Mar Sanjuan

Arribar a l’aeroport de la ciutat més gran de Turquia és endinsar-se, d’entrada, en un altre món –sobretot per a aquells qui venim previstos d’una occidentalitat més latent -. A mesura que recorres les carreteres amb un taxi, simplement no pots deixar de contemplar la immensitat d’una ciutat a pont entre dos continents, que alberga, a més, vora catorze milions d’habitants –legals-. Poques paraules poden d’escriure l’essència d’aquesta ciutat i les sensacions que transmet, simplement, costa emmarcar-les en quatre típiques fotos de quatre dies de turisme. Santa Sofía, la Mesquita Blava, el palau de Topkapi, la cisterna de Yerebatan o una nit a Taksim.

Las cuatro recorríamos las calles de Taksim, llovía mucho pero nos importaba poco, estábamos en una de las ciudades más bellas que jamás habíamos conocido. Corríamos aquella zona de bares, un martes por la noche, mojándonos y riendo. Riendo y cambiando de locales. Nos sentíamos en otro mundo, no teníamos miedo a pesar de sabernos la filmografía más actual de Liam Neeson y las últimas peripecias de James Bond… Sí, la noche en Estambul podía ser todo menos acogedora para cuatro veinteañeras “occidentales”; ¡cuánto daño ha hecho la industria cinematográfica hollywoodiense!

Un taxi nos había conducido varios quilómetros desde nuestro pequeño hostal en Santa Sofía, cruzando el Bósforo hasta Taksim. Recuerdo en mi cabeza las luces, el jazz, nuestros bailes animados, también, por unas cuantas cervezas brindadas en el hostal. Los locales, cuanto menos curiosos. Subíamos las escaleras en espiral como intentando alcanzar el paraíso, sin mirar atrás, sin saber qué eran esos lugares, pero es que ni tan siquiera nos lo cuestionábamos. Y nos adentrábamos en ese mundo desconocido con espíritu aventurero, juvenil o simplemente inocente. Y cuando llegábamos al último piso la música te invadía, la noche turca llenaba de una sensación de libertad que no había sentido nunca antes. Esos locales me recordaban a buhardillas parisinas, con ventanas de madera desde las que se podía contemplar el cielo turco, las azoteas de una ciudad inmensa que alcanza dos continentes, desconocida, atractiva y, a la vez, temida. No era real. Todo estaba confuso y poco nos importaba el tiempo. Era magia de una noche en Estambul.

Màgia en Istanbul

Maig 2013 (Istanbul) Turquia

Edificat sobre la sinuositat de les formes orgàniques inspirades en la natura i en la dona, sorgeix a finals del segle XIX el moviment artístic del Modernisme, que dibuixa arquitectònicament molts dels carrers d’Alcoi. Tresors com la Casa del Pavo o el Conservatori de Música i Dansa de Juan Cantó, potser abans sols en mans de l’alta burgesia que es va instal·lar en la ciutat industrial de l’Alcoi de fa dos segles, poden ser gaudits hui per tothom. No hem de fer més que passejar-nos per carrers del centre com ara Sant Llorenç, Sant Nicolau o l’Avinguda País Valencià, testimonis, a més, de grans emblemes de la ciutat: la Cavalcada del Reis Mags i les Festes de Moros i Cristians.

Si ens desviem un poc de la nostra ruta podrem trobar-nos amb edificis emblemàtics com ara les antigues fàbriques de tèxtil Ferrándiz i Carbonell, hui seus de l’Escola Politècnica Superior d’Alcoi; o el Conservatori de Música i Dansa instal·lat, a finals del segle XX, en el que era el ‘palauet de Juan Cantó’.

I si hi ha cap lloc on poder respirar tranquil·litat en ple centre històric, aquest és el Parc de La Glorieta, construït al segle XIX en els terrenys d’un antic convent dels franciscans.

  Edificado sobre la sinuosidad de las formas orgánicas inspiradas en la naturaleza y en la mujer, surge a finales del siglo XIX el movimiento artístico del Modernismo, que dibuja arquitectónicamente muchas de las calles de Alcoy. Tesoros como la Casa del Pavo o el Conservatorio de Música y Danza de Juan Cantó, puede que antes sólo en manos de la alta burguesía que se instaló en la ciudad industrial del Alcoy de hace dos siglos, pueden ser disfrutados hoy por todos. No tenemos más que pasearnos por las calles del centro como San Lorenzo, San Nicolás o la Avenida País Valencià, testigos, además, de grandes emblemas de la ciudad: la Cabalgata de los Reyes Magos y las Fiestas de Moros y Cristianos.

Si nos desviamos un poco de nuestra ruta podremos encontrarnos con edificios emblemáticos como las antiguas fábricas de textil Ferrándiz y Carbonell, hoy sedes de la Escuela Politécnica Superior de Alcoy; o el Conservatorio de Música y Danza instalado, a finales del siglo XX, en el que era el ‘palauet’ de Juan Cantó.

Y si hay algún lugar donde poder respirar tranquilidad en pleno centro histórico, este es el Parque de La Glorieta, construido en el siglo XIX en los terrenos del antiguo convento de los franciscanos.

Fonts:

http://www.alcoiturisme.com/home/index.php

http://www.epsa.upv.es/

http://www.minube.com/rincon/la-glorieta-a111610

Alcoi I Part: Modernisme i altres tresors

Octubre 2010 (Alcoi)

Et voilà ! C’est mars qui arrive à Lyon. Il y a des jours où le ciel est d’un intense et clair bleu et les gens ont besoin de se balader par les Berges du Rhône et prendre des bains de soleil en s’allongeant sur la gazon des parcs ; mais d’autres jours, quand le froid n’est pas complètement disparu, le ciel est gris et on s’éloigne du printemps par un moment, cependant les amandiers on déjà fleuri. On a l’air optimiste et la ville a commencé à dégager ses couleurs plus brillantes par les façades. Donc, c’est le moment de sortir et mieux profiter la rue, la lumière, la joie de gens et se réjouir d’être partie d’un spectacle si vivant.

  Ja està! Març ha arribat a Lió. Hi ha dies en els que el cel és d’un blau intens i clar i les persones necessiten passejar-se per les vores del Roine i prendre el sol tombant-se sobre l’herba; però hi ha d’altres en els que, quan el fred encara no ha desaparegut del tot, el cel és gris i ens allunyem, per un moment, de la primavera, tot i que els ametllers ja han florit. Tenim l’aire optimista i la ciutat ha començat a desprendre els seus colors més brillants per les façanes. És el moment de sortir i aprofitar millor el carrer, la llum, l’alegria de les persones i felicitar-nos per ser partícips d’un espectacle tan viu.

Près du Printemps. Mars à Lyon

Mars/ Març/ Marzo 2012 (Lyon)

Febrer de temporal boig... no he pogut evitar recordar aquell de 2012 en el que vam visitar Bologna sota el mantó blanc i amb els calcetins mullats. La neu inundà, i mai millor dit, els carrers empedrats i “arquejats” de la capital de la regió italiana d’Emília-Romanya. Però les relliscades es feien més plausibles amb la increïble companyia, amb el gaudiment de la gastronomia italiana (no és per a menys la denominació que rep el municipi de “Bologna la Grassa” en referència a la seua excel·lent cuina), i amb les conversacions, a la nit, sobre política i història de la Bologna “Rossa” en honor a la seua resistència partisana contra els feixistes durant la Segona Guerra Mundial. Rotja, també, pels colors de les seues teulades, que ara eren blanques en la “Docta” ciutat amb la Universitat més antiga del món i amb més de “set secrets” per descobrir, així com la bellesa de les torres inclinades dels Asinelli i Garisenda, la Piazza Maggiore, les esglésies de San Domenico (s. XIII) i San Francesco (s. XIII), el conjunt arquitectònic de San Stefano (s. XI-XIII), el Palazzio de la Mercanzia (s. XIV-XV) o la font de Neptuni (1566).

Bologna la Rossa... e Bianca

Bologna, Febrer/febrero 2012

Si hi ha cap imatge, formes, colors que puguen definir Barcelona, sens dubte no podríem deixar de pensar en el modernisme que feu famós l’arquitecte Antoni Gaudí. Una de les màximes expressions del qual, i en la que podem submergir-nos, és la Casa Batlló, construïda entre 1905 i 1907. Edificació que fon el ferro forjat, el trencadís o la ceràmica amb tot tipus de formes ondulades per a traslladar-nos a la natura en ple casc urbà. Una joia que combina, i és hereva dels més diversos arts i estils arquitectònics vehicles d’un món que escapa de les concepcions més reglades i quadrades, un espai que segueix trencant els esquemes convencionals i que, hui per hui, s’ha convertit en una icona imprescindible de la ciutat comtal.

Gaudint Gaudí

Barcelona octubre 2012

Viena, que se eleva como impenetrable. La majestuosidad del Palacio Schwarzensberg, de la catedral Stephansdom o del mismo Parlamento nos hace sentir pequeños en una ciudad que, a su vez, te retiene por las calles y rincones, por su historia, y por un momento te sientes parte de una orquesta musical, renaces parte de un cuento de emperadores y emperatrices que se pasean con carruajes de caballos, rodando por los adoquines hasta los jardines del Palacio Schönbrunn o hasta la Ópera. Gris y colorida, imperial y acogedora. Una pureza que parece no haberse perdido a lo largo de estos años; unos paseos que, quien como con cura se come la guinda de un pastel, se saborean para no perder ni estropear ningún detalle.

Viena: música majestuosa

Viena, febrero/febrer 2012

On est arrivé très tard à la nuit, même cela, la vie au Maroc ne dort pas. Tout le monde dans la rue (ou dans la route), les limites d’espace n’importent pas : voitures, motos, personnes… tous ceux bougent comme ils peuvent. Un odeur si diffèrent a ce que je connais, un ordre diffèrent… aussi la perception du temps, une autre perspective, une autre façon de faire face à la vie.

On n’avait pas d’hôtel à Marrakech, mais tôt on a trouvé un petit à côté de la place Djemaa el Fna, une des places les plus vivantes de l’Afrique et de tout le monde. A côté du bazar, nid des mieux commerçantes, ceux pour lesquels vendre c’est une façon de vivre, aussi un art.

Les jours suivantes on est descendu au sud du pays, proche du Sahara, proche des petites villes, dont leurs habitants à peine peuvent survivre (ou vivre comme les occidentaux comprennent cela). Mais la voiture ne voulait pas s’arrêter aux lieus qui n’étaient pas touristiques, ceux que s’éloignent des chemins pleins de publicité de coca-cola, pleins des familles qui ont monté une petite boutique de souvenirs et d’artisanat et des enfants qui demandent quelque chose, quelque monnaie en échange des petites figures faites avec des branches ou des feuilles des plantes. Si différent la vue touristique, si injuste que le pays aie la prétention de montrer à l’extérieur une vision vraiment artificiel, habillée « d’occidentalité », une vision dans laquelle tout les marocain se sentent obligés à participer. Le tourisme qui aide économiquement le pays, mais ne guérit pas ses profondes blessures.

J’ai la sensation de n’avoir pas un vrai contact avec la réalité du Maroc et, même si le voyage a été plein des bonnes expériences, des merveilleux paysages et bonne nourriture, je ne peux pas éviter sentir comme si tout soit artificiel, comme si l’essence du pays ne soit pas bien capté, bien qu'on n’était pas là seulement par la tourisme, on est allé pour répartir des médecines, de matériel scolaire pour les enfants… les enfants qu'on n'a vu pas quand on est arrivé à cette école vide. Cependant j'ai la sensation que toute aide n'est jamais suffisante.

Llegamos muy tarde por la noche, aunque la vida en Marruecos no duerme. Todo el mundo en la calle (o en la carretera), los límites de espacio no importan: coches, motos, personas… todos se mueven como pueden. Una olor tan diferente a lo que conozco, un orden diferente… también la percepción del tiempo, otra perspectiva, otra forma de hacer frente a la vida.

No teníamos hotel en Marrakech, pero pronto encontramos uno pequeño al lado de la plaza Djemaa el Fna, una de las plazas más vivas de África y del mundo. Al lado del bazar, nido de los mejores comerciantes, aquéllos para los que vender es una forma de vida, también un arte.

Los días siguientes bajamos al sur del país, cerca del Sahara, cerca de los pequeños pueblos, cuyos habitantes a penas sobreviven (o viven tal y como los occidentales lo entendemos). Pero el coche no quería detenerse en los lugares que no son turísticos, aquéllos que se alejan de los caminos llenos de publicidad de coca-cola, llenos de familias que han montado pequeñas tiendecitas de souvenirs y de artesanías, y de los niños que piden cualquier cosa, cualquier moneda a cambio de pequeñas figuras hechas de ramas o de hojas de plantas. Tan diferente la vista turística, tan injusto que el país tenga la pretensión de mostrar al exterior una visión verdaderamente artificial, vestida de “occidentalidad”, una visión en la que todos los marroquís se sienten obligados a participar. El turismo que ayuda económicamente al país, pero que no cura sus profundas heridas.

En connaissant le Maroc?

Maroc/Marruecos, avril/abril 2011

Dels dies que t’allunyaries d’allò que t’abroma, d’allò que no pots suportar perquè no identifiques amb tu, ni amb la teua vida, ni amb la teua terra ni arrels... dels dies que tractes de buscar la bellesa d’un lloc que estimes i odies alhora. I acabes trobant la pau, la tranquil·litat que busca el teu cor... acabes trobant la teua identitat i els motius pels que estàs en un lloc, perquè el lloc el fas tu i el plena el que tu estimes, també està ahí, està a pesar que detestes certes coses de la ciutat.

València, primera part

La Albufera, març/marzo 2013

Fou curiós passejar-se una dècada més tard pels carrers pròxims a Les Rambles fins al port. Deu anys en els que no deixes d’escoltar els comentaris sobre aquesta zona de Barcelona: “que si assetjada pel vandalisme i la prostitució... no massa segura... poc apropiada per a perdre’s, i menys de nit”. És possible que durant una època fos així, les zones d’urbs pròximes als ports mai han tingut bona fama i els relats de ma mare quan estudiava a Igualada i havia d’agafar el metro a la plaça de Catalunya ben entrada la nit ho corroboren. Potser, com a totes les grans ciutats, hi ha de tot perquè tot hi cap. Hi ha zones descuidades que l’Administració local no es molesta en fer reviure, hi ha carrers enderrocats on la pudor es puja per les façanes; però també hi ha un barri amb encant on viu gent des de fa dècades, on hi ha cases antigues, aquestes de centre amb ‘balconets’ i sostres alts, on hi ha petits bars i cafeteries on seure i relaxar-se, un barri amb tradició pesquera. I també la Barceloneta, la platja... repleta de gent inclús sense ser temporada estival, de gent amb abrics si cal però que vol gaudir de la mar, tot i que la ciutat no sembla apropiada per a fer una estança de vacances i platja, repleta de gent, de turistes... Però m’agrada, m’agrada trobar-me amb totes les cultures, m’agrada trobar-me amb actuacions musicals improvisades, m’agrada Barcelona a pesar del descuido que sofreixen algunes parts.