#blanques

Avui fa 84 anys de les eleccions municipals que, amb una àmplia victòria del republicanisme a les grans capitals, precipità la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII i l’adveniment de la Segona República espanyola. A les Borges un dels protagonistes fou Joan Navés Ricard, a qui podeu veure a la foto assegut a la dreta de tot, al costat de Joan Casanovas. El Joanet del Menso, tal i com era conegut popularment, entrà en política amb només 26 anys de la mà de l’aleshores diputat a Corts Francesc Macià, quan aquest el recomanà per formar part de la Junta Directiva del Centre Demòcrata i Republicà de les Borges Blanques. El Comitè Revolucionari Local que proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931 a les Borges, presidit per Pere Mías, l’escollí batlle popular i el dia 16 ho ratificà el Ple de l’ajuntament. El govern de republicans i socialistes que presidí Navés feu una important política d’obres públiques dedicades, principalment, a millorar les condicions de vida de la classe treballadora borgenca, especialment centrades en la urbanització del poble i la construcció d’una xarxa de clavegueres. Tanmateix amb l’esclat de la Guerra Civil Navés perdé la batllia i, acabat el conflicte, s’hagué d’exiliar a França. El periple el portà per Marsella primer i Tolosa després on s’establí definitivament. Allí també moria el 1964 totalment oblidat tot i ser el primer alcalde escollit democràticament de la història de les Borges.

Fa poc vaig penjar una fotografia sobre el convent del Carme de les Borges que sembla que ha destapat alguna polèmica. Res més allunyat de les meves intencions i permeteu-me que em disculpi públicament si algú s’ha sentit ofès per un text que solament pretenia reflexionar. En cap cas intentava ressuscitar antigues i caduques rivalitats, fer insinuacions o plantejar conspiracions estranyes que en el passat han tingut cert públic. Deixeu que m’expliqui millor.

El context històric durant el qual va tenir lloc l’enderroc del convent era, salvant les distàncies, semblant a l’actual: crisi econòmica i un gran creixement demogràfic i urbà que, per exemple, en els darrers anys havia generat una bombolla immobiliària que ha acabat esclatant. Avui estem en una conjuntura que l’economista nord-americà Paul Krugman (Premi Nobel d’Economia 2008) qualifica de la Gran Recessió, i en paral·lel el 1973 esclatava la coneguda Crisi del Petroli que, entre d’altres conseqüències, causà un important augment de l’atur. Són, per tant, situacions amb certs punts en comú que em sembla que ens poden ajudar a extreure lliçons del passat. La ciutadania, d’una banda, i els experts, de l’altra, som també corresponsables de la conservació del patrimoni. Però el tema realment central i sobre el qual reflexionava en el meu escrit anterior era precisament sobre el paper de qui verdaderament és el gran responsable de la recuperació del patrimoni: les institucions públiques. Ull! Tampoc estic abonant les tesis segons les quals l’Ajuntament del moment havia de de treure’s diners màgicament de la butxaca per a reconstruir el claustre, o restaurar les escoles dels republicans (actual Plaça de les Escoles de la República), o l’interior del local del Centre Democràtic i Republicà (C/ Nou), per citar altres exemples. I ja no esmento el paper que havien de jugar altres administracions com la Diputació, l’Institut d’Estudis Ilerdencs o el ministeri de torn. Aquestes coses requereixen cura, tacte, perseverança, sensibilitat, paciència i consens social.

Anem, anem, anem,

cantant, les collidores;

Anem, anem, anem,

que olives collirem.

  Si allí ens espera el vent,

la boira i les glaçades,

sabeu el que farem?.

  Com que no collirem

podrem contar rondalles

damunt la fulla i palles,

i amb fred les contarem.

  Anem, anem, anem,

al troç de l’olivera;

allí ens escalfarem

si alegres hi arribem.

  Si és que no fa vent

ni boira ni glaçades,

serà tot més calent.

  I el fruit que arrancarem

del brot de grises branques,

serà de Borges Blanques

tot l’or que desfarem.

  Tornem, tornem, tornem,

després les collidores;

L’Arriu Moreu, cantem

quan tots hi arribarem.

  I l’Oli és l’or que salta

quan el Molí ens el fon;

A dir-ho no ens fa falta

que és el millor del Món.