalozzi, Rousseau i altres parlen del principi de “amor".

A l'escola activa s’ha de treballar amb dues àrees de saber: la matèria a ensenyar i els mètodes d’ensenyament. Segons Shumacher, els camps del saber són quatre: - el meu propi interior - com em veuen els altres - com és l'interior de l’altre - com és l'altre per fora

Com a bons educadors hem de tenir en compte aquests quatre camps i sobretot el quart camp; hem d'estar al servei del creixement viu, prendre'ns seriosament l'interior del nen. Per a Piaget, l'interior és el lloc en què es formen les estructures de la compressió i del pensament; per a Janov és l'origen de tots els sentiments que de forma inconscient però inevitable determinen les nostres accions i el nostre ser. M’agrada aquesta segona interpretació menys científica, més emocional.

Cal dir que per poder valorar la importància d'aquestes experiències en altres persones i concedir-los l'espai que els correspon hem d’haver entrat en contacte amb el nostre propi jo. Per això considero que un bon mestre és també una persona que no té por d’investigar-se a si mateix, doncs crec que és el que estant fent els nens constantment fins i tot encara que no ho sapiguen.

Treball realitzat pel Daniel Muñido, l’Angel Sanchez i la Claudia Xiberta.

La nostra investigació tenia per objectiu investigar i conèixer els beneficis que pot aportar als infants un currículum basat en l'art a l'etapa de l'educació primària. La recerca s'ha portat a terme a partir d'una metodologia qualitativa orientada a la comprensió i a la interpretació de la realitat a dues escoles de Barcelona: l'escola Sagarra i l'escola Miquel Bleach. 

Per començar vam crear una hipòtesi:

- Gairebé en la major part dels alumnes, l'art influeix de manera positiva en el seu desenvolupament.

- Les escoles que han tingut un canvi en el seu projecte educatiu han experimentat una millora en els resultats educatius i socials dels infants.

- Els projectes que es realitzen a les escoles permeten als infants treballar totes les àrees del currículum, encara que han d'estar ben enfocades i cal una formació prèvia i molta comunicació del professorat. MARC TEÒRIC

3.1. La contribució de les arts en la vida dels infants.

Per elaborar el marc teoric d’aquesta investigació, hem agafat com referent un article escrit per Kaori Iwai anomenat “La contribució de la educació artística en la vida dels nens”. En aquest article es parla dels tres tipus de desenvolupament que es potencien a partir de metodologies o programes basats en l’art. Ens mostren dades, és a dir, projectes que s’han realitzat arran del món, i on s’han confirmat els canvis produits. 

- Desenvolupament estètic

Dins d’aquest article podem apreciar com segons un estudi realitzat a diverses llar d’infants d’ Israel i EEUU  una bona introduccó de l’educació artística als programes d’estudis millora el desenvolupament estètic dels alumnes. A més, a Chile es va instaurar un programa d’arts plàstiques encaminat a donar elements d’apreciació i d’expressió artística, que a més de fer desenvolupar la seva capacitat d’expressió i de creació, els va donar eines per comprendre el valor de l’art universal i deu seu propi país.

- Desenvolupament socioemocional

Les activitats artístiques afavoreixen també en els nens un coneixement més cabal de si mateixos, confiança en les seves capacitats, una millorar acceptació d’ells mateixos i de la resta de companys, i un major nivell d’autonomia. El programa “Different Ways of Knowing” realitzat a Los Ángeles, tenia com a objectiu millorar el rendiment escolar dels infants vulnerables, integrant les arts plàstiques i del espectacle amb els estudis socials i altres assignatures. Quan rebien formació interdisciplinaria a través de les arts, els alumnes mostraven més interès, motivació i entusiasme per aprendre.

- Desenvolupament cognoscitiu

Segons aquest article, els alumnes han obtingut una millora en la seva capacitat de raonament espacial, el desenvolupament de la creativitat, i en la memòria, posant-nos un clar exemple amb una prova realitzada a un grup de nens que va estudiar 25 paraules del vocabulari escoltant la música acuática de Haendel i un altre grup que no ho va fer, i els resultats van mostrar que les notes eren més elevades que les del segon grup.Per acabar, l’article parla d’una millora en el rendiment escolar dels infants, ja que per exemple, per aprendre anglès, els nens utilitzaven activitats teatrals, ja que tenen una motivació.

3. 2. A la pràctica; les Magnet schools dels Estats Units

La matrícula per a l'escolarització pública als Estats Units funciona com a Espanya, és a dir, la majoria de famílies porten els nens a escoles properes al seu lloc de residència perquè la proximitat és una de les raons per les quals tenen punts a l'hora que els toqui un centre o un altre. Això pot crear nuclis escolars amb poca diversitat i molta segregació. Com a conseqüència i en protesta a les escoles racialment segregades de l'època, als anys 60 van sorgir les escoles magnet com a opcions alternatives a l'educació tradicional de les escoles públiques dels Estats Units.Aquest nou tipus d'escola era una eina per a afavorir la des-segregació acadèmica (o la segregació negativa) i per a atraure estudiants de diferents zones escolars a unes escoles que per diferents raons eren vistes menys atractives per les famílies. Per aconseguir fer aquest canvi en les escoles estigmatitzades les escoles magnet van aportar dues novetats: per una banda, tot i que eren escoles públiques es podien matricular alumnes de diferents districtes, i per una altra banda proporcionaven un entorn o experiència diferent -ser especialitzades en una matèria-, cosa que feia més atractiu el seu projecte de centre, millorava la imatge de l'escola i així atreia estudiants i famílies. En fomentar la inscripció en lloc d'obligar a inscriure's, l'esperança era que les famílies voluntàriament anessin des-segregant els seus fills tenint en compte més raons a part de la proximitat del centre.El projecte va ser un èxit però actualment el propòsit pel qual es van crear (augmentar la diversitat de les escoles) ha estat reemplaçat en algunes escoles pel d'assolir un nivell acadèmic per sobre de la mitjana i per tant ha guanyat crítics d'aquest sistema que deixa fora a nens a qui aquesta forma de treballar els ajudaria especialment i acceptant a altres amb bones qualificacions.En qualsevol cas, el paper actual de les escoles magnet continua sent promoure l'oportunitat acadèmica i l'excel·lència més enllà del que s'ofereix a les escoles públiques comuns.A Catalunya, tant el projecte Tàndem com el Magnet estan inspirats en aquestes primeres escoles magnet dels Estats Units. La diferència entre les nostres escoles i les primeres escoles magnet és que a les nostres ja hi ha diversitat però es veu de forma negativa, estigmatitzada; a través d'aquests projectes es pretén, justament, fer-les atractives i desestigmatitzar-les.

Projecte Tàndem

El programa Escoles Tàndem es va iniciar a Catalunya el curs 2011-2012. En aquest programa vinculen algunes escoles amb institucions de referència per així, amb l'ajuda dels experts, començar a vertebrar el currículum del centre entorn d'una matèria on seran "especialistes". Les escoles escollides són escoles que per diferents raons han estat estigmatitzades i necessiten canviar la forma en què són vistes per les famílies dels barris, estabilitzar la matrícula, etc.Aquest vincle de partenariat entre l'escola i la institució de referència s'estableix durant 3 anys i és possible gràcies al finançament de la Fundació Catalunya-La Pedrera i la col·laboració del Departament d'Ensenyament. Nosaltres ens hem centrat només en aquells centres educatius que han utilitzat l'art com a matèria transversal per a treballar el currículum però aquesta matèria transversal canvia depenent de la institució amb qui s'ajunti el centre (per exemple l'Escola Mare de Déu de Montserrat està vinculada amb l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona i per tant el currículum serà treballat a través de les ciències i no de les arts com és el cas de l'escola Miquel Bleach -escola que hem visitat-).

Programa Magnet a Catalunya

El programa Magnet, igual que el Tàndem, crea una aliança entre institucions culturals de referència en un camp de coneixement específic (ciència, tecnologia, art, etc.) i centres educatius que per diferents raons no són atractius per a les famílies. Aquestes institucions acompanyen a les escoles en el desenvolupament d'un nou projecte educatiu innovador, vertebralitzat al voltant d'una matèria i que donarà una empenta a la imatge d'aquestes escoles estigmatitzades per a què siguin més atractives per a les famílies i acabar amb la segregació negativa. Darrere d'aquest programa trobem la Fundació Jaume Bofill en col·laboració amb el Departament d'Ensenyament i l'Institut de Ciències de l'Educació de la UAB.

4. ESCOLES QUE TREBALLEN AMB AQUESTS PROJECTES

Punts forts d'un projecte educatiu amb l'art com eix transversal

A partir de la nostra visita a les escoles esmentades, hem pogut observar i justificar les aportacions fetes al marc teòric. 

El primer que ens agradaria comentar és que generalment les escoles que signen qualsevol tipus de conveni amb un projecte innovador com aquest són escoles que tenen necessitat de fer un canvi de rumb, ja que potser conviuen amb una etiqueta marcada per la societat, i com a conseqüència d'això tenen molt pocs alumnes.

En el cas de l'escola Miquel Bleach, era una escola on sempre hi havia hagut un gran nombre d'alumnes d'ètnia gitana local. Quan van començar a arribar immigrants els gitanos van marxar de l'escola, aquesta va quedar etiquetada com "l'escola dels de fora" i per això molts pares van començar a evitar matricular els seus fills allà, tot i ser una escola cèntrica i molt ben situada a prop de Sants. Gràcies al projecte Tàndem que els va vincular amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya l'escola ha pogut agafar una mica de fama, i entre altres coses han pogut pujar i estabilitzar la matrícula d'aquesta escola. En escoles on hi ha molta immigració i una matrícula viva és important el fet d'estabilitzar-la perquè això dóna una continuïtat a l'alumnat que en un passat no tenien. Abans eren uns quinze alumnes per classe i com a conseqüència rebien nous alumnes durant tot l'any. Ara, a part de tenir 25 alumnes per classe han arribat a un acord amb el departament d'educació per a que en el cas que algun alumne marxi els deixin ser menys de 25 i no afegir alumnes a mitjans de curs.

En el cas de l'escola Josep Maria de Sagarra, el Magnet va arribar per donar una empenta a l'escola, ja que no era atractiva pels pares i pels mateixos professors. En realitat en aquesta escola ja treballaven per projectes i de manera no gaire tradicional però des que van obrir una altra escola al carrer paral·lel a aquesta no saben per què la Segarra es va estigmatitzar. Amb el Magnet, ell MACBA va assessorar i formar l'equip docent amb l'ajuda d'especialistes sobre art, va donar una empenta per a renovar algunes coses de l'escola, com per exemple crear un taller on els nens poden anar a buscar el que necessitin quan vulguin (abans la plàstica es feia a les aules i no tenien taller) i el fet de juntar-se amb el MACBA, els hi ha donat més renom i prestigi; els han fet un bon màrqueting.

Els projectes que generalment es realitzen en aquestes escoles són escollits pels infants, és a dir, parteixen del seu interès, fet que incrementa la seva motivació. Per exemple, a l'escola Sagarra els professors van veure que hi havia molts nens que utilitzaven el patinet i van fer un projecte on van dissenyar aparcament per aquests vehicles al pati, invitant a estudiants de l'escola EINA per a que els ensenyessin com es portava a terme el disseny, la construcció de maquetes, etc. De fet una de les novetats que ha aportat aquesta relació entre institució de referència i escola és que els han ajudat a desenvolupar la interdisciplinarietat i els ha obert les portes al món de l'art; l'art no és només dibuix i pintura: és cinema, fotografia, performance, escultura, etc. L'art no és només història sinó també present: els nens coneixen i molts cops tenen l'oportunitat de treballar amb artistes vius, no només artistes famosos ja morts.

A l'escola Miquel Bleach, a final de cada curs, els docents passen una llista amb possibles temàtiques, i els alumnes escullen la que volen treballar el curs vinent. Creiem que és una bona manera de què els infants se sentin partícips en el projecte, i a més, durant l'estiu, generalment els alumnes s'interessen per aquest projecte, fan recerca d'informació, veuen notícies relacionades amb la temàtica, etc. A vegades hi ha alumnes a qui la temàtica escollida no els agrada gaire però sempre acaben establint un vincle amb alguna experiència viscuda i acaben motivant-se per treballar. També la programació dels professors va canviant, ja que potser tenen una cosa programada però segons com avancen les activitats han de fer canvis. Per treballar així s'ha d'estar obert i saber adaptar-se a cada moment.

Un altre punt fort és que gràcies a aquests treballs per projectes es pot potenciar l'autonomia dels alumnes, cosa que en el futur els ajudarà a resoldre diferents situacions que es puguin trobar. Els nens tenen més llibertat per agafar materials, per expressar el que senten, el que veuen, toquen i el docent no fica cap inconvenient, sinó que aprofita aquests interessos per plantejar possibles activitats als projectes.

L'intercanvi d'informació entre els mateixos alumnes també és una font de riquesa per l'aprenentatge, així doncs dos grups poden treballar un mateix tema, però segur que a l'hora d'exposar, els dos grups aprendran coses noves els uns dels altres, podent afegir informació o demanar ajudar i opinió als altres grups.

Tot i que les dues escoles treballen per projectes i l'art té un punt important a l'educació dels infants creiem just dir que tant en l'una com en l'altre tenen unes hores a la setmana reservades per treballar "de manera tradicional" el currículum. A la Sagarra reserven la primera franja del dia i normalment treballen matemàtiques o temes que siguin més difícils d'encaixar en un treball per projectes o artístic; al Miquel Bleach ho fan al revés, utilitzen unes franges al dia per a treballar el projecte artístic i en aquestes franges sempre hi ha dos mestres a classe.

Per últim un altre punt fort que han trobat en aquest tipus de treball és que tenen més comunicació amb el món extern a l'escola. L'art és expressió; de tot se'n pot fer art i tot es pot veure amb una mirada artística. Les escoles s'han obert més als barris i a les famílies fent-los participar més en les seves activitats i fins i tot obrint creant una revista (Miquel Bleach - Creixem amb l'art) i blocs a internet on es pot llegir sobre les seves experiències i activitats. En l'escola Segarra tenen, a més del programa Magnet, un espai C: hi ha dos artistes que tenen el taller a l'escola i treballen allà. Els nens poden visitar a l'artista mentre treballen i observar, fer preguntes, ajudar-los o demanar-los ajuda, etc.

Punts febles d’aquest tipus d’ensenyament

Tot i com hem explicat a dalt l'escola Miquel Bleach ha arribat a un acord amb el departament d'educació, a la Sagarra la matricula està oberta durant tot el curs, és a dir, hi ha alumnes que a mitjans de curs canvien d'escola o alumnes nouvinguts que s'incorporen a mitjans de curs. Això també es veu reflectit a les proves de competències bàsiques; quan un alumne nouvingut les realitza -sense haver treballat gaire a l'escola- té un resultant dolent i com l'escola té una ràtio petita, fa que el resultat baixi considerablement.

Un altre punt feble d'aquest tipus d'ensenyament és el fet que molts pares al començament tenen dubtes, no es refien que els seus fills puguin assolir les competències bàsiques mitjançant aquest sistema de projectes. D'aquesta manera és cosa de les escoles fer saber als pares què i com es treballarà durant el curs mitjançant els projectes. Aquesta problemàtica no és molt important, ja que l'únic que pot provocar és que els pares no matriculin als seus fills i, per tant, si ho veiem de manera positiva, sabem que les famílies que hi són en aquestes escoles creuen i donen suport a aquesta manera de treballar i entendre l'educació.

Un altre punt a tenir en compte, és que no tots els mestres poden treballar així avui dia ja que molts estan acostumats a treballar d'una manera i no es veuen capaços. Els mestres amb més experiència els ajuden i formen en tot el que poden, però és més difícil que els mestres formin altres mestres a que els formin els especialistes dels museus i els especialistes només formen durant 3 anys (tot i que la relació entre museu i escola segueix sent molt propera un cop finalitzat aquest període).

Com a mestre també et pots trobar que només acabis treballant per inspiració i pel que els alumnes tenen interès i acabis el curs acadèmic sense acabar els continguts mínims del currículum. Per això cada any es fixen en el que han anat treballant i ho apunten per a que l'any vinent els mestres puguin veure què ha quedat pendent en aquell grup classe.

Una dificultat pràctica és voler o haver de treballar un tema i no tenir i la inspiració o coneixement necessari per treballar-lo. En aquests casos l'escola sempre pot demanar ajuda al museu (per exemple, si volen treballar els fluids del cos poden preguntar al seu formador del museu per artistes que hagin tractat el tema).

Anàlisi d’alguns projectes o activitats treballats a les escoles Miquel Bleach i Segarra

En aquest apartat volem comentar alguns projectes que ens van explicar a les escoles visitades, amb la finalitat d’analitzar quins beneficis o que poden treballar els infants.

- Espai C

És un espai de l’escola Segarra, en el qual l’escola ofereix un taller a dos artistes, que són enviat per l’ajuntament de Barcelona, en el qual, a canvi de l’espai, ells dediquen unes hores a resoldre dubtes d’infants, rebre visites mentre treballen i ajudar als alumnes quan ho demanin. En aquest curs, l’escola ha demanat dos ceramistes, i molts infants quan treballen escultures, van allà a treballar amb ells. Creiem que és una oportunitat per als infants, ja que no sempre poden tenir gent que treballi amb l’art de manera tan pròxima, i a més que puguin rebre ajuda. Creiem que amb aquest espai, els alumnes es poden sentir més motivats, a més de que l’escola ofereix més qualitat en el seu ensenyament. 

- El parking de patinets 

És un altre espai de l’escola Segarra, que va ser creat durant el curs passat, ja que els mestres es van adonar que la major part dels infants anaven a l’escola amb patinet, o molts pares a la recollida venien amb els patinets dels seus fills. Per tant, el col·legi va crear un parking de patinets. A partir d’aquest procés artístic que implica el disseny i la elaboració, els infants poden treballar altres àrees, com per exemple les matemàtiques, per exemple, calculant l’espai que necessiten, quants patinets cabrien, l’àrea i el perímetre. A més, els mestres també els feien elaborar una noticia de diari, explicant el procés de construcció. Aquesta activitat ens va semblar molt interessant. ja que a més de la seva originalitat, parteix d’un punt d’interès dels infants, per tant, estaran més motivats per la tasca, ja que el patinet, és un element proper a ells. 

- VTS 

A l’escola Miquel Bleach, que com ja hem esmentat anteriorment, té un acord de col·laboració amb el MNAC, aquest curs han començat a treballar amb aquesta metodologia, que nosaltres mateixos vam puguer pràcticar durant la visita al MNAC. Els infants tenen dedicades 10 hores trimestrals per treballar amb aquesta metodologia, i els professors han escollit unes 3-4 obres per cicle per fer-ho.A més a  l’entrada de l’escola, cada mes col·loquen un quadre i deixen un suro amb diversos post-it. Els infants de manera lliure, escriuen que creuen que passa a la imatge i com la titularien ells. També és una activitat en la que poden participar les famílies que van a l’escola o mestres.És una metodologia en la qual els nens potencien la seva imaginació, es poden expressar de manera lliure, sense tenir por, ja que la seva opinió és igual de bona que la opinió de la resta de companys.

5. CONCLUSIÓ

Després d'haver visitat les escoles, haver vist les classes i haver parlat amb les caps d'estudis d'ambdues, podem dir que les nostres hipòtesis eren correctes. Tant en una com en l'altre consideren que treballar a través de l'art els ha fet créixer i obrir la ment.

Els mestres en primer lloc mostraven una mica de rebuig davant la incertesa de com seria treballar amb l'art, es preguntaven si entendrien o tindrien suficient coneixement d'art per a treballar utilitzant-lo com a base curricular... però a mesura que van anar endinsant-se al món de l'art van veure que és llenguatge molt proper als infants, molt natural i sobretot que és una gran eina per a la diversitat. Una de les premisses de l'art (especialment de l'abstracte i del contemporani) és que l'espectador forma part de l'obra; qualsevol mirada cap a l'obra és correcte i en el cas de ser els creadors, qualsevol tipus d'obra que vulguis crear serà correcta si saps justificar-la. Així tots els nens poden donar la seva opinió i totes les opinions són correctes. Aquest canvi de mentalitat va fer que l'ambient a les escoles fos més flexible, respectuós; ha creat un ambient de sensibilitat no només física (l'art es treballa a través dels sentits) sinó també emocional. Poder tractar temes emocionals, -l'educació emocional- va molt lligat a l'educació amb l'art.

La feina dels mestres també ha canviat, ja que mentre abans la feina consistia a portar-se llibretes per corregir i preparar-se una mica la classe de l'endemà, ara la feina és estar al dia, estar atent d'allò que pots utilitzar per tractar diferents temes, agafar idees, pensar com presentaràs el projecte als alumnes i com adaptar-lo també a les seves aportacions i il·lusions.

Un fet que ens va cridar l'atenció és que, tot i que tothom pot treballar a aquestes escoles, tenen unes places específiques per especialistes en art i unes específiques per especialistes en "educació globalitzada"; això són perfils que crees tu mateix escollint continuar formant-te en un àmbit o en un altre i a la universitat sembla que només t'hagis de fixar en aquelles mencions que "et donaran punts a les oposicions". A principi de curs es realitzen jornades de formació als mestres de com es treballa per projectes i com utilitzar l'art, però si durant el curs hi ha dubtes sobre com encaminar un tema per a que faci referencia a l'art, per exemple, els especialistes en art ajuden.

Quant als programes Tàndem i Magnet, hem pensat una proposta de millora que creiem facilitaria molt el treball a l'escola un cop acabat el període de partenariat. La institució que acompanya en el procés hauria de veure el currículum escolar i fixant-se en els continguts i competències hauria de fer un document recopilatori d'artistes que treballen aquests temes per a que els mestres tinguessin aquesta guia com a referència per a treballar cada contingut o tema a través dels autors indicats. És clar que sempre podrien demanar ajuda al museu, com fan actualment, trobar nous artistes ells mateixos, etc. i fins i tot aquesta guia s'hauria d'anar actualitzant cada X anys per a no treballar sempre amb els mateixos materials i processos, però el fet de tenir una llista d'artistes amb els seus temes relacionats facilitaria molt la tasca dels professors, sobretot dels nous que encara no estan acostumats a treballar així i no han sigut formats per les institucions (ja que a les escoles públiques hi ha bastant moviment de treballadors i la formació dura només tres anys). Per ara les escoles encara no estan preparades per crear tots els projectes a partir de les idees dels alumnes i el que fan és anar utilitzant els projectes que han vist que han funcionat altres anys; això està bé però creiem que la nostra proposta facilitaria també poder crear projectes nous.

6. WEBGRAFIA

http://escolestandem.cat/el-projecte

http://www.macba.cat/es/programas-colaboracion

Durant la visita al MNAC, primer vam viure el museu com ho fan els nens que van de visita amb l'escola, amb “Històries en relleu” (visita i taller). La visita va començar amb una activitat introductòria dinàmica i divertida on vam fer un tipus de dansa / percussió corporal. Després vam observar detingudament una escultura mentre l'educadora del museu ens feia preguntes per reflexionar i per a obrir un diàleg entorn aquella obra. A continuació vam començar el recorregut, que estava basat en els diferents materials de les obres (fusta, pedra, ferro...). Ens motivava d'alguna manera (normalment amb una pregunta relacionada amb el material de l'obra) a buscar quina seria la següent obra que comentaríem i a cada obra fèiem una petita dinàmica com ficar-nos on l'escultura ens pogués veure (o no), modelar fang segons una peça musical o ballar com una ballarina de ferro calent i parant quan "el ferro estigués fred". 

Les últimes activitats les vam fer ja fora de la zona d'art modern, és a dir, ja no relacionades amb unes obres en concret però encara relacionades amb els materials amb els quals es poden fer escultures. Això ho vam fer a una sala on estàvem sols. Aquelles van ser les que més em van agradar, especialment una on ens vam ajuntar diverses persones unides per tubs de forma que semblàvem una escultura contemporània i una altra on, per grups, ens ficàvem darrere una tela i els altres, des de davant, havien d'endevinar quina part del cos els estàvem mostrant fent pressió a la tela. Malauradament no tinc fotos però això és simplement perquè estava fent les activitats amb tantes ganes que no hi vaig pensar.

A la segona part de la visita, l’'Esther Fuertes, tècnica del Departament d'Educació del MNAC, ens va fer un exemple de com es treballen les obres amb el Visual Thinking Strategies (VTS). El VTS és un mètode en el qual es busca l'anàlisi i la interpretació d'una obra d'art a través de la discussió, per tant és genial per treballar no només el quadre en si (des d'una perspectiva no tant de "la història de l'art") sinó la reflexió, l'escolta, l'oralitat, el respecte per totes les opinions i idees, etc.

Per a què es desenvolupi la discussió, el guia només fa tres preguntes però hauria d'intentar no donar la seva opinió: - Què està passant en aquesta imatge? - Què et fa pensar que passa això? - Què més hi veus en aquesta imatge?

Crec que tots vam gaudir molt també d'aquesta activitat. L'ambient del grup classe era molt pacífic, tots estaven atents al que estava passant, als seus companys i al quadre.

La visita em va semblar interessant per veure com et pots inspirar per a treballar diferents obres o continguts a través de l'art i com introduir-ho als nens i, és clar, per veure com es treballa en els museus!

Després de la visita vaig anar a les dues exposicions temporals que hi havia en aquell moment. Em va agradar molt veure algunes peces que pel seu mal estat (cremades, trencades, etc.) no estan exposades (a excepció d'en aquella exposició que era justament per a ensenyar els Fons del museu que normalment no es poden veure).

Va ser un dia molt agradable, no només per les activitats sinó perquè anar a un museu -especialment situat en un lloc tan bonic- crec que sempre és un plaer; llocs tan bonics, nets, tranquils... és positiu que els infants aprenguin a valorar aquests espais i aquestes característiques que avui en dia no es troben fàcilment (la tranquil·litat, silenci...).

“Claramente era un tiempo y un lugar donde lo importante y elemental prevalecía.”

“Si yo tuviera influencia sobre el hada madrina, aquella que se supone preside el nacimiento de todos los niños, le pediría que le concediera a cada niño de este mundo el don del sentido de asombro tan indestructible que le durara toda la vida, como un inagotable antídoto contra el aburrimiento y el desencanto de los años posteriores, la estéril preocupación de problemas artificiales, el distanciamiento de la fuente de nuestra fuerza“

“Explorar la naturaleza con tu hijo es sobre todo una cuestión de estar receptivo a lo que encuentras a tu alrededor. Es volver a aprender a usar tus ojos, oídos, nariz y yemas de los dedos, abriendo los canales de las impresiones sensoriales en desuso.”

“¿Qué pasaría si nunca no lo hubiera visto?¿Qué pasaría si supiera que no lo veré nunca otra vez?”

“Porque pueden verlo casi cualquier noche, quizás no lo verán nunca. [...]  Una experiencia como ésta, cuando dejas vagar tus pensamientos a través de los espacios solitarios del universo, puede compartise con un niño incluso si no se conoce el nombre de ninguna estrella.”

“Una lupa nos permite escapar de las limitaciones de la escala humana”

“[...] requiere ser cultivado conscientemente. Como sugerencia y ejemplo yo creo que a los niños se les puede ayudar a escuchar sus muchas voces [...] y las voces de los seres vivos: ningún niño debería crecer sin conocer el coro de los pájaros al amanecer en primavera. [...] En ese coro del alba uno escucha el latido de la vida” “¿Cuál es el valor de conservar y fortalecer este sentido de sobrecogimiento y de asombro, este reconocer algo más allá de las fronteras de la existencia humana?, ¿es explorar la naturaleza sólo una manera agradable de pasar las horas doradas de la niñez o hay algo más profundo? Yo estoy segura de que hay algo más profundo, algo que perdura y tiene significado. Aquellos que moran, tanto científicos como profanos, entre las bellezas y misterios de la tierra nunca están solos o hastiados de la vida. Cualquiera que sean las contrariedades o preocupaciones de sus vidas, sus pensamientos pueden encontrar el camino que lleve a la alegría interior y a un renovado entusiasmo por vivir. Aquellos que contemplan la belleza de la tierra encuentran reservas de fuerza que durarán hasta que la vida termine. Hay una belleza tan simbólica como real en la migración de las aves, en el flujo y reflujo de la marea, en los repliegues de la yema preparada para la primavera. Hay algo infinitamente reparador en los reiterados estribillos de la naturaleza, la garantía de que el amanecer viene tras la noche, y la primavera tras el invierno.”

Estos son algunos de los fragmentos que más me han gustado del libro El sentido del asombro, de Racherl Carson. Me ha parecido un libro muy bonito y que seguro volveré a leer a lo largo de mi vida (de hecho se lo hice leer a mi madre y me lo compré para mi y para un par de amigos que sé que lo apreciarán).

Rachel Carson habla de la naturaleza en sí, de cómo los humanos estamos tan conectados a ella de pequeños como cualquier otro animal y de como, por desgracia, nos desconectamos, dejamos de prestarle atención y de dejarnos cautivar como nos dejamos cautivar por todo en la infancia.Con el paso de los años muchas personas pierden la curiosidad por lo que les rodea y, más que la curiosidad, el asombro. Los acontecimientos comunes no dejan de ser extraordinarios porque pasen cada día, cada mes o cada año.

A parte de porque el libro está escrito casi poéticamente y se nota el amor que Rachel sentía por la naturaleza y por su sobrino, creo que me ha gustado especialmente porque yo fui criada así. Una de mis tías abuelas pintaba, tocaba el piano, cocinaba para la familia y cuidaba mucho el jardín; vivía con tranquilidad y serenidad. Los días que no había trabajo en el jardín (cosa dificil) salía aunque fuera a tocar las flores y yo la recuerdo así, mirándolas, oliéndolas, sentándose bajo el árbol a tomar un poco el sol o a leer. Es la persona que más ha jugado conmigo en mi vida y esos juegos incluían a menudo la naturaleza: observar piedras en la playa, escalar rocas, oler flores y buscarlas de muchos colores. Observar las ardillas y los pajaritos del jardín las mañanas de verano es algo que -junto a mi madre- hacíamos a menudo, y me acuerdo de ella cada vez que estoy presente al amanecer y veo a los animales tan despiertos. También me acuerdo de ella cuando oigo al bhúo o me encuentro con “la señora erizo” comiendo de noche.

Seguramente porque mi madre vivió con mis tías una parte importante de su vida ella también es así. Recuerdo de toda la vida a mi madre diciéndome nombres de árboles, flores y pájaros en los trayectos en coche. No lo hacía tanto porque me los aprendiera sino para que los observara. Recuerdo también muchos momentos en los que me han dicho “mmmmh! Qué bien huele!”, “qué tranquilo/movido está hoy el mar”, “qué día más bonito!”, “parece que lloverá”, “mira que color tiene X”... En fin, que estoy agradecida de que me enseñaran a observar y a disfrutar del mundo a través de los sentidos.

Es verdad, como dice Rachel Carson, que cultivar el don del asombro es estar receptivo a lo que te rodea y que alguien que se asombra ante lo “común” tiene un antídoto “contra el aburrimiento  y contra la preocupación de problemas artificiales”. ¿Por qué? Leyendo el libro a veces tenía la sensación de que hablaba de dios (marcado en negrita), de la conexión con el mundo más allá de lo material. No hablo de ninguna religión sino de una sensación. Observar ciertas cosas te hace pensar y te hace sentirte pequeño, te hace incluso perder un poco (o un mucho) la noción del tiempo. Si me pusiera en plan místico o espiritual diría incluso que la naturaleza somos todos y que todos somos uno; que la naturaleza es un mundo interior manifestado en el exterior y que cuando la observamos nos observamos a nosotros mismos... pero lo dejaré aquí por correr el riesgo de irme por las ramas.