Lletraferit

"L'home és com el mar: penetra i és penetrat, reflecteix i és mogut per la vida celeste. Amb l'home, Déu il·lumina la Creació com la lluna la terra."

B.B.

Així comença el darrer llibre que he tingut a les mans: El Mar, de Blai Bonet. També comença així el darrer llibre que m'ha fet estremir, m'ha esgarrifat i enamorat al mateix temps. Potser així comença el millor llibre que he llegit fa molt de temps. Potser perquè és molt bo, potser perquè de vegades -i de manera molt metafòrica, com si fos un secret entre l'autor i jo- parla de mi. Com tota la bona literatura et fa sentir que n'ets el protagonista, en major o menor mesura.

Qüestions argumentals a part -lloables sense cap tipus de dubte-, s'ha de fer una especial menció a la sublim tasca de redacció d'aquesta obra, de com la condensació d'un llibre de vuit-centes pàgines en un de nou de dues-centes destil·la, com si d'un bon licor o un perfum es tractés, poesia ferma, ferrenya i tot i així molt etèria. Aquesta lírica tan característica de Blai Bonet.

La novel·la, tenyida del blau de mar, només canvia la seva coloració per donar pas a l'aparició de la seva real protagonista: la mort, que hi apareix vestida de vermell. Escopida en forma de sang, de les boques dels malalts tuberculosos que comparteixen el darrer esglaó cap a la mort que és el sanatori.

Es tracta, a més, de tot un tractat sobre mística i ascètica, de teologia. Cada personatge té una manera diferent de viure i creure en Déu, que el condiciona de manera decisiva fins al darrer moment de la mort. Per això Manuel Tur s'acaba suïcidant, tot expiant els seus pecats carnals. Per això Jaume Galindo mor nu, amb les sabates posades davant el mirall, per entrar a l'altra vida com un home valent. Per això Andreu Ramallo és assassinat: no és més que un dimoni, la temptació encarnada en malaltia i febre adolescent.

"Quan li treien els pantalons, descordant-los, primer, i estirant des dels peus, després, vaig comprendre el poder de la mort, mirant com el pare de Pau Inglada no se posava les mans damunt les vergonyes quan li treien els pantalons."

"La justícia ve. Jo no l'espero perquè ja és tard, perquè ve a jutjar la meva sang, i la meva sang ha sortit i s'ha assegut davant mi, com un tribunal. Feu Vós, des de la vostra misericòrdia, que sigui veritat que he sofert, perquè pugui creure que tot fou amor. Tal volta res més que un am..."

En poques paraules, El Mar és una obra mestra com poques se n'han vist, tot i ésser d'aquestes que resten mig amagades a la llum dels focus, quasi entre bambalines. I com sol passar amb aquest tipus de peces, esdevé així encara més valuosa.

Qui s'atreveix a nedar?

Retrat de John Lennon i Yoko Ono, per Annie Leibovitz (1980). Tenint en compte que es va realitzar el mateix matí de l'assassinat del beatle, tota una declaració d'amor de cara a l'eternitat. Estremidora.

                                        Romàntic, infantil, de terror, metafísic, comèdia, musical, d'acció, drama, d'autor, de ciència ficció, d'animació, documental... i en català.

Títol: El Comte Arnau

Autor: Joan Maragall

Direcció: Hermann Bonnín

On: Teatre Nacional de Catalunya

No cal donar massa detalls si una obra comença amb la intervenció del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, tot acompanyant la declamació de Joan Crosas -segons el meu parer, la segona gran veu de Catalunya, després de Lluís Soler-. A aquestes altures, pocs són ja els membres del públic que no tenen la pell de gallina.

A partir d'aquí,  la interpretació brillant de la majoria dels actors i actrius -per no dir de tots-, el joc d'il·luminació com a transportador espacial en una àrida i ferrenya escenografia i la fusió de la poesia maragalliana i les melodies populars catalanes s'encarreguen de la resta. El cúmul de sensacions i emocions està més que assegurat.

El Comte Arnau, doncs, és una al·legoria del fantasma, en totes les seves accepcions. És la història de l'home que ha oblidat la seva moral, que ho deixa tot per llur gran ambició d'immortalitat i ho torna a perdre per les seves males obres. És una història d'amor, de lluita, de mort i tristesa, però és sobretot una història de l'ego humà, amb el qual Bonnín juga magistralment en el moment en el qual el mateix poeta s'atreveix a mantenir un diàleg amb els personatges, tot decidint el seu destí.

"Viure, viure, viure sempre;

no voldria morir mai."

"Sóc dels meus braços

i dels meus passos!"

"- I on se troba o se retroba

aquest amor que ens traí?

- Un got d'aigua, quan es trenca,

ja no es pot tornar a collir."

I és que El Comte Arnau és, a hores d'ara, la peça teatral que més m'ha tocat en la meva vida, l'expressió de la paraula viva que tant anhelava Maragall. Ell no l'hauria dirigit d'altra manera.