punt. I seguim

Que malgrat tot els arbres del carrer de casa comencin a brotar, m’omple de la calma que no sé trobar enlloc més. 

Avui hem fet una trucadadeveu, com si fos possible fer trucades de pell o d’olor i haguéssim d’allargar el nom a allò que fem quan tenim ganes de saber com estem.

que els meus períodes vitals tinguin data de caducitat m'omple de calma

A fora plovia, jo m'acabava de dutxar i la M ha posat la música amb la qual res pot sortir malament. Tisores en mà, he deixat un floc de cabell pensant amb la trena que em farà l'I. I sota els seus ulls i un mirall m'he tallat la cua que prèviament m'havia fet. M'ha preguntat que quants anys feia que no me'ls tallava tant. I no he sabut respondre, segurament per no adonar-me de tot el que deixava enrere.

L'abisme, el buit, el vertigen. Tu, amb tu, per tu. Aquesta responsabilitat que no has assumit mai. Dictada sempre per autoritats alienes, has caminat seguint les indicacions d'algú. I ara, que has perdut referents i prescripcions, notes una llibertat enverinada dins del pit i no aconsegueixes enfilar el camí altre cop. Com s'escull? Com s'aprèn a rebutjar una possibilitat hipotèticament meravellosa? Com s'evita al pensament d'endinsar-se en condicionals perfets? Nàufraga d'un mar que no té onades, no saps si desitges ser salvada.

La professora estava asseguda sobre la taula, davant dels finestrals. I nosaltres, l'escoltàvem mentre teníem la mirada posada al més enllà. Al cel que s'enrogia, tot dient adéu al sol i als estornells que juganers, l'anaven tacant de negre. I ella, que ens ha vist embadalits, ha dit: "si c'est la fin du monde, lisons Sthendal." I per acompanyar l'escena, ella ens llegia en veu alta un passatge de Le Rouge et le Noir. I semblava que cel i paraules anessin de la mà.

Se m’ha fet tard, se’ns ha fet juny.

La primavera. I la mort de tot l'amor que m'he consagrat durant l'hivern. Entre les flors que neixen hi ha la flor del dubte. Estimar-me a mi o ser en potència un ésser estimat pel món.

Presa de la falta de clarividències que em feien viure. Encomanant-me només de mi mateixa, dels errors que he comès i que em repeteixo constantment. Fent-ho, amb l’objectiu de no tornar-los a cometre malgrat sé que no existirà una situació igual. De tant repetir-les mentalment les he esborrat de la realitat. La vida m’ha passat de llarg.